Julius Evola
Ens disposarem ara a definir, primer sobre el pla ideal i morfològic, i després sobre el pla històric, en el temps i en l'espai, els cicles corresponents a les quatre edats tradicionals. Començarem per l'edat d'or.
Aquesta edat correspon a una civilització dels orígens, la concordança dels quals amb el que hem anomenat esperit tradicional era tan natural com absoluta. Per això freqüentment es troben per a designar tant el "lloc" com la raça a la qual l'edat d'or està històrica i supra històricament relacionada, els símbols i els atributs que convenen a la funció suprema de la reialesa divina (símbols de polaritat, solaritat, altitud, estabilitat, glòria, "vida" en sentit eminent). Durant les èpoques ulteriors i en el si de tradicions particulars, ja barrejades i disperses. Aquest fet permet en un trànsit, per dir-lo així, de la derivada a la integral deduir els títols mateixos i els atributs d'aquestes capes dominadores, els elements propis que caracteritzen la naturalesa de la primera edat.
Aquesta edat és essencialment l'edat de l'ésser, és a dir de la veritat en sentit transcendent. Això és el que es desprèn no solament del terme hindú satya yuga que ho designa, on sat vol dir ésser, o satya, la veritat, sinó probablement també de la paraula Saturn, que designa en llatí al rei o déu de l'edat d'or. Saturnus, correspon al Kronos hel•lènic, i evoca obscurament la mateixa idea; el seu nom està format per l'arrel ària sat, que vol dir ésser, unida a la desinència atributiva urnus, (com en nocturnus, etc.). Per a expressar l'edat del que és, és a dir de l'estabilitat espiritual, es veurà més endavant que, en algunes representacions del lloc original on aquest cicle es desenvolupà, s'utilitzen freqüentment els símbols de la "terra ferma" enmig de les aigües, la "illa", la muntanya o de la "terra mitja". L'atribut olímpic és doncs aquell que millor li convé.
Mentre que edat de l'ésser, la primera edat és també, en sentit eminent, l'edat dels vivents. Segons Hesíode, la mort aquesta mort que és veritablement una fi i no deixa després sinó l'Hades no hauria aparegut més que en el decurs de les dues últimes edats (de ferro i de bronze). En l'edat de Kronos, la vida era "similar a la de dos déus”. Existia una "eterna joventut de força". El cicle es va tancar, "però els homes van romandre en una forma invisible”, al•lusió a la doctrina ja esmentada de l'ocultació dels representants de la tradició primordial i del seu centre. En el regne del iranià Yima, rei de l'edat d'or, no s'hauria conegut ni la malaltia ni la mort, fins que noves condicions còsmiques haguessin forçat la retirada a un refugi "subterrani" en el qual els seus habitants escapen a l'ombrívol i dolorosa destinació de les noves generacions. Yima, "l'Esplèndid, el Gloriós, el qual entre els homes és semblant al sol", va fer de manera que, en el seu regne, la mort no existís. Segons els hel•lènics i romans, en el regne d'or de Saturn, els homes i els déus immortals haurien viscut una mateixa vida; igualment, els dominadors de la primera de les dinasties mítiques egípcies són anomenats déus, éssers divins i, segons el mite caldeu, la mort no hauria regnat universalment més que en la època postdiluviana, quan els "déus" van haver deixat als homes la mort i conservat solament per a ells la vida. Les tradicions cèltiques, per la seva banda, utilitzen, el terme Tir na mBeo, la "Terra dels Vivents" i Tir na hOge, la "Terra de la Joventut" per a designar una illa o terra atlàntica misteriosa que, segons l'ensenyament druídic, va ser el lloc d'origen dels homes. En la llegenda de Echtra Condra Cain, aquest lloc s'identifica amb el "País del Victoriós" Tir na Boadag al que se li diu "el País dels Vivents, on no es coneix ni la mort ni la vellesa".
Per altra banda, la relació constant que existeix entre la primera edat i l'or, evoca el que és incorruptible, solar, resplendent, lluminós. En la tradició hel•lènica, l'or corresponia a l'esplendor radiant de la llum i a tot el que és sagrat i gran tal com diu Píndaro; igualment es qualifica a l'or de lluminós, radiant, bell i regi. En la tradició vèdica el "germen primordial", el hiranya garbha és d'or, i més generalment, es diu: "D'or, en veritat, és el foc, la llum i la vida immortal". Ja hem tingut l'ocasió d'esmentar la concepció segons la qual, en la tradició egípcia, el rei està "fet d'or", en la mesura que per "or" s'entén el "fluid solar" constitutiu del cos incorruptible dels déus celestes i dels immortals, si bé el títol "d'or" del rei "Horus la substància del qual és d'or" designava simplement el seu origen diví i solar al mateix temps que el seu incorruptibilitat i indestructibilitat. Igualment, Plató considera l'or com l'element diferenciador que definia la naturalesa de la raça dels dominadors. El cim d'or del Mont Meru, considerat com "pol", pàtria original dels homes i residència olímpica dels déus, l'or de la "antiga Asgard", residència dels Asos i dels reis divins nòrdics, situada en la "terra del Centre", l'or del "País pur" Tsing ta, i llocs equivalents dels quals es parla en les tradicions extrem orientals, etc. expressen la idea segons la qual el cicle original va manifestar, de forma particular i eminent, la seva qualitat espiritual simbolitzada per l'or. I ha de recordar-se a més que en nombrosos mites on es tracta del dipòsit o de la transmissió d'un objecte d'or (des del mite de les Hesperidis fins al de les Nixas nòrdiques i dels tresors d'or de les muntanyes deixats pels asteques), no es tracta en realitat més que del dipòsit i de la transmissió d'alguna cosa que fa referència a la tradició primordial. En el mite dels Eddes, quan, després del Ragnarök, "l'enfosquiment dels déus", neixen una nova raça i un nou sol i els Asos es troben reunits de nou, descobreixen la miraculosa tableta d'or que havien posseït en els orígens.
Les nocions equivalents, relatives a la primera edat, de llum i esplendor, de "glòria" en el sentit específicament triomfal ja indicat a propòsit del hvarenô mazdeu precisen igualment el simbolisme de l'or. La terra primordial habitada per la "llavor" de la raça ària i pel mateix Yima, el "Gloriós, el Resplendent" el Airyanem Vaejô apareix, en efecte, en la tradició iranià, com la primera creació lluminosa de Ahura Mazda. El Çveta dvipa, la illa o terra blanca del nord, que és una representació equivalent (igual que el Aztlan, residència septentrional original dels asteques, el nom dels quals implica igualment la illa de blancor i lluminositat), és, segons la tradició hindú, el lloc del tejas, és a dir d'una força irradiant, on habita el diví Narayana considerat com la "llum", "aquell en qui resplendeix un gran foc, irradiant en totes direccions". En les tradicions extrem orientals, segons una transposició suprahistòrica, el "país pur", on no existeix més que la qualitat viril i que és "nirvana" “ni- pan”es troba la residència de Amitâbha “mi-tu” que significa igualment "glòria", "llum il•limitada". La Thule dels Grecs, segons una idea molt estesa, va tenir el caràcter de "Terra del Sol": Thule ultima a sole nomen habens. Si aquesta etimologia és fosca i incerta, no és menys significativa la idea que els antics es feien d'aquesta regió divina i correspon al caràcter solar de la "antiga Tlappallan", la Tulan o Tula (contracció de Tonalan el lloc del Sol), pàtria original dels Tolteques i "paradís" dels seus herois. Evoca igualment el país dels Hiperboris, que segons la geografia sagrada d'antigues tradicions, era una raça misteriosa que habitava en la llum eterna i el país de la qual hauria estat la residència i la pàtria de l'Apol•lo dèlfic, el déu dòric de la llum el Puro, el Resplendent, representat també com un déu "d'or" i un déu de l'edat d'or. Alguns llinatges, alhora reals i sacerdotals, com el dels Borèades, van extreure precisament la seva dignitat "solar" de la terra apol•línia dels Hiperboris. I no costaria molt poder multiplicar els exemples.
Cicle de l'Ésser, cicle solar, cicle de la Llum entès com glòria, cicle dels Vivents en sentit eminent i transcendent, aitals són doncs, segons els testimoniatges tradicionals, els caràcters de la primera edat, de l'edat d'or, "era dels déus".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
