Julius Evola
Per desenvolupar aquesta anàlisi és necessari procedir a una definició tipològica més precisa de les formes de civilització que han succeït a la civilització primordial. En primer lloc estudiarem el concepte mateix de "Civilització de la Mare".
El seu tema característic és una transposició metafísica del concepte de la dona, contemplat en tant que principi i substància de la generació. És una deessa qui expressa la realitat suprema. Tot ésser és considerat com el seu fill i apareix, en relació a ella, com una mica condicionat i subordinat, privat de vida pròpia, és a dir, caduc i efímer. Tal és el tipus de les grans deesses asiàtic-mediterrànies de la vida: Isis, Asher, Cibeles, Afrodita, Tanit i sobretot Demeter, figura central del cicle pelasg minoic. La representació del principi solar sota la forma d'un nen sostingut per la Gran Mare sobre els genolls, és a dir, com quelcom engendrat; les representacions egipci-minoiques de reines o dones divines mostrant el lotus i la clau de la vida; Isthar, de la qual un dels seus himnes més antics diu: "No hi ha cap déu veritable fora de tu" i que és anomenada Ummu Ilani, Mare dels déus; les diverses al•lusions, sovint acompanyades de transposicions cosmològiques, a una primacia del principi de la "nit" sobre el principi "dia" que sorgeix del seu si, divinitats tenebroses o lunars sobre les quals es manifesta; el sentiment característic, que resulta i el "oculta" és un destí, una invisible llei de fatalitat a la qual ningú no es pot sostreure; el lloc acordat, en alguns simbolismes arcaics (que sovint reposen sobre el càlcul lunar, abans que solar, del temps) al signe o al déu de la Lluna sobre el del Sol (per exemple, el Sin babiloni en relació a Samash) i la inversió, en virtut de la qual la Lluna pren en ocasions el gènere masculí i el Sol el femení; la importància donada al principi de les Aigües (Zeus subordinat a Estígia; l'Oceà generador dels déus i dels homes, etc.) i al seu culte correlatiu, el de la serp i les divinitats anàlogues; en un altre pla, la subordinació d’Adonis en relació a Afrodita, de Virbio respecte a Diana, d'algunes formes d'Osiris, transmutada de la seva forma solar originaria a déu lunar de les aigües, en relació a Isis, de Bacus en relació a Demeter, l’ Hèrcules asiàtic respecte a Militta, etc ... tot això fa referència, més o menys directament, al mateix tema.
Per tot arreu es troben, al Sud, des de Mesopotàmia fins l'Atlàntic, estatuetes neolítiques de la Mare amb el Fill.
A Creta, la terra dels orígens era anomenada, en lloc de "pàtria", "Terra de la mare", particularitat que emparenta aquesta civilització d'una forma específica amb la civilització atlàntic-meridional i amb el substrat de cultes encara més antics del Sud. Els déus són mortals; com l'estiu, pateixen cada any la mort. Aquí, Zeus (Teshub) no té pare i la mare és la substància humida terrestre: és doncs la "dona" qui està en el principi. Ell, el Déu, és quelcom "generat" i mortal: es mostra la seva tomba. Per contra el substrat femení immutable de cada vida és immortal. Quan es dissipen les ombres del caos hesíodic, és la negra Gaia (melaina gaia) un principi femení, la que apareix. Sense marit, Gaia engendra després de les "grans muntanyes", l'oceà i el Ponto, el seu propi home o marit; i tota generació divina nascuda de Gaia, tal com indica Hesíode segons una tradició que no ha de ser confosa amb la del pur culte olímpic, es presenta com un món sotmès al moviment, a l'alteració, l'esdevenir.
Sobre un pla inferior, els vestigis que s'han conservat fins als temps històrics en diversos cultes asiàtic-mediterranis permeten precisar el sentit d'algunes expressions rituals particularment característiques d'aquesta inversió de valors, considerem les festes sacees i frígies. Les festes sacees en honor de la gran deessa tenien com apogeu la mort d'un ésser, que jugava el rol de mascle regi. La destitució del viril, amb ocasió de les celebracions de la deessa, es troba, per altra banda, a la castració practicada, com hem vist, en els misteris de Cibeles: sota la inspiració de la deessa, podia passar que alguns, presos d'un frenesí, es privessin, fins i tot físicament, de la seva virilitat per semblança a ella, per transformar-se en el tipus femení, concebut com la més alta manifestació del sagrat. D'altra banda, en els temples d’Artemisa, d'Efeso i d’Astarté, mateix com en Hieròpolis, els sacerdots foren sovint eunucs. L’Hèrcules lidi que va servir durant tres anys, vestit amb robes de dona, l'imperiosa Omphales, imatge, com la Semiramis mateixa, del tipus de dona divina; el fet que els participants en alguns misteris consagrats precisament a Hèrcules ja Dionisi van vestir-se de dona; el fet que, entre algunes antigues nissagues germàniques, fossin també vestits de dona com els sacerdots vetllaven al bosc sagrat; l’inversió del ritual del sexe, en virtut del qual algunes estàtues de Nana Isthar a Susa i de Venus a Xipre portaven signes masculins mentre que dones vestides d'home celebraven el culte amb homes vestits de dona; la transformació ja esmentada de la Lluna en Lunus, divinitat masculina; en fi, l'ofrena minoica-pelasga d'armes trencades a la deessa i la usurpació del símbol guerrer i sagrat hiperbori, la destral, per figures de amazones i de divinitats femenines del Sud ... tot això constitueix altres tants ressons que, tot i fragmentaris, materialitzats o deformats, segueixen sent característics de la concepció general segons la qual, el femení esdevé principi fonamental del sagrat, de la força i la vida, mentre que el masculí i l'home en general, se'ls concedeix un caràcter insignificant, d'inconsistència interior i sense valor, caduc i envilit.
Mater = Terra, gremius Matris Terrae. D'aquí deriva un punt essencial, a saber, que en el mateix tipus de civilització d'origen "meridional" i en el mateix significat general, es pot incloure totes les varietats de cultes, mites i ritus en els quals predomina el tema ctònic, fins i tot quan l'element masculí figuri, i s'al•ludeix, no només a deesses, sinó també a déus de la terra, del creixement, de la fecunditat natural, de les aigües o del foc subterrani. En el món subterrani, a l'ombra regnaren sobretot les Mares, però en el sentit de la nit, de les tenebres, oposat al coelum que pot implicar, també, la idea genèrica de l'invisible, però sota el seu aspecte inicial, lluminós i , precisament, celest. Existeix, per altra banda, una oposició fonamental i ben coneguda entre els Deus, tipus de les divinitats lluminoses de les races indoeuropees i l'Al, entès com a objecte de culte demoníac extàtica i frenètic de les races fosques del Sud, privades de tota dimensió veritablement sobrenatural. En realitat, l'element ínfer-demoníac, el regne elemental de les potències subterrànies, correspon a un aspecte el més baix del culte de la Mare. A tot això s'oposa la realitat "olímpica", immutable i atemporal en la llum d'un món d'essències intel•ligibles o dramatitzat sota la forma de divinitats de la guerra, de la victòria, l'esplendor, de les altures i del foc celestial.
Així la civilització de la Mare, en un sentit general, està relacionada amb la totèmica. És significatiu que, en la tradició hindú, la via dels avantpassats Pitre Yana oposada a la via solar dels déus, sigui sinònim de via de la Mare. Però n'hi ha prou de recordar el significat particular que hem donat al totèmic per veure que la relació d'individus amb el seu origen ancestral i el seu significat en relació a aquest, coincideixen amb els de la concepció ginecocràtica en qüestió. En els dos casos, l'individu no és més que una aparició finita i caduca, sorgint i desapareixent en una substància que existia abans que ell i que continuarà després engendrant altres éssers igualment privats de vida pròpia. En relació amb aquest significat comú i aquest destí, el fet que la representació preponderant del principi totèmic sigui masculina, passa a segon pla. De fet és al tòtem al qual retorna la vida dels morts, succeint freqüentment, com s'ha vist, que el culte als morts i als tòtems s'interfereixen. Però precisament el culte a la Mare i el ritu tel•lúrica en general interfereixen sovint, de la mateixa manera, amb el culte als morts: la Mare de la vida és igualment la Deessa de la mort. Afrodita, deessa de l'amor, es presenta també, sota la forma de Libitina, com a deessa de la mort, i això és igualment cert per altres divinitats, compreses les divinitats itàliques Feronia i Acca Larentia.
Convé assenyalar, a aquest respecte, un punt de particular importància. El fet que, en les civilitzacions "meridionals" on predomina el culte tel•lúrica femení sigui el ritu funerari de la inhumació el que preval, mentre que en les civilitzacions d'origen nòrdic ari es practiqui sobretot la cremació, reflecteix precisament el punt de vista al qual allaus: el destí de l'individu, no és l'alliberament pel foc dels residus terrestres, l'ascens, sinó el retorn a les profunditats de la terra, la nova dissolució en la Magna Mater ctònica, origen de la seva vida efímera. És això el que explica igualment la localització subterrània, abans que celest, del lloc dels morts, propi sobretot dels troncs ètnics més antics del Sud. La significació simbòlica del ritu de la inhumació permet doncs, en principi, considerar-lo com un vestigi del cicle de la Mare.
Generalitzant, es pot establir igualment una relació entre la visió femenina de l'espiritualitat i la concepció panteista del tot com un gran mar on el nucli de l'ésser individual es dissol i es perd com el gra de sal, on la personalitat no és més que una aparició il•lusòria i momentània de l'única substància indiferenciada, esperit i natura al mateix temps, que és considerada com l'única cosa real, i on no hi ha cap lloc per a un ordre veritablement transcendent. Però cal afegir i això serà important per determinar el sentit dels cicles següents que les formes on allò diví és concebut com a persona, i on es troba subratllada la relació naturalista d'una generació i d'una "creaturalitat", amb el pathos corresponent de pura dependència, d'humilitat, de passivitat, submissió i renúncia a la seva pròpia voluntat, aquestes formes diem, presenten una mica barrejat però reflecteixen, en el fons, un esperit idèntic. És interessant recordar que, segons el testimoni de Estrabó (VII, 3, 4) l'oració (sobre el pla de la simple devoció) hi va haver arribat a l'home a través de la dona.
Ja hem tingut ocasió d'indicar, des del punt de vista doctrinal, que la materialització d'allò viril és la contrapartida inevitable de tota feminització de l'espiritual. Aquest tema, que farà comprendre el sentit d'algunes transformacions ulteriors de la civilització corresponen, tradicionalment, a l'edat del bronze (o de l'acer) després a la de ferro, permet també precisar altres aspectes de la civilització de la Mare.
Davant una virilitat concebuda d'una forma materialitzada, és a dir com força física, duresa, tancament, afirmació violenta, la dona, per les seves facultats de sensibilitat, sacrifici i amor, així com per el misteri de la generació, va poder aparèixer com l'encarnació d'un principi més elevat. Allà on no es reconeixia només la força material, va poder doncs adquirir l'autoritat, aparèixer, d'alguna manera, com una imatge de la Mare universal. No és, però, contradictori que en alguns casos la ginecocràcia espiritual i fins i tot social faci la seva aparició, no en una societat efeminada, sinó en una societat bel•licosa i guerrera. En veritat, el símbol de l'edat de plata i del cicle Atlant no és el símbol demoníaca tel•lúrica i grollerament naturalista (cicle dels ídols femenins esteatopigics). El principi femení s'eleva ja a una forma més pura, com en el símbol antic de la Lluna en tant que Terra purificada o celest no dominant més que a aquest títol el que és terrestre: s'afirma com una autoritat espiritual, o almenys moral, davant instints i qualitats virils exclusivament materials i físiques.
És principalment sota l'aspecte de figures femenines com apareixen les entitats que no només protegeixen el costum i la llei natural i vinguin el sacrilegi i el crim (de les Nornes nòrdiques, a les Erinies, a Themis, a Dike) sinó que dispensen també el do de la immortalitat, s'ha de reconèixer precisament aquesta forma més alta, que pot qualificar, de manera general, com demètrica, relacionada amb els castes símbols de Verges o Mares que conceben sense marit, o de deesses del creixement vegetal ordenat i del cultiu de la terra, com per exemple Ceres. L'oposició entre el tipus demètric i el tipus Afrodita correspon a l'oposició entre la forma pura, transformada i la forma inferior, grollerament tel•lúrica, del culte a la Mare, que ressorgeix en els darrers estadis de descomposició i sensualització de la civilització de l'edat d'argent. Oposició idèntica a la que existeix, en les tradicions extrem orientals, entre la "Terra Pura" de la "Dona d'Occident" i el regne subterrani de Ema, i en les tradicions hel•lèniques, entre el símbol d'Atenea i el de les Gorgones que combaten. És l'espiritualitat demètrica, pura i serena com la llum lunar, qui defineix tipològicament l'Edat de Plata, i versemblant, el cicle de la primera civilització atlàntica. Històricament, no té però res de primordial; ja és un producte de transformació. Allà on el símbol es va convertir en realitat, es van afirmar formes de ginecocràcia efectiva, de les que poden trobar petjades en el substrat més arcaic de nombroses civilitzacions. Igual que les fulles no neixen una de l'altra, sinó del tronc, així mateix, si bé és l'home qui suscita la vida, aquesta és efectivament donada per la mare: tal és la premissa. No és el fill qui perpetua la raça; té una existència purament individual limitada a la durada de la seva vida terrestre. La continuïtat es troba al contrari en el principi femení, matern. D'aquí deriva com a conseqüència que la dona, en tant que mare, es trobi en el centre i en la base del dret de la gens o de la família i que la transmissió es faci per línia femenina. I si de la família es passa al grup social, s'arriba a les estructures de tipus col•lectivista i comunista: quan s'invoca la unitat d'origen i el principi matern, del que tothom descendeix d'igual manera, l’Aequitas esdevé Aequalitas, relacions de fraternitat universal i d'igualtat s'estableixen espontàniament, s'afirma una simpatia que no coneix límits ni diferències, una tendència a posar en comú tot el que es posseeix i que, per altra banda, s'ha rebut com un regal de la Mare Terra. Es torna a trobar aquí un ressò persistent i característic d'aquest tema en les festes que, fins i tot fins una època relativament recent, celebraven les deesses tel•lúrica i el retorn dels homes a la gran Mare de la Vida i on es manifestava la reminiscència d'un element orgiàstic propi de les formes meridionals més baixes; festes en les que tots els homes se sentien lliures i iguals, on les divisions de castes i de classes ja no comptaven i podien fins i tot ser superades, enmig d'una llicència general i un gust per la promiscuïtat.
D'altra banda, el pretès "dret natural", la promiscuïtat comunista pròpia de moltes societats salvatges, sobretot del Sud (Àfrica, Polinèsia) i fins al mir eslau, tot això ens porta gairebé sempre al marc característic de la "civilització de la mare", fins i tot aquí on no hi va haver matriarcat i on es va tractar menys de" mixtevariacions" de la civilització boreal primordial, que de restes de tel•lúrica inherents a races inferiors autòctones. El tema comunista, unit a la idea d'una societat que ignora les guerres, que és lliure i harmoniosa, figura per altra banda, fora del relat de platònic relatiu a l'Atlàntida dels orígens, en diverses descripcions de les primeres edats, compresa la edat d'or. Pel que fa a aquesta última existeix però una confusió deguda a la substitució d'un record recent per un altre molt més llunyà. El tema "lunar" de la pau i de la comunitat, en el sentit naturalista, no té res a veure amb els temes que, segons testimonis múltiples, caracteritzen, com s'ha vist, la primera edat.
Però una vegada es dissipa aquest equívoc, després de situar de nou en el seu veritable lloc és a dir, no en el cicle de l'edat d'Or, sinó en el de la de Plata, de la Mare, que cal considerar com el segon grau els records que es refereixen a un món primordial calmat, sense guerres, sense divisions, comunitari, en contacte amb la natura, els records comuns a un gran nombre de pobles, vénen a confirmar, de forma molt significativa, els punts de vista ja exposats .
D'altra banda, seguint fins a la fi aquest ordre d'idees, és possible desprendre una darrera característica morfològica, d'importància capital. Si es fa referència al que hem exposat en la primera part d'aquesta obra sobre el sentit de la reialesa primordial i sobre les relacions entre la reialesa i el sacerdoci, es pot constatar que en un tipus de societat regida per una casta sacerdotal, és dir, dominada pel tipus espiritual "femení" que li és propi, la funció real es troba relegada a un pla subordinat i només material, és un esperit ginecocràtic i lunar, una forma demètrica qui reina, sobretot si aquesta societat està orientada cap l'ideal d'una unitat mística i fraterna. Enfront del tipus de societat articulada segons jerarquies precises, assumint "triomfalment" l'esperit i culminant en la superhumanitat real, reflecteix la veritat mateixa de la Mare en una de les seves formes sublimada, corresponent a l'orientació que caracteritza probablement el millor període del cicle atlàntic i que es reprodueix i conserva en les colònies irradiant, fins als pelasgos i el cicle de les grans deesses asiàtic mediterrànies de la vida.
Així, en el mite, en el ritus, en les concepcions generals de la vida, d'allò que és sagrat i del dret, en l'ètica i en les formes socials mateixes, es retroben elements que, sobre el pla històric, poden no aparèixer més que d'una forma fragmentària, barrejats a altres temes, transposats sobre diversos plans, però referint-los, en el seu principi, a una mateixa orientació fonamental.
Aquesta orientació correspon, com hem vist, a l'alteració meridional de la tradició primordial, a la desviació del "Pol" que acompanya, sobre el pla de l'esperit, la que es produeix en l'espai, en les "mixtevariacions" del tronc original i en les civilitzacions de la "edat de plata". Tal és el que ha de retenir qui vulgui comprendre els significats oposats del Nord i del Sud, no només morfològicament, en tant que "tipus universals de civilització" (punt de vista al qual sempre és possible limitar), sinó també com a punts de referència que permeten integrar, en un significat inicial, la dinàmica i la lluita de les forces històriques i espirituals, en el curs del desenvolupament de les civilitzacions més recents, durant les fases ulteriors de "enfosquiment dels déus".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
