Julius Evola
Ens disposarem ara a definir, primer sobre el pla ideal i morfològic, i després sobre el pla històric, en el temps i en l'espai, els cicles corresponents a les quatre edats tradicionals. Començarem per l'edat d'or.
Aquesta edat correspon a una civilització dels orígens, la concordança dels quals amb el que hem anomenat esperit tradicional era tan natural com absoluta. Per això freqüentment es troben per a designar tant el "lloc" com la raça a la qual l'edat d'or està històrica i supra històricament relacionada, els símbols i els atributs que convenen a la funció suprema de la reialesa divina (símbols de polaritat, solaritat, altitud, estabilitat, glòria, "vida" en sentit eminent). Durant les èpoques ulteriors i en el si de tradicions particulars, ja barrejades i disperses. Aquest fet permet en un trànsit, per dir-lo així, de la derivada a la integral deduir els títols mateixos i els atributs d'aquestes capes dominadores, els elements propis que caracteritzen la naturalesa de la primera edat.
Aquesta edat és essencialment l'edat de l'ésser, és a dir de la veritat en sentit transcendent. Això és el que es desprèn no solament del terme hindú satya yuga que ho designa, on sat vol dir ésser, o satya, la veritat, sinó probablement també de la paraula Saturn, que designa en llatí al rei o déu de l'edat d'or. Saturnus, correspon al Kronos hel•lènic, i evoca obscurament la mateixa idea; el seu nom està format per l'arrel ària sat, que vol dir ésser, unida a la desinència atributiva urnus, (com en nocturnus, etc.). Per a expressar l'edat del que és, és a dir de l'estabilitat espiritual, es veurà més endavant que, en algunes representacions del lloc original on aquest cicle es desenvolupà, s'utilitzen freqüentment els símbols de la "terra ferma" enmig de les aigües, la "illa", la muntanya o de la "terra mitja". L'atribut olímpic és doncs aquell que millor li convé.
Mentre que edat de l'ésser, la primera edat és també, en sentit eminent, l'edat dels vivents. Segons Hesíode, la mort aquesta mort que és veritablement una fi i no deixa després sinó l'Hades no hauria aparegut més que en el decurs de les dues últimes edats (de ferro i de bronze). En l'edat de Kronos, la vida era "similar a la de dos déus”. Existia una "eterna joventut de força". El cicle es va tancar, "però els homes van romandre en una forma invisible”, al•lusió a la doctrina ja esmentada de l'ocultació dels representants de la tradició primordial i del seu centre. En el regne del iranià Yima, rei de l'edat d'or, no s'hauria conegut ni la malaltia ni la mort, fins que noves condicions còsmiques haguessin forçat la retirada a un refugi "subterrani" en el qual els seus habitants escapen a l'ombrívol i dolorosa destinació de les noves generacions. Yima, "l'Esplèndid, el Gloriós, el qual entre els homes és semblant al sol", va fer de manera que, en el seu regne, la mort no existís. Segons els hel•lènics i romans, en el regne d'or de Saturn, els homes i els déus immortals haurien viscut una mateixa vida; igualment, els dominadors de la primera de les dinasties mítiques egípcies són anomenats déus, éssers divins i, segons el mite caldeu, la mort no hauria regnat universalment més que en la època postdiluviana, quan els "déus" van haver deixat als homes la mort i conservat solament per a ells la vida. Les tradicions cèltiques, per la seva banda, utilitzen, el terme Tir na mBeo, la "Terra dels Vivents" i Tir na hOge, la "Terra de la Joventut" per a designar una illa o terra atlàntica misteriosa que, segons l'ensenyament druídic, va ser el lloc d'origen dels homes. En la llegenda de Echtra Condra Cain, aquest lloc s'identifica amb el "País del Victoriós" Tir na Boadag al que se li diu "el País dels Vivents, on no es coneix ni la mort ni la vellesa".
Per altra banda, la relació constant que existeix entre la primera edat i l'or, evoca el que és incorruptible, solar, resplendent, lluminós. En la tradició hel•lènica, l'or corresponia a l'esplendor radiant de la llum i a tot el que és sagrat i gran tal com diu Píndaro; igualment es qualifica a l'or de lluminós, radiant, bell i regi. En la tradició vèdica el "germen primordial", el hiranya garbha és d'or, i més generalment, es diu: "D'or, en veritat, és el foc, la llum i la vida immortal". Ja hem tingut l'ocasió d'esmentar la concepció segons la qual, en la tradició egípcia, el rei està "fet d'or", en la mesura que per "or" s'entén el "fluid solar" constitutiu del cos incorruptible dels déus celestes i dels immortals, si bé el títol "d'or" del rei "Horus la substància del qual és d'or" designava simplement el seu origen diví i solar al mateix temps que el seu incorruptibilitat i indestructibilitat. Igualment, Plató considera l'or com l'element diferenciador que definia la naturalesa de la raça dels dominadors. El cim d'or del Mont Meru, considerat com "pol", pàtria original dels homes i residència olímpica dels déus, l'or de la "antiga Asgard", residència dels Asos i dels reis divins nòrdics, situada en la "terra del Centre", l'or del "País pur" Tsing ta, i llocs equivalents dels quals es parla en les tradicions extrem orientals, etc. expressen la idea segons la qual el cicle original va manifestar, de forma particular i eminent, la seva qualitat espiritual simbolitzada per l'or. I ha de recordar-se a més que en nombrosos mites on es tracta del dipòsit o de la transmissió d'un objecte d'or (des del mite de les Hesperidis fins al de les Nixas nòrdiques i dels tresors d'or de les muntanyes deixats pels asteques), no es tracta en realitat més que del dipòsit i de la transmissió d'alguna cosa que fa referència a la tradició primordial. En el mite dels Eddes, quan, després del Ragnarök, "l'enfosquiment dels déus", neixen una nova raça i un nou sol i els Asos es troben reunits de nou, descobreixen la miraculosa tableta d'or que havien posseït en els orígens.
Les nocions equivalents, relatives a la primera edat, de llum i esplendor, de "glòria" en el sentit específicament triomfal ja indicat a propòsit del hvarenô mazdeu precisen igualment el simbolisme de l'or. La terra primordial habitada per la "llavor" de la raça ària i pel mateix Yima, el "Gloriós, el Resplendent" el Airyanem Vaejô apareix, en efecte, en la tradició iranià, com la primera creació lluminosa de Ahura Mazda. El Çveta dvipa, la illa o terra blanca del nord, que és una representació equivalent (igual que el Aztlan, residència septentrional original dels asteques, el nom dels quals implica igualment la illa de blancor i lluminositat), és, segons la tradició hindú, el lloc del tejas, és a dir d'una força irradiant, on habita el diví Narayana considerat com la "llum", "aquell en qui resplendeix un gran foc, irradiant en totes direccions". En les tradicions extrem orientals, segons una transposició suprahistòrica, el "país pur", on no existeix més que la qualitat viril i que és "nirvana" “ni- pan”es troba la residència de Amitâbha “mi-tu” que significa igualment "glòria", "llum il•limitada". La Thule dels Grecs, segons una idea molt estesa, va tenir el caràcter de "Terra del Sol": Thule ultima a sole nomen habens. Si aquesta etimologia és fosca i incerta, no és menys significativa la idea que els antics es feien d'aquesta regió divina i correspon al caràcter solar de la "antiga Tlappallan", la Tulan o Tula (contracció de Tonalan el lloc del Sol), pàtria original dels Tolteques i "paradís" dels seus herois. Evoca igualment el país dels Hiperboris, que segons la geografia sagrada d'antigues tradicions, era una raça misteriosa que habitava en la llum eterna i el país de la qual hauria estat la residència i la pàtria de l'Apol•lo dèlfic, el déu dòric de la llum el Puro, el Resplendent, representat també com un déu "d'or" i un déu de l'edat d'or. Alguns llinatges, alhora reals i sacerdotals, com el dels Borèades, van extreure precisament la seva dignitat "solar" de la terra apol•línia dels Hiperboris. I no costaria molt poder multiplicar els exemples.
Cicle de l'Ésser, cicle solar, cicle de la Llum entès com glòria, cicle dels Vivents en sentit eminent i transcendent, aitals són doncs, segons els testimoniatges tradicionals, els caràcters de la primera edat, de l'edat d'or, "era dels déus".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
21/9/08
9/9/08
Els Ritmes de la Història (Ressenya de llibres)
René Guénon
Mircea Eliade: Le Mythe de l' éternel retour. Archétipes et répétition. (Gallimard, París.)
El títol d'aquest petit volum, que, fora d'això, no respon exactament al contingut, no ens sembla molt encertat, doncs inevitablement fa pensar en concepcions modernes a les quals s'aplica habitualment el nom d'"eterna tornada", i que, a més de la confusió de l'eternitat amb la durada indefinida, impliquen l'existència d'una repetició impossible i clarament contrària a la verdadera noció tradicional dels cicles, segons la qual tan sols hi ha correspondència i no identitat; hi ha en això una diferència, en l'ordre macrocòsmic, comparable a la que, en l'ordre microcòsmic, hi ha entre la idea de reencarnació i la del pas de l'ésser a través dels estats múltiples de la manifestació. De fet, no és d'això del que es tracta al llibre de M. Eliade i el que entén per "repetició" no és cap altra cosa que la reproducció o, més aviat, la imitació ritual de "el que va ser fet en el començament". En una civilització íntegrament tradicional, tot procedeix d'"arquetips celestials": així, ciutats, temples, cases, sempre s'edifiquen segons un model còsmic; una altra qüestió connexa, i que, en el fons, fins i tot difereix d'ella molt menys del que l'autor sembla pensar, és la identificació simbòlica amb el "Centre". Són coses de les que hem parlat bastant sovint; M. Eliade ha reunit nombrosos exemples que es refereixen a les tradicions més diverses, el que mostra bé la universalitat i, podríem dir, la "normalitat" de tals concepcions.
A continuació, passa a l'estudi dels ritus pròpiament dits, sempre des del mateix punt de vista; però hi ha un extrem en el qual hem de posar serioses reserves: parla d'"arquetips de les activitats profanes", quan precisament, en tant que una civilització guarda un caràcter íntegrament tradicional, no hi ha activitats profanes: creiem comprendre que el que ell denomina així, és el que s'ha tornat profà a conseqüència de certa degeneració, la qual cosa és ben diferent, doncs llavors, i per això mateix, ja no pot tractar-se d'"arquetips", ja que el profà no és tal sinó perquè ja no està lligat a cap principi transcendent; pel demés, no hi ha veritablement res de profà en els exemples que dóna (danses rituals, consagració d'un rei, medicina tradicional). En la continuació, es tracta més en particular del cicle anual i els ritus que se li relacionen; naturalment, en virtut de la correspondència que existeix entre tots els cicles, el propi any pot prendre's com una imatge reduïda dels grans cicles de la manifestació universal, i això explica particularment que es consideri que el seu començament té caràcter "cosmogònic"; la idea de "regeneració del temps", que l'autor fa intervenir aquí, no és gaire clara, però sembla que per ella cal entendre l'obra divina de conservació del món manifestat, en la qual l'acció ritual és una verdadera col·laboració, en virtut de les relacions que existeixen entre l'ordre còsmic i l'humà. El lamentable és que, per a tot això, ell es cregui obligat a parlar de "creences", quan es tracta de l'aplicació de coneixements molt reals, i de ciències tradicionals que tenen valor molt diferent que les ciències profanes; y per què, a demés, per una altra concessió als prejudicis moderns, cal, excusar-se per haver "evitat qualsevol interpretació sociològica o etnogràfica", quan, pel contrari, no podem sinó elogiar l'autor per aquesta abstenció, sobretot quan recordem fins a quin punt s'espatllen altres treballs amb semblants interpretacions. Els últims capítols són menys interessants des del nostre punt de vista, i, en tot, son els més discutibles, doncs el que contenen no és ja una exposició de dades tradicionals, sinó més aviat reflexions que pertanyen exclusivament a M. Eliade i de les quals intenta treure una espècie de "filosofia de la història" fora d'això, no veiem com les concepcions cícliques s'oposen d'alguna manera a la història (fins i tot empra l'expressió "rebuig de la història"), i, certement, aquesta, al contrari, no pot tenir realment sentit sinó quan expressa el desenvolupament dels esdeveniments en el transcurs del cicle humà, encara que els historiadors profans no siguin segurament gaire capaços d'adonar-se d'això. Si la idea de "desgràcia" pot vincular-se en un sentit a l'"existència històrica", és precisament perquè el desenvolupament d'un cicle s'efectua segons un moviment descendent; i cal afegir que les consideracions finals, sobre el "terror de la història", ens semblen realment alguna cosa massa inspirada per preocupacions d'"actualitat"?
Publicat en "Etudes Traditionnelles", desembre de 1949.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans I'Histoire (Edició de l'autor, Belfort.)
Aquest llibre constitueix un intent d'aplicació dels cicles còsmics a la història dels pobles, a les fases de Creixement i decadència de les civilitzacions; és veritablement una llàstima que, per a emprendre un treball d'aquest tipus, l'autor no hagi tingut a la seva disposició dades tradicionals més completes, i que fins i tot només les hagi conegut a través d'intermediaris més o menys dubtosos que han barrejat en elles les seves pròpies imaginacions. No obstant això, ha vist perfectament que l'essencial a considerar, és el període de la precessió dels equinoccis i les seves divisions, encara que afegeixi a això algunes complicacions que en el fons semblen bastant poc útils; però la terminologia adoptada per a designar certs períodes secundaris revela molts equívocs i confusions. Així, al dotzè de la precessió no pot realment denominar-se-li "any còsmic"; tal nom convindria molt més, bé al període sencer, bé, sobretot, a la meitat, que és precisament el "gran any" dels Antics. Per altra banda, la durada de 25765 anys probablement estigui presa d'algun càlcul hipotètic dels astrònoms moderns; però la veritable durada indicada tradicional¬ment és de 25920 anys; una conseqüència singular és que, de fet, l'autor es veu dut, algunes vegades, a prendre els nombres exactes per a certes divisions, per exemple 2160 i 540, però llavors els considera solament "aproximats". Agreguem encara altra observació a aquest respecte; creu haver trobat una configuració del cicle de 539 anys en certs textos bíblics que suggereixen el nombre 77 x 7= 539; però, precisament, hagués hagut de prendre aquí 77 x 7+1 = 540, encara que no fos més que per analogia amb l'any jubilar, que no era el quarantè novè sinó el cinquantè, o sigui 7 x 7+1 = 50. Quant a les aplicacions, si bé es troben correspondències i paral·lelismes no només curiosos sinó realment dignes de ser assenyalats, hem de dir que uns altres són molt menys palesos o que fins i tot semblen una miqueta forçats, fins al punt de fer recordar amb enuig les criaturades de certs ocultistes; també caldria posar reserves a altres extrems, per exemple les xifres quimèriques que s'indiquen per a la cronologia de les antigues civilitzacions. Per altra banda, hauria estat interessant veure si l'autor hagués pogut seguir obtenint resultats del mateix tipus estenent més el seu camp d'investigacions, doncs va haver i hi ha encara molts altres pobles que els que ell considera; en qualsevol cas, no vam pensar que sigui possible establir un "sincronisme" general, perquè, per a pobles tan diferent, el punt de partida ha de ser diferent igualment; i, a més, les diverses civilitzacions no simplement es succeïxen, també coexisteixen, com pot comprovar-se encara actualment. Acabant, a l'autor li ha semblat bé lliurar-se a algunes temptatives de "previsió del futur", d'altra banda dintre de límits bastant restringits; és aquest un dels perills d'aquest tipus d'investigacions, sobretot en la nostra època en la qual les suposades "profecies" estan de moda; cap tradició va fomentar mai aquestes coses, i fins i tot, si certs aspectes de la doctrina dels cicles sempre han estat envoltats de obscuritat, ha sigut per a obstaculitzar-les.
Publicat a "Etudes Traditionnelles", octubre de 1937.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans l'Histoire. (Editions "Servir", Besançon.)
Ja vam comentar aquest llibre quan va aparèixer la seva primera edició; en aquell temps, l'autor, com ell mateix ho indica en el pròleg de la nova edició, no coneixia gairebé gens de les dades tradicionals sobre els cicles, de manera que va ser per una feliç coincidència com va arribar a trobar algunes partint d'un punt de vista totalment “empíric", i particularment a sospitar la importància de la precessió dels equinoccis. Les poques observacions que llavors vam fer van tenir com a conseqüència orientar-lo a estudis més curosos, de la qual cosa no podem sinó felicitar-nos, i hem d'expressar-li el nostre agraïment pel que diu referent a això en el que que ens toca. Així doncs, ha modificat i completat l'obra en nombrosos punts, afegint alguns capítols o paràgrafs nous, entre ells un sobre l'historial de la qüestió dels cicles, corregint diverses inexactituds, i suprimint les consideracions dubtoses que abans havia acceptat donant crèdit a escriptors ocultistes, sense comparar-les amb dades més autèntiques.
Només lamentem que hagi oblidat substituir pels nombres exactes 540 i 1080 els de 539 i 1078 anys, cosa que, no obstant això, semblava anunciar el pròleg, i com més que, per contra, ha rectificat en 2160 el de 2156 anys, el que introdueix cert desacord aparent entre els capítols que es refereixen respectivament a aquests diversos cicles múltiples un d'un altre. També és una miqueta lamentable que hagi conservat les expressions de ''any còsmic" i de "estació còsmica" per a designar períodes d'una durada massa restringida perquè puguin aplicar-se'ls veritablement (precisament les de 2160 i 540 anys), i que més aviat serien solament, si es vol, ''mesos'' i ''setmanes'', tant més que el nom de ''mes'', en suma, convindria bastant bé per al recorregut d'un signe zodiacal en el moviment de precessió dels equinoccis, i que, per altra banda, el nombre 540 = 77 x 7 + 1, com el de la sèptuple "setmana d'anys" jubilar (50 = 7 x 7 + 1) de la qual en certa manera és una "extensió", té una relació particular amb el septenari. D'altra banda, aquestes son, si fa no fa, les úniques crítiques de detall que aquesta vegada hem de formular, i el llibre, en el seu conjunt, és bastant digne d'interès i es distingeix amb avantatge d'algunes altres obres, en les quals pel que fa a les teories cícliques, s'ostenten pretensions molt més ambicioses i segurament ben poc justificades; es limita de manera natural a la consideració del que es pot anomenar els "petits cicles" històrics, i això en el marc de les civilitzacions occidentals i mediterrànies solament, però sabem que el senyor Georgel està preparant, en el mateix ordre d'idees, altres treballs de caràcter més general, i desitgem que aviat pugui dur-los també a bon termini.
Publicat en "Etudes Traditionnelles", gener de 1949
i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
Mircea Eliade: Le Mythe de l' éternel retour. Archétipes et répétition. (Gallimard, París.)
El títol d'aquest petit volum, que, fora d'això, no respon exactament al contingut, no ens sembla molt encertat, doncs inevitablement fa pensar en concepcions modernes a les quals s'aplica habitualment el nom d'"eterna tornada", i que, a més de la confusió de l'eternitat amb la durada indefinida, impliquen l'existència d'una repetició impossible i clarament contrària a la verdadera noció tradicional dels cicles, segons la qual tan sols hi ha correspondència i no identitat; hi ha en això una diferència, en l'ordre macrocòsmic, comparable a la que, en l'ordre microcòsmic, hi ha entre la idea de reencarnació i la del pas de l'ésser a través dels estats múltiples de la manifestació. De fet, no és d'això del que es tracta al llibre de M. Eliade i el que entén per "repetició" no és cap altra cosa que la reproducció o, més aviat, la imitació ritual de "el que va ser fet en el començament". En una civilització íntegrament tradicional, tot procedeix d'"arquetips celestials": així, ciutats, temples, cases, sempre s'edifiquen segons un model còsmic; una altra qüestió connexa, i que, en el fons, fins i tot difereix d'ella molt menys del que l'autor sembla pensar, és la identificació simbòlica amb el "Centre". Són coses de les que hem parlat bastant sovint; M. Eliade ha reunit nombrosos exemples que es refereixen a les tradicions més diverses, el que mostra bé la universalitat i, podríem dir, la "normalitat" de tals concepcions.
A continuació, passa a l'estudi dels ritus pròpiament dits, sempre des del mateix punt de vista; però hi ha un extrem en el qual hem de posar serioses reserves: parla d'"arquetips de les activitats profanes", quan precisament, en tant que una civilització guarda un caràcter íntegrament tradicional, no hi ha activitats profanes: creiem comprendre que el que ell denomina així, és el que s'ha tornat profà a conseqüència de certa degeneració, la qual cosa és ben diferent, doncs llavors, i per això mateix, ja no pot tractar-se d'"arquetips", ja que el profà no és tal sinó perquè ja no està lligat a cap principi transcendent; pel demés, no hi ha veritablement res de profà en els exemples que dóna (danses rituals, consagració d'un rei, medicina tradicional). En la continuació, es tracta més en particular del cicle anual i els ritus que se li relacionen; naturalment, en virtut de la correspondència que existeix entre tots els cicles, el propi any pot prendre's com una imatge reduïda dels grans cicles de la manifestació universal, i això explica particularment que es consideri que el seu començament té caràcter "cosmogònic"; la idea de "regeneració del temps", que l'autor fa intervenir aquí, no és gaire clara, però sembla que per ella cal entendre l'obra divina de conservació del món manifestat, en la qual l'acció ritual és una verdadera col·laboració, en virtut de les relacions que existeixen entre l'ordre còsmic i l'humà. El lamentable és que, per a tot això, ell es cregui obligat a parlar de "creences", quan es tracta de l'aplicació de coneixements molt reals, i de ciències tradicionals que tenen valor molt diferent que les ciències profanes; y per què, a demés, per una altra concessió als prejudicis moderns, cal, excusar-se per haver "evitat qualsevol interpretació sociològica o etnogràfica", quan, pel contrari, no podem sinó elogiar l'autor per aquesta abstenció, sobretot quan recordem fins a quin punt s'espatllen altres treballs amb semblants interpretacions. Els últims capítols són menys interessants des del nostre punt de vista, i, en tot, son els més discutibles, doncs el que contenen no és ja una exposició de dades tradicionals, sinó més aviat reflexions que pertanyen exclusivament a M. Eliade i de les quals intenta treure una espècie de "filosofia de la història" fora d'això, no veiem com les concepcions cícliques s'oposen d'alguna manera a la història (fins i tot empra l'expressió "rebuig de la història"), i, certement, aquesta, al contrari, no pot tenir realment sentit sinó quan expressa el desenvolupament dels esdeveniments en el transcurs del cicle humà, encara que els historiadors profans no siguin segurament gaire capaços d'adonar-se d'això. Si la idea de "desgràcia" pot vincular-se en un sentit a l'"existència històrica", és precisament perquè el desenvolupament d'un cicle s'efectua segons un moviment descendent; i cal afegir que les consideracions finals, sobre el "terror de la història", ens semblen realment alguna cosa massa inspirada per preocupacions d'"actualitat"?
Publicat en "Etudes Traditionnelles", desembre de 1949.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans I'Histoire (Edició de l'autor, Belfort.)
Aquest llibre constitueix un intent d'aplicació dels cicles còsmics a la història dels pobles, a les fases de Creixement i decadència de les civilitzacions; és veritablement una llàstima que, per a emprendre un treball d'aquest tipus, l'autor no hagi tingut a la seva disposició dades tradicionals més completes, i que fins i tot només les hagi conegut a través d'intermediaris més o menys dubtosos que han barrejat en elles les seves pròpies imaginacions. No obstant això, ha vist perfectament que l'essencial a considerar, és el període de la precessió dels equinoccis i les seves divisions, encara que afegeixi a això algunes complicacions que en el fons semblen bastant poc útils; però la terminologia adoptada per a designar certs períodes secundaris revela molts equívocs i confusions. Així, al dotzè de la precessió no pot realment denominar-se-li "any còsmic"; tal nom convindria molt més, bé al període sencer, bé, sobretot, a la meitat, que és precisament el "gran any" dels Antics. Per altra banda, la durada de 25765 anys probablement estigui presa d'algun càlcul hipotètic dels astrònoms moderns; però la veritable durada indicada tradicional¬ment és de 25920 anys; una conseqüència singular és que, de fet, l'autor es veu dut, algunes vegades, a prendre els nombres exactes per a certes divisions, per exemple 2160 i 540, però llavors els considera solament "aproximats". Agreguem encara altra observació a aquest respecte; creu haver trobat una configuració del cicle de 539 anys en certs textos bíblics que suggereixen el nombre 77 x 7= 539; però, precisament, hagués hagut de prendre aquí 77 x 7+1 = 540, encara que no fos més que per analogia amb l'any jubilar, que no era el quarantè novè sinó el cinquantè, o sigui 7 x 7+1 = 50. Quant a les aplicacions, si bé es troben correspondències i paral·lelismes no només curiosos sinó realment dignes de ser assenyalats, hem de dir que uns altres són molt menys palesos o que fins i tot semblen una miqueta forçats, fins al punt de fer recordar amb enuig les criaturades de certs ocultistes; també caldria posar reserves a altres extrems, per exemple les xifres quimèriques que s'indiquen per a la cronologia de les antigues civilitzacions. Per altra banda, hauria estat interessant veure si l'autor hagués pogut seguir obtenint resultats del mateix tipus estenent més el seu camp d'investigacions, doncs va haver i hi ha encara molts altres pobles que els que ell considera; en qualsevol cas, no vam pensar que sigui possible establir un "sincronisme" general, perquè, per a pobles tan diferent, el punt de partida ha de ser diferent igualment; i, a més, les diverses civilitzacions no simplement es succeïxen, també coexisteixen, com pot comprovar-se encara actualment. Acabant, a l'autor li ha semblat bé lliurar-se a algunes temptatives de "previsió del futur", d'altra banda dintre de límits bastant restringits; és aquest un dels perills d'aquest tipus d'investigacions, sobretot en la nostra època en la qual les suposades "profecies" estan de moda; cap tradició va fomentar mai aquestes coses, i fins i tot, si certs aspectes de la doctrina dels cicles sempre han estat envoltats de obscuritat, ha sigut per a obstaculitzar-les.
Publicat a "Etudes Traditionnelles", octubre de 1937.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans l'Histoire. (Editions "Servir", Besançon.)
Ja vam comentar aquest llibre quan va aparèixer la seva primera edició; en aquell temps, l'autor, com ell mateix ho indica en el pròleg de la nova edició, no coneixia gairebé gens de les dades tradicionals sobre els cicles, de manera que va ser per una feliç coincidència com va arribar a trobar algunes partint d'un punt de vista totalment “empíric", i particularment a sospitar la importància de la precessió dels equinoccis. Les poques observacions que llavors vam fer van tenir com a conseqüència orientar-lo a estudis més curosos, de la qual cosa no podem sinó felicitar-nos, i hem d'expressar-li el nostre agraïment pel que diu referent a això en el que que ens toca. Així doncs, ha modificat i completat l'obra en nombrosos punts, afegint alguns capítols o paràgrafs nous, entre ells un sobre l'historial de la qüestió dels cicles, corregint diverses inexactituds, i suprimint les consideracions dubtoses que abans havia acceptat donant crèdit a escriptors ocultistes, sense comparar-les amb dades més autèntiques.
Només lamentem que hagi oblidat substituir pels nombres exactes 540 i 1080 els de 539 i 1078 anys, cosa que, no obstant això, semblava anunciar el pròleg, i com més que, per contra, ha rectificat en 2160 el de 2156 anys, el que introdueix cert desacord aparent entre els capítols que es refereixen respectivament a aquests diversos cicles múltiples un d'un altre. També és una miqueta lamentable que hagi conservat les expressions de ''any còsmic" i de "estació còsmica" per a designar períodes d'una durada massa restringida perquè puguin aplicar-se'ls veritablement (precisament les de 2160 i 540 anys), i que més aviat serien solament, si es vol, ''mesos'' i ''setmanes'', tant més que el nom de ''mes'', en suma, convindria bastant bé per al recorregut d'un signe zodiacal en el moviment de precessió dels equinoccis, i que, per altra banda, el nombre 540 = 77 x 7 + 1, com el de la sèptuple "setmana d'anys" jubilar (50 = 7 x 7 + 1) de la qual en certa manera és una "extensió", té una relació particular amb el septenari. D'altra banda, aquestes son, si fa no fa, les úniques crítiques de detall que aquesta vegada hem de formular, i el llibre, en el seu conjunt, és bastant digne d'interès i es distingeix amb avantatge d'algunes altres obres, en les quals pel que fa a les teories cícliques, s'ostenten pretensions molt més ambicioses i segurament ben poc justificades; es limita de manera natural a la consideració del que es pot anomenar els "petits cicles" històrics, i això en el marc de les civilitzacions occidentals i mediterrànies solament, però sabem que el senyor Georgel està preparant, en el mateix ordre d'idees, altres treballs de caràcter més general, i desitgem que aviat pugui dur-los també a bon termini.
Publicat en "Etudes Traditionnelles", gener de 1949
i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)