Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (II)

Julius Evola

L'alteració de la visió ària del món, a l'Índia, neix allà on la identitat entre el Atma i Brahma és interpretat en un sentit panteista que remet a l'esperit del Sud. Brahma no és llavors, com en el primer període Atharvavèdic i fins i tot en el dels Brahmana, l'esperit, la força màgica informe, tenint gairebé una qualitat de "raja" que l'ari domina i dirigeix amb el seu ritu: és pel contrari l'U-En-Tot, del que procedeix tota vida i en el qual tota vida es dissol de nou. Interpretat en aquest sentit panteista, la doctrina de la identitat del Atma amb  Brahma condueix a la negació de la personalitat espiritual i es transforma en un ferment de degeneració i promiscuïtat: un dels seus corol•laris serà la identitat de totes les criatures. La doctrina de la reencarnació compresa en el sentit d'un destí que imposa una reaparició constant i sempre vana al món condicionat, o samsara, doctrina aliena al primer període vèdic cobra una importància de primer pla. L'ascesi pot així orientar-se cap un alliberament que té primerament el sentit d'una evasió més que d'una realització veritablement transcendent.
El budisme dels orígens, obra d'un asceta d'estirp guerrera, pot ser considerat, en diversos graus, com una reacció contra aquestes tendències i també contra l'interès purament especulatiu i el formalisme ritualista que prevalien en molts mitjans brahmànics. La doctrina budista del despertar, quan declara que la via de l’home vulgar, que no ha conegut res, sense comprensió del que és sant, aliè a la santa doctrina, inaccessible a la santa doctrina, sense comprensió del que és noble, aliè a la doctrina dels nobles, inaccessible a la doctrina dels nobles ", és la via de la identificació de si mateix, sigui amb les coses i els elements, sigui amb la natura, amb el tot, i fins i tot amb la divinitat teista (Brahma) planteja de la forma més neta el principi d'una ascesi aristocràtica orientada cap a un fi veritablement transcendent. Es tracta doncs d'una reforma esdevinguda en ocasió d'una crisi de l'espiritualitat tradicional indoària, d'altra banda contemporània de les que es van manifestar en altres civilitzacions, tant a Orient com a Occident. No menys característic, en aquest sentit, és l'esperit pragmàtic i realista que oposa el budisme al que és simple doctrina o dialèctica i es convertirà a Grècia en pensament "filosòfic". El budisme no s'oposa a la doctrina tradicional del Atma més que en la mesura on aquesta no correspon ja a una realitat vivent, on desvirilitzada la casta brahmànica, en un sistema de teories i especulacions, negant a tot ésser mortal del Atma , negant, en el fons, la doctrina mateixa de la reencarnació (el budisme, en efecte, no admet la supervivència d'un nucli personal idèntic a través de les diferents encarnacions: no és un "jo", sinó és el "desig",tanh, que es reencarna), reafirmant però el Atma sota les espècies de nirvana, és a dir, d'un estat que no es pot assolir sinó excepcionalment, mitjançant l'ascesi, el budisme posa en marxa un tema "heroic" (la conquesta de la immortalitat) davant els ecos d'una auto consciència divina primordial conservada en diferents doctrines de la casta dels brahamans, però que, a través d'un procés d'enfosquiment ja en curs, no correspon, en la major part dels homes, a una experiència viscuda.

En un període més tardà, el contrast entre els dos temes s'expressa d'una forma característica en l'oposició entre la doctrina de la Bakti de Ramanujan i la doctrina Vedanta de Shamkara. En diversos aspectes, la doctrina de Shamkara apareix impresa amb l'esperit d'una ascesi intel•lectual nua i severa. En el seu fons, roman però orientada cap al tema Demetrà lunar del Brahma informe nirguna brahman en relació al qual tota determinació no és més que una il•lusió i una negació, un pur producte de la ignorància. És per això que es pot dir que Shamkara representa la més alta de les possibilitats susceptibles de realitzar-se en una civilització de l'edat de plata. En relació a ell, Ramanujan pot ser considerat per contra com el representant de l'edat següent, determinada només per l'humà i pel nou tema, que ja s'ha vist aparèixer a la decadència de l'Egipte i en els cicles semites, el de la distància metafísica entre l'humà i el diví, que allunya de l'home la possibilitat "heroica" i no el deixa més que l'actitud devocional en el sentit, a partir d'ara predominant, del fenomen purament emotiu. Així, mentre que en el Vedanta el déu personal no era admès més que com a objecte d'un "saber inferior" i per sota de la devoció, concebuda com una relació de fill a pare, Pitre Putra Bhavan, situant-se com el cim més elevada del ekatabhava, és a dir d'una suprema unitat, Ramanujan ataca aquesta concepció com blasfema i herètica, amb un pathos semblant al del primer cristianisme. En Ramanujan es manifesta perquè la consciència, a la qual la humanitat de llavors havia arribat: la irrealitat de l'antiga doctrina del Atma i la percepció de la distància que separava a partir d'ara el Jo efectiu i el Jo transcendent, el Atma. La possibilitat superior, encara que excepcional, que el budisme afirma i que es conserva al Vedanta mateix, en la mesura que aquest s'apropia del principi de la identificació metafísica, és, a partir d'ara, exclòs.

Trobem així, en la civilització hindú dels temps històrics, una cruïlla, de formes i sentits, que poden remetre respectivament a l'espiritualitat ari boreal (i aquí on, sobre el pla de la doctrina, hem extret de l'Índia exemples de "tradicionalisme "ens hem referit, precisa i exclusivament, a aquest aspecte) i a les alteracions d'aquesta espiritualitat que delaten més o menys les influències degudes al substrat de les races aborígens subjugades, als seus cultes tel• lúrics, a la seva imaginació desarreglada, a la seva confusió, a l’impuls orgiàstic i caòtic de les seves evocacions i els seus èxtasi. Si l'Índia, considerada en una època més recent i en el seu filó central, apareix com una civilització tradicional, es deu al fet que la vida sencera es troba sacra i ritualment orientada, corresponent el seu to, sobretot, tal com hem ja assenyalat , a una de les dues possibilitats secundàries que es trobaven foses, en l'origen, en una síntesi superior: la d'un món tradicional contemplatiu. És el pol de l'ascesi, del "coneixement" i no de la "acció" qui marca l'esperit tradicional de l'Índia dels temps històrics, encara que en algunes de les seves formes, no preponderants, ressorgeix sobre el pla "heroic" el principi més elevat lligat a la raça interior de la casta guerrera.

Iran sembla haver estat més fidel a aquest principi, encara que no arriba aquí a l'alçada metafisica assolida per la Índia a través de les vies de la contemplació. El caràcter guerrer del culte de Ahura Mazda és molt conegut perquè sigui necessari tornar a ell. La mateixa precisió s'aplica al culte paleig iranià del Foc (de la qual forma part la doctrina, que ja hem recordat) del hvarenô o "glòria", al règim rigorós del dret patern, a l'ètica ària de la veritat i de la fidelitat i l'ideal del món concebut com rtam i Asha, és a dir com cosmos, ritu i ordre, lligat a aquest principi urani dominador que havia de conduir més tard, quan la pluralitat original de les primeres capes conqueridores va ser superat, a l'ideal metafísic de l'Imperi i al concepte corresponent del sobirà com "Rei de reis".

És característic que originàriament, al costat de les tres classes que corresponen a les tres castes superiors dels aryas hindús (brahamana, khsatriya i vaisha) no es trobi, a l'Iran, una classe diferent de sudras, com si els estrats aris no haguessin trobat a aquestes regions, almenys en quantitat apreciable, l'element aborigen del Sud, al qual s'ha de versemblantment l'alteració de l'antic esperit hindú. L'Iran té en comú amb l'Índia el culte a la veritat, la lleialtat i l'honor, i el tipus de athravan meda-iranià senyor del foc sagrat, sinònim, en alguns aspectes, del "home de la llei primordial", paoriyô thaesha és l'equivalent del tipus hindú del Atharva i del brâhamna en la seva forma original, no tot sacerdotal. No obstant això, fins i tot en el si d'aquesta espiritualitat aristocràtica, un declivi va d’haver-se produït, després d'una crisi, que suscita, en la persona de Zaratustra, l'aparició d'una figura i d'una reforma semblants a la del Buda, traduint també per una reacció tendent a reintegrar els principis del culte original que tendien a enfosquir en un sentit naturalista en una forma més pura i més immaterial, tot i que, en alguns aspectes, no estigui exempta de cert "moralisme". Un significat particular s'afegeix a la llegenda, referida pel Yashna i el Bundahesh, segons la qual Zaratustra hauria "nascut" al Airyanem vaejo, és a dir, a la terra boreal primordial, concebuda aquí com la "llavor de la raça dels aris "i també com el lloc de l'edat d'or i de la" glòria "real. És aquí on Zaratustra hauria revelat primerament la seva doctrina. L'època precisa en què va viure Zaratustra està subjecta a controvèrsies. El fet és que "Zaratustra" com d'altra banda "Hermes" (el Hermes egipci) i altres figures del mateix gènere correspon menys a una persona que a una influència espiritual i que aquest nom pot doncs haver estat donat a éssers que l'han encarnat en èpoques diferents. El Zaratustra històric, del qual es parla habitualment, ha de ser considerat com la manifestació específica d'aquesta influència i, en certa manera, del Zaratustra primordial hiperbori (d'aquí el tema del seu naixement al centre original), en una època que coincideix aproximadament amb la de la crisi de les altres tradicions, i en vistes a exercir una acció rectificadora paral·lela a la del Buda. Zaratustra detall interessant combat al déu de les tenebres sota la forma d'un dimoni femení, invocant per a si, en aquest lluita, un corrent el corrent Daito del Airyanem Vejo. Sobre el pla concret, es fa ressò de les lluites, dures i repetides, portades per Zaratustra contra la casta dels sacerdots mazdeus, que alguns textos volen fins i tot presentar com emissaris dels daeva, és a dir, entitats enemigues del déu de la llum, índex de la involució sobrevinguda en aquesta casta. L'intent del sacerdot Gaumata, que s'esforça per usurpar el poder suprem i construir una teocràcia, però va ser expulsat per Dario I, mostra que en el conjunt de la tradició iraniana, la "dominant" va tenir un caràcter essencialment ari i reial, i ha subsistit una tensió deguda a les pretensions hegemòniques de la casta sacerdotal. És a més l'únic intent d'aquest tipus registrat per la història iraniana.

El tema original, com si recuperés un nou vigor al contacte amb formes tradicionals alterades d'altres pobles, va ressorgir d'una forma molt diferent amb el mitraisme, sota l'aspecte d'un nou cicle "heroic" i amb una base iniciàtica precisa. Mitra, heroi solar, vencedor del toro tel•lúric, déu ja antic de l’èter lluminós, semblant a Indra i al Mitra hindú, desprès d'aquestes dones o deesses que acompanyen l’Afrodita dionisíaca als déus siríacs i als de la decadència egípcia, encarna d'una manera característica l'esperit nòrdic urani sota la seva forma guerrera. És significatiu que Mitra sigui de vegades identificat, no només amb l’Apol•lo hiperbori, déu de l'edat d'or, sinó també amb Prometeu: al•lusió a la transfiguració lluminosa, per la qual el tità es confon amb la divinitat que personifica la espiritualitat primordial. A propòsit del tema que caracteritza també el mite titànic, n'hi haurà prou de recordar que Mitra, que neix d'una "pedra", ostentant ja el doble símbol de l'espasa i de la llum (torxa), despulla el "arbre" per vestir-se i emprèn després una lluita contra el Sol, que guanya, abans aliar-se i gairebé identificar-se amb ell.

L'estructura guerrera de la jerarquia iniciàtica mitraica és ben coneguda. El anti tel•lúric que caracteritza el mitraisme queda testificat pel fet que, contràriament als punts de vista dels adeptes de Serapis i Isis, no situava l'estada dels alliberats en les profunditats de la terra, sinó més aviat en les esferes de la pura llum urànica, després que el seu trànsit pels diversos planetes els hagi enterament despullat del seu caràcter terrestre i passional. Cal recordar, a més, l'exclusió significativa de les dones rigorosa i gairebé general del culte i de la iniciació mitraiques. Si el principi de la fraternitat es troba afirmat, al ethos de la comunitat mitraica, al costat del principi jeràrquic, aquest ethos era però netament oposat al gust per la promiscuïtat, pròpia de les comunitats meridionals, així com a la fosca dependència de la sang tan característica, per exemple, de l’Hebraisme. La fraternitat dels iniciats mitreus, que prenien el nom de "soldats” era la fraternitat clara, fortament individualitzada, que pot existir entre guerrers associats en una empresa comuna, abans que la que té com a base mística la caretes. El mateix ethos reapareixerà a Roma, com entre les races germàniques.

En realitat, si el mitraisme pateix, en alguns dels seus aspectes, una mena de minoració quan Mitra va ser concebut com, "Salvador" i "Mediador", sobre un pla ja gairebé religiós, en el seu nucli central i fins i tot històricament, en el moment de la gran crisi del món antic, es presenta durant un temps com el símbol de l'altra direcció possible que l'Occident romanitzat hauria pogut seguir si el cristianisme no hagués prevalgut cristal•litzant al voltant seu, tal com veurem aviat, diverses influències desgranadores i antitradicionals. Va ser sobre el mitraisme que va intentar essencialment recolzar l'última reacció espiritual de l'antiga romanitat, la de l'emperador Julià, iniciat el mateix en els misteris d'aquest ritu.

Recordarem en fi que després de la islamització de l'àrea corresponent a l'antiga civilització iraniana, els temes relacionats amb la tradició precedent van trobar el mitjà de reafirmar. Així, a partir dels Safauridis (1501-1722), la religió oficial de Pèrsia ha estat l’imamisme, centrat sobre la idea d'un cap (Imam) invisible que, després d’un periode d’absència reapareixerà per "vèncer l’ injustícia i portar l'edat d'or sobre la terra ". Els sobirans perses s'han considerat a si mateixos com els substituts provisionals del Imam ocult en els segles d'absència, fins al moment de la seva nova aparició. És l'antic tema ari iranià de Shaoshyan.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (I)

Julius Evola

Al fracàs de l'intent heroic del caldeu Gilgamesh, correspon, en el mite d'una altra civilització del mateix cicle semita, la civilització hebraica, la caiguda d'Adam. Es tracta aquí d'un tema característic i fonamental: la transformació en pecat del que, en la forma ària del mite, apareix com una audàcia heroica, sovint coronada per l'èxit i que, com en el mite de Gilgamesh, no fracassa més que en raó de l'estat de "somni" en què l'heroi s'ha deixat sorprendre. Al semitisme hebreu, aquell que intenta apropiar-se de nou de l'Arbre simbòlic es transforma, de manera unívoca a una víctima de la seducció de la dona i en un pecador. Serà castigat amb una maledicció i un càstig que haurà de patir en un estat de sant terror davant d'un déu temible, gelós i omnipotent i sense altra esperança, finalment, que la d'un "redemptor" mitjançant el qual s'operarà, des de l'exterior, la salvació.
Es troba així, certament, a l'antiga tradició hebraica, elements de tipus diferent. Moisès mateix, deu la seva vida a una dona real, va ser concebut com un "Salvat de les Aigües" i les aventures del "Èxode" són susceptibles d'una interpretació esotèrica. Sense parlar d'un Elies ni d'Enoc, Jacob és un vencedor d'àngels i es pot recordar, a aquest respecte, que la paraula mateixa "Israel" vol dir "vencedor de Déu". Aquests elements, però, són esporàdics i acusen una curiosa oscil·lació, característica de l'ànima hebraica en general: d'una banda, sentit de falta, auto humiliació, desconsagració, carnalitat, d'altra banda un orgull i una intolerància gairebé luciferina. Potser no estigui sense relació amb això el fet que, en la tradició iniciàtica, l'Hebraisme va tenir un esoterisme en propietat i que, com Kabbala, va constituir una part important en l'Edat Mitjana europea, sent considerada com "ciència maleïda".

Per l'hebreu, en general, el més enllà es va presentar originàriament en la forma del "cheol", fosc i mut, una mena de Hades sense la contrapartida d'una "Illa dels Herois" i del qual, es pensava, que fins i tot els reis consagrats, com David, no podien escapar. És el tema de la via "totèmica" dels avantpassats, de la sang, dels "pares" qui pren aquí un relleu particular, així com el tema d'una distància cada vegada més gran entre l'home i Déu. Però, fins i tot sobre aquest pla, es constata una dualitat característica. D'una banda, per l'antic hebreu, el veritable rei és Jehovà, i està temptat de veure, en la dignitat real, en el sentit integral, tradicional del terme, una disminució del dret de Déu (sobre això i qualsevol que sigui la seva realitat històrica, l'oposició de Samuel a l'establiment de la reialesa és significativa). D'altra banda, el poble hebreu es considera com el "poble elegit" i el "poble de Déu", al qual ha estat promesa la dominació sobre tots els pobles i la possessió de totes les riqueses de la terra. I afegeix, en fi, el tema de l'heroi Shaoshian, que, pres de la tradició iraniana, a l'Hebraisme, es va convertir en el "Messies" conservant durant un cert temps els caràcters d'una manifestació del "Déu dels exèrcits".

Hi ha potser una relació, a l'antic Hebraisme, entre tot això i els esforços manifestos d'una elit sacerdotal per dominar una substància ètnica turbulenta, heterogènia i confusa, unificada gràcies a una "forma" que descansava sobre la "Llei" i es servia de aquesta com un succedani de la unitat que es fonamenta en altres pobles, sobre una comunitat de pàtria i d'origen. Aquesta acció formadora general, lligada a valors sagrats rituals i que continua després des de l'antiga Torah fins el Talmud, explica que el tipus hebraic que hagi sortit sigui una raça de l'ànima abans que del cos. El substrat original, però, no va ser mai sufocat com ho testifiquen, en la història antiga dels hebreus, l'alternança d'allunyaments i reconciliacions entre Israel i el seu Déu. Aquest dualisme, amb la tensió que implica, justifica les formes negatives de l'Hebraisme en el curs d'èpoques ulteriors.

El període que se situa entre els segles VII i VI a. de J.C. va ser per l'Hebraisme, com per altres civilitzacions, la d'un gir característic. S'interpreta el declivi de la fortuna militar de com el "càstig" per un "pecat" i s'esperava que, després de l'expiació, el Senyor tornés a assistir al seu poble i atorgar-li el poder. Aquest és el tema que s'afirma en Jeremies i en el segon Isaïes. Però en la mesura que no passa res de tot això, la fe profètica va derivar en el mite apocalíptic messiànic, en la visió fantàstica d'un Salvador que rescatarà a Israel. Aquí s'inicia un procés de desintegració. Allò que procedia de la component tradicional es converteix en un formalisme ritualista i es torna cada vegada més abstracte i distanciat de la vida. Si es té present la part que van tenir les ciències sacerdotals de tipus caldeu en el cicle hebreu, s'està en condicions d'interpretar per tal origen tot el que, successivament, va ser pensament abstracte i fins i tot matemàtic en l'Hebraisme (fins Spinoza i la física "formal" moderna, la component hebraica és notòria. Es pot establir també una connexió amb el tipus humà, el qual per mantenir-se ferm en valors que no sap fer i que prenen un caràcter abstracte i utòpic, se sent insatisfet davant tot tipus positiu existent i a tota forma d'autoritat (sobretot quan actua, ja sigui inconscientment, l'antiga idea, que l'estat de justícia volgut per Déu és només aquell en el qual Israel deté el poder), sent un continu ferment d'agitació i revolució. Cal, finalment, considerar l'aspecte de l'ànima hebraica corresponent, per contra, a l'actitud de l'home que, havent fracassat en la realització de valors sagrats i espirituals, en l'intent de dominar aquesta oposició entre l'esperit i la "carn" que es troba aquí exasperada, s'alegra cada cop que pot descobrir la il·lusió, la irrealitat d'aquests valors i constatar, al voltant seu, l'avortament de la tendència a la redempció, ja que això li serveix d'alguna manera com a coartada i auto justificació. Es tracta aquí de desenvolupaments particulars del tema original de la "falta", que van exercir una influència disgregadora quan es va produir la secularització de l'Hebraisme i la seva difusió a la civilització occidental moderna.

El desenvolupament de l'antic esperit hebreu presenta també un aspecte característic sobre el qual convé cridar l'atenció. En el període de crisi ja esmentat, es troba minat el que podia conservar de pur i viril a l'antic culte de Jehovà i en l'ideal guerrer del Messies. Amb Jeremies i Isaïes, apareix ja una espiritualitat desordenada que condemna, menysprea o considera com inferior l'element hieràtic ritual. És precisament aquest el sentit del "profetisme" hebreu, que, en el seu origen, presenta trets afins als cultes de les castes inferiors, a les formes pandèmiques i estàtiques de les races del Sud. La figura del "vident" roeh és substituïda pel del obsessionat per l'esperit de Déu. S'uneixen així el pathos dels "servidors de l'Etern", que oculten la supèrbia, però fanàtica confiança del "poble de Déu", i un equívoc misticisme de tints apocalíptics. També aquest element, alliberat de l'antiga component hebraica, tindrà una part rellevant en la crisi general del món tradicional antic. Hi ha antigues tradicions, segons les quals Tifó, l'ens enemic del Déu solar, hauria estat el pare dels hebreus i Jeroni juntament amb diversos autors gnòstics, consideren igualment el déu hebreu com una criatura tifoniana. Són, aquestes, al·lusions a un esperit demoníac d'agitació incessant, de contaminació fosca, de revolta latent dels elements inferiors, que actua en la substància hebraica, molt més netament que entre les races d'altres pobles, quan aquesta torna a l'estat lliure, desprenent de la "Llei" i de la tradició que li havia donat una forma, utilitzant a més, d'una forma degradada o invertida, certs temes pertanyents a la seva herència més o menys inconscient. Així va néixer un dels principals focus de forces que, encara que només per instint, van actuar sovint en un sentit negatiu durant les últimes fases del cicle occidental de la "Edat de Ferro".

Encara que es tracti d'un cicle definit en el curs d'un període molt més recent del que hem de limitar la història de la civilització europea, convé esmentar una última tradició que va prendre forma entre les races d'origen semita i va aconseguir, notòriament superar els temes negatius que acabem d'examinar: ens referim a l'Islam. De la mateixa manera que en l'Hebraisme sacerdotal, l'element central és constituït aquí per la llei i la tradició, com a forces formadores, a les quals els troncs àrabs dels orígens van facilitar però una matèria molt més dura, més noble, proveïda d'esperit guerrer. La llei islàmica, xara, és una llei divina, la seva base, l'Alcorà, és concebut com la mateixa paraula de Déu, Kalam là és a dir, com una cosa no humana, llibre "in creat", existent ab aeterna en el cel. Si bé l'Islam es considera com "la religió d'Abraham" i hagi volgut fer-ne el fundador de la Kaaba, on reapareix la "pedra", el símbol del "Centre", afirma netament la seva independència de l'Hebraisme no menys que del cristianisme, el centre de la Kaaba amb el mateix símbol és preislàmic, però, té orígens remots difícils de determinar, en la tradició esotèrica islàmica el punt de referència és la figura misteriosa del Khidr, concebut com a superior i anterior als profetes bíblics. L'Islam exclou un tema característic de l'Hebraisme, que en el cristianisme es convertirà en dogma i base del misteri crístic: manté, sensiblement debilitat, el mite de la caiguda d'Adam, sense extreure el motiu del "pecat original". En aquest hi veu una "il·lusió diabòlica" talbis Iblis, si bé, tal motiu està en certa manera invertit, la caiguda de Satan Iblis o Shaitan és reconduïda, en l'Alcorà (XVIII, 48), al rebuig d'est a prostrar, al costat dels àngels davant Déu. Així és rebutjada també la idea d'un Redemptor o Salvador, centre del cristianisme, no només, sinó que s'exclou la mediació exercida per una casta sacerdotal. El Diví és concebut d'una manera purament monoteista, sense "Fill", sense "Pare", sense "Mare de Déu", tot musulmà apareix directament lligat a Déu i santificat per la llei, que impregna i organitza en un conjunt absolutament unitari totes les expressions jurídiques, religioses i socials de la vida. Tal com hem ja tingut ocasió de assenyalar-, l'única forma d'ascesi concebuda per l'Islam dels orígens va ser la de l'acció sota la forma de jihad, de "guerra santa", guerra que, en principi no ha de ser mai interrompuda, fins la completa consolidació de la llei divina. I és precisament a través de la guerra santa i no per una acció de predicació i apostolat, que l'Islam va conèixer una expansió immediata, prodigiosa i va formar no només l'Imperi dels Califes, sinó sobretot la unitat pròpia a una raça de l'esperit umma la "nació islàmica".

En fi, la tradició de l'Islam presenta un caràcter particularment tradicional, complet i acabat, mentre que el món de la Shariah i de la Sunna, de la llei exotèrica i de la tradició, troba el seu complement, no tant en una mística com en veritables organitzacions iniciàtiques turuq detentors de l'ensenyament esotèrica, el ta'wil i de la doctrina metafísica de la Identitat Suprema, tawhid. La noció recurrent en aquest organització i, en general, en l'anomenada Shyaa, del masum, de la doble prerrogativa del Isma o infal·libilitat doctrinal i de la impossibilitat de ser lesionat per la culpa, pels caps, els Imants visibles i invisibles, i els mujtahid, recondueix a la línia d'una raça no fracturada i formada per una tradició de nivell superior no només a l'Hebraisme, sinó també a les creences que van conquerir Occident.

A l'Índia, l'antic nom fou aryavarta, és a dir, la terra de lloa dels aris, el terme que designa la casta, varna, significa igualment color, i la casta servil dels shudras, oposada a la dels aryas com a la raça dels "re-nascuts", dvîja, és també anomenada raça negra, krshnavarna, raça enemiga, dasa varna, i no divina, asurya. Es pot veure aquí el record de la diferència espiritual existent entre dues races que, originàriament s'enfronten, i de la mateixa naturalesa de la qual es van formar les castes superiors. A part del seu contingut metafísic, el mateix mite d'Indra anomenat farina Yaka, és a dir, el "ros" o "de la cabellera daurada" és significatiu: neix a despit de la mare, i infringeix el vincle que l'uneix a ella; un cop abandonat a si mateix, no mor sinó que sap trobar una via gloriosa; déu lluminós i heroic, extermina multituds de negres krshna i subjecta el color Dasa fent caure els dasyu que volien escalar el "cel". Ajuda al Arya i, amb els seus "amics blancs", conquesta terres cada cop més àmplies. Les realitzacions d'aquest déu, que combat la serp Ahi i el terrible mag Namuci al·ludeix potser a la lluita llegendària dels deva contra els asura en fi, la fulminació de la deessa de l'aurora "que volia ser gran" i la destrucció del dimoni Vrtra i de la seva mare, per Indra, que "engendra així el sol i el cel", és a dir, el culte urànic solar, poden contenir al·lusions a la lluita del culte dels conqueridors aris contra el culte demoníac i màgic (en sentit inferior) de les races aborígens dravídica, paleomalayes, etc. D'altra banda, la dinastia solar original -suya vamça- de la qual parla la llegenda i que sembla haver-se afirmat a l'Índia destruint una dinastia lunar, podria correspondre a la caiguda de formes emparentades al cicle "atlàntic meridional" mentre que Rama, sota la forma de Pârashu, és a dir, d'un heroi que porta la destral simbòlica hiperbòria, hauria vençut, en les seves diferents manifestacions, als guerrers revoltats en una època en què els avantpassats dels hindús habitaven fins i tot en una regió septentrional i hauria obert les vies, partint del Nord, a la raça dels brahamana; segons la tradició, Visnhu, anomenat igualment el "daurat" o el "ros", hauria destruït als mlecchas, troncs guerrers degradats i separats del sagrat. Tots aquests temes fan al·lusió a una victòria sobre formes degenerades i una reafirmació o restauració de tipus "heroic".

Tanmateix, a l'Índia històrica, es troben també empremtes d'una reacció i d'una alteració probablement degudes al substrat de les races autòctones dominades, que, per mitjà d'una acció corrosiva i subtil sobre l'espiritualitat originària dels conqueridors aris, va aconseguir que, fins i tot subsistint formes d'ascesi viril i de realització heroica, l'Índia, en conjunt, acabés per declinar en el sentit de la "contemplació" i de la "sacerdotalitat", en lloc de romandre rigorosament fidel a la línia originària règia i solar. El període d'alta tensió arriba fins els temps de Vishvmitra, que va encarnar la dignitat reial al costat de la sacerdotal, i va exercir la seva autoritat sobre tots els troncs aris encara reunits a la regió del Punjab. El període successiu, connectat amb l'expansió als països del Ganges, és el de l'escissió.
L'autoritat que a l'Índia va adquirir la casta sacerdotal pot doncs, com en el cas d'Egipte, considerar-se successiva i procedeix probablement de la importància que a poc a poc va adquirir el purohita brahamana dependent del rei sagrat quan, amb la dispersió dels Aris en terres noves, les dinasties originals s'esmicolaven, fins al punt d'aparèixer sovint, a fi de comptes, com una simple noblesa guerrera davant els sacerdots. Les epopeies contenen el relat d'una lluita violenta i prolongada entre la casta sacerdotal i la casta guerra per la dominació de l'Índia. L'escissió, sobrevinguda en un període posterior, no impedeix, d'altra banda al sacerdot conservar freqüentment trets virils i reals i la casta guerrera (originalment anomenada casta real: râjanya) conservar sovint la seva espiritualitat. Espiritualitat que es realitza, en alguns casos, respecte a l'espiritualitat sacerdotal, i on es retroben sovint empremtes precises de l'element boreal original.

Els trets "nòrdics", en la civilització indoària, corresponen al tipus auster de l'antic Atharva, el "Senyor del foc", aquell que "obre el primer les vies a través dels sacrificis" i del brahamana, que domina el brahman drhaspati i els déus mitjançant les seves fórmules de potència. En la doctrina del Jo absolut atman del primer període upanishàdic que correspon al principi impassible i lluminós Purusha del Samkhya, l'ascesi viril i conscient, orientada cap al incondicionat, pròpia de la doctrina búdica del despertar, en la doctrina, considerada com d'origen solar i d'herència real, de l'acció pura i del pur heroisme, exposada al Bhagavad Gita, en la concepció vèdica del món com "ordre" rta i llei dharma, en el dret patern, el culte del foc, el ritu simbòlic de la cremació dels cadàvers, el règim de castes, el culte de la veritat i de l'honor, el tipus de sobirà universal i sagrat chakravarti, etc., en tots aquests elements és present, en la seva assumpció superior, tots dos pols tradicionals, "acció" i "contemplació", diversament entrellaçats.
En temps més antics, a l'Índia la component meridional pot retrobar-se en tot el que, contra els elements més purs i incorporis del culte vèdic, delata una mena de demonisme de la imaginació, una irrupció descomposta i tropical de símbols animals i vegetals que després acaben prepondera en gran part de les expressions exteriors artístic-religioses, de la civilització hindú. Encara que es purifica, un cop recuperat pel shivaisme, en una doctrina de la potència i en una màgia de tipus superior, el culte tàntric de la Shatki, amb la seva divinització de la dona i els seus aspectes orgiàstics, correspon al ressorgiment de una arrel antiga, pre-ària, congènitament pròxima a les civilitzacions mediterrani-asiàtiques, on dominen precisament la figura i el culte de la Mare. I és possible que tot el que, al ascetisme hindú, presenti un caràcter de mortificació i de maceració, tingui aquest mateix origen, una mateixa veta ideal que uniria llavors amb el que hem vist aparèixer també entre els maies i les civilitzacions de tronc sumeri.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle americà - Cicle mediterrani oriental

Julius Evola

Una metafísica de la història de les principals civilitzacions antigues no té cabuda en el marc d'aquesta obra. Ens limitarem a aclarir alguns dels seus aspectes i significats més característics, per facilitar un fil conductor a qui vulgui emprendre, pel seu compte, una investigació sobre algun d'ells.

D'altra banda, el nostre horitzó s’haurà de restringir aviat només a Occident. Fora d'aquí, en efecte, la major part de les civilitzacions conservaren, d'una forma o una altra, fins a una època relativament recent, un caràcter "sagrat" i "tradicional", en el sentit ampli del terme, englobant totes les varietats ja descrites i reunits en una mateixa oposició al cicle "humanista" de l'última edat. No van perdre aquest caràcter més que sota l'efecte desintegrador dels pobles occidentals arribats a les formes últimes de decadència. És doncs essencialment a Occident cap a on convé atreure l'atenció si es vol seguir els processos que van jugar un paper decisiu en la gènesi del món modern.

Les empremtes de l'espiritualitat nòrdic solar es tornen a trobar sobretot durant els temps històrics en l'àrea de la civilització ària. Atès l'abús que s'ha fet en alguns mitjans contemporanis, el terme "ari" ha de ser emprat però, amb certes reserves: no ha de correspondre, en efecte, a un concepte únicament biològic o ètnic (seria més adequat llavors, parlar de raça boreal, o nòrdic atlàntica, segons els casos), sinó sobretot al concepte d'una raça de l'esperit, la relació amb la raça del cos ha variat molt segons les civilitzacions. Des del punt de vista de l'esperit, "ari" equival, més o menys, a "heroic": sota la forma d'una herència enfosquida, subsisteix el llaç amb els orígens, però l'element decisiu és la tensió cap a l'alliberament interior i la reintegració en una forma activa i combativa. El fet que a l'Índia la paraula Arya sigui sinònim de dvîja, és a dir de "nascut dues vegades" o "regenerat", aclareix perfectament aquest punt.
Pel que fa a l'àrea pròpia de la civilització ària, és interessant referir el testimoni del Aitareya brâhamana. Segons aquest text, la lluita dels deva, divinitats lluminoses, i els asura, enemics dels herois divins, té lloc a les quatre regions de l'espai. La regió on els deva van triomfar i que, per aquesta raó, va rebre el nom de "regió invencible" (sa-esha dig aparâjita) hauria estat situada entre el Nord i l'Est, el que correspon precisament a la direcció de l'emigració nòrdic atlàntica. Per contra, el Sud, a l'Índia, és considerat com la regió dels dimonis, de les forces enemigues dels déus i dels arya, i en el ritu dels tres focs, el "foc meridional" és aquell que està destinat a allunyar aquestes forces. En l'àrea occidental, es pot fer referència als anomenats pobles "de la destral", que, en general, es relacionen amb la cultura megalítica dels dolmens. La residència original d'aquestes races roman, sobre el pla de les investigacions profanes, envoltada en el misteri i el mateix passa amb les primeres races netament superiors a l'home de Neandertal, races que han pogut ser anomenades, com ja hem dit, els "Hel•lens del paleolític". Hi ha una relació entre l'aparició dels pobles de la destral del neolític i l'expansió dels pobles indo europeus ("aris") més recents a Europa. S'admet generalment que estan en l'origen de les formes polítiques estàtiques i guerreres que es van oposar a les d'una cultura de tipus demetríac, pacífic, comunitari i sacerdotal i sovint, es van superposar a elles.

Certament, les civilitzacions àries no van ser les úniques a presentar, fins als temps històrics, empremtes de la tradició primordial. Però seguir de prop el joc dels dos temes oposats del Sud i del Nord, en relació al tema ètnic, ens portaria molt lluny sobre un terreny excessivament movedís.

Pel que fa a l'Amèrica precolombina, cal, en tot cas, considerar inicialment el substrat arcaic d'un cicle de civilització tel•lúric meridional relacionat amb el cicle de l'Atlàntida. Engloba les civilitzacions maies, així com a la de Tihuanaco, dels Pueblo i altres estrats o centres menors. Les seves característiques són força semblants a les de les empremtes prehistòriques que es troben en una mena de cinturó meridional que, de la Mediterrània pelasgi, s'estén fins els vestigis de la civilització pre-ària de Mohenjodaro (Índia) i de la Xina pre dinàstica.

Aquesta civilització presenta un caràcter essencialment demetríac sacerdotal. Al costat d'una forta component tel•lúrica, es constata sovint la supervivència dels símbols solars, alterats i debilitats, de manera que seria impossible trobar elements que al•ludin al principi de la virilitat espiritual i de la superioritat olímpica. Això és igualment cert per la civilització dels maies, en primer pla de la qual es troben figures de sacerdots i divinitats que revesteixen les insignes de la sobirania suprema i de la reialesa. La figura maia ben coneguda del Codex Dresdensis és, en aquest sentit, característica: es veu a la divinitat, Kukulkalkan, revestida amb les insignes de la reialesa, i, davant seu, un sacerdot agenollat que realitza sobre ell mateix un sacrifici sagnant de mortificació. El principi demetríac condueix així a una forma de tipus "religiós", on els dejunis i les maceracions marquen la caiguda de l'home en relació a la seva dignitat primordial. Si, com sembla, els maies van constituir un imperi anomenat "el regne de la Gran Serp" (Nacha, símbol maia tan freqüent com significatiu), aquest imperi va tenir un caràcter pacífic, en absolut guerrer, ni heroic. Les ciències sacerdotals es van desenvolupar àmpliament, però una vegada assolit un alt grau de opulència, degenerà progressivament en una civilització de tipus hedonista i afroditica. Sembla que és dels maies d’0n ve el tipus del déu Quelzalcoatl, déu solar de l'Atlàntida, desvirilitzat precisament en un culte pacífic, de contemplació i mortificació. La tradició vol que en un moment donat, Quetsalcóatl hagi abandonat els seus pobles i s'hagi retirat a la regió Atlàntica, des d'on havia vingut.

Això correspon versemblantment al descens de les races del tronc Nahua, els tolteques i, en fi, els asteques, els que van prendre la davantera sobre els maies i la seva civilització crepuscular i van crear nous Estats. Aquestes races són les que van conservar més netament el record de Tula i Aztlan, és a dir, de la regió nòrdic atlàntica, entrant versemblantment en un cicle de tipus "heroic". La seva última creació va ser l'antic imperi mexicà, la capital, segons la llegenda, va ser construïda en el lloc on va aparèixer un Àguila estrangulant a una Serp. Es pot dir el mateix d'aquests llinatges Inques, enviats com dominadors pel "Sol", que van crear l'imperi peruà imposant-se a races de civilització molt inferior. de cultes animistes i primigenis que subsistien fins i tot en els estrats populars. Molt interessant és, en aquest sentit, una llegenda relativa a la raça del gegants de Tihuanaco: el cel no coneixia més que la Lluna (cicle lunar amb la seva contrapartida titànica), raça que mata el profeta del Sol i que és així mateix exterminada i petrificada durant la següent aparició de l'astre rei, que es pot fer correspondre amb la vinguda dels Inques. De forma general, són nombrosos les llegendes relatives a races blanques americanes, de dominadors de "dalt", creadors de civilitzacion. Igualment característic, a Mèxic, la dualitat d'un calendari solar oposat a un calendari lunar sembla pertànyer a l'estrat més antic de la civilització aborigen i estar relacionat sobretot amb la casta sacerdotal, així com la dualitat d'un règim aristocràtic hereditari de propietat al qual s'oposa un règim plebeu comunista, i finalment, el contrast entre el culte de divinitats netament guerreres, Uitzilpochtli i Tezcatlipoca, i les supervivències del culte de Quetsalcóatl, pot interpretar-se de la mateixa manera. En els mites més antics d'aquestes civilitzacions es troba igual que en els Edda el tema de la lluita contra els gegants i el d'una última generació, colpejada per la catàstrofe de les aigües, generació en l'origen de la qual es troba, com hom diu, una dona-serp generadora de "parelles". Tal com es presenta durant la invasió espanyola, la civilització guerrera d'aquestes races testifica però una degeneració característica en el sentit d'un Dionís especial, sinistre, que es podria anomenar el frenesí de la sang. El tema de la guerra sagrada i de la mort heroica com sacrifici immortalitzant (temes que entre els Asteques no van tenir menys importància que entre les races nòrdiques europees o entre els àrabs) es barreja aquí amb una mena de frenesí de sacrificis humans, en una ombrívola i ferotge exaltació destructora de la vida per conservar el contacte amb el diví, fins i tot sota la forma de massacres col•lectives de tal amplitud que no es troba res semblant en cap altra civilització coneguda. Aquí, com en l'Imperi dels Inques, altres factors de degeneració, al mateix temps que conflictes polítics interiors facilitaren l'enfonsament d'aquestes civilitzacions que van tenir indubtablement un passat gloriós i solar davant algunes bandes d'aventurers europeus. Les possibilitats vitals internes d'aquests cicles havien d'estar esgotades des de feia temps, i per això no s'ha pogut constatar cap supervivència ni ressorgiment de l'esperit antic durant els temps que van seguir a la conquesta.

Fragments residuals de l'antiga herència subsistiren durant més temps, en l'esperit i en la raça, en algunes branques de l'Amèrica septentrional. Aquí també, l'element heroic està de vegades alterat, sobretot en el sentit de crueltat i duresa. Es pot, però, de forma general, compartir l'opinió de l'autor que ha parlat, en aquest sentit, d'una "figura humana singularment completa: la seva dignitat, la seva generositat i el seu heroisme essències d'una bellesa que té, al mateix temps alguna cosa de l'àguila i del sol imposen el respecte i fan pressentir una espiritualitat sense les quals aquestes virtuts apareixeran inintel•ligibles i com desproveïdes de raons suficients" (F. Schuon en Etudes Traditionelles).

Una situació d'aquest tipus es retroba d'altra banda a Europa, durant el neolític tardà: algunes races guerreres van poder, en aquest sentit, sembla que semi bàrbares, enfront de les societats de tipus demetríac sacerdotal que van enderrocar, van dominar o absorbir. En realitat, tot i certa involució, empremtes de l'acció formadora del cicle precedent de l'espiritualitat nòrdica, romanen visibles en aquests races. I això, com veurem, val igualment per als seus epígons, és a dir per a molts pobles nòrdics del període de les invasions.

Pel que fa a la Xina, ens acontentarem amb recordar un fet força significatiu: el ritual ha estat testimoni d'una antiga transmissió dinàstica per línia femenina, a la qual s'oposa certament l'esperit de la concepció cosmocràtica ulterior, segons la qual l'Emperador encarna indiscutiblement la funció solar del mascle i del "pol" davant el conjunt de forces no només del demos sinó també del món, igual que encarna l'esperit del dret patern de la Xina històrica que va ser un dels més rigorosos. Els vestigis recentment descoberts (Smith) d'una civilització d'un tipus proper a la maia, amb caràcters d'escriptura lineals, que seria un estrat subterrani insospitat, més arcaic encara que la tan antiga civilització xinesa hi poden igualment fer pensar en una fase demetríac atlant, que per vies avui impossibles de precisar, va succeir a un cicle solar que no sempre va poder fer desaparèixer totes les empremtes de la primera. En efecte, trobem ecos d'algunes concepcions metafísiques que delaten influències residuals de la idea ginecocràtica arcaica: assimilació del Cel "a una dona o una mare, generadora primordial de tota vida; freqüent afirmació d'una primacia de l'esquerra sobre la dreta i oposició entre les nocions lunar i solar del calendari, en fi, el caràcter tel•lúric del culte popular dels dimonis, el ritual xamànic amb les seves formes desordenades i frenètiques, l'exercici d'una màgia que va ser, en l'origen, la prerrogativa exclusiva de les dones, en oposició amb la severitat tan desproveïda de misticisme i gairebé olímpica de la religió oficial xinesa, patrícia i imperial.

Ètnicament, a l'àrea extrem oriental, es constata el retrobament de dues corrents oposades: una procedent d'Occident, amb caràcters propis dels pobles uralo altaics (on es troba, al seu torn, un component ària), l'altra referida a l'àrea sub-oriental i austral. Els períodes en què preponderen els elements de la primera corrent coincideixen amb els de la grandesa de la Xina; a aquest corrent va correspondre l'orientació cap a la guerra i la conquesta, que va prendre de seguida un relleu particular, en el si d'una barreja anàloga, al cicle nipó.

Es podria certament, gràcies a investigacions convenientment orientades, aclarir molts altres dades d'aquest tipus. A la Xina antiga, el símbol "polar" de la centralitat va jugar un paper eminent; a ell es refereix la concepció del "Imperi Mitjà", subratllada per elements geogràfics locals, així com la idea del "just medi" i del "equilibri" que apareixen amb freqüència, i èticament estan en l'origen d'una concepció especial aclarida i ritual de la vida. Aquí, com en l'antiga Roma, els representants del poder revestien al mateix temps un caràcter religiós: el tipus "sacerdotal" no va aparèixer més que en un període tardà i en relació amb cultes exògens. La base de la saviesa tradicional xinesa, el I King, es relaciona, d'altra banda, amb la figura del rei Fo hi. Igualment, no és a sacerdots o "savis", sinó a prínceps, a qui s'atribueixen els principals comentaris d'aquest text. Els ensenyaments que contenen i que, al seu torn, segons el mateix Fo hi, es refereixen a un passat molt llunyà i difícil de determinar serviran de fonament comú a dos doctrines del nou, en concernir a dos dominis diferents, semblen, a primera vista, no tenir entre elles punts de contacte: el taoisme i el confucianisme . Aquestes dues doctrines van tenir efectivament el sentit d'un redreçament en un període de crisi latent i de desintegració i van servir per vivificar, respectivament, l'element metafísic (amb desenvolupaments iniciàtics i esotèrics) i l'element ètic ritual. Va ser així com una continuïtat tradicional regular va poder ser conservada a la Xina, sota formes particularment estables, fins i tot en una època relativament recent.

Això és igualment cert, fins i tot en àmplia mesura, al Japó. La seva forma de tradició nacional, el sintoisme, testifica una influència que ha rectificat i elevat un complex cultural parcialment relacionat amb un estrat primitiu (res de particular pot deduir, però, de la presència del grup ètnic blanc aïllat dels Aïno). Durant els temps històrics, la idea imperial es troba al centre del sintoisme i la tradició imperial s'identifica amb la tradició divina: "segons l'ordre rebuda, descendeixo del cel", diu, al Ko gi ki, el cap de la dinastia . En un comentari del príncep Hakabon Itoé es diu que "el tron sagrat va ser creat quan la Terra es va separar del Cel [és a dir, quan va desaparèixer la unitat primordial entre el terrestre i el diví, unitat de la qual la tradició xinesa ha conservat empremtes característiques , per exemple, el ideograma xinès "natura" i "cel" són sovint sinònims]. El sobirà baixa del Cel. És diví i sagrat". El principi "solar" li és igualment atribuït, però interfereix, de manera difícil d'aclarir, amb el principi femení, ja que se li atribueixo baixar de la deessa Amaterasu Omikami. Sobre aquesta base l'acte de governar i dominar forma un tot amb el culte, el terme "matsurigoto" significa tant govern com "exercici de les coses religioses" i en el marc del sintoisme el llealisme, la fidelitat incondicional al sobirà, "CiU GHI", revesteix doncs un significat religiós i constitueix el fonament de tota ètica: qualsevol acció reprovable, baixa o delictiva és concebuda no com la transgressió d'una norma abstracta més o menys anodina i "social", sinó com una traïció, una deslleialtat i una ignomínia: no hi ha "culpables" sinó més aviat "traïdors", éssers sense honor.

Aquests valors generals prenen un relleu particular a la noblesa guerrera dels bushis o samurais i en la seva ètica, el bushido. L'orientació de la Tradició, al Japó, és essencialment activa, és a dir, guerrera, però amb la contrapartida d'una formulació interior. L'ètica del samurai té un caràcter tan guerrer com ascètic, amb aspectes sagrats i rituals. S'assembla, de manera notable, a la de l'Edat Mitjana cavalleresc i feudal europeu. Fora del sintoisme, el zen, que és una forma esotèrica del budisme, ha jugat un paper en la formació del samurai, però també en la formació tradicional de la vida japonesa en general, compreses les arts i l'artesanat (l'existència de sectes que han cultivat el budisme en les seves formes més recents, nues i religioses, arribant fins a la manera devocional del amides, no han modificat de manera notable l'orientació preponderant de l'esperit nipó). Al marge del bushido, convé recordar igualment la idea tradicional de la mort sacrificial guerrera, que s'ha mantingut fins als kamikazes, els pilots suïcida de la segona guerra mundial.

El Japó ha facilitat, fins ahir, un exemple, únic en el seu gènere, de coexistència entre una orientació tradicional i l'acceptació, sobre el pla material, de les estructures de la civilització tècnica moderna. Amb la segona guerra mundial, la continuïtat mil•lenària s'ha trencat, l'equilibri ha resultat alterat i l'últim Estat del món on es reconeixia encara el principi de la reialesa solar i del pur dret diví, ha desaparegut. El destí de la "edat fosca", la llei en virtut de la qual el potencial tècnic i industrial, la potència material organitzada té un caràcter determinant en l'enfrontament entre les forces mundials, ha segellat també la fi d'aquesta tradició, amb el resultat de l'última guerra.

Pel que fa a Egipte, es poden extreure algunes dades sobre la història primordial de la seva civilització, a través dels seus mites, més enllà dels significats metafísics. La tradició relativa a una dinastia antiquíssima de "morts divins" que es confonien amb els anomenats "deixebles de l'Antic Horus" Shemsu Heru marcats pel hieroglífic d'Osiris, senyor de la "terra sagrada d'Occident", i que hauria vingut precisament d'Occident pot correspondre al record d'un estrat primordial, civilitzador i dominador, Atlanta. Cal assenyalar que, seguint el títol atribuït als reis divins, Horus és un déu fet d'or, com Apol•lo, és a dir relacionat amb la tradició primordial. Hem assenyalat igualment el simbolisme dels "dos", dos germans rivals Osiris i Seth i la seva lluita. Algunes dades de la tradició egípcia permeten pensar que aquest simbolisme comportar una contrapartida ètnica i que la lluita dels dos germans correspon a la de dos estrats representants cada un de l'esperit simbolitzat respectivament per un o altre déu. La mort d'Osiris, assassinat per Seth, va poder, a més del sentit "sacrificial" ja explicat en la primera part d'aquest llibre, expressar sobre el pla històric, una crisi amb la qual es tanca la primera era, anomenada era dels "déus“, la resurrecció de Osiris a Horus podria potser significar una restauració esdevinguda durant la segona era egípcia, que els grecs van anomenar, i que podria així correspondre a una de les formes del cicle" heroic "de què parla Hesíode. Aquesta segona era es tanca, segons la tradició, amb Manes, el títol d'Horus aha, Horus combatent, donat a aquest rei, confirma, de forma característica, la versemblança d'aquesta hipòtesi.

No obstant això, la crisi, superada una primera vegada per Egipte, es va reproduir, més tard, portant efectes dissolvents. Es troben indicis d'això en la democratització del concepte d'immortalitat, que va aparèixer ja cap a la fi de l'Antic Imperi (VI Dinastia) així com en l'alteració del caràcter de centralitat espiritual, de "transcendència immanent" del sobirà, que tendeix a convertir-se en un simple "representant" del déu. Ulteriorment, al costat del tema solar, el tema tel.lúric lunar, lligat a la figura d'Isis "Mare de totes les coses, propietària dels elements, nascuda a l'origen dels segles", guanya terreny. Referent a això, la llegenda segons la qual, Isis, concebuda com una encantadora, vol tornar-se "propietària del món i convertir-se en una deessa semblant al Sol (Ra) al cel ia la terra", és extremadament significativa. Amb aquesta finalitat, Isis tendeix una emboscada al mateix Ra quan aquest s'establia sobre el "tron dels dos horitzons": aconsegueix que una serp el mossegui i que el déu enverinat consenti que el seu nom passi a ella.

És així com es desplaça cap a una civilització de la Mare. Osiris, de déu solar, es converteix en déu lunar, déu de les aigües en sentit fàl•lic i déu del vi, és a dir de l'element dionisíac, mentre que amb l'adveniment d'Isis, Horus es redueix a un simple símbol del món caduc. El pathos de la "mort i de la resurrecció" d'Osiris adquireix ja tints místics i evasió en neta antítesi amb la solar distant de Ra i del "Horus antic" del culte aristocràtic. Sovint és una dona divina de la qual Isis és precisament l'arquetip que ha de servir de mediadora per a la resurrecció, la vida immortal, sobretot són figures de reines que aporten el lotus del renaixement i la "clau de la vida". I això es reflecteix en l'ètica i en els costums, en aquest preponderància isíaca de la dona i de la reina, que Heròdot i Diodor s'han esmentat a propòsit de la societat egípcia i que s'expressa d'una forma típica en la dinastia de les "adoradores Divines"del període nubi .

Paral•lelament, i d'una manera significativa, el centre es desplaça, passa del símbol real al símbol sacerdotal. Cap a la XXI dinastia, la qual sacerdots egipcis, en lloc de ambicionar romandre al servei del rei diví, tendeixen a convertir-se ells mateixos en sobirans i la dinastia Tebaida dels sacerdots reals es forma en detriment dels faraons. Com manifestació característica de la llum del Sud, una teocràcia sacerdotal reemplaça a la reialesa divina dels orígens. A partir d'aquest moment, els déus són cada vegada menys presències encarnades: es converteixen en éssers transcendents la influència activa depèn essencialment a partir d'ara, de la mediació del sacerdot. L'estadi màgic solar declina i li passa l'estadi "religiós": la pregària en lloc del comandament, el desig i el sentiment, en lloc de la identificació i de la tècnica necessària.

Mentre que l'antic evocador egipci podia dir: "Sóc Amon que fecunda la seva Mare. Sóc el gran posseïdor de la potència, el Senyor de l'Espasa. No us enfronteu al meu ¡sóc Seth! No em toqueu ¡sóc Horus!", mentre que es podia dir a propòsit de l'home “osirificat”: "Sorgit com un déu vivent" "Sóc el Únic, el meu ser és l'ésser de tots els déus, en l'eternitat" "Si [el ressuscitat] vol que moriu, o déus, morireu, si vol que visqueu, viureu" "La teva envies als déus", en els darrers temps de la civilització egípcia l'èmfasi és situat, per contra, al pathos místic i en la imploració:" Tu ets Amon, el Senyor dels Silenciosos, que va a la crida dels pobres. Jo crido cap a tu en el meu turment ... En veritat tu ets el salvador!". El cicle solar egipci s'encamina així cap a la decadència sota el signe de la Mare. Segons els historiadors grecs, els principals cultes de tipus demetríac ctònic hauria arribat als pelàsgics i després als hel.lens des d'Egipte. En definitiva serà, com a civilització isíaca, ressò d'una saviesa sobretot "lunar" (com la pitagòrica), seran com a ferment de descomposició afrodítica i de agitat misticisme popular, promiscu i evasions, que l'Egipte dels darrers temps, participarà en el dinamisme de la civilització mediterrània. Els misteris d'Isis i de Serapis i la Hetaira real, Cleopatra, seran tot el que finalment podran oposar a les forces de la romanitat.

Si d'Egipte es passa a Caldea i a Assíria, es troba, sota una forma diferent, i ja en una època llunyana, el tema de les civilitzacions del Sud, amb les seves materialitzacions i les seves alteracions. En el substrat més antic d'aquests pobles, constituït per l'element sumeri, apareix ja el tema característic d'una mare celeste primordial situada per sobre de les diverses divinitats manifestades, i també d'un "fill" engendrat sense pare. Aquest fill té tant els trets d'un heroi, com d'un "déu", però, sobretot, està sotmès a la llei de la mort i la resurrecció. En la cultura hitita tardana, la deessa domina al déu, acaba per absorbir els atributs del mateix déu de la guerra i es presenta com una deessa amazònica; al costat de sacerdots eunucs, es troben sacerdotesses armades de la Gran Deessa. A Caldea, no es troba pràcticament cap empremta de la idea de reialesa divina: abstracció feta de certa influència exercida per la tradició egípcia, els reis caldeus, fins i tot quan revestien un caràcter sacerdotal, no es van considerar més que com "vicaris" (pateis) de la divinitat, pastors elegits per governar el ramat humà, però no com a éssers d'una naturalesa divina. Es donava, sobretot, el títol de rei a la divinitat de la ciutat que, en aquesta civilització, era anomenat "el meu Senyor" o "la meva mestressa". El rei humà rebia del déu la ciutat com a feu, i era fet príncep, en el sentit de representant. El seu títol de "en" és sobretot sacerdotal: és el sacerdot, el pastor, en el sentit de vicari. La casta sacerdotal apareix com una casta diferent i, en el fons, és ella qui prepondera. Característica és la humiliació anual del rei a Babel quan deposa davant el déu les ensenyes règies, es vesteix de esclau, implora confessant els seus "pecats" i és castigat pel sacerdot representant de la divinitat, fins a les llàgrimes. Els reis babilonis apareixen freqüentment "fets" per la "Mare" Isthar Mami al Codix d'Hammurabi aquest rei rep precisament de la deessa la seva corona i el seu ceptre i a ella el rei Assurbanipal li diu: "De tu t'imploro el do de la vida". La fórmula "Reina omnipotent, protectora misericordiosa, fora de tu, no hi ha refugi" apareix com una confessió típica de l'ànima Babilònia, per raó del pathos del que envolta ja al sagrat.

La ciència caldea, aquesta que representa l'aspecte més elevat d'aquest cicle de civilització, pertany, en àmplia mesura al tipus demetríac lunar. És una ciència dels astres que a diferència de la ciència egípcia està més orientada cap als planetes que cap a les estrelles fixes, cap a la lluna més que cap al sol (per al babiloni, la nit era més santa que el dia: Sense, déu de la Lluna, prima sobre Jamash, déu del Sol). És una ciència que reposa, en realitat, sobre una concepció fatalista, sobre la idea del tot poder d'una llei o "harmonia"; una ciència poc sensible al pla de la veritable transcendència, i que no supera, en suma, el límit naturalista i anti-heroic en el domini de l'esperit.

Quant a la civilització assíria, ulteriorment nascuda del mateix estrat, apareix sobretot marcada per les característiques dels cicles titànics i Afrodita. Al mateix temps que sorgeixen races i divinitats virils de tipus violent, brutalment sensual, cruel i bel•licós, s'afirma una espiritualitat que culmina en representacions Afrodites del tipus de les Grans Mares, a les quals els primers acaben per subordinar. L'intent de Gilgamesh d'aparèixer com l'heroi solar que menysprea a la Deessa i s'esforça a conquistar només l'arbre de la vida, fracassa: el do de la "eterna joventut" que havia aconseguit obtenir arribant gràcies per altra part a la intervenció de una dona, la "Mare de Déu dels Mars" la terra simbòlica on regna l'Heroi supervivent de la humanitat divina pre diluviana, Utnapishtim Atrachasis, el Llunyà, i que volia portar als homes "perquè provin la vida immortal", aquest do li és de nou robat per una serp. I això podria ser elevat, potser, a símbol de la incapacitat d'una raça guerrera materialitzada per assolir el pla transcendent en què hauria pogut transformar-se en una raça de "herois", capaç d'acollir i conservar realment el "do de la vida" i de recuperar la tradició primordial. D'altra banda, igual que la noció assiri-caldea del temps és lunar, en oposició a la noció solar egípcia, així en aquests civilitzacions apareixen petjades de ginecocràcia de tipus Afrodita. A títol d'exemple particularment característic es pot citar l'efeminat Sardanàpal ja Semíramis, la qual, gairebé per reflex de les relacions pròpies a la parella divina formada per Isthar i Ninip Ador, va ser la sobirana efectiva del regne de Nino. També sobre el pla de les costums sembla que en aquestes races, inicialment la dona hauria tingut un paper preponderant, si l'home va prendre ulteriorment la davantera, cal veure en això, analògicament, el signe d'un moviment més ampli, però amb el sentit d'una involució ulterior més que d'una resurrecció. El reemplaçament dels caldeus pels assiris correspon en efecte, en diversos aspectes, al trànsit d'un estat demetrà a un estat "titànic", trànsit particularment aparent en la forma en què la ferocitat assíria va succeir a la sacerdotal astrològic lunar caldea. És molt significatiu que la llegenda estableixi una relació entre Nemrod, al qual s'atribueix la fundació de Nínive i de l'Imperi assiri i els Nephelin i altres tipus de "gegants" pre-diluvians, que, per la seva violència, haurien acabat per "corrompre les vies de la carn sobre la terra".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")