René Guénon
En l'article publicat anteriorment amb el títol de "Atlàntida i Hiperbòria", assenyalàvem la confusió que massa sovint es fa entre la Tradició primordial, originalment "polar" en el sentit literal de la paraula, i el punt de partida de la qual és el mateix del present Manvantara, i la tradició derivada i secundària que fou l'atlant, que es refereix a un període molt més restringit. Varem dir llavors, com moltes altres vegades (1), que tal confusió podia explicar-se, en certa mesura, pel fet que els centres espirituals subordinats eren constituïts a imatge del Centre suprem, i se'ls havia aplicat les mateixes denominacions. És així com la Tula atlant, el nom de la qual s'ha conservat en l'Amèrica central on va ser dut pels Tolteques, va haver de ser la seu d'un poder espiritual que era com una emanació del de la Tula hiperbòria; i com aquest nom de Tula designa a Lliura, la seva aplicació guarda estreta relació amb el trasllat de la mateixa designació des de la constel·lació polar de l'Óssa Major fins al signe zodiacal que, encara avui, duu el nom de Lliura. També cal referir a la tradició el trasllat del saptariksha (l'estatge simbòlic dels set Rishis), en certa època, des de la mateixa Óssa a les Plèiades, constel·lació igualment formada per set estrelles, però de situació zodiacal; el que no deixa dubtes referent a això, és que les Plèiades eren anomenades filles de Atlas i, com a tals, també eren esmentades com Atlàntides.
Tot això està d'acord amb la situació geogràfica dels centres tradicionals, relacionada tant amb els seus caràcters propis, com amb el seu lloc respectiu en el període cíclic, doncs aquí tot està relacionat molt més íntimament del que podrien suposar qui ignoren les lleis de certes correspondències. L’Hiperbòria correspon evidentment al Nord, i l’Atlàntida a Occident; i és notable que les mateixes designacions d'aquestes dues regions, tanmateix clarament distintes, puguin també prestar-se a confusió, a l’haver-se aplicat noms d'igual arrel a ambdues. En efecte, es troba aquesta arrel, en formes tan diverses com hiber, iber o eber, i també ereb per transposició de les lletres, com designant alhora la regió de l'hivern, és a dir, el Nord i la regió de la tarda, o del sol ponent, és a dir, Occident, i als pobles que habiten l'una i l'altra regió; aquest fet, és clarament del mateix ordre, també, que els quals acabem de recordar. La posició mateixa del centre atlant en l'eix Orient-Occident indica la seva subordinació pel que fa al centre hiperbori, situat en l'eix polar Nord-Sud. En efecte, encara que el conjunt dels dos eixos forma, en el sistema complet de les sis direccions de l'espai, el que es pot anomenar una creu horitzontal, l'eix Nord-Sud no deixa per això d'haver de ser considerat com relativament vertical pel que fa a l'eix Orient-Occident, com hem explicat en altre lloc (2). També, conforme al simbolisme anual, es pot donar al primer d'aquests dos eixos el nom d'eix solsticial, i al segon el d'eix equinoccial i això permet comprendre que el punt de partida donat a l'any no sigui el mateix en totes les formes tradicionals. El punt de partida que es pot anomenar normal, com directament de conformitat amb la Tradició primordial, és el solstici d'hivern; el fet de començar l'any en un dels equinoccis indica el vincle amb una tradició secundària, com la tradició atlant.
Aquesta última, per altra banda, al situar-se en una regió que correspon a la tarda en el cicle diürn, s’ha de considerar pertanyent a una de les últimes divisions del cicle de la humanitat terrena actual, així doncs, com relativament recent; i, de fet, sense tractar de donar precisions que serien difícilment justificables, es pot dir que pertany certament a la segona meitat del present Manvantara (3). A més, com, en l'any, la tardor correspon a la tarda del dia, pot veure's una al·lusió directa al món atlant en el que indica la tradició hebrea (el nom de la qual és a més dels quals assenyalen l'origen occidental), que el món va ser creat en el equinocci de tardor (el primer dia del mes de Thishri, segons una determinada transposició de les lletres de la paraula Bereshit); i potser també és aquesta la raó més immediata (hi ha altres d'ordre més profund) de la enunciació de la "tarda" (ereb) abans del matí" (boquer) en el relat dels "dies del Gènesi"(4). Això podria trobar confirmació en el fet que el significat literal del nom de Adam és "vermell", sent precisament la tradició atlant la de la raça vermella; i sembla també que el diluvi bíblic correspon directament al cataclisme en el qual va desaparèixer la Atlàntida, i que, per tant, no ha de ser identificat amb el diluvi de Satyavrata que, segons la tradició hindú, sorgida directament de la Tradició primordial, va precedir immediatament el començament del nostre Manvantara (5). Naturalment, aquest sentit, que es pot anomenar històric, no exclou de cap manera els altres sentits; a més, mai cal perdre de vista que, segons l'analogia que hi ha entre un cicle principal i els cicles secundaris en que es divideix, totes les consideracions d'aquest ordre sempre són susceptibles d'aplicacions en graus diversos; però el que volem dir, és que sembla que el cicle atlant s'hagi pres com base en la tradició hebraica, ja sigui que la transmissió es fes per mitjà dels egipcis, el que almenys no tindria gens d'inversemblant, o per qualsevol altre mitjà. Si fem aquesta última reserva, és perquè sembla particularment difícil determinar com es va fer la unió del corrent vingut d'Occident, després de la desaparició de la Atlàntida, amb altre corrent descendit del Nord i que procedia directament de la Tradició primordial, unió de la qual havia de resultar la constitució de les diferents formes tradicionals pròpies de l'última part del Manvantara. En tot cas, no es tracta d'una reabsorció pura i simple, en la Tradició primordial, del que havia sortit d'ella en una època anterior; es tracta d'una espècie de fusió entre formes prèviament diferenciades, per a donar origen a altres formes adaptades a noves circumstàncies de temps i llocs; i el fet que ambdues corrents apareguin llavors, en certa manera com autònomes pot contribuir també a mantenir la il·lusió d'una independència de la tradició atlant. Sens dubte, si es volen buscar les condicions que es va operar aquesta unió, caldria donar una importància particular a la Cèltica i la Caldea, el nom de la qual, que és el mateix, no designava en realitat a un poble particular, sinó a una casta sacerdotal; però qui sap, avui dia, què van ser la tradició cèltica i la caldea, així com la dels egipcis? Mai s'és massa prudent quan es tracta de civilitzacions totalment desaparegudes, i per cert no són les temptatives de reconstitució a les que es lliuren els arqueòlegs profans el que pot aclarir la qüestió; però no és menys cert que molts vestigis d'un passat oblidat surten de la terra en la nostra època, i això no pot mancar de raó de ser. Sense aventurar la menor predicció sobre el que pugui resultar de tals descobriments, el possible abast dels quals solen ser incapaços de sospitar aquells mateixos que els efectuen, cal veure en això certament, un "signe dels temps": No ha de tornar a trobar-se tot en el final del Manvantara, per a servir de punt de partida per a l'elaboració del cicle futur?
NOTES:
(1) Veure especialment Le Roi du Monde
(2) Vegi's el nostre estudi Le Symbolisme de la Croix.
(3) Pensem que la durada de la civilització atlant hagué de ser igual a un "gran any", entès en el sentit d'un semiperíode de precessió dels equinoccis. Quant al cataclisme que va posar fi a aquesta civilització, certes dades concordants semblen indicar que va passar set mil dos-cents anys abans de l'any 720 del Kali-Yuga, any que és el punt de partida d'una era coneguda, però de la qual, aquells que l'esmenten encara avui semblen haver oblidat el seu origen i la seva significació.
(4) Entre els àrabs és costum contar les hores del dia a partir del mahgreb, és a dir, la posta del sol.
(5) En canvi, els diluvis de Deucalió i Ogyges, entre els grecs, semblen referir-se a períodes encara més restringits i a cataclismes parcials posteriors al de la Atlàntida.
Publicat en "Le Voile d´Isis", agost-setembre de 1981 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
6/11/08
Atlàntida i Hiperbòria
René Guénon
El Sr. Paul Le Cour, en el número de juny de 1929 de la revista Atlantis comenta la nota del nostre article de maig últim (1), en la que afirmàvem la distinció l'Hiperbòria i l'Atlàntida, contra qui volen confondre-les i parlen de "Atlàntida hiperbòria". Francament, encara que aquesta expressió sembla que, en efecte, pertany al Sr. Le Cour, no pensàvem únicament en ell en el moment d'escriure aquella nota, doncs no és l'únic a cometre la confusió de la que parlem; es troba també en Herman Wirth, autor d'una important obra sobre els orígens de la humanitat (Der Aufgang der Menschheit) apareguda recentment a Alemanya, i que empra constantment el terme "noratlàntic" per a designar la regió que va ser punt de partida de la tradició primordial. Per contra, el Sr. Le Cour és veritablement l'únic, que nosaltres sapiguem almenys, que ens ha atribuït l'afirmació ¬de l'existència d'una "Atlàntida hiperbòria"; i si no ho havíem esmentat, és perquè les qüestions personals conten ben poc per a nosaltres, i el que ens importava era posar en guàrdia als lectors contra una falsa interpretació, vingués d'on vingués. Ens preguntem com ens ha llegit el Sr. Le Cour, ens ho vam preguntar encara més que mai, doncs heus ací que ara ens fa dir que, en l'època dels orígens, el pol Nord "no era el d'avui, sinó una regió, segons sembla, propera a Islàndia i Groenlàndia"; on ha pogut trobar això? Estem absolutament convençuts de no haver escrit mai ni una paraula referent a això, no haver fet mai la menor al·lusió a aquesta qüestió, d'altra banda secundària des del nostre punt de vista, d'un possible desplaçament del pol des del començament del nostre Manvantara (2); amb més raó, mai hem precisat la seva situació original, que, a més, per molts motius diversos, potser seria bastant difícil de definir pel que fa a les terres actuals.
El Sr. Le Cour diu a més que "malgrat el nostre hinduisme, convenim que l'origen de les tradicions és occidental"; no convenim en això de cap manera, molt al contrari, doncs diem que és polar, i el pol, que sapiguem, no és més occidental que oriental; persistim a pensar que, com dèiem en la referida nota, el Nord i l'Oest són dos punts cardinals diferents. Només en una època ja allunyada de l'origen, va poder la seu de la tradició primordial, transferida a altres regions, convertir-se, bé en occidental, bé en oriental, occidental per a certs períodes i oriental per a uns altres i, en qualsevol cas, sens dubte oriental en últim lloc i des de molt abans del començament dels temps anomenats "històrics" (perquè són els únics accessibles als investigadors de la història "profana"). Per altra banda, adverteixi's bé, no és "malgrat el nostre hinduisme" (el Sr. Le Cour, al utilitzar aquesta paraula, probablement no sospita com l'encerta), sinó, al contrari, a causa d'aquest, pel que considerem l'origen de les tradicions com nòrdic, i fins i tot exactament com polar, doncs això està expressament afirmat en el Veda, així com en altres llibres sagrats (3). La terra en la qual el sol donava la volta a l'horitzó sense posar-se havia d'estar situada, en efecte, bé prop del pol, si no en el propi pol; es diu també que, més tard, els representants de la tradició es van traslladar a una regió en la qual el dia més llarg era el doble del dia més curt, però això es refereix ja a una fase posterior, que geogràficament, ja no té rés a veure, evidentment, amb Hiperbòria.
Pot ser que el Sr. Le Cour tingui raó al distingir una Atlàntida meridional i una Atlàntida septentrional, encara que no hagin estat separades primitivament; però no és menys cert que la pròpia Atlàntida septentrional rés tenia de hiperbòria. El que complica molt l'assumpte, ho reconeixem de bona gana, és que, al llarg del temps, les mateixes designacions s'han aplicat a regions molt diverses, i no solament a les localitzacions successives del centre tradicional primordial, sinó també a centres secundaris que procedien més o menys directament d'aquell. Hem assenyalat aquesta dificultat en el nostre estudi sobre El Rei del Món, en el qual, precisament en la pàgina a la qual es refereix el Sr. Le Cour, s'escriu això: "Cal distingir la Tula atlant (el lloc d'origen dels Tolteques, que probablement estava situada en l'Atlàntida septentrional) de la Tule hiperbòria; i és aquesta última, en realitat, representa el centre primer i suprem per al conjunt del Manvantara actual; ella va ser la "illa sagrada" per excel·lència, i la seva situació era literalment polar en el començament. Totes les altres "illes sagrades", que es designen a tot arreu per noms d'idèntic significat, no van ser sinó imatges d'aquella; i això s'aplica fins i tot al centre espiritual de la tradició atlant, que no regeix més que un cicle històric secundari, subordinat al Manvantara (4). I afegíem en nota: "Una gran dificultat, per a determinar el punt d'unió de la tradició atlant amb la tradició hiperbòria, prové de certes substitucions de noms que poden originar múltiples confusions; però la qüestió, malgrat tot, potser no és del tot insoluble."
Al parlar d'aquest "punt d'unió", pensàvem sobretot en el Druïdisme; i heus aquí que, a propòsit del Druïdisme, vam trobar també en Atlantis (juliol-agost de 1929), altra nota que prova com és de difícil a vegades fer-se comprendre. Pel que fa al nostre article de juny sobre el "triple recinte" (5), Le Cour escriu això:
"És reduir l'abast d'aquest emblema fer d'ell únicament un símbol druídic; és probable que li sigui anterior i que tingui projecció "mes enllà del món druídic." Doncs bé, vam distar tant de fer d'ell únicament un símbol druídic, que, en aquest article, després d'haver assenyalat, segons el propi Li Cour, exemples descoberts a Itàlia i a Grècia, vàrem dir: "El fet que aquesta mateixa figura es trobi en altres llocs a més d'entre els celtes indicaria que en altres formes tradicionals va haver jerarquies iniciàtiques constituïdes sobre el mateix model (que la jerarquia druídica), la qual cosa és perfectament normal." Quant a la qüestió d'anterioritat, caldria saber primer a quina època precisa es remunta el Druïdisme, i és probable que es remunti molt més enllà del que se sol creure, tant més que els druides eren posseïdors d'una tradició de la qual part notable era indiscutiblement de procedència hiperbòria.
Aprofitarem aquesta ocasió per a fer una altra observació que té la seva importància: diem "Hiperbòria" para conformar-nos a l'ús que ha prevalgut des dels grecs; però l'ocupació d'aquesta paraula mostra que aquests, almenys en l'època "clàssica", ja havien perdut el sentit de la designació primitiva. En efecte, n'hi hauria prou en realitat de dir "Bòrees", paraula estrictament equivalent al sànscrit Varaha, o, més aviat, quan es tracta d'una terra, al seu derivat femení Vârâhi: és la "terra del senglar", que es va convertir també en la "terra de l'ós" en una determinada època, durant el període de predomini dels Kshatriyas al que va posar fi Parashu-Râma (6).
Per a acabar aquesta necessària puntualització, ens falta encara dir unes paraules sobre tres o quatre assumptes que el Sr. Le Cour aborda incidentalment en les seves dues notes; en primer lloc, hi ha una al·lusió a l'esvàstica, de la qual diu que "fem el signe del Pol". Sense posar en això la menor animositat, pregaríem aquí al senyor Le Cour que no assimilés el nostre cas al seu, doncs, en una paraula, cal dir les coses realment com són: el considerem com un "cercador" (i això de cap manera per a disminuir el seu mèrit), que proposa explicacions segons les seves opinions personals, una miqueta aventurades algunes vegades, i està en el seu dret, ja que no està lligat a cap tradició actualment viva ni està en possessió de cap dada rebuda per transmissió directa; en altres termes, podríem dir que es dedica a l'arqueologia, mentre que, pel que fa a nosaltres, ens dediquem a la ciència iniciàtica, i es tracta de dos punts de vista que, tot i que aborden els mateixos temes, no podrien coincidir de cap manera. Nosaltres no "fem" de l'esvàstica el signe del pol: diem que ho és i que sempre ho ha estat, que aquest és el seu veritable significat tradicional, la qual cosa és completament diferent; és aquest un fet contra el qual ni el Sr. Le Cour ni nosaltres mateixos no podem fer rés. El Sr. Le Cour, que evidentment només pot fer interpretacions més o menys hipotètiques, pretén que l'esvàstica "no és més que un símbol que es refereix a un ideal sense elevació" (7); és aquesta la seva manera de veure, però no és sols que això, i estem tant menys amatents a discutir-la quant que, després de tot, no representa més que una simple apreciació sentimental; "elevat" o no un ideal és per a nosaltres alguna cosa bastant buida, i, la veritat sigui dita, es tracta de coses molt més "positives", diríem de bon grat si no s'hagués abusat tant d'aquesta paraula.
Per altra banda, el Sr. Le Cour, no sembla satisfet de la nota que dediquem a l'article d'un dels seus col·laboradors que per força volia veure oposició entre Orient i Occident, i que, pel que fa a aquest, donava prova d'un exclusivisme absolutament deplorable (8). Sobre aquest assumpte escriu coses sorprenents: "El Sr. René Guénon, que és un lògic pur, no pot buscar, tant en Orient com a Occident, més que el costat purament intel·lectual de les coses, com ho proven els seus escrits; ho demostra també al declarar que Agni es basta a si mateix (vegi's Regnabit, abril de 1926) i ignorant la dualitat Aor-Agni, sobre la que hi tornarem sovint, doncs és la pedra angular de l'edifici del món manifestat. "Sigui com sigui en general la nostra indiferència respecte al que s'escriu sobre nosaltres, no podem tanmateix deixar dir que som un "lògic pur", quan, pel contrari, no considerem la lògica i la dialèctica més que com simples instruments d'exposició, de vegades útils per aquesta qualitat, però d'un caràcter completament exterior, i sense cap interès en si mateixos; només ens lliguem, repetim-ho una vegada més, al punt de vista iniciàtic, i tota la resta, és a dir, tot el que no és mes que coneixement "profà", està completament desproveït de valor per a nosaltres. Si bé és cert que sovint parlem de intel·lectualitat pura", és perquè tal expressió té per a nosaltres un sentit completament distint que pel Sr. Le Cour, que sembla confondre "intel·ligència" amb "raó", i que, per altra banda, considera una "intuïció estètica", quan no hi ha altra intuïció veritable que la "intuïció intel·lectual", d'ordre suprarracional; d'altra banda, hi ha en això alguna cosa molt més formidable del que pot pensar algú que, manifestament, no té la menor sospita del que pot ser la "realització metafísica", i que lamentablement es figura que no som sinó una espècie de teòric, la qual cosa prova una vegada més de que ha llegit ben malament els nostres escrits, que no obstant això semblen preocupar-li estranyament.
Quant a la història de Aor-Agni, que no "ignorem" de cap manera, estaria bé acabar una vegada per sempre amb aquestes il·lusions, de les quals, per altra banda, el Sr. Le Cour no és responsable: si "Agni es basta a si mateix", és per la senzilla raó que aquest terme, en sànscrit, designa el foc en tots els seus aspectes, sense cap excepció, i qui pretenen el contrari prova simplement amb això la seva total ignorància de la tradició hindú. No dèiem altra cosa en la nota del nostre article de Regnabit, que creiem necessari reproduir aquí textualment: "Sabent que entre els lectors de Regnabit hi ha qui està al corrent de les teories d'una escola els treballs de la qual, encara que molt interessants i apreciables en molts aspectes, requereixen tanmateix certes reserves, hem de dir aquí que no podem acceptar la utilització dels termes Aor i Agni para designar els dos aspectes complementaris del foc (llum i calor). En efecte, la primera d'ambdues paraules és hebrea, mentre que la segona és sànscrita, i no es poden associar així termes presos de tradicions diferents, siguin les que siguin les concordances reals que existeixin entre aquestes, i àdhuc la identitat bàsica que s'amagui sota la diversitat de les seves formes; no cal confondre el "sincretisme" amb la veritable síntesi. A més, si bé Aor és exclusivament la llum, Agni, en canvi, és el principi igni considerat íntegrament (el ignis llatí, d'altra banda, és la mateixa paraula), és a dir com llum i calor al mateix temps; la restricció d'aquest terme a la designació del segon aspecte és totalment arbitrària i injustificada. Tot just és necessari dir que, quan vàrem escriure aquesta nota, no havíem pensat gens ni mica en el Sr. Le Cour; pensàvem únicament en el Hieron de Paray-li-Monial, a on pertany l'invent d'aquesta estrafolària associació verbal. Estimem que no hem de prendre en compte una fantasia sorgida de la imaginació un poc massa fèrtil del Sr. de Sarachaga, és a dir, totalment desproveïda d'autoritat i freturós del menor valor des del punt de vista tradicional, al qual vam considerar que ens atenim rigorosament (9).
Finalment, el Sr. Le Cour aprofita la circumstància per a afirmar de nou la teoria antimetafísica i antiiniciática del "individualisme" occidental, la qual cosa, a la fi, és assumpte seu i no el compromet sinó a ell; i agrega, amb una espècie d'altivesa que demostra clarament que, en efecte, està bastant poc deslliurat de les contingències individuals: "Mantenim el nostre punt de vista perquè som els avantpassats en el camp dels coneixements." Tal pretensió és realment una miqueta extraordinària; el Sr. Le Cour, doncs, es creu tan vell? No solament els occidentals moderns no són avantpassats de ningú, sinó que ni tan sols són descendents legítims, doncs han perdut la clau de la seva pròpia tradició; no és "en Orient on hi ha hagut desviació", diguin el que diguin els qui ho ignoren tot de les doctrines orientals. Els "avantpassats", per a seguir amb la paraula del Sr. Le Cour, són els posseïdors efectius de la tradició primordial; no hi pot haver d'altres, i, en l'època actual no es troben, per descomptat, a Occident.
NOTES:
(1). Article titulat "Els Pierres de foudre" aparegut en "Le Voile d'Isis", maig de 1929 i que forma el capítol XXV de la compilació "Symboles de la Science sacrée".
(2). Aquest assumpte sembla estar vinculat al de la inclinació de l'eix terrestre, inclinació que conformement a certes dades tradicionals, no ha existit des del principi, sinó que sembla ser una conseqüència del que en llenguatge occidental es designa com "caiguda de l'home".
(3). Qui vulguin tenir referències precises referent a això podran trobar-les en la notable obra de B. G. Tilak, "The Arctic Home in the Veda", que per desgràcia sembla haver passat totalment desapercebuda a Europa; sens dubte perquè el seu autor era un hindú no occidentalitzat.
(4). Sobre la Tula atlant, creiem interessant reproduir aquí una informació que trobem en una crònica geogràfica del "Journal des Débats" (22 de gener de 1929), sobre "Les Indiens de l'isthme de Panama", la importància de la qual indubtablement va escapar al propi autor de l'article: "En 1925 es van revoltar gran part dels indis Cuná, van matar als guàrdies de Panamà que habitaven en el seu territori i van fundar la República independent de Tule, la bandera de la qual és una esvàstica sobre fons taronja amb vora vermella. Tal república encara existeix en el moment actual." Això sembla indicar que en el que concerneix a les tradicions de l'Amèrica antiga, subsisteixen encara més coses del que pogués semblar.
(5). Article titulat "La triple enceinte druidique" aparegut en "Le Voile d'Isis", 1929 i que forma el capítol X de Symboles de la Science Sacrée.
(6). Aquest nom, Vârâhi, s'aplica a la "Terra Sagrada", assimilada simbòlicament a cert aspecte de la Skakti de Vishnú, sent llavors considerat més especialment en el seu tercer avatâra; hauria molt a dir sobre aquest tema i tal vegada tornem sobre ell algun dia. Aquest mateix nom mai va poder designar a Europa com sembla haver-lo cregut Saint-Yves d'Alveydre; per altra banda, per ventura s'haguessin vist més clarament aquests temes, a Occident, si d'Olivet i els qui el van seguir no haguessin barrejat inextricablement la història de Parashu Râma i la de Râma Chandra, és a dir, els avatâras sisè i setè, que tanmateix, són ben diferents en tots els aspectes.
(7). Volem suposar que, al escriure aquestes paraules, el Sr. Le Cour tenia en compte més aviat les interpretacions modernes, no tradicionals, de l'esvàstica, com les que per exemple han concebut els "racistes" alemanys, que, en efecte, han pretès apoderar-se d'aquest emblema, batejant-la, a més amb la denominació barroca i insignificant de hakenkreux o "creu gamada".
(8). El Sr. Le Cour ens retreu que referent a això diguéssim que el seu col·laborador "indubtablement no té el do de llengües", i troba que "és afirmació poc afortunada"; i és que confon simplement, ai! "el do de llengües" amb els coneixements lingüístics; es tracta d'alguna cosa que no té absolutament gens que veure amb l'erudició.
(9). El mateix Sarachaga escrivia zwadisca en comptes de swaztika; un dels seus deixebles, a qui l'hi assenyalàvem un dia, ens va assegurar que devia tenir els seus motius per a escriure-ho així; és una justificació un punt massa fàcil!
Publicat en "Le Voile d`Isis", octubre de 1929 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
El Sr. Paul Le Cour, en el número de juny de 1929 de la revista Atlantis comenta la nota del nostre article de maig últim (1), en la que afirmàvem la distinció l'Hiperbòria i l'Atlàntida, contra qui volen confondre-les i parlen de "Atlàntida hiperbòria". Francament, encara que aquesta expressió sembla que, en efecte, pertany al Sr. Le Cour, no pensàvem únicament en ell en el moment d'escriure aquella nota, doncs no és l'únic a cometre la confusió de la que parlem; es troba també en Herman Wirth, autor d'una important obra sobre els orígens de la humanitat (Der Aufgang der Menschheit) apareguda recentment a Alemanya, i que empra constantment el terme "noratlàntic" per a designar la regió que va ser punt de partida de la tradició primordial. Per contra, el Sr. Le Cour és veritablement l'únic, que nosaltres sapiguem almenys, que ens ha atribuït l'afirmació ¬de l'existència d'una "Atlàntida hiperbòria"; i si no ho havíem esmentat, és perquè les qüestions personals conten ben poc per a nosaltres, i el que ens importava era posar en guàrdia als lectors contra una falsa interpretació, vingués d'on vingués. Ens preguntem com ens ha llegit el Sr. Le Cour, ens ho vam preguntar encara més que mai, doncs heus ací que ara ens fa dir que, en l'època dels orígens, el pol Nord "no era el d'avui, sinó una regió, segons sembla, propera a Islàndia i Groenlàndia"; on ha pogut trobar això? Estem absolutament convençuts de no haver escrit mai ni una paraula referent a això, no haver fet mai la menor al·lusió a aquesta qüestió, d'altra banda secundària des del nostre punt de vista, d'un possible desplaçament del pol des del començament del nostre Manvantara (2); amb més raó, mai hem precisat la seva situació original, que, a més, per molts motius diversos, potser seria bastant difícil de definir pel que fa a les terres actuals.
El Sr. Le Cour diu a més que "malgrat el nostre hinduisme, convenim que l'origen de les tradicions és occidental"; no convenim en això de cap manera, molt al contrari, doncs diem que és polar, i el pol, que sapiguem, no és més occidental que oriental; persistim a pensar que, com dèiem en la referida nota, el Nord i l'Oest són dos punts cardinals diferents. Només en una època ja allunyada de l'origen, va poder la seu de la tradició primordial, transferida a altres regions, convertir-se, bé en occidental, bé en oriental, occidental per a certs períodes i oriental per a uns altres i, en qualsevol cas, sens dubte oriental en últim lloc i des de molt abans del començament dels temps anomenats "històrics" (perquè són els únics accessibles als investigadors de la història "profana"). Per altra banda, adverteixi's bé, no és "malgrat el nostre hinduisme" (el Sr. Le Cour, al utilitzar aquesta paraula, probablement no sospita com l'encerta), sinó, al contrari, a causa d'aquest, pel que considerem l'origen de les tradicions com nòrdic, i fins i tot exactament com polar, doncs això està expressament afirmat en el Veda, així com en altres llibres sagrats (3). La terra en la qual el sol donava la volta a l'horitzó sense posar-se havia d'estar situada, en efecte, bé prop del pol, si no en el propi pol; es diu també que, més tard, els representants de la tradició es van traslladar a una regió en la qual el dia més llarg era el doble del dia més curt, però això es refereix ja a una fase posterior, que geogràficament, ja no té rés a veure, evidentment, amb Hiperbòria.
Pot ser que el Sr. Le Cour tingui raó al distingir una Atlàntida meridional i una Atlàntida septentrional, encara que no hagin estat separades primitivament; però no és menys cert que la pròpia Atlàntida septentrional rés tenia de hiperbòria. El que complica molt l'assumpte, ho reconeixem de bona gana, és que, al llarg del temps, les mateixes designacions s'han aplicat a regions molt diverses, i no solament a les localitzacions successives del centre tradicional primordial, sinó també a centres secundaris que procedien més o menys directament d'aquell. Hem assenyalat aquesta dificultat en el nostre estudi sobre El Rei del Món, en el qual, precisament en la pàgina a la qual es refereix el Sr. Le Cour, s'escriu això: "Cal distingir la Tula atlant (el lloc d'origen dels Tolteques, que probablement estava situada en l'Atlàntida septentrional) de la Tule hiperbòria; i és aquesta última, en realitat, representa el centre primer i suprem per al conjunt del Manvantara actual; ella va ser la "illa sagrada" per excel·lència, i la seva situació era literalment polar en el començament. Totes les altres "illes sagrades", que es designen a tot arreu per noms d'idèntic significat, no van ser sinó imatges d'aquella; i això s'aplica fins i tot al centre espiritual de la tradició atlant, que no regeix més que un cicle històric secundari, subordinat al Manvantara (4). I afegíem en nota: "Una gran dificultat, per a determinar el punt d'unió de la tradició atlant amb la tradició hiperbòria, prové de certes substitucions de noms que poden originar múltiples confusions; però la qüestió, malgrat tot, potser no és del tot insoluble."
Al parlar d'aquest "punt d'unió", pensàvem sobretot en el Druïdisme; i heus aquí que, a propòsit del Druïdisme, vam trobar també en Atlantis (juliol-agost de 1929), altra nota que prova com és de difícil a vegades fer-se comprendre. Pel que fa al nostre article de juny sobre el "triple recinte" (5), Le Cour escriu això:
"És reduir l'abast d'aquest emblema fer d'ell únicament un símbol druídic; és probable que li sigui anterior i que tingui projecció "mes enllà del món druídic." Doncs bé, vam distar tant de fer d'ell únicament un símbol druídic, que, en aquest article, després d'haver assenyalat, segons el propi Li Cour, exemples descoberts a Itàlia i a Grècia, vàrem dir: "El fet que aquesta mateixa figura es trobi en altres llocs a més d'entre els celtes indicaria que en altres formes tradicionals va haver jerarquies iniciàtiques constituïdes sobre el mateix model (que la jerarquia druídica), la qual cosa és perfectament normal." Quant a la qüestió d'anterioritat, caldria saber primer a quina època precisa es remunta el Druïdisme, i és probable que es remunti molt més enllà del que se sol creure, tant més que els druides eren posseïdors d'una tradició de la qual part notable era indiscutiblement de procedència hiperbòria.
Aprofitarem aquesta ocasió per a fer una altra observació que té la seva importància: diem "Hiperbòria" para conformar-nos a l'ús que ha prevalgut des dels grecs; però l'ocupació d'aquesta paraula mostra que aquests, almenys en l'època "clàssica", ja havien perdut el sentit de la designació primitiva. En efecte, n'hi hauria prou en realitat de dir "Bòrees", paraula estrictament equivalent al sànscrit Varaha, o, més aviat, quan es tracta d'una terra, al seu derivat femení Vârâhi: és la "terra del senglar", que es va convertir també en la "terra de l'ós" en una determinada època, durant el període de predomini dels Kshatriyas al que va posar fi Parashu-Râma (6).
Per a acabar aquesta necessària puntualització, ens falta encara dir unes paraules sobre tres o quatre assumptes que el Sr. Le Cour aborda incidentalment en les seves dues notes; en primer lloc, hi ha una al·lusió a l'esvàstica, de la qual diu que "fem el signe del Pol". Sense posar en això la menor animositat, pregaríem aquí al senyor Le Cour que no assimilés el nostre cas al seu, doncs, en una paraula, cal dir les coses realment com són: el considerem com un "cercador" (i això de cap manera per a disminuir el seu mèrit), que proposa explicacions segons les seves opinions personals, una miqueta aventurades algunes vegades, i està en el seu dret, ja que no està lligat a cap tradició actualment viva ni està en possessió de cap dada rebuda per transmissió directa; en altres termes, podríem dir que es dedica a l'arqueologia, mentre que, pel que fa a nosaltres, ens dediquem a la ciència iniciàtica, i es tracta de dos punts de vista que, tot i que aborden els mateixos temes, no podrien coincidir de cap manera. Nosaltres no "fem" de l'esvàstica el signe del pol: diem que ho és i que sempre ho ha estat, que aquest és el seu veritable significat tradicional, la qual cosa és completament diferent; és aquest un fet contra el qual ni el Sr. Le Cour ni nosaltres mateixos no podem fer rés. El Sr. Le Cour, que evidentment només pot fer interpretacions més o menys hipotètiques, pretén que l'esvàstica "no és més que un símbol que es refereix a un ideal sense elevació" (7); és aquesta la seva manera de veure, però no és sols que això, i estem tant menys amatents a discutir-la quant que, després de tot, no representa més que una simple apreciació sentimental; "elevat" o no un ideal és per a nosaltres alguna cosa bastant buida, i, la veritat sigui dita, es tracta de coses molt més "positives", diríem de bon grat si no s'hagués abusat tant d'aquesta paraula.
Per altra banda, el Sr. Le Cour, no sembla satisfet de la nota que dediquem a l'article d'un dels seus col·laboradors que per força volia veure oposició entre Orient i Occident, i que, pel que fa a aquest, donava prova d'un exclusivisme absolutament deplorable (8). Sobre aquest assumpte escriu coses sorprenents: "El Sr. René Guénon, que és un lògic pur, no pot buscar, tant en Orient com a Occident, més que el costat purament intel·lectual de les coses, com ho proven els seus escrits; ho demostra també al declarar que Agni es basta a si mateix (vegi's Regnabit, abril de 1926) i ignorant la dualitat Aor-Agni, sobre la que hi tornarem sovint, doncs és la pedra angular de l'edifici del món manifestat. "Sigui com sigui en general la nostra indiferència respecte al que s'escriu sobre nosaltres, no podem tanmateix deixar dir que som un "lògic pur", quan, pel contrari, no considerem la lògica i la dialèctica més que com simples instruments d'exposició, de vegades útils per aquesta qualitat, però d'un caràcter completament exterior, i sense cap interès en si mateixos; només ens lliguem, repetim-ho una vegada més, al punt de vista iniciàtic, i tota la resta, és a dir, tot el que no és mes que coneixement "profà", està completament desproveït de valor per a nosaltres. Si bé és cert que sovint parlem de intel·lectualitat pura", és perquè tal expressió té per a nosaltres un sentit completament distint que pel Sr. Le Cour, que sembla confondre "intel·ligència" amb "raó", i que, per altra banda, considera una "intuïció estètica", quan no hi ha altra intuïció veritable que la "intuïció intel·lectual", d'ordre suprarracional; d'altra banda, hi ha en això alguna cosa molt més formidable del que pot pensar algú que, manifestament, no té la menor sospita del que pot ser la "realització metafísica", i que lamentablement es figura que no som sinó una espècie de teòric, la qual cosa prova una vegada més de que ha llegit ben malament els nostres escrits, que no obstant això semblen preocupar-li estranyament.
Quant a la història de Aor-Agni, que no "ignorem" de cap manera, estaria bé acabar una vegada per sempre amb aquestes il·lusions, de les quals, per altra banda, el Sr. Le Cour no és responsable: si "Agni es basta a si mateix", és per la senzilla raó que aquest terme, en sànscrit, designa el foc en tots els seus aspectes, sense cap excepció, i qui pretenen el contrari prova simplement amb això la seva total ignorància de la tradició hindú. No dèiem altra cosa en la nota del nostre article de Regnabit, que creiem necessari reproduir aquí textualment: "Sabent que entre els lectors de Regnabit hi ha qui està al corrent de les teories d'una escola els treballs de la qual, encara que molt interessants i apreciables en molts aspectes, requereixen tanmateix certes reserves, hem de dir aquí que no podem acceptar la utilització dels termes Aor i Agni para designar els dos aspectes complementaris del foc (llum i calor). En efecte, la primera d'ambdues paraules és hebrea, mentre que la segona és sànscrita, i no es poden associar així termes presos de tradicions diferents, siguin les que siguin les concordances reals que existeixin entre aquestes, i àdhuc la identitat bàsica que s'amagui sota la diversitat de les seves formes; no cal confondre el "sincretisme" amb la veritable síntesi. A més, si bé Aor és exclusivament la llum, Agni, en canvi, és el principi igni considerat íntegrament (el ignis llatí, d'altra banda, és la mateixa paraula), és a dir com llum i calor al mateix temps; la restricció d'aquest terme a la designació del segon aspecte és totalment arbitrària i injustificada. Tot just és necessari dir que, quan vàrem escriure aquesta nota, no havíem pensat gens ni mica en el Sr. Le Cour; pensàvem únicament en el Hieron de Paray-li-Monial, a on pertany l'invent d'aquesta estrafolària associació verbal. Estimem que no hem de prendre en compte una fantasia sorgida de la imaginació un poc massa fèrtil del Sr. de Sarachaga, és a dir, totalment desproveïda d'autoritat i freturós del menor valor des del punt de vista tradicional, al qual vam considerar que ens atenim rigorosament (9).
Finalment, el Sr. Le Cour aprofita la circumstància per a afirmar de nou la teoria antimetafísica i antiiniciática del "individualisme" occidental, la qual cosa, a la fi, és assumpte seu i no el compromet sinó a ell; i agrega, amb una espècie d'altivesa que demostra clarament que, en efecte, està bastant poc deslliurat de les contingències individuals: "Mantenim el nostre punt de vista perquè som els avantpassats en el camp dels coneixements." Tal pretensió és realment una miqueta extraordinària; el Sr. Le Cour, doncs, es creu tan vell? No solament els occidentals moderns no són avantpassats de ningú, sinó que ni tan sols són descendents legítims, doncs han perdut la clau de la seva pròpia tradició; no és "en Orient on hi ha hagut desviació", diguin el que diguin els qui ho ignoren tot de les doctrines orientals. Els "avantpassats", per a seguir amb la paraula del Sr. Le Cour, són els posseïdors efectius de la tradició primordial; no hi pot haver d'altres, i, en l'època actual no es troben, per descomptat, a Occident.
NOTES:
(1). Article titulat "Els Pierres de foudre" aparegut en "Le Voile d'Isis", maig de 1929 i que forma el capítol XXV de la compilació "Symboles de la Science sacrée".
(2). Aquest assumpte sembla estar vinculat al de la inclinació de l'eix terrestre, inclinació que conformement a certes dades tradicionals, no ha existit des del principi, sinó que sembla ser una conseqüència del que en llenguatge occidental es designa com "caiguda de l'home".
(3). Qui vulguin tenir referències precises referent a això podran trobar-les en la notable obra de B. G. Tilak, "The Arctic Home in the Veda", que per desgràcia sembla haver passat totalment desapercebuda a Europa; sens dubte perquè el seu autor era un hindú no occidentalitzat.
(4). Sobre la Tula atlant, creiem interessant reproduir aquí una informació que trobem en una crònica geogràfica del "Journal des Débats" (22 de gener de 1929), sobre "Les Indiens de l'isthme de Panama", la importància de la qual indubtablement va escapar al propi autor de l'article: "En 1925 es van revoltar gran part dels indis Cuná, van matar als guàrdies de Panamà que habitaven en el seu territori i van fundar la República independent de Tule, la bandera de la qual és una esvàstica sobre fons taronja amb vora vermella. Tal república encara existeix en el moment actual." Això sembla indicar que en el que concerneix a les tradicions de l'Amèrica antiga, subsisteixen encara més coses del que pogués semblar.
(5). Article titulat "La triple enceinte druidique" aparegut en "Le Voile d'Isis", 1929 i que forma el capítol X de Symboles de la Science Sacrée.
(6). Aquest nom, Vârâhi, s'aplica a la "Terra Sagrada", assimilada simbòlicament a cert aspecte de la Skakti de Vishnú, sent llavors considerat més especialment en el seu tercer avatâra; hauria molt a dir sobre aquest tema i tal vegada tornem sobre ell algun dia. Aquest mateix nom mai va poder designar a Europa com sembla haver-lo cregut Saint-Yves d'Alveydre; per altra banda, per ventura s'haguessin vist més clarament aquests temes, a Occident, si d'Olivet i els qui el van seguir no haguessin barrejat inextricablement la història de Parashu Râma i la de Râma Chandra, és a dir, els avatâras sisè i setè, que tanmateix, són ben diferents en tots els aspectes.
(7). Volem suposar que, al escriure aquestes paraules, el Sr. Le Cour tenia en compte més aviat les interpretacions modernes, no tradicionals, de l'esvàstica, com les que per exemple han concebut els "racistes" alemanys, que, en efecte, han pretès apoderar-se d'aquest emblema, batejant-la, a més amb la denominació barroca i insignificant de hakenkreux o "creu gamada".
(8). El Sr. Le Cour ens retreu que referent a això diguéssim que el seu col·laborador "indubtablement no té el do de llengües", i troba que "és afirmació poc afortunada"; i és que confon simplement, ai! "el do de llengües" amb els coneixements lingüístics; es tracta d'alguna cosa que no té absolutament gens que veure amb l'erudició.
(9). El mateix Sarachaga escrivia zwadisca en comptes de swaztika; un dels seus deixebles, a qui l'hi assenyalàvem un dia, ens va assegurar que devia tenir els seus motius per a escriure-ho així; és una justificació un punt massa fàcil!
Publicat en "Le Voile d`Isis", octubre de 1929 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
26/10/08
El Cicle Nòrdic Atlàntic
Julius Evola
En l'emigració de la raça boreal, convé distingir dos grans corrents: un que es dirigeix del nord cap al sud i un altre posterior d'occident cap a orient. Portadors del mateix esperit, la mateixa sang, el mateix sistema de símbols, signes i vocables, grups de hiperboris van arribar primer Amèrica del Nord i les regions septentrionals del continent euro asiàtic. Després de diverses desenes de milers d'anys sembla que una segona ona d'emigració hagi avançat fins a Amèrica Central, concentrant-se en una sola regió, avui desapareguda, situada en la regió atlàntica, on hauria constituït un centre a imatge del centre polar, que correspondria a l’Atlàntida dels relats de Plató i Diodor. Aquest desplaçament i reconstitució expliquen les interferències de noms, símbols i topografies que caracteritzen, com hem vist, els records relatius a les dues primeres edats. És doncs essencialment d'una raça i d'una civilització nòrdic atlàntica del que convé parlar.
Des de la regió atlàntica, les races del segon cicle haurien irradiat per Amèrica (d'aquí derivarien els records, ja esmentats, dels Nahua, els tolteques i els asteques relatius a la seva pàtria d'origen), així com a Europa i Àfrica. És molt probable que en l'alt paleolític, aquestes races van arribar Europa occidental. Correspondrien, entre unes altres, als Tuatha de Danann, la raça divina arribada a Irlanda des de la’illa occidental de Avalon, guiada per Ogma grian ainech, l'heroi de "rostre solar", l'equivalent del qual és el blanc i solar Quetzalcoatl, que hauria arribat a Amèrica amb els seus companys de la "terra situada més enllà de les aigües". Antropològicament, aquest seria l'home de Cro Magnon, aparegut, cap a la fi del període glacial, en la part occidental d'Europa, en particular en la zona de la civilització franc cantàbrica de la Madeleine, Gourdon i Altamira, home, certament, de nivell cultural i de tipus biològic superior al tipus aborigen de l'home glacial i musteriense fins al punt que s'ha pogut anomenar als homes de Cro Magnon "els Hel·lens del paleolític". En el que concerneix al seu origen, l'afinitat d'aquesta civilització amb la civilització hiperbòria, que apareix en els vestigis dels pobles de l'extrem septentrió (civilització del ren) és molt significativa. Vestigis prehistòrics trobats en les costes bàltiques i fris saxones correspondrien al mateix cicle i un centre d'aquesta civilització s'hauria format en una regió en part desapareguda, el Doggerland, la llegendària Vineta. Més enllà d'Espanya, altres ones van arribar Àfrica occidental; altres més, posteriorment, entre el paleolític i el neolític, probablement al mateix temps que les races d'origen purament nòrdic, van avançar, per via continental, del nord-oest al sud-oest, cap a Àsia, allí on se situa el bressol de la raça indoeuropea, i més enllà, fins a Xina, mentre que altres corrents van recórrer el litoral septentrional de Àfrica fins a Egipte on van arribar, per mar, de les Balears a Sardenya, fins als centres prehistòrics del mar Egeu. En el que concerneix, en particular, a Europa i al Pròxim Orient, aquí es troba l'origen que segueix sent enigmàtic (com el dels homes de Cro Magnon) per a la investigació positiva de la civilització megalítica dels dólmens, com l’anomenada del "poble del destral de combat". Aquests processos es van produir en la seva totalitat, en grans ones, amb fluxos i refluxos, creixements i trobades amb races aborígens, o races ja barrejades o diversament derivades del mateix llinatge. Així, del nord al sud, d'occident a orient, van sorgir per irradiacions, adaptacions o dominacions, civilitzacions que, en l'origen van tenir, en certa mesura, la mateixa empremta, i freqüentment la mateixa sang, espiritualitzada en les elits dominadores. Allí on es troben races inferiors lligades al demonisme tel·lúric i barrejades amb la naturalesa animal, han romasos records de lluites, sota la forma de mites on se subratlla sempre l'oposició entre un tipus fosc no diví. En els organismes tradicionals constituïts per les races conquistadores, es va establir llavors una jerarquia, alhora espiritual i ètnica. En Índia, a Iran, a Egipte i Perú i en molts altres llocs, es troben indicis molt clars del règim de castes.
Hem dit que originàriament el centre atlàntic hagué de reproduir la funció "polar" del centre hiperbori i que aquesta circumstància és la font de freqüents interferències en matèria de tradicions i records. Aquestes interferències, tanmateix, no han d'impedir constatar, en el decurs d'un període ulterior, però pertanyent sempre, malgrat tot, a la més alta prehistòria, una transformació de civilització i d'espiritualitat, una diferenciació que marca el trànsit de la primera a la segona era, de l'edat d'or a l'edat de plata i obre la via a la tercera era, a l'edat de bronze o edat dels titans, que en rigor podria qualificar-se de "atlàntida"; atès que la tradició hel·lènica presenta a Atlant, alhora que germà de Prometeu, com una figura emparentada amb els titans. Fos com fos, antropològicament parlant, convé distingir, entre les races derivades del tronc boreal originari, un primer gran grup diferenciat per “idiovariació”, és a dir, per una variació sense barreja. Aquest grup es compon principalment d'onades l'origen àrtic de les quals és el més directe i correspondrà a les diferents filiacions de la pura raça ària. Hi ha lloc a considerar després un segon gran grup diferenciat per “mistovariació”, és a dir per barreja amb races aborígens del Migdia, races protomongoloides i negroides i unes altres àdhuc que van ser probablement les restes en procés de degeneració dels habitants d'un segon continent prehistòric desaparegut, situat en el Sud i que alguns van designar amb el nom de Lemúria. És a aquest segon grup al que pertanyen versemblantment la raça vermella dels últims atlants (aquells que, segons el relat platònic, estarien separats de la seva naturalesa "divina" primitiva en raó de les seves unions repetides amb la raça "humana"): ha de ser considerada com el tronc ètnic original de moltes civilitzacions posteriors fundades per les onades que es desplaçaven d'occident cap a orient (raça vermella dels cretoegeus, eteíkretes, pelasgs, licis, etc., els kefti egipcis, etc.) i potser també de les civilitzacions americanes, que van guardar en els seus mites el record dels seus avantpassats vinguts de la terra atlàntica divina "situada sobre les grans aigües". El nom grec dels fenicis significa precisament els "vermells" i es tracta probablement aquí d'altre record residual dels primers navegants atlàntics del Mediterrani neolític.
Igual que des del punt de vista antropològic, s’han de distingir des del punt de vista espiritual, dos components, un boreal i altre atlàntic, en la vasta matèria de les tradicions i de les institucions d'aquest segon cicle. Una es refereix directament a la llum del Nord i conserva en gran part l'orientació urània i "polar" original. L'altra evidencia la transformació sobrevinguda al contacte amb les potències del Sud. Abans d'examinar el sentit d'aquesta transformació que representa, per dir-ho així, la contrapartida interna de la pèrdua de la residència polar, la primera alteració, és necessari precisar un punt.
Gairebé tots els pobles guarden el record d'una catàstrofe que tancarà el cicle d'una humanitat anterior. El mite del diluvi és la forma sota la qual apareix més freqüentment aquest record, entre els irànics com entre els maies, entre els caldeus i els grecs, igual que en les tradicions hindús, en els pobles del litoral atlàntic africà, des dels caldeus als escandinaus. El seu contingut original és d'altra banda un fet històric: és, essencialment, la fi de la terra atlàntica, descrita per Plató i Diodor. En una època que, segons algunes cronologies més o menys extretes dels mites, és sensiblement anterior a la qual, en la tradició hindú, hauria donat naixement a la "Edat ombrívola", el centre de la civilització atlàntica, amb la qual les diverses colònies van deure versemblantment conservar durant llarg temps llaços, es va enfonsar entre les ones. El record històric d'aquest centre desapareix a poc a poc en les civilitzacions derivades, on fragments de l'antiga herència es van mantenir durant un cert temps en la sang de les castes dominants, en algunes arrels del llenguatge, en una similitud d'institucions, signes, ritus i hierogàmies, però on, més tard, l'alteració, la divisió i l'oblit van acabar per imposar-se. Es veurà en aquell marc on ha de ser situada la relació existent entre la catàstrofe en qüestió i el càstig dels titans. De moment, ens limitarem a observar que, en la tradició hebraica, el tema titànic de la Torre de Babel, i el càstig consecutiu de la "confusió de llengües" podrien fer al·lusió a un període on la tradició unitària es va perdre, les diferents formes de civilització es van dissociar del seu origen comú i van deixar de comprendre's, després que la catàstrofe de les aigües va haver tancat el cicle de la humanitat atlàntica. El record històric va subsistir no malgrat això en el mite, en la supra-història. Occident, on es trobava la Atlàntida durant el seu cicle originari, quan reproduïa i continuava la funció "polar" més antiga, expressa constantment la nostàlgia mística dels "caiguts", la “melior spes” dels herois i els iniciats. Mitjançant una transposició dels plànols, les aigües que es van tancar sobre la terra atlàntica van ser comparats a les "Aigües de la Mort" que les generacions següents, post diluvianes, compostes per éssers ja mortals, han de travessar iniciàticament per a reintegrar-se en l'estat diví dels "morts", és a dir, de la raça desapareguda. És en aquest sentit que poden ser sovint interpretades les representacions bé conegudes de la "Illa dels Morts" on s'expressa, sota formes diverses, el record del continent insular engolit per les aigües. Al misteri del "paradís" i dels llocs d'immortalitat en general, va unir-se al misteri d'Occident (i fins i tot del Nord, en alguns casos) en un conjunt d'ensenyaments tradicionals, de la mateixa forma que el tema dels "Salvats de les aigües" i els quals "no s'enfonsen en les aigües", del sentit real, històric al·ludint a les elits que van escapar a la catàstrofe i van fundar nous centres tradicionals va prendre un sentit simbòlic i va figurar en llegendes relatives a profetes, herois i iniciats. De forma general els símbols propis d'aquesta raça dels orígens van reaparèixer enigmàticament per una via subterrània fins a en una època relativament recent, allí on van regnar reis i dinasties dominadores tradicionals.
Així, entre els hel·lens, l'ensenyament segons la qual els déus grecs "van néixer" de l'Oceà, va poder tenir un doble sentit, doncs algunes tradicions situen en l'occident atlàntic (o nord atlàntic) l'antiga residència d'Urà i dels seus fills Atles i Saturn. És igualment aquí, per altra banda, on se situa generalment el jardí diví mateix en el qual resideix des de l'origen el déu olímpic, Zeus, així com el jardí de les Hesperidis "més enllà del riu Oceà", Hesperidis que van ser precisament considerades per alguns com filles de Atles, el rei de la illa occidental. Aquest és el jardí que Hèrcules ha d'arribar a en el decurs de la seva empresa simbòlica mes estretament associada a la seva conquesta de la immortalitat olímpica, i en la qual va tenir per guia a Atles, el "coneixedor de les fosques profunditats del mar". L'equivalent hel·lènic de la via nòrdic solar, del devayana dels indoaris, a saber la via de Zeus que, de la fortalesa de Kronos situada, sobre el mar llunyà, en la illa dels herois condueix a les altures de l’Olimp, aquesta via va ser doncs, en el seu conjunt, occidental. Per la raó ja indicada, l’illa on regna el ros Radamente s'identifica amb la Nekya, la "terra dels quals ja no estan". És també cap a Occident on es dirigeix Ulisses, per a arribar a l'altre món . El mite de Calipso, filla de Atles, reina de l’illa de Ogigia, el "pol" el "llombrígol", Omphalos del mar, reprodueix evidentment el mite de les Hesperidis i molts altres que li corresponen entre els celtes o els irlandesos, on es troba igualment el tema de la dona i el de l’Eliseu, mentre que illa occidental. Segons la tradició caldea, és cap a Occident, "més enllà de les aigües profundes de la mort", "aquelles on mai va haver gual algun i que ningú, des de temps immemorial, ha travessat mai", que troba el jardí diví on regna Atrachasis Shamashnapishtin, l'heroi que va escapar del diluvi, i que conserva per això el privilegi de la immortalitat. Jardí on Gilgamesh va arribar, seguint la via occidental del sol, per a obtenir el do de la vida i que està relacionat amb Sabitu, "la verge asseguda sobre el tron dels mars".
En quan a Egipte, és significatiu que la seva civilització no coneix prehistòria "bàrbara". Sorgeix, per dir-ho així, d'un sol cop, i se situa, des de l'origen, en un nivell elevat. Segons la tradició, les primeres dinasties egípcies haurien estat constituïdes per una raça vinguda d'Occident, anomenada dels "companys de Horus" (shemsu Heru), situats sota el signe del "primer dels habitants de la terra d'Occident", és a dir de Osiris, considerat com el rei etern dels "Camps de Yalu", de la "terra del sagrat Amenti" més enllà de les "aigües de la mort" situades "en el llunyà Occident" i que, precisament, al•ludeix en ocasions a la idea d'una gran terra insular. El ritu funerari egipci recupera el símbol i el record: implicava, a més la fórmula ritual "cap a Occident!", una travessia de les aigües, i es portava en el seguici "l'arca sagrada del sol", pròpia dels "salvats de les aigües". Hem ja esmentat a propòsit de les tradicions extrem orientals i tibetanes, el "paradís occidental" amb arbres en els fruits d'or com el de les Hesperidis. Molt suggestiva és igualment, en el que concerneix al misteri d'Occident, la imatge freqüent de Mu Tu amb una corda, acompanyada per la llegenda: "aquell que porta [les ànimes] cap a
Occident". Trobem per altra banda, el mateix record transformat en mite paradisíac, en les llegendes cèltiques i gaèliques ja esmentades, relatives a la "Terra dels Vivents", al Mag Mell, al Avalon, llocs d'immortalitat concebuts com terres occidentals. En Avalon haurien passat a una existència perpètua els supervivents de la raça "de l’alt" dels Tuatha de Danann, el rei Artur mateix i els herois llegendaris com Condla, Oisin, Cuchulain, Loegairo, Ogiero el Danès i altres. Aquesta misteriosa Avalon és el mateix que el "paradís" atlàntic del que parlen les llegendes americanes ja citades: és l'antiga Tlapalan o Tulan, és la mateixa "Terra del Sol", o "Terra Vermella" a la qual com els Tuatha en Avalon haurien tornat i desapareixerien tant el déu blanc Quetzalcoatl, com els emperadors llegendaris (per exemple Huemac, del Codex Chimalpopoca).
Les diverses dades històrics i supra-històrics troben, potser, la millor expressió en la crònica mexicana Cakehiquel, on es parla de quatre Tulan: una situada en la "direcció del sol llevant" (en relació al continent americà, és a dir en l'Atlàntic) és anomenada "la terra d'origen"; les altres dues corresponen a les regions o centres d'Amèrica, als quals les races nòrdic atlàntiques emigrades varen donar el nom del centre original; finalment es parla d'una quarta Tulan "en la direcció on el sol es pon (és a dir l'Occident pròpiament dit) i és aquí on habita el Déu". Aquesta última és precisament la Tulan de la transposició supra-històrica, l'ànima del "Misteri d'Occident". Enoc és conduït a un lloc occidental, "fins al final de la terra", on troba muntanyes simbòliques amb arbres divins guardats per l’arcàngel Miquel, arbres que donen la vida i la salvació als triats però que cap mortal tocarà mai fins al dia del Gran Judici. Els últims ecos del mateix mite arriben per canals subterranis fins a l'edat mitja cristiana sota la forma d'una misteriosa terra atlàntica on els monjos navegants del monestir de San Maties i Sant Albano haurien trobat una ciutat d'or en la qual habitarien Enoc i Elies, els profetes "mai morts".
Per altra banda, en el mite diluvià, la desaparició de la terra sagrada que un mar tenebrós, les "Aigües de la Mort", va separar dels homes, pot també afegir-se al simbolisme del "arca", és a dir, a la preservació de la "llavor dels Vivents" (Vivents en sentit eminent i figurat). La desaparició de la terra sagrada llegendària pot també significar el trànsit a l'invisible, a l'ocult o el no manifestat, del centre que conserva intacta l'espiritualitat primordial no humana. Segons Hesíode, en efecte, els éssers de la primera edat "que mai han mort" van continuar existint, invisibles, com guardians dels homes. A la llegenda de la ciutat, de la terra o de la illa empassada per les aigües, correspon freqüentment la dels pobles subterranis o els regnes de les profunditats. Aquesta llegenda es troba en nombrosos països. Quan la impietat va prevaler sobre la terra, els supervivents de les edats precedents van emigrar a una residència "subterrània" és a dir, invisible que, per interferència amb el simbolisme de la "altitud" es troba sovint situada sobre muntanyes. Continuessin vivint allí fins al moment que el cicle de la decadència s'hagi esgotat, i els sigui possible manifestar-se de nou. Píndaro diu que la via que permet arribar a als hiperboris "no pot ser trobada ni per mar, ni per terra" i que solament a herois com Perseu i Hèrcules, els va ser donat trobar-la. Moctezuma, l'últim emperador mexicà, no va poder arribar a Atzlan més que després d'haver procedit a operacions màgiques i sofrir la transformació de la seva forma física. Plutarc refereix que els habitants del nord podien entrar en relació amb Kronos, rei de l'edat d'or, i amb els habitants de l'extrem septentrió, només en estat de letargia. Segons Li Tze, a les regions meravelloses de les quals parla i que fan referència tant a la regió àrtica, com a l'occidental "no es pot arribar a ni amb vaixells, ni amb carros, sinó solament mitjançant el vol de l'esperit". En l'ensenyament lamaista, en fi, es diu: Shambala, la mística regió del nord, "Està en el meu esperit". És així com els testimoniatges relatius al que va anar la seu real d'éssers que eren més que humans, van sobreviure i van prendre un valor supra-històric servint simultàniament com símbols per a estats situats més enllà de la vida o bé accessibles solament mitjançant la iniciació. Més enllà del símbol, apareix doncs la idea, ja esmentada, que el Centre dels orígens existeix encara, encara que estigui ocult, i normalment és inaccessible (com la teologia catòlica mateixa afirma per a l'Edèn): per a les generacions de l'última edat, solament un canvi d'estat o de naturalesa obre l'accés.
D'aquesta manera es va produir la segona gran interferència entre metafísica i història. En realitat, el símbol d'Occident pot, com el del pol, adquirir un valor universal, més enllà de tota referència geogràfica o històrica. És a Occident, on la llum física, sotmesa al naixement i a la decadència, s'extingeix, on la llum espiritual inimitable s'enllumena i comença el viatge del "vaixell del Sol" a través de la Terra dels Immortals. I el fet que en aquesta regió es trobi el lloc on el sol descendeix després de l'horitzó, fa que se la concebi també com subterrània o situada sota les aigües. Es tracta aquí d'un simbolisme immediat, dictat per la naturalesa mateixa, que va ser emprat pels pobles més diversos, fins i tot sense estar associada a records atlants. Això no impedeix, no obstant això, que en l'interior d'alguns límits definits per testimoniatges concomitants, tals com els quals acabem de referir, aquest tema pugui tenir també un valor històric. Això no impedeix que, entre les formes assumides pel misteri d'Occident, es puguin aïllar algunes, per a les quals és legítim suposar que l'origen del símbol no ha estat el fenomen natural del curs del sol, sinó el llunyà record, espiritualment traslladat, de la pàtria occidental desapareguda. Referent a això, la sorprenent correspondència que es constata entre els mites americans i els europeus, especialment nòrdics i cèltics, apareix com una prova decisiva.
En segon lloc, el "misteri d'Occident" correspon sempre, en la història de l'esperit, a un cert estadi que ja no és l'estadi original, i a un tipus d'espiritualitat que tant tipològica com històricament no pot ser considerat com primordial. El que ho defineix, és el misteri de la transformació, el que li caracteritza, és un dualisme, i un trànsit discontinu: una llum neix, una altra declina. La transcendència és "subterrània". La supra-naturalesa no és com en l'estat olímpic naturalesa: és la fi de la iniciació, objecte d'una conquesta problemàtica. Fins i tot considerat sota el seu aspecte general, el "misteri d'Occident" sembla doncs ser propi de civilitzacions més recents, les varietats de les quals i destinacions anem a examinar ara. Es relaciona amb el simbolisme solar d'una forma més estreta que amb el simbolisme "polar": pertany a la segona fase de la tradició primordial.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
En l'emigració de la raça boreal, convé distingir dos grans corrents: un que es dirigeix del nord cap al sud i un altre posterior d'occident cap a orient. Portadors del mateix esperit, la mateixa sang, el mateix sistema de símbols, signes i vocables, grups de hiperboris van arribar primer Amèrica del Nord i les regions septentrionals del continent euro asiàtic. Després de diverses desenes de milers d'anys sembla que una segona ona d'emigració hagi avançat fins a Amèrica Central, concentrant-se en una sola regió, avui desapareguda, situada en la regió atlàntica, on hauria constituït un centre a imatge del centre polar, que correspondria a l’Atlàntida dels relats de Plató i Diodor. Aquest desplaçament i reconstitució expliquen les interferències de noms, símbols i topografies que caracteritzen, com hem vist, els records relatius a les dues primeres edats. És doncs essencialment d'una raça i d'una civilització nòrdic atlàntica del que convé parlar.
Des de la regió atlàntica, les races del segon cicle haurien irradiat per Amèrica (d'aquí derivarien els records, ja esmentats, dels Nahua, els tolteques i els asteques relatius a la seva pàtria d'origen), així com a Europa i Àfrica. És molt probable que en l'alt paleolític, aquestes races van arribar Europa occidental. Correspondrien, entre unes altres, als Tuatha de Danann, la raça divina arribada a Irlanda des de la’illa occidental de Avalon, guiada per Ogma grian ainech, l'heroi de "rostre solar", l'equivalent del qual és el blanc i solar Quetzalcoatl, que hauria arribat a Amèrica amb els seus companys de la "terra situada més enllà de les aigües". Antropològicament, aquest seria l'home de Cro Magnon, aparegut, cap a la fi del període glacial, en la part occidental d'Europa, en particular en la zona de la civilització franc cantàbrica de la Madeleine, Gourdon i Altamira, home, certament, de nivell cultural i de tipus biològic superior al tipus aborigen de l'home glacial i musteriense fins al punt que s'ha pogut anomenar als homes de Cro Magnon "els Hel·lens del paleolític". En el que concerneix al seu origen, l'afinitat d'aquesta civilització amb la civilització hiperbòria, que apareix en els vestigis dels pobles de l'extrem septentrió (civilització del ren) és molt significativa. Vestigis prehistòrics trobats en les costes bàltiques i fris saxones correspondrien al mateix cicle i un centre d'aquesta civilització s'hauria format en una regió en part desapareguda, el Doggerland, la llegendària Vineta. Més enllà d'Espanya, altres ones van arribar Àfrica occidental; altres més, posteriorment, entre el paleolític i el neolític, probablement al mateix temps que les races d'origen purament nòrdic, van avançar, per via continental, del nord-oest al sud-oest, cap a Àsia, allí on se situa el bressol de la raça indoeuropea, i més enllà, fins a Xina, mentre que altres corrents van recórrer el litoral septentrional de Àfrica fins a Egipte on van arribar, per mar, de les Balears a Sardenya, fins als centres prehistòrics del mar Egeu. En el que concerneix, en particular, a Europa i al Pròxim Orient, aquí es troba l'origen que segueix sent enigmàtic (com el dels homes de Cro Magnon) per a la investigació positiva de la civilització megalítica dels dólmens, com l’anomenada del "poble del destral de combat". Aquests processos es van produir en la seva totalitat, en grans ones, amb fluxos i refluxos, creixements i trobades amb races aborígens, o races ja barrejades o diversament derivades del mateix llinatge. Així, del nord al sud, d'occident a orient, van sorgir per irradiacions, adaptacions o dominacions, civilitzacions que, en l'origen van tenir, en certa mesura, la mateixa empremta, i freqüentment la mateixa sang, espiritualitzada en les elits dominadores. Allí on es troben races inferiors lligades al demonisme tel·lúric i barrejades amb la naturalesa animal, han romasos records de lluites, sota la forma de mites on se subratlla sempre l'oposició entre un tipus fosc no diví. En els organismes tradicionals constituïts per les races conquistadores, es va establir llavors una jerarquia, alhora espiritual i ètnica. En Índia, a Iran, a Egipte i Perú i en molts altres llocs, es troben indicis molt clars del règim de castes.
Hem dit que originàriament el centre atlàntic hagué de reproduir la funció "polar" del centre hiperbori i que aquesta circumstància és la font de freqüents interferències en matèria de tradicions i records. Aquestes interferències, tanmateix, no han d'impedir constatar, en el decurs d'un període ulterior, però pertanyent sempre, malgrat tot, a la més alta prehistòria, una transformació de civilització i d'espiritualitat, una diferenciació que marca el trànsit de la primera a la segona era, de l'edat d'or a l'edat de plata i obre la via a la tercera era, a l'edat de bronze o edat dels titans, que en rigor podria qualificar-se de "atlàntida"; atès que la tradició hel·lènica presenta a Atlant, alhora que germà de Prometeu, com una figura emparentada amb els titans. Fos com fos, antropològicament parlant, convé distingir, entre les races derivades del tronc boreal originari, un primer gran grup diferenciat per “idiovariació”, és a dir, per una variació sense barreja. Aquest grup es compon principalment d'onades l'origen àrtic de les quals és el més directe i correspondrà a les diferents filiacions de la pura raça ària. Hi ha lloc a considerar després un segon gran grup diferenciat per “mistovariació”, és a dir per barreja amb races aborígens del Migdia, races protomongoloides i negroides i unes altres àdhuc que van ser probablement les restes en procés de degeneració dels habitants d'un segon continent prehistòric desaparegut, situat en el Sud i que alguns van designar amb el nom de Lemúria. És a aquest segon grup al que pertanyen versemblantment la raça vermella dels últims atlants (aquells que, segons el relat platònic, estarien separats de la seva naturalesa "divina" primitiva en raó de les seves unions repetides amb la raça "humana"): ha de ser considerada com el tronc ètnic original de moltes civilitzacions posteriors fundades per les onades que es desplaçaven d'occident cap a orient (raça vermella dels cretoegeus, eteíkretes, pelasgs, licis, etc., els kefti egipcis, etc.) i potser també de les civilitzacions americanes, que van guardar en els seus mites el record dels seus avantpassats vinguts de la terra atlàntica divina "situada sobre les grans aigües". El nom grec dels fenicis significa precisament els "vermells" i es tracta probablement aquí d'altre record residual dels primers navegants atlàntics del Mediterrani neolític.
Igual que des del punt de vista antropològic, s’han de distingir des del punt de vista espiritual, dos components, un boreal i altre atlàntic, en la vasta matèria de les tradicions i de les institucions d'aquest segon cicle. Una es refereix directament a la llum del Nord i conserva en gran part l'orientació urània i "polar" original. L'altra evidencia la transformació sobrevinguda al contacte amb les potències del Sud. Abans d'examinar el sentit d'aquesta transformació que representa, per dir-ho així, la contrapartida interna de la pèrdua de la residència polar, la primera alteració, és necessari precisar un punt.
Gairebé tots els pobles guarden el record d'una catàstrofe que tancarà el cicle d'una humanitat anterior. El mite del diluvi és la forma sota la qual apareix més freqüentment aquest record, entre els irànics com entre els maies, entre els caldeus i els grecs, igual que en les tradicions hindús, en els pobles del litoral atlàntic africà, des dels caldeus als escandinaus. El seu contingut original és d'altra banda un fet històric: és, essencialment, la fi de la terra atlàntica, descrita per Plató i Diodor. En una època que, segons algunes cronologies més o menys extretes dels mites, és sensiblement anterior a la qual, en la tradició hindú, hauria donat naixement a la "Edat ombrívola", el centre de la civilització atlàntica, amb la qual les diverses colònies van deure versemblantment conservar durant llarg temps llaços, es va enfonsar entre les ones. El record històric d'aquest centre desapareix a poc a poc en les civilitzacions derivades, on fragments de l'antiga herència es van mantenir durant un cert temps en la sang de les castes dominants, en algunes arrels del llenguatge, en una similitud d'institucions, signes, ritus i hierogàmies, però on, més tard, l'alteració, la divisió i l'oblit van acabar per imposar-se. Es veurà en aquell marc on ha de ser situada la relació existent entre la catàstrofe en qüestió i el càstig dels titans. De moment, ens limitarem a observar que, en la tradició hebraica, el tema titànic de la Torre de Babel, i el càstig consecutiu de la "confusió de llengües" podrien fer al·lusió a un període on la tradició unitària es va perdre, les diferents formes de civilització es van dissociar del seu origen comú i van deixar de comprendre's, després que la catàstrofe de les aigües va haver tancat el cicle de la humanitat atlàntica. El record històric va subsistir no malgrat això en el mite, en la supra-història. Occident, on es trobava la Atlàntida durant el seu cicle originari, quan reproduïa i continuava la funció "polar" més antiga, expressa constantment la nostàlgia mística dels "caiguts", la “melior spes” dels herois i els iniciats. Mitjançant una transposició dels plànols, les aigües que es van tancar sobre la terra atlàntica van ser comparats a les "Aigües de la Mort" que les generacions següents, post diluvianes, compostes per éssers ja mortals, han de travessar iniciàticament per a reintegrar-se en l'estat diví dels "morts", és a dir, de la raça desapareguda. És en aquest sentit que poden ser sovint interpretades les representacions bé conegudes de la "Illa dels Morts" on s'expressa, sota formes diverses, el record del continent insular engolit per les aigües. Al misteri del "paradís" i dels llocs d'immortalitat en general, va unir-se al misteri d'Occident (i fins i tot del Nord, en alguns casos) en un conjunt d'ensenyaments tradicionals, de la mateixa forma que el tema dels "Salvats de les aigües" i els quals "no s'enfonsen en les aigües", del sentit real, històric al·ludint a les elits que van escapar a la catàstrofe i van fundar nous centres tradicionals va prendre un sentit simbòlic i va figurar en llegendes relatives a profetes, herois i iniciats. De forma general els símbols propis d'aquesta raça dels orígens van reaparèixer enigmàticament per una via subterrània fins a en una època relativament recent, allí on van regnar reis i dinasties dominadores tradicionals.
Així, entre els hel·lens, l'ensenyament segons la qual els déus grecs "van néixer" de l'Oceà, va poder tenir un doble sentit, doncs algunes tradicions situen en l'occident atlàntic (o nord atlàntic) l'antiga residència d'Urà i dels seus fills Atles i Saturn. És igualment aquí, per altra banda, on se situa generalment el jardí diví mateix en el qual resideix des de l'origen el déu olímpic, Zeus, així com el jardí de les Hesperidis "més enllà del riu Oceà", Hesperidis que van ser precisament considerades per alguns com filles de Atles, el rei de la illa occidental. Aquest és el jardí que Hèrcules ha d'arribar a en el decurs de la seva empresa simbòlica mes estretament associada a la seva conquesta de la immortalitat olímpica, i en la qual va tenir per guia a Atles, el "coneixedor de les fosques profunditats del mar". L'equivalent hel·lènic de la via nòrdic solar, del devayana dels indoaris, a saber la via de Zeus que, de la fortalesa de Kronos situada, sobre el mar llunyà, en la illa dels herois condueix a les altures de l’Olimp, aquesta via va ser doncs, en el seu conjunt, occidental. Per la raó ja indicada, l’illa on regna el ros Radamente s'identifica amb la Nekya, la "terra dels quals ja no estan". És també cap a Occident on es dirigeix Ulisses, per a arribar a l'altre món . El mite de Calipso, filla de Atles, reina de l’illa de Ogigia, el "pol" el "llombrígol", Omphalos del mar, reprodueix evidentment el mite de les Hesperidis i molts altres que li corresponen entre els celtes o els irlandesos, on es troba igualment el tema de la dona i el de l’Eliseu, mentre que illa occidental. Segons la tradició caldea, és cap a Occident, "més enllà de les aigües profundes de la mort", "aquelles on mai va haver gual algun i que ningú, des de temps immemorial, ha travessat mai", que troba el jardí diví on regna Atrachasis Shamashnapishtin, l'heroi que va escapar del diluvi, i que conserva per això el privilegi de la immortalitat. Jardí on Gilgamesh va arribar, seguint la via occidental del sol, per a obtenir el do de la vida i que està relacionat amb Sabitu, "la verge asseguda sobre el tron dels mars".
En quan a Egipte, és significatiu que la seva civilització no coneix prehistòria "bàrbara". Sorgeix, per dir-ho així, d'un sol cop, i se situa, des de l'origen, en un nivell elevat. Segons la tradició, les primeres dinasties egípcies haurien estat constituïdes per una raça vinguda d'Occident, anomenada dels "companys de Horus" (shemsu Heru), situats sota el signe del "primer dels habitants de la terra d'Occident", és a dir de Osiris, considerat com el rei etern dels "Camps de Yalu", de la "terra del sagrat Amenti" més enllà de les "aigües de la mort" situades "en el llunyà Occident" i que, precisament, al•ludeix en ocasions a la idea d'una gran terra insular. El ritu funerari egipci recupera el símbol i el record: implicava, a més la fórmula ritual "cap a Occident!", una travessia de les aigües, i es portava en el seguici "l'arca sagrada del sol", pròpia dels "salvats de les aigües". Hem ja esmentat a propòsit de les tradicions extrem orientals i tibetanes, el "paradís occidental" amb arbres en els fruits d'or com el de les Hesperidis. Molt suggestiva és igualment, en el que concerneix al misteri d'Occident, la imatge freqüent de Mu Tu amb una corda, acompanyada per la llegenda: "aquell que porta [les ànimes] cap a
Occident". Trobem per altra banda, el mateix record transformat en mite paradisíac, en les llegendes cèltiques i gaèliques ja esmentades, relatives a la "Terra dels Vivents", al Mag Mell, al Avalon, llocs d'immortalitat concebuts com terres occidentals. En Avalon haurien passat a una existència perpètua els supervivents de la raça "de l’alt" dels Tuatha de Danann, el rei Artur mateix i els herois llegendaris com Condla, Oisin, Cuchulain, Loegairo, Ogiero el Danès i altres. Aquesta misteriosa Avalon és el mateix que el "paradís" atlàntic del que parlen les llegendes americanes ja citades: és l'antiga Tlapalan o Tulan, és la mateixa "Terra del Sol", o "Terra Vermella" a la qual com els Tuatha en Avalon haurien tornat i desapareixerien tant el déu blanc Quetzalcoatl, com els emperadors llegendaris (per exemple Huemac, del Codex Chimalpopoca).
Les diverses dades històrics i supra-històrics troben, potser, la millor expressió en la crònica mexicana Cakehiquel, on es parla de quatre Tulan: una situada en la "direcció del sol llevant" (en relació al continent americà, és a dir en l'Atlàntic) és anomenada "la terra d'origen"; les altres dues corresponen a les regions o centres d'Amèrica, als quals les races nòrdic atlàntiques emigrades varen donar el nom del centre original; finalment es parla d'una quarta Tulan "en la direcció on el sol es pon (és a dir l'Occident pròpiament dit) i és aquí on habita el Déu". Aquesta última és precisament la Tulan de la transposició supra-històrica, l'ànima del "Misteri d'Occident". Enoc és conduït a un lloc occidental, "fins al final de la terra", on troba muntanyes simbòliques amb arbres divins guardats per l’arcàngel Miquel, arbres que donen la vida i la salvació als triats però que cap mortal tocarà mai fins al dia del Gran Judici. Els últims ecos del mateix mite arriben per canals subterranis fins a l'edat mitja cristiana sota la forma d'una misteriosa terra atlàntica on els monjos navegants del monestir de San Maties i Sant Albano haurien trobat una ciutat d'or en la qual habitarien Enoc i Elies, els profetes "mai morts".
Per altra banda, en el mite diluvià, la desaparició de la terra sagrada que un mar tenebrós, les "Aigües de la Mort", va separar dels homes, pot també afegir-se al simbolisme del "arca", és a dir, a la preservació de la "llavor dels Vivents" (Vivents en sentit eminent i figurat). La desaparició de la terra sagrada llegendària pot també significar el trànsit a l'invisible, a l'ocult o el no manifestat, del centre que conserva intacta l'espiritualitat primordial no humana. Segons Hesíode, en efecte, els éssers de la primera edat "que mai han mort" van continuar existint, invisibles, com guardians dels homes. A la llegenda de la ciutat, de la terra o de la illa empassada per les aigües, correspon freqüentment la dels pobles subterranis o els regnes de les profunditats. Aquesta llegenda es troba en nombrosos països. Quan la impietat va prevaler sobre la terra, els supervivents de les edats precedents van emigrar a una residència "subterrània" és a dir, invisible que, per interferència amb el simbolisme de la "altitud" es troba sovint situada sobre muntanyes. Continuessin vivint allí fins al moment que el cicle de la decadència s'hagi esgotat, i els sigui possible manifestar-se de nou. Píndaro diu que la via que permet arribar a als hiperboris "no pot ser trobada ni per mar, ni per terra" i que solament a herois com Perseu i Hèrcules, els va ser donat trobar-la. Moctezuma, l'últim emperador mexicà, no va poder arribar a Atzlan més que després d'haver procedit a operacions màgiques i sofrir la transformació de la seva forma física. Plutarc refereix que els habitants del nord podien entrar en relació amb Kronos, rei de l'edat d'or, i amb els habitants de l'extrem septentrió, només en estat de letargia. Segons Li Tze, a les regions meravelloses de les quals parla i que fan referència tant a la regió àrtica, com a l'occidental "no es pot arribar a ni amb vaixells, ni amb carros, sinó solament mitjançant el vol de l'esperit". En l'ensenyament lamaista, en fi, es diu: Shambala, la mística regió del nord, "Està en el meu esperit". És així com els testimoniatges relatius al que va anar la seu real d'éssers que eren més que humans, van sobreviure i van prendre un valor supra-històric servint simultàniament com símbols per a estats situats més enllà de la vida o bé accessibles solament mitjançant la iniciació. Més enllà del símbol, apareix doncs la idea, ja esmentada, que el Centre dels orígens existeix encara, encara que estigui ocult, i normalment és inaccessible (com la teologia catòlica mateixa afirma per a l'Edèn): per a les generacions de l'última edat, solament un canvi d'estat o de naturalesa obre l'accés.
D'aquesta manera es va produir la segona gran interferència entre metafísica i història. En realitat, el símbol d'Occident pot, com el del pol, adquirir un valor universal, més enllà de tota referència geogràfica o històrica. És a Occident, on la llum física, sotmesa al naixement i a la decadència, s'extingeix, on la llum espiritual inimitable s'enllumena i comença el viatge del "vaixell del Sol" a través de la Terra dels Immortals. I el fet que en aquesta regió es trobi el lloc on el sol descendeix després de l'horitzó, fa que se la concebi també com subterrània o situada sota les aigües. Es tracta aquí d'un simbolisme immediat, dictat per la naturalesa mateixa, que va ser emprat pels pobles més diversos, fins i tot sense estar associada a records atlants. Això no impedeix, no obstant això, que en l'interior d'alguns límits definits per testimoniatges concomitants, tals com els quals acabem de referir, aquest tema pugui tenir també un valor històric. Això no impedeix que, entre les formes assumides pel misteri d'Occident, es puguin aïllar algunes, per a les quals és legítim suposar que l'origen del símbol no ha estat el fenomen natural del curs del sol, sinó el llunyà record, espiritualment traslladat, de la pàtria occidental desapareguda. Referent a això, la sorprenent correspondència que es constata entre els mites americans i els europeus, especialment nòrdics i cèltics, apareix com una prova decisiva.
En segon lloc, el "misteri d'Occident" correspon sempre, en la història de l'esperit, a un cert estadi que ja no és l'estadi original, i a un tipus d'espiritualitat que tant tipològica com històricament no pot ser considerat com primordial. El que ho defineix, és el misteri de la transformació, el que li caracteritza, és un dualisme, i un trànsit discontinu: una llum neix, una altra declina. La transcendència és "subterrània". La supra-naturalesa no és com en l'estat olímpic naturalesa: és la fi de la iniciació, objecte d'una conquesta problemàtica. Fins i tot considerat sota el seu aspecte general, el "misteri d'Occident" sembla doncs ser propi de civilitzacions més recents, les varietats de les quals i destinacions anem a examinar ara. Es relaciona amb el simbolisme solar d'una forma més estreta que amb el simbolisme "polar": pertany a la segona fase de la tradició primordial.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
4/10/08
El "Pol" i la seu hiperbòria
Julius Evola
Interessa examinar ara un atribut particular de l'edat primordial, que permet referir a aquesta representacions històriques i geogràfiques molt precises. Ja hem parlat del simbolisme del "pol", Illa o terra ferma que representa l'estabilitat espiritual oposada a la contingència de les aigües, utilitzada com residència dels homes transcendents, herois o immortals; igual que la muntanya, la "altitud" o la regió suprema, amb els significats olímpics que li estan associats, es van unir freqüentment, en les tradicions antigues, al simbolisme "polar" aplicat al centre suprem del món i a l'arquetip de tota "dominació" en el sentit superior del terme.
Però, fora d'aquest aspecte simbòlic, nombroses dades tradicionals, molt precises, esmenten el nord com emplaçament d'una illa, una terra o una muntanya, el significat de la qual es confon amb el del lloc de la primera edat. Es tracta doncs d'un coneixement que va tenir un valor alhora espiritual i real, pel fet que s'aplica a una situació on el símbol i la realitat es van identificar, on la història i la suprahistòria, en lloc d'aparèixer com elements separats, es van fondre per osmosis un a través de l'altre. És en aquest punt precís on es poden inserir els esdeveniments condicionats pel temps. Segons la tradició, en una època de l'alta prehistòria que correspon a l'edat d'or o edat del "ésser", la illa o terra "polar" simbòlica hauria estat una regió real situada en el septentrió, pròxima del lloc on avui es troba el pol àrtic. Aquesta regió estava habitada per éssers que posseirien una espiritualitat no humana a la qual corresponen, com hem vist, les nocions de "glòria", d'or, de llum i de vida i que va ser evocada més tard pel simbolisme suggerit precisament per la seva seu; aquests éssers van constituir la raça que va tenir com a pròpia la tradició urànica en estat pur i "un" i va ser la font central i més directa de les formes i de les expressions variades que aquesta tradició va revestir en altres races i civilitzacions.
El record d'aquesta seu àrtica forma part de les tradicions de nombrosos pobles, sota la forma d'al•lusions geogràfiques reals o de símbols de la seva funció i del seu sentit original, al•lusions i símbols freqüentment traslladats com veurem a un plànol suprahistòric, o bé aplicats a altres centres susceptibles de ser considerats com reproduccions d'aquest centre original. És per aquesta raó que es constaten freqüentment interferències de records, és a dir, de noms, mites i localitzacions, on l'ull avisat pot fàcilment destriar els elements constitutius. És interessant revelar molt particularment la interferència del tema àrtic amb el tema atlàntic, del misteri del Nord amb el misteri d'Occident. El centre principal que va succeir al pol tradicional original hauria estat, en efecte, atlàntic. Se sap que per una raó d'ordre astrofísic, a saber la inclinació de l'eix terrestre, els climes es desplacen segons les èpoques. No obstant això, segons la tradició, aquesta inclinació s'hauria produït en un moment determinat i en virtut d'una sintonia entre un fet físic i un fet metafísic: com si un desordre de la naturalesa reflectís un fet d'ordre espiritual. Quan Li Tseu (c.V) parla, sota una forma mítica, del gegant Kung Kung que trenca la "columna del cel", és a aquest esdeveniment al que es refereix. Es troben fins i tot, en aquesta tradició, al•lusions més concretes on es constaten, no obstant això, interferències amb fets corresponents a catàstrofes posteriors: "Els pilars del cel van ser destrossats. La terra va tremolar sobre la seva base. En septentrió els cels van descendir cada vegada més. El sol, la lluna i les estrelles van canviar el seu curs (és a dir que el seu curs va aparèixer canviat per motiu de la inclinació sobrevinguda). La terra es va obrir i les aigües tancades en la seu si van fer irrupció i van inundar els diferents països. L'home s'havia regirat contra el cel i l'univers va caure en el desordre. El sol es va enfosquir. Els planetes van canviar el seu curs (segons la perspectiva ja indicada) i la gran harmonia del cel va ser destruïda". De totes maneres, el gel i la nit eterna no van descendir més que en un moment determinat sobre la regió polar. Llavors, l'emigració forçada que es va imposar assenyalà la fi del primer cicle i l'obertura del segon, el inici de la segona gran era, el cicle atlàntic.
Textos aris de la Índia, com els Veda i el Mahabharata, van conservar el record de la regió àrtica sota forma d'al•lusions astronòmiques i calendaris, que no són comprensibles més que en relació a aquesta regió. En la tradició hindú, la paraula dvipa, que significa textualment "continent insular" s'empra freqüentment, en realitat, per a designar als diferents cicles, per transposició temporal d'una noció espacial (cicle = illa). Es troba en la doctrina dels dvipa referències significatives al centre àrtic, barrejades en ocasions amb altres dades. La çveta dvipa, o "illa de l'esplendor", que hem esmentat està localitzada en l'extrem septentrió i es parla freqüentment dels Uttarakura com d'una raça originària del Nord. Però el çveta dvipa igual que el kura formen part del jambu dvipa, és a dir, del "continent insular polar", que és el primer dels diferents dvipa, i al mateix temps el seu centre comú. El seu record es barreja amb el del saka dvipa, situat en el "mar blanc" o "mar de llet", és a dir en el mar àrtic. No s'haurà produït desviació en relació a la norma i a la llei de l'alt: quatre castes, corresponents a les quals ja hem esmentat, van venerar a Visnú baix la seva forma solar, estant així emparentat amb l'Apol•lo hiperbori. Segons el Kurma purana la calmi d'aquest Visnú solar el símbol del qual era la esvàstica, creu gamada o "creu polar" coincideix també, amb çveta dvipa, del que es diu en el Padmapurana que més enllà de tot el que és por i agitació samsàrica, és la residència dels grans ascetes, mahayogi, i dels "fills de Brhama" (equivalents als "homes transcendents" residents en el nord dels quals es parla en la tradició xinesa): viuen pròxims a Hari, que és Visnú representat com "el Ros" o "el Daurat" i prop d'un tron simbòlic "sostingut per lleons, resplendents com el sol i irradiant com el foc". Són variants del tema de la "terra del Sol". Sobre el plànol doctrinal, es troba un eco d'aquest tema en el fet, ja esmentat, que la via dels deva yâna que, contràriament a la de la tornada als ragis o a les Mares, conduïx a la immortalitat solar i als estats supraindividuals de l'ésser, va ser anomenada la via del nord: en sànscrit, nord, uttara, significa igualment la "regió més elevada" o "suprema" i es diu uttarâyana, camí septentrional, al recorregut del sol entre els solsticis d'hivern i d'estiu, que és precisament una via "ascendent".
Records encara més precisos es van conservar entre els Aris del Iran. La terra original dels aris, creada pel déu de la llum, la terra on es troba la "glòria", on, simbòlicament, hauria "nascut" Zaratustra, on el rei solar Yima hauria trobat a Aura Mazda, és una terra situada en l'extrem nord. I allí es guarda el record precís de la congelació. La tradició refereix que Yima va ser advertit de la proximitat de "hiverns fatals" i que instigats pel déu de les tenebres, es va llançar amb el Arianem Vaejo la "serp de l'hivern". Llavors "va haver deu mesos d'hivern i dos d'estiu" i va haver "fred en les aigües, i en les terres, fred per a la vegetació. L'hivern es va abatre amb les seves pitjors calamitats". Deu mesos d'hivern i dos d'estiu, tal és el clima de l'Àrtic.
La tradició nòrdic escandinava, de caràcter fragmentària, presenta diversos testimoniatges confusament barrejats, on es troben malgrat tot petjades d'esdeveniments anàlegs. El Asgard, la residència d'or primordial dels Asos, es localitza en el Mitgard, la "Terra Mitja". Aquesta terra mítica va ser identificada al seu torn ja sigui amb Gardarica, una regió gairebé àrtica, com amb la "illa verda" o "terra verda" que figura en la cosmologia com la primera terra sortida de l'abisme Ginungagap, i que potser no estigui mancada de relació amb Groenlàndia, Grünes Land. Groenlàndia, com el seu mateix nom sembla indicar, va presentar fins al temps dels godes, una rica vegetació i no havia estat afectada per la congelació. Fins a l'inici de l'Edat Mitjana, va subsistir la idea que regió del nord hauria estat el bressol d'algunes races i de certs pobles. Per altra banda, els relats èpics relatius a la lluita dels déus contra la destinació, rök, que va acabar per copejar la seva terra relats en els quals records del passat van interferir amb temes apocalíptics poden ser considerats com ecos del declivi del primer cicle. Es troba aquí, com en el Vendïdâd, el tema d'un hivern terrible. AL desencadenament de les naturaleses elementals s’afegeix l'enfosquiment del sol; el Gylfaginnin parla del temible hivern que va precedir al final, esmenta tempestats de neu que van impedir gaudir de les bonances del sol. "El mar es va alçar en tempestat i va empassar les terres; l'aire es va tornar glacial i el vent va acumular masses de neu".
En la tradició xinesa, la regió nòrdica, el país dels "homes transcendents", s'identifica freqüentment amb el país de la "raça dels ossos tous". A propòsit d'un emperador de la primera dinastia se cita un lloc situat sobre el mar del Nord, il•limitat, sense intempèries, amb una muntanya (Hu Ling) i una font simbòliques, anomenat "extrem Nord" i que Mu, altra figura imperial, hagué d'abandonar molt entristit. El Tibet conserva igualment el record de Tshan Shambaya, la mística "Ciutat del Nord", la Ciutat de la "pau", presentada igualment com una illa on igual que el Zaratustra del aryanem vâejo hauria "nascut" l'heroi Guesar. I els mestres de les tradicions iniciàtiques tibetanes diuen que els "camins del Nord" condueixen al yogi cap al gran alliberament.
En Amèrica, la tradició constant relativa als orígens, tradició que es troba fins al Pacífic i la regió dels Grans Llacs, parla de la terra sagrada del "Nord llunyà", situada prop de les "grans aigües", d'on haurien vingut els avantpassats dels Nahua, els Tolteques i Asteques. Tal com hem dit, el nom de Aztlan, que designa freqüentment aquesta terra, implica també com el çveta dvipa hindú la idea de blancor, de terra blanca. Les tradicions nòrdiques, guarden el record d'una terra habitada per races gaèliques, pròxima al golf de San Lorenzo, anomenada "Gran Irlanda" o Hvitramamaland, és a dir, "país dels homes blancs" i els noms de Wabanikis i Abenikis, que els indígenes duen en aquestes regions, procedeixen de Wabeya, que significa "blanc". Algunes llegendes d'Amèrica Central esmenten quatre avantpassats primordials de la raça Quiche que intenten arribar a Tula, la regió de la llum. Però no troben més que gel; el sol mai apareix. Llavors se separen i passen pel país dels Quiches. Aquesta Tula o Tulan, pàtria originària dels tolteques, de la qual probablement van extreure el seu nom i van anomenar Tolla, el centre de l'Imperi que van fundar més tard sobre l'altiplà de Mèxic, representaven també la "terra del Sol". Aquesta, certament, és localitzable en ocasions en l'Est d'Amèrica, és a dir, en l'Atlàntic; però això es deu versemblantment al record d'una seu ulterior (a la qual correspon potser més particularment el Atzlan), que va recuperar durant un cert temps, la funció de la Tula primordial quan el gel es va ensenyorir del zona i el sol va desaparèixer. Tula correspon manifestament a la Thule dels grecs, encara que aquest nom, per raons d'analogia hagi servit igualment per a designar a altres regions.
Segons les tradicions grecorromanes, Thule s'hauria trobat en el mar que duu precisament el nom del déu de l'edat d'or, Mare Cronium, i que correspon a la part septentrional de l'Atlàntic. En aquesta mateixa regió les tradicions més tardanes van situar les illes que, sobre el plànol del simbolisme i de la suprahistòria, es van convertir en Illes Afortunades, illes dels Immortals, o illa Perduda, que, tal com la descrivia Honorius Augustodumensis en el segle XII, "s'oculta a la vista dels homes, sent descoberta només casualment, però s'oculta quan la hi busca". Thule es confon doncs amb el país llegendari dels hiperboris, situat en l'extrem nord, d'on els llinatges aqueus originaris van dur l'Apol•lo dèlfic, però també amb la illa Ogigia, "llombrígol del mar", que es troba lluny, sobre l'ample oceà i que Plutarc situa en efecte en el nord de la (Gran) Bretanya, prop del lloc àrtic on roman encara, sumit en la letargia, Kronos, el rei de l'edat d'or, allí el sol no desapareix més que una hora per dia durant tot un mes i on les tenebres, durant aquesta única hora no són molt espesses, sinó que recorden a un crepuscle, exactament com en l'àrtic. La noció confusa de la nit clara del nord va contribuir per altra banda a fer concebre la terra dels hiperboris com un lloc de llum sense fi desproveïda de tenebres. Aquesta representació i aquest record van ser tan vius, que va subsistir un eco fins a en la romanitat tardana. La terra primordial va ser assimilada a la Gran Bretanya i es diu que Constancio Clor es va avançar fins a allí amb les seves legions, no tant a la recerca de llorers de glòria militar, com per a arribar a la terra "més pròxima al cel i més sagrada", per a poder contemplar al pare dels déus és a dir, a Kronos i gaudir d'un "dia gairebé sense nit", és a dir per a anticipar així la possessió de la llum eterna pròpia de les apoteosis imperials. I fins i tot quan l'edat d'or es va projectar en el futur com l'esperança d'un nou saeculum, les reaparicions del símbol nòrdic no van faltar. És el nord ab extremis finibus plagae septentrionalis que haurà d'arribar a, per exemple, segons Lactanci, el Príncep poderós que restablirà la justícia després de la caiguda de Roma. És en el nord on "renaixerà" l'heroi tibetà, el místic i invencible Guesar, per a restablir un regne de justícia i exterminar als usurpadors. És en Shamballa, ciutat sagrada del nord, on naixerà el Kalki avatara, aquell que posarà fi a la "edat ombrívola". És l'Apol•lo hiperbori, segons Virgili, qui inaugurarà una nova edat d'or i dels herois sota el signe de Roma. I els exemples podrien multiplicar-se.
Havent precisat aquests punts essencials, no tornarem sobre aquesta manifestació de la llei de solidaritat entre causes físiques i causes espirituals, en un domini en el qual es pot pressentir el llaç íntim unificador del que, en un sentit més ampli, pot anomenar-se "caiguda" a saber la desviació d'una raça absolutament primordial i la inclinació física de l'eix de la terra, factor de canvis climàtics i de catàstrofes periòdiques per als continents. Observarem solament que és després que la regió polar es convertís en deserta, es va poder constatar l'alteració i desaparició progressives de la tradició original que havia d'arribar a l'edat de ferro o edat fosca, kali-yuga o "edat del llop" (Edda) i, finalment, als temps moderns pròpiament dits.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Interessa examinar ara un atribut particular de l'edat primordial, que permet referir a aquesta representacions històriques i geogràfiques molt precises. Ja hem parlat del simbolisme del "pol", Illa o terra ferma que representa l'estabilitat espiritual oposada a la contingència de les aigües, utilitzada com residència dels homes transcendents, herois o immortals; igual que la muntanya, la "altitud" o la regió suprema, amb els significats olímpics que li estan associats, es van unir freqüentment, en les tradicions antigues, al simbolisme "polar" aplicat al centre suprem del món i a l'arquetip de tota "dominació" en el sentit superior del terme.
Però, fora d'aquest aspecte simbòlic, nombroses dades tradicionals, molt precises, esmenten el nord com emplaçament d'una illa, una terra o una muntanya, el significat de la qual es confon amb el del lloc de la primera edat. Es tracta doncs d'un coneixement que va tenir un valor alhora espiritual i real, pel fet que s'aplica a una situació on el símbol i la realitat es van identificar, on la història i la suprahistòria, en lloc d'aparèixer com elements separats, es van fondre per osmosis un a través de l'altre. És en aquest punt precís on es poden inserir els esdeveniments condicionats pel temps. Segons la tradició, en una època de l'alta prehistòria que correspon a l'edat d'or o edat del "ésser", la illa o terra "polar" simbòlica hauria estat una regió real situada en el septentrió, pròxima del lloc on avui es troba el pol àrtic. Aquesta regió estava habitada per éssers que posseirien una espiritualitat no humana a la qual corresponen, com hem vist, les nocions de "glòria", d'or, de llum i de vida i que va ser evocada més tard pel simbolisme suggerit precisament per la seva seu; aquests éssers van constituir la raça que va tenir com a pròpia la tradició urànica en estat pur i "un" i va ser la font central i més directa de les formes i de les expressions variades que aquesta tradició va revestir en altres races i civilitzacions.
El record d'aquesta seu àrtica forma part de les tradicions de nombrosos pobles, sota la forma d'al•lusions geogràfiques reals o de símbols de la seva funció i del seu sentit original, al•lusions i símbols freqüentment traslladats com veurem a un plànol suprahistòric, o bé aplicats a altres centres susceptibles de ser considerats com reproduccions d'aquest centre original. És per aquesta raó que es constaten freqüentment interferències de records, és a dir, de noms, mites i localitzacions, on l'ull avisat pot fàcilment destriar els elements constitutius. És interessant revelar molt particularment la interferència del tema àrtic amb el tema atlàntic, del misteri del Nord amb el misteri d'Occident. El centre principal que va succeir al pol tradicional original hauria estat, en efecte, atlàntic. Se sap que per una raó d'ordre astrofísic, a saber la inclinació de l'eix terrestre, els climes es desplacen segons les èpoques. No obstant això, segons la tradició, aquesta inclinació s'hauria produït en un moment determinat i en virtut d'una sintonia entre un fet físic i un fet metafísic: com si un desordre de la naturalesa reflectís un fet d'ordre espiritual. Quan Li Tseu (c.V) parla, sota una forma mítica, del gegant Kung Kung que trenca la "columna del cel", és a aquest esdeveniment al que es refereix. Es troben fins i tot, en aquesta tradició, al•lusions més concretes on es constaten, no obstant això, interferències amb fets corresponents a catàstrofes posteriors: "Els pilars del cel van ser destrossats. La terra va tremolar sobre la seva base. En septentrió els cels van descendir cada vegada més. El sol, la lluna i les estrelles van canviar el seu curs (és a dir que el seu curs va aparèixer canviat per motiu de la inclinació sobrevinguda). La terra es va obrir i les aigües tancades en la seu si van fer irrupció i van inundar els diferents països. L'home s'havia regirat contra el cel i l'univers va caure en el desordre. El sol es va enfosquir. Els planetes van canviar el seu curs (segons la perspectiva ja indicada) i la gran harmonia del cel va ser destruïda". De totes maneres, el gel i la nit eterna no van descendir més que en un moment determinat sobre la regió polar. Llavors, l'emigració forçada que es va imposar assenyalà la fi del primer cicle i l'obertura del segon, el inici de la segona gran era, el cicle atlàntic.
Textos aris de la Índia, com els Veda i el Mahabharata, van conservar el record de la regió àrtica sota forma d'al•lusions astronòmiques i calendaris, que no són comprensibles més que en relació a aquesta regió. En la tradició hindú, la paraula dvipa, que significa textualment "continent insular" s'empra freqüentment, en realitat, per a designar als diferents cicles, per transposició temporal d'una noció espacial (cicle = illa). Es troba en la doctrina dels dvipa referències significatives al centre àrtic, barrejades en ocasions amb altres dades. La çveta dvipa, o "illa de l'esplendor", que hem esmentat està localitzada en l'extrem septentrió i es parla freqüentment dels Uttarakura com d'una raça originària del Nord. Però el çveta dvipa igual que el kura formen part del jambu dvipa, és a dir, del "continent insular polar", que és el primer dels diferents dvipa, i al mateix temps el seu centre comú. El seu record es barreja amb el del saka dvipa, situat en el "mar blanc" o "mar de llet", és a dir en el mar àrtic. No s'haurà produït desviació en relació a la norma i a la llei de l'alt: quatre castes, corresponents a les quals ja hem esmentat, van venerar a Visnú baix la seva forma solar, estant així emparentat amb l'Apol•lo hiperbori. Segons el Kurma purana la calmi d'aquest Visnú solar el símbol del qual era la esvàstica, creu gamada o "creu polar" coincideix també, amb çveta dvipa, del que es diu en el Padmapurana que més enllà de tot el que és por i agitació samsàrica, és la residència dels grans ascetes, mahayogi, i dels "fills de Brhama" (equivalents als "homes transcendents" residents en el nord dels quals es parla en la tradició xinesa): viuen pròxims a Hari, que és Visnú representat com "el Ros" o "el Daurat" i prop d'un tron simbòlic "sostingut per lleons, resplendents com el sol i irradiant com el foc". Són variants del tema de la "terra del Sol". Sobre el plànol doctrinal, es troba un eco d'aquest tema en el fet, ja esmentat, que la via dels deva yâna que, contràriament a la de la tornada als ragis o a les Mares, conduïx a la immortalitat solar i als estats supraindividuals de l'ésser, va ser anomenada la via del nord: en sànscrit, nord, uttara, significa igualment la "regió més elevada" o "suprema" i es diu uttarâyana, camí septentrional, al recorregut del sol entre els solsticis d'hivern i d'estiu, que és precisament una via "ascendent".
Records encara més precisos es van conservar entre els Aris del Iran. La terra original dels aris, creada pel déu de la llum, la terra on es troba la "glòria", on, simbòlicament, hauria "nascut" Zaratustra, on el rei solar Yima hauria trobat a Aura Mazda, és una terra situada en l'extrem nord. I allí es guarda el record precís de la congelació. La tradició refereix que Yima va ser advertit de la proximitat de "hiverns fatals" i que instigats pel déu de les tenebres, es va llançar amb el Arianem Vaejo la "serp de l'hivern". Llavors "va haver deu mesos d'hivern i dos d'estiu" i va haver "fred en les aigües, i en les terres, fred per a la vegetació. L'hivern es va abatre amb les seves pitjors calamitats". Deu mesos d'hivern i dos d'estiu, tal és el clima de l'Àrtic.
La tradició nòrdic escandinava, de caràcter fragmentària, presenta diversos testimoniatges confusament barrejats, on es troben malgrat tot petjades d'esdeveniments anàlegs. El Asgard, la residència d'or primordial dels Asos, es localitza en el Mitgard, la "Terra Mitja". Aquesta terra mítica va ser identificada al seu torn ja sigui amb Gardarica, una regió gairebé àrtica, com amb la "illa verda" o "terra verda" que figura en la cosmologia com la primera terra sortida de l'abisme Ginungagap, i que potser no estigui mancada de relació amb Groenlàndia, Grünes Land. Groenlàndia, com el seu mateix nom sembla indicar, va presentar fins al temps dels godes, una rica vegetació i no havia estat afectada per la congelació. Fins a l'inici de l'Edat Mitjana, va subsistir la idea que regió del nord hauria estat el bressol d'algunes races i de certs pobles. Per altra banda, els relats èpics relatius a la lluita dels déus contra la destinació, rök, que va acabar per copejar la seva terra relats en els quals records del passat van interferir amb temes apocalíptics poden ser considerats com ecos del declivi del primer cicle. Es troba aquí, com en el Vendïdâd, el tema d'un hivern terrible. AL desencadenament de les naturaleses elementals s’afegeix l'enfosquiment del sol; el Gylfaginnin parla del temible hivern que va precedir al final, esmenta tempestats de neu que van impedir gaudir de les bonances del sol. "El mar es va alçar en tempestat i va empassar les terres; l'aire es va tornar glacial i el vent va acumular masses de neu".
En la tradició xinesa, la regió nòrdica, el país dels "homes transcendents", s'identifica freqüentment amb el país de la "raça dels ossos tous". A propòsit d'un emperador de la primera dinastia se cita un lloc situat sobre el mar del Nord, il•limitat, sense intempèries, amb una muntanya (Hu Ling) i una font simbòliques, anomenat "extrem Nord" i que Mu, altra figura imperial, hagué d'abandonar molt entristit. El Tibet conserva igualment el record de Tshan Shambaya, la mística "Ciutat del Nord", la Ciutat de la "pau", presentada igualment com una illa on igual que el Zaratustra del aryanem vâejo hauria "nascut" l'heroi Guesar. I els mestres de les tradicions iniciàtiques tibetanes diuen que els "camins del Nord" condueixen al yogi cap al gran alliberament.
En Amèrica, la tradició constant relativa als orígens, tradició que es troba fins al Pacífic i la regió dels Grans Llacs, parla de la terra sagrada del "Nord llunyà", situada prop de les "grans aigües", d'on haurien vingut els avantpassats dels Nahua, els Tolteques i Asteques. Tal com hem dit, el nom de Aztlan, que designa freqüentment aquesta terra, implica també com el çveta dvipa hindú la idea de blancor, de terra blanca. Les tradicions nòrdiques, guarden el record d'una terra habitada per races gaèliques, pròxima al golf de San Lorenzo, anomenada "Gran Irlanda" o Hvitramamaland, és a dir, "país dels homes blancs" i els noms de Wabanikis i Abenikis, que els indígenes duen en aquestes regions, procedeixen de Wabeya, que significa "blanc". Algunes llegendes d'Amèrica Central esmenten quatre avantpassats primordials de la raça Quiche que intenten arribar a Tula, la regió de la llum. Però no troben més que gel; el sol mai apareix. Llavors se separen i passen pel país dels Quiches. Aquesta Tula o Tulan, pàtria originària dels tolteques, de la qual probablement van extreure el seu nom i van anomenar Tolla, el centre de l'Imperi que van fundar més tard sobre l'altiplà de Mèxic, representaven també la "terra del Sol". Aquesta, certament, és localitzable en ocasions en l'Est d'Amèrica, és a dir, en l'Atlàntic; però això es deu versemblantment al record d'una seu ulterior (a la qual correspon potser més particularment el Atzlan), que va recuperar durant un cert temps, la funció de la Tula primordial quan el gel es va ensenyorir del zona i el sol va desaparèixer. Tula correspon manifestament a la Thule dels grecs, encara que aquest nom, per raons d'analogia hagi servit igualment per a designar a altres regions.
Segons les tradicions grecorromanes, Thule s'hauria trobat en el mar que duu precisament el nom del déu de l'edat d'or, Mare Cronium, i que correspon a la part septentrional de l'Atlàntic. En aquesta mateixa regió les tradicions més tardanes van situar les illes que, sobre el plànol del simbolisme i de la suprahistòria, es van convertir en Illes Afortunades, illes dels Immortals, o illa Perduda, que, tal com la descrivia Honorius Augustodumensis en el segle XII, "s'oculta a la vista dels homes, sent descoberta només casualment, però s'oculta quan la hi busca". Thule es confon doncs amb el país llegendari dels hiperboris, situat en l'extrem nord, d'on els llinatges aqueus originaris van dur l'Apol•lo dèlfic, però també amb la illa Ogigia, "llombrígol del mar", que es troba lluny, sobre l'ample oceà i que Plutarc situa en efecte en el nord de la (Gran) Bretanya, prop del lloc àrtic on roman encara, sumit en la letargia, Kronos, el rei de l'edat d'or, allí el sol no desapareix més que una hora per dia durant tot un mes i on les tenebres, durant aquesta única hora no són molt espesses, sinó que recorden a un crepuscle, exactament com en l'àrtic. La noció confusa de la nit clara del nord va contribuir per altra banda a fer concebre la terra dels hiperboris com un lloc de llum sense fi desproveïda de tenebres. Aquesta representació i aquest record van ser tan vius, que va subsistir un eco fins a en la romanitat tardana. La terra primordial va ser assimilada a la Gran Bretanya i es diu que Constancio Clor es va avançar fins a allí amb les seves legions, no tant a la recerca de llorers de glòria militar, com per a arribar a la terra "més pròxima al cel i més sagrada", per a poder contemplar al pare dels déus és a dir, a Kronos i gaudir d'un "dia gairebé sense nit", és a dir per a anticipar així la possessió de la llum eterna pròpia de les apoteosis imperials. I fins i tot quan l'edat d'or es va projectar en el futur com l'esperança d'un nou saeculum, les reaparicions del símbol nòrdic no van faltar. És el nord ab extremis finibus plagae septentrionalis que haurà d'arribar a, per exemple, segons Lactanci, el Príncep poderós que restablirà la justícia després de la caiguda de Roma. És en el nord on "renaixerà" l'heroi tibetà, el místic i invencible Guesar, per a restablir un regne de justícia i exterminar als usurpadors. És en Shamballa, ciutat sagrada del nord, on naixerà el Kalki avatara, aquell que posarà fi a la "edat ombrívola". És l'Apol•lo hiperbori, segons Virgili, qui inaugurarà una nova edat d'or i dels herois sota el signe de Roma. I els exemples podrien multiplicar-se.
Havent precisat aquests punts essencials, no tornarem sobre aquesta manifestació de la llei de solidaritat entre causes físiques i causes espirituals, en un domini en el qual es pot pressentir el llaç íntim unificador del que, en un sentit més ampli, pot anomenar-se "caiguda" a saber la desviació d'una raça absolutament primordial i la inclinació física de l'eix de la terra, factor de canvis climàtics i de catàstrofes periòdiques per als continents. Observarem solament que és després que la regió polar es convertís en deserta, es va poder constatar l'alteració i desaparició progressives de la tradició original que havia d'arribar a l'edat de ferro o edat fosca, kali-yuga o "edat del llop" (Edda) i, finalment, als temps moderns pròpiament dits.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
21/9/08
L'Edat d'Or
Julius Evola
Ens disposarem ara a definir, primer sobre el pla ideal i morfològic, i després sobre el pla històric, en el temps i en l'espai, els cicles corresponents a les quatre edats tradicionals. Començarem per l'edat d'or.
Aquesta edat correspon a una civilització dels orígens, la concordança dels quals amb el que hem anomenat esperit tradicional era tan natural com absoluta. Per això freqüentment es troben per a designar tant el "lloc" com la raça a la qual l'edat d'or està històrica i supra històricament relacionada, els símbols i els atributs que convenen a la funció suprema de la reialesa divina (símbols de polaritat, solaritat, altitud, estabilitat, glòria, "vida" en sentit eminent). Durant les èpoques ulteriors i en el si de tradicions particulars, ja barrejades i disperses. Aquest fet permet en un trànsit, per dir-lo així, de la derivada a la integral deduir els títols mateixos i els atributs d'aquestes capes dominadores, els elements propis que caracteritzen la naturalesa de la primera edat.
Aquesta edat és essencialment l'edat de l'ésser, és a dir de la veritat en sentit transcendent. Això és el que es desprèn no solament del terme hindú satya yuga que ho designa, on sat vol dir ésser, o satya, la veritat, sinó probablement també de la paraula Saturn, que designa en llatí al rei o déu de l'edat d'or. Saturnus, correspon al Kronos hel•lènic, i evoca obscurament la mateixa idea; el seu nom està format per l'arrel ària sat, que vol dir ésser, unida a la desinència atributiva urnus, (com en nocturnus, etc.). Per a expressar l'edat del que és, és a dir de l'estabilitat espiritual, es veurà més endavant que, en algunes representacions del lloc original on aquest cicle es desenvolupà, s'utilitzen freqüentment els símbols de la "terra ferma" enmig de les aigües, la "illa", la muntanya o de la "terra mitja". L'atribut olímpic és doncs aquell que millor li convé.
Mentre que edat de l'ésser, la primera edat és també, en sentit eminent, l'edat dels vivents. Segons Hesíode, la mort aquesta mort que és veritablement una fi i no deixa després sinó l'Hades no hauria aparegut més que en el decurs de les dues últimes edats (de ferro i de bronze). En l'edat de Kronos, la vida era "similar a la de dos déus”. Existia una "eterna joventut de força". El cicle es va tancar, "però els homes van romandre en una forma invisible”, al•lusió a la doctrina ja esmentada de l'ocultació dels representants de la tradició primordial i del seu centre. En el regne del iranià Yima, rei de l'edat d'or, no s'hauria conegut ni la malaltia ni la mort, fins que noves condicions còsmiques haguessin forçat la retirada a un refugi "subterrani" en el qual els seus habitants escapen a l'ombrívol i dolorosa destinació de les noves generacions. Yima, "l'Esplèndid, el Gloriós, el qual entre els homes és semblant al sol", va fer de manera que, en el seu regne, la mort no existís. Segons els hel•lènics i romans, en el regne d'or de Saturn, els homes i els déus immortals haurien viscut una mateixa vida; igualment, els dominadors de la primera de les dinasties mítiques egípcies són anomenats déus, éssers divins i, segons el mite caldeu, la mort no hauria regnat universalment més que en la època postdiluviana, quan els "déus" van haver deixat als homes la mort i conservat solament per a ells la vida. Les tradicions cèltiques, per la seva banda, utilitzen, el terme Tir na mBeo, la "Terra dels Vivents" i Tir na hOge, la "Terra de la Joventut" per a designar una illa o terra atlàntica misteriosa que, segons l'ensenyament druídic, va ser el lloc d'origen dels homes. En la llegenda de Echtra Condra Cain, aquest lloc s'identifica amb el "País del Victoriós" Tir na Boadag al que se li diu "el País dels Vivents, on no es coneix ni la mort ni la vellesa".
Per altra banda, la relació constant que existeix entre la primera edat i l'or, evoca el que és incorruptible, solar, resplendent, lluminós. En la tradició hel•lènica, l'or corresponia a l'esplendor radiant de la llum i a tot el que és sagrat i gran tal com diu Píndaro; igualment es qualifica a l'or de lluminós, radiant, bell i regi. En la tradició vèdica el "germen primordial", el hiranya garbha és d'or, i més generalment, es diu: "D'or, en veritat, és el foc, la llum i la vida immortal". Ja hem tingut l'ocasió d'esmentar la concepció segons la qual, en la tradició egípcia, el rei està "fet d'or", en la mesura que per "or" s'entén el "fluid solar" constitutiu del cos incorruptible dels déus celestes i dels immortals, si bé el títol "d'or" del rei "Horus la substància del qual és d'or" designava simplement el seu origen diví i solar al mateix temps que el seu incorruptibilitat i indestructibilitat. Igualment, Plató considera l'or com l'element diferenciador que definia la naturalesa de la raça dels dominadors. El cim d'or del Mont Meru, considerat com "pol", pàtria original dels homes i residència olímpica dels déus, l'or de la "antiga Asgard", residència dels Asos i dels reis divins nòrdics, situada en la "terra del Centre", l'or del "País pur" Tsing ta, i llocs equivalents dels quals es parla en les tradicions extrem orientals, etc. expressen la idea segons la qual el cicle original va manifestar, de forma particular i eminent, la seva qualitat espiritual simbolitzada per l'or. I ha de recordar-se a més que en nombrosos mites on es tracta del dipòsit o de la transmissió d'un objecte d'or (des del mite de les Hesperidis fins al de les Nixas nòrdiques i dels tresors d'or de les muntanyes deixats pels asteques), no es tracta en realitat més que del dipòsit i de la transmissió d'alguna cosa que fa referència a la tradició primordial. En el mite dels Eddes, quan, després del Ragnarök, "l'enfosquiment dels déus", neixen una nova raça i un nou sol i els Asos es troben reunits de nou, descobreixen la miraculosa tableta d'or que havien posseït en els orígens.
Les nocions equivalents, relatives a la primera edat, de llum i esplendor, de "glòria" en el sentit específicament triomfal ja indicat a propòsit del hvarenô mazdeu precisen igualment el simbolisme de l'or. La terra primordial habitada per la "llavor" de la raça ària i pel mateix Yima, el "Gloriós, el Resplendent" el Airyanem Vaejô apareix, en efecte, en la tradició iranià, com la primera creació lluminosa de Ahura Mazda. El Çveta dvipa, la illa o terra blanca del nord, que és una representació equivalent (igual que el Aztlan, residència septentrional original dels asteques, el nom dels quals implica igualment la illa de blancor i lluminositat), és, segons la tradició hindú, el lloc del tejas, és a dir d'una força irradiant, on habita el diví Narayana considerat com la "llum", "aquell en qui resplendeix un gran foc, irradiant en totes direccions". En les tradicions extrem orientals, segons una transposició suprahistòrica, el "país pur", on no existeix més que la qualitat viril i que és "nirvana" “ni- pan”es troba la residència de Amitâbha “mi-tu” que significa igualment "glòria", "llum il•limitada". La Thule dels Grecs, segons una idea molt estesa, va tenir el caràcter de "Terra del Sol": Thule ultima a sole nomen habens. Si aquesta etimologia és fosca i incerta, no és menys significativa la idea que els antics es feien d'aquesta regió divina i correspon al caràcter solar de la "antiga Tlappallan", la Tulan o Tula (contracció de Tonalan el lloc del Sol), pàtria original dels Tolteques i "paradís" dels seus herois. Evoca igualment el país dels Hiperboris, que segons la geografia sagrada d'antigues tradicions, era una raça misteriosa que habitava en la llum eterna i el país de la qual hauria estat la residència i la pàtria de l'Apol•lo dèlfic, el déu dòric de la llum el Puro, el Resplendent, representat també com un déu "d'or" i un déu de l'edat d'or. Alguns llinatges, alhora reals i sacerdotals, com el dels Borèades, van extreure precisament la seva dignitat "solar" de la terra apol•línia dels Hiperboris. I no costaria molt poder multiplicar els exemples.
Cicle de l'Ésser, cicle solar, cicle de la Llum entès com glòria, cicle dels Vivents en sentit eminent i transcendent, aitals són doncs, segons els testimoniatges tradicionals, els caràcters de la primera edat, de l'edat d'or, "era dels déus".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Ens disposarem ara a definir, primer sobre el pla ideal i morfològic, i després sobre el pla històric, en el temps i en l'espai, els cicles corresponents a les quatre edats tradicionals. Començarem per l'edat d'or.
Aquesta edat correspon a una civilització dels orígens, la concordança dels quals amb el que hem anomenat esperit tradicional era tan natural com absoluta. Per això freqüentment es troben per a designar tant el "lloc" com la raça a la qual l'edat d'or està històrica i supra històricament relacionada, els símbols i els atributs que convenen a la funció suprema de la reialesa divina (símbols de polaritat, solaritat, altitud, estabilitat, glòria, "vida" en sentit eminent). Durant les èpoques ulteriors i en el si de tradicions particulars, ja barrejades i disperses. Aquest fet permet en un trànsit, per dir-lo així, de la derivada a la integral deduir els títols mateixos i els atributs d'aquestes capes dominadores, els elements propis que caracteritzen la naturalesa de la primera edat.
Aquesta edat és essencialment l'edat de l'ésser, és a dir de la veritat en sentit transcendent. Això és el que es desprèn no solament del terme hindú satya yuga que ho designa, on sat vol dir ésser, o satya, la veritat, sinó probablement també de la paraula Saturn, que designa en llatí al rei o déu de l'edat d'or. Saturnus, correspon al Kronos hel•lènic, i evoca obscurament la mateixa idea; el seu nom està format per l'arrel ària sat, que vol dir ésser, unida a la desinència atributiva urnus, (com en nocturnus, etc.). Per a expressar l'edat del que és, és a dir de l'estabilitat espiritual, es veurà més endavant que, en algunes representacions del lloc original on aquest cicle es desenvolupà, s'utilitzen freqüentment els símbols de la "terra ferma" enmig de les aigües, la "illa", la muntanya o de la "terra mitja". L'atribut olímpic és doncs aquell que millor li convé.
Mentre que edat de l'ésser, la primera edat és també, en sentit eminent, l'edat dels vivents. Segons Hesíode, la mort aquesta mort que és veritablement una fi i no deixa després sinó l'Hades no hauria aparegut més que en el decurs de les dues últimes edats (de ferro i de bronze). En l'edat de Kronos, la vida era "similar a la de dos déus”. Existia una "eterna joventut de força". El cicle es va tancar, "però els homes van romandre en una forma invisible”, al•lusió a la doctrina ja esmentada de l'ocultació dels representants de la tradició primordial i del seu centre. En el regne del iranià Yima, rei de l'edat d'or, no s'hauria conegut ni la malaltia ni la mort, fins que noves condicions còsmiques haguessin forçat la retirada a un refugi "subterrani" en el qual els seus habitants escapen a l'ombrívol i dolorosa destinació de les noves generacions. Yima, "l'Esplèndid, el Gloriós, el qual entre els homes és semblant al sol", va fer de manera que, en el seu regne, la mort no existís. Segons els hel•lènics i romans, en el regne d'or de Saturn, els homes i els déus immortals haurien viscut una mateixa vida; igualment, els dominadors de la primera de les dinasties mítiques egípcies són anomenats déus, éssers divins i, segons el mite caldeu, la mort no hauria regnat universalment més que en la època postdiluviana, quan els "déus" van haver deixat als homes la mort i conservat solament per a ells la vida. Les tradicions cèltiques, per la seva banda, utilitzen, el terme Tir na mBeo, la "Terra dels Vivents" i Tir na hOge, la "Terra de la Joventut" per a designar una illa o terra atlàntica misteriosa que, segons l'ensenyament druídic, va ser el lloc d'origen dels homes. En la llegenda de Echtra Condra Cain, aquest lloc s'identifica amb el "País del Victoriós" Tir na Boadag al que se li diu "el País dels Vivents, on no es coneix ni la mort ni la vellesa".
Per altra banda, la relació constant que existeix entre la primera edat i l'or, evoca el que és incorruptible, solar, resplendent, lluminós. En la tradició hel•lènica, l'or corresponia a l'esplendor radiant de la llum i a tot el que és sagrat i gran tal com diu Píndaro; igualment es qualifica a l'or de lluminós, radiant, bell i regi. En la tradició vèdica el "germen primordial", el hiranya garbha és d'or, i més generalment, es diu: "D'or, en veritat, és el foc, la llum i la vida immortal". Ja hem tingut l'ocasió d'esmentar la concepció segons la qual, en la tradició egípcia, el rei està "fet d'or", en la mesura que per "or" s'entén el "fluid solar" constitutiu del cos incorruptible dels déus celestes i dels immortals, si bé el títol "d'or" del rei "Horus la substància del qual és d'or" designava simplement el seu origen diví i solar al mateix temps que el seu incorruptibilitat i indestructibilitat. Igualment, Plató considera l'or com l'element diferenciador que definia la naturalesa de la raça dels dominadors. El cim d'or del Mont Meru, considerat com "pol", pàtria original dels homes i residència olímpica dels déus, l'or de la "antiga Asgard", residència dels Asos i dels reis divins nòrdics, situada en la "terra del Centre", l'or del "País pur" Tsing ta, i llocs equivalents dels quals es parla en les tradicions extrem orientals, etc. expressen la idea segons la qual el cicle original va manifestar, de forma particular i eminent, la seva qualitat espiritual simbolitzada per l'or. I ha de recordar-se a més que en nombrosos mites on es tracta del dipòsit o de la transmissió d'un objecte d'or (des del mite de les Hesperidis fins al de les Nixas nòrdiques i dels tresors d'or de les muntanyes deixats pels asteques), no es tracta en realitat més que del dipòsit i de la transmissió d'alguna cosa que fa referència a la tradició primordial. En el mite dels Eddes, quan, després del Ragnarök, "l'enfosquiment dels déus", neixen una nova raça i un nou sol i els Asos es troben reunits de nou, descobreixen la miraculosa tableta d'or que havien posseït en els orígens.
Les nocions equivalents, relatives a la primera edat, de llum i esplendor, de "glòria" en el sentit específicament triomfal ja indicat a propòsit del hvarenô mazdeu precisen igualment el simbolisme de l'or. La terra primordial habitada per la "llavor" de la raça ària i pel mateix Yima, el "Gloriós, el Resplendent" el Airyanem Vaejô apareix, en efecte, en la tradició iranià, com la primera creació lluminosa de Ahura Mazda. El Çveta dvipa, la illa o terra blanca del nord, que és una representació equivalent (igual que el Aztlan, residència septentrional original dels asteques, el nom dels quals implica igualment la illa de blancor i lluminositat), és, segons la tradició hindú, el lloc del tejas, és a dir d'una força irradiant, on habita el diví Narayana considerat com la "llum", "aquell en qui resplendeix un gran foc, irradiant en totes direccions". En les tradicions extrem orientals, segons una transposició suprahistòrica, el "país pur", on no existeix més que la qualitat viril i que és "nirvana" “ni- pan”es troba la residència de Amitâbha “mi-tu” que significa igualment "glòria", "llum il•limitada". La Thule dels Grecs, segons una idea molt estesa, va tenir el caràcter de "Terra del Sol": Thule ultima a sole nomen habens. Si aquesta etimologia és fosca i incerta, no és menys significativa la idea que els antics es feien d'aquesta regió divina i correspon al caràcter solar de la "antiga Tlappallan", la Tulan o Tula (contracció de Tonalan el lloc del Sol), pàtria original dels Tolteques i "paradís" dels seus herois. Evoca igualment el país dels Hiperboris, que segons la geografia sagrada d'antigues tradicions, era una raça misteriosa que habitava en la llum eterna i el país de la qual hauria estat la residència i la pàtria de l'Apol•lo dèlfic, el déu dòric de la llum el Puro, el Resplendent, representat també com un déu "d'or" i un déu de l'edat d'or. Alguns llinatges, alhora reals i sacerdotals, com el dels Borèades, van extreure precisament la seva dignitat "solar" de la terra apol•línia dels Hiperboris. I no costaria molt poder multiplicar els exemples.
Cicle de l'Ésser, cicle solar, cicle de la Llum entès com glòria, cicle dels Vivents en sentit eminent i transcendent, aitals són doncs, segons els testimoniatges tradicionals, els caràcters de la primera edat, de l'edat d'or, "era dels déus".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
9/9/08
Els Ritmes de la Història (Ressenya de llibres)
René Guénon
Mircea Eliade: Le Mythe de l' éternel retour. Archétipes et répétition. (Gallimard, París.)
El títol d'aquest petit volum, que, fora d'això, no respon exactament al contingut, no ens sembla molt encertat, doncs inevitablement fa pensar en concepcions modernes a les quals s'aplica habitualment el nom d'"eterna tornada", i que, a més de la confusió de l'eternitat amb la durada indefinida, impliquen l'existència d'una repetició impossible i clarament contrària a la verdadera noció tradicional dels cicles, segons la qual tan sols hi ha correspondència i no identitat; hi ha en això una diferència, en l'ordre macrocòsmic, comparable a la que, en l'ordre microcòsmic, hi ha entre la idea de reencarnació i la del pas de l'ésser a través dels estats múltiples de la manifestació. De fet, no és d'això del que es tracta al llibre de M. Eliade i el que entén per "repetició" no és cap altra cosa que la reproducció o, més aviat, la imitació ritual de "el que va ser fet en el començament". En una civilització íntegrament tradicional, tot procedeix d'"arquetips celestials": així, ciutats, temples, cases, sempre s'edifiquen segons un model còsmic; una altra qüestió connexa, i que, en el fons, fins i tot difereix d'ella molt menys del que l'autor sembla pensar, és la identificació simbòlica amb el "Centre". Són coses de les que hem parlat bastant sovint; M. Eliade ha reunit nombrosos exemples que es refereixen a les tradicions més diverses, el que mostra bé la universalitat i, podríem dir, la "normalitat" de tals concepcions.
A continuació, passa a l'estudi dels ritus pròpiament dits, sempre des del mateix punt de vista; però hi ha un extrem en el qual hem de posar serioses reserves: parla d'"arquetips de les activitats profanes", quan precisament, en tant que una civilització guarda un caràcter íntegrament tradicional, no hi ha activitats profanes: creiem comprendre que el que ell denomina així, és el que s'ha tornat profà a conseqüència de certa degeneració, la qual cosa és ben diferent, doncs llavors, i per això mateix, ja no pot tractar-se d'"arquetips", ja que el profà no és tal sinó perquè ja no està lligat a cap principi transcendent; pel demés, no hi ha veritablement res de profà en els exemples que dóna (danses rituals, consagració d'un rei, medicina tradicional). En la continuació, es tracta més en particular del cicle anual i els ritus que se li relacionen; naturalment, en virtut de la correspondència que existeix entre tots els cicles, el propi any pot prendre's com una imatge reduïda dels grans cicles de la manifestació universal, i això explica particularment que es consideri que el seu començament té caràcter "cosmogònic"; la idea de "regeneració del temps", que l'autor fa intervenir aquí, no és gaire clara, però sembla que per ella cal entendre l'obra divina de conservació del món manifestat, en la qual l'acció ritual és una verdadera col·laboració, en virtut de les relacions que existeixen entre l'ordre còsmic i l'humà. El lamentable és que, per a tot això, ell es cregui obligat a parlar de "creences", quan es tracta de l'aplicació de coneixements molt reals, i de ciències tradicionals que tenen valor molt diferent que les ciències profanes; y per què, a demés, per una altra concessió als prejudicis moderns, cal, excusar-se per haver "evitat qualsevol interpretació sociològica o etnogràfica", quan, pel contrari, no podem sinó elogiar l'autor per aquesta abstenció, sobretot quan recordem fins a quin punt s'espatllen altres treballs amb semblants interpretacions. Els últims capítols són menys interessants des del nostre punt de vista, i, en tot, son els més discutibles, doncs el que contenen no és ja una exposició de dades tradicionals, sinó més aviat reflexions que pertanyen exclusivament a M. Eliade i de les quals intenta treure una espècie de "filosofia de la història" fora d'això, no veiem com les concepcions cícliques s'oposen d'alguna manera a la història (fins i tot empra l'expressió "rebuig de la història"), i, certement, aquesta, al contrari, no pot tenir realment sentit sinó quan expressa el desenvolupament dels esdeveniments en el transcurs del cicle humà, encara que els historiadors profans no siguin segurament gaire capaços d'adonar-se d'això. Si la idea de "desgràcia" pot vincular-se en un sentit a l'"existència històrica", és precisament perquè el desenvolupament d'un cicle s'efectua segons un moviment descendent; i cal afegir que les consideracions finals, sobre el "terror de la història", ens semblen realment alguna cosa massa inspirada per preocupacions d'"actualitat"?
Publicat en "Etudes Traditionnelles", desembre de 1949.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans I'Histoire (Edició de l'autor, Belfort.)
Aquest llibre constitueix un intent d'aplicació dels cicles còsmics a la història dels pobles, a les fases de Creixement i decadència de les civilitzacions; és veritablement una llàstima que, per a emprendre un treball d'aquest tipus, l'autor no hagi tingut a la seva disposició dades tradicionals més completes, i que fins i tot només les hagi conegut a través d'intermediaris més o menys dubtosos que han barrejat en elles les seves pròpies imaginacions. No obstant això, ha vist perfectament que l'essencial a considerar, és el període de la precessió dels equinoccis i les seves divisions, encara que afegeixi a això algunes complicacions que en el fons semblen bastant poc útils; però la terminologia adoptada per a designar certs períodes secundaris revela molts equívocs i confusions. Així, al dotzè de la precessió no pot realment denominar-se-li "any còsmic"; tal nom convindria molt més, bé al període sencer, bé, sobretot, a la meitat, que és precisament el "gran any" dels Antics. Per altra banda, la durada de 25765 anys probablement estigui presa d'algun càlcul hipotètic dels astrònoms moderns; però la veritable durada indicada tradicional¬ment és de 25920 anys; una conseqüència singular és que, de fet, l'autor es veu dut, algunes vegades, a prendre els nombres exactes per a certes divisions, per exemple 2160 i 540, però llavors els considera solament "aproximats". Agreguem encara altra observació a aquest respecte; creu haver trobat una configuració del cicle de 539 anys en certs textos bíblics que suggereixen el nombre 77 x 7= 539; però, precisament, hagués hagut de prendre aquí 77 x 7+1 = 540, encara que no fos més que per analogia amb l'any jubilar, que no era el quarantè novè sinó el cinquantè, o sigui 7 x 7+1 = 50. Quant a les aplicacions, si bé es troben correspondències i paral·lelismes no només curiosos sinó realment dignes de ser assenyalats, hem de dir que uns altres són molt menys palesos o que fins i tot semblen una miqueta forçats, fins al punt de fer recordar amb enuig les criaturades de certs ocultistes; també caldria posar reserves a altres extrems, per exemple les xifres quimèriques que s'indiquen per a la cronologia de les antigues civilitzacions. Per altra banda, hauria estat interessant veure si l'autor hagués pogut seguir obtenint resultats del mateix tipus estenent més el seu camp d'investigacions, doncs va haver i hi ha encara molts altres pobles que els que ell considera; en qualsevol cas, no vam pensar que sigui possible establir un "sincronisme" general, perquè, per a pobles tan diferent, el punt de partida ha de ser diferent igualment; i, a més, les diverses civilitzacions no simplement es succeïxen, també coexisteixen, com pot comprovar-se encara actualment. Acabant, a l'autor li ha semblat bé lliurar-se a algunes temptatives de "previsió del futur", d'altra banda dintre de límits bastant restringits; és aquest un dels perills d'aquest tipus d'investigacions, sobretot en la nostra època en la qual les suposades "profecies" estan de moda; cap tradició va fomentar mai aquestes coses, i fins i tot, si certs aspectes de la doctrina dels cicles sempre han estat envoltats de obscuritat, ha sigut per a obstaculitzar-les.
Publicat a "Etudes Traditionnelles", octubre de 1937.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans l'Histoire. (Editions "Servir", Besançon.)
Ja vam comentar aquest llibre quan va aparèixer la seva primera edició; en aquell temps, l'autor, com ell mateix ho indica en el pròleg de la nova edició, no coneixia gairebé gens de les dades tradicionals sobre els cicles, de manera que va ser per una feliç coincidència com va arribar a trobar algunes partint d'un punt de vista totalment “empíric", i particularment a sospitar la importància de la precessió dels equinoccis. Les poques observacions que llavors vam fer van tenir com a conseqüència orientar-lo a estudis més curosos, de la qual cosa no podem sinó felicitar-nos, i hem d'expressar-li el nostre agraïment pel que diu referent a això en el que que ens toca. Així doncs, ha modificat i completat l'obra en nombrosos punts, afegint alguns capítols o paràgrafs nous, entre ells un sobre l'historial de la qüestió dels cicles, corregint diverses inexactituds, i suprimint les consideracions dubtoses que abans havia acceptat donant crèdit a escriptors ocultistes, sense comparar-les amb dades més autèntiques.
Només lamentem que hagi oblidat substituir pels nombres exactes 540 i 1080 els de 539 i 1078 anys, cosa que, no obstant això, semblava anunciar el pròleg, i com més que, per contra, ha rectificat en 2160 el de 2156 anys, el que introdueix cert desacord aparent entre els capítols que es refereixen respectivament a aquests diversos cicles múltiples un d'un altre. També és una miqueta lamentable que hagi conservat les expressions de ''any còsmic" i de "estació còsmica" per a designar períodes d'una durada massa restringida perquè puguin aplicar-se'ls veritablement (precisament les de 2160 i 540 anys), i que més aviat serien solament, si es vol, ''mesos'' i ''setmanes'', tant més que el nom de ''mes'', en suma, convindria bastant bé per al recorregut d'un signe zodiacal en el moviment de precessió dels equinoccis, i que, per altra banda, el nombre 540 = 77 x 7 + 1, com el de la sèptuple "setmana d'anys" jubilar (50 = 7 x 7 + 1) de la qual en certa manera és una "extensió", té una relació particular amb el septenari. D'altra banda, aquestes son, si fa no fa, les úniques crítiques de detall que aquesta vegada hem de formular, i el llibre, en el seu conjunt, és bastant digne d'interès i es distingeix amb avantatge d'algunes altres obres, en les quals pel que fa a les teories cícliques, s'ostenten pretensions molt més ambicioses i segurament ben poc justificades; es limita de manera natural a la consideració del que es pot anomenar els "petits cicles" històrics, i això en el marc de les civilitzacions occidentals i mediterrànies solament, però sabem que el senyor Georgel està preparant, en el mateix ordre d'idees, altres treballs de caràcter més general, i desitgem que aviat pugui dur-los també a bon termini.
Publicat en "Etudes Traditionnelles", gener de 1949
i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
Mircea Eliade: Le Mythe de l' éternel retour. Archétipes et répétition. (Gallimard, París.)
El títol d'aquest petit volum, que, fora d'això, no respon exactament al contingut, no ens sembla molt encertat, doncs inevitablement fa pensar en concepcions modernes a les quals s'aplica habitualment el nom d'"eterna tornada", i que, a més de la confusió de l'eternitat amb la durada indefinida, impliquen l'existència d'una repetició impossible i clarament contrària a la verdadera noció tradicional dels cicles, segons la qual tan sols hi ha correspondència i no identitat; hi ha en això una diferència, en l'ordre macrocòsmic, comparable a la que, en l'ordre microcòsmic, hi ha entre la idea de reencarnació i la del pas de l'ésser a través dels estats múltiples de la manifestació. De fet, no és d'això del que es tracta al llibre de M. Eliade i el que entén per "repetició" no és cap altra cosa que la reproducció o, més aviat, la imitació ritual de "el que va ser fet en el començament". En una civilització íntegrament tradicional, tot procedeix d'"arquetips celestials": així, ciutats, temples, cases, sempre s'edifiquen segons un model còsmic; una altra qüestió connexa, i que, en el fons, fins i tot difereix d'ella molt menys del que l'autor sembla pensar, és la identificació simbòlica amb el "Centre". Són coses de les que hem parlat bastant sovint; M. Eliade ha reunit nombrosos exemples que es refereixen a les tradicions més diverses, el que mostra bé la universalitat i, podríem dir, la "normalitat" de tals concepcions.
A continuació, passa a l'estudi dels ritus pròpiament dits, sempre des del mateix punt de vista; però hi ha un extrem en el qual hem de posar serioses reserves: parla d'"arquetips de les activitats profanes", quan precisament, en tant que una civilització guarda un caràcter íntegrament tradicional, no hi ha activitats profanes: creiem comprendre que el que ell denomina així, és el que s'ha tornat profà a conseqüència de certa degeneració, la qual cosa és ben diferent, doncs llavors, i per això mateix, ja no pot tractar-se d'"arquetips", ja que el profà no és tal sinó perquè ja no està lligat a cap principi transcendent; pel demés, no hi ha veritablement res de profà en els exemples que dóna (danses rituals, consagració d'un rei, medicina tradicional). En la continuació, es tracta més en particular del cicle anual i els ritus que se li relacionen; naturalment, en virtut de la correspondència que existeix entre tots els cicles, el propi any pot prendre's com una imatge reduïda dels grans cicles de la manifestació universal, i això explica particularment que es consideri que el seu començament té caràcter "cosmogònic"; la idea de "regeneració del temps", que l'autor fa intervenir aquí, no és gaire clara, però sembla que per ella cal entendre l'obra divina de conservació del món manifestat, en la qual l'acció ritual és una verdadera col·laboració, en virtut de les relacions que existeixen entre l'ordre còsmic i l'humà. El lamentable és que, per a tot això, ell es cregui obligat a parlar de "creences", quan es tracta de l'aplicació de coneixements molt reals, i de ciències tradicionals que tenen valor molt diferent que les ciències profanes; y per què, a demés, per una altra concessió als prejudicis moderns, cal, excusar-se per haver "evitat qualsevol interpretació sociològica o etnogràfica", quan, pel contrari, no podem sinó elogiar l'autor per aquesta abstenció, sobretot quan recordem fins a quin punt s'espatllen altres treballs amb semblants interpretacions. Els últims capítols són menys interessants des del nostre punt de vista, i, en tot, son els més discutibles, doncs el que contenen no és ja una exposició de dades tradicionals, sinó més aviat reflexions que pertanyen exclusivament a M. Eliade i de les quals intenta treure una espècie de "filosofia de la història" fora d'això, no veiem com les concepcions cícliques s'oposen d'alguna manera a la història (fins i tot empra l'expressió "rebuig de la història"), i, certement, aquesta, al contrari, no pot tenir realment sentit sinó quan expressa el desenvolupament dels esdeveniments en el transcurs del cicle humà, encara que els historiadors profans no siguin segurament gaire capaços d'adonar-se d'això. Si la idea de "desgràcia" pot vincular-se en un sentit a l'"existència històrica", és precisament perquè el desenvolupament d'un cicle s'efectua segons un moviment descendent; i cal afegir que les consideracions finals, sobre el "terror de la història", ens semblen realment alguna cosa massa inspirada per preocupacions d'"actualitat"?
Publicat en "Etudes Traditionnelles", desembre de 1949.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans I'Histoire (Edició de l'autor, Belfort.)
Aquest llibre constitueix un intent d'aplicació dels cicles còsmics a la història dels pobles, a les fases de Creixement i decadència de les civilitzacions; és veritablement una llàstima que, per a emprendre un treball d'aquest tipus, l'autor no hagi tingut a la seva disposició dades tradicionals més completes, i que fins i tot només les hagi conegut a través d'intermediaris més o menys dubtosos que han barrejat en elles les seves pròpies imaginacions. No obstant això, ha vist perfectament que l'essencial a considerar, és el període de la precessió dels equinoccis i les seves divisions, encara que afegeixi a això algunes complicacions que en el fons semblen bastant poc útils; però la terminologia adoptada per a designar certs períodes secundaris revela molts equívocs i confusions. Així, al dotzè de la precessió no pot realment denominar-se-li "any còsmic"; tal nom convindria molt més, bé al període sencer, bé, sobretot, a la meitat, que és precisament el "gran any" dels Antics. Per altra banda, la durada de 25765 anys probablement estigui presa d'algun càlcul hipotètic dels astrònoms moderns; però la veritable durada indicada tradicional¬ment és de 25920 anys; una conseqüència singular és que, de fet, l'autor es veu dut, algunes vegades, a prendre els nombres exactes per a certes divisions, per exemple 2160 i 540, però llavors els considera solament "aproximats". Agreguem encara altra observació a aquest respecte; creu haver trobat una configuració del cicle de 539 anys en certs textos bíblics que suggereixen el nombre 77 x 7= 539; però, precisament, hagués hagut de prendre aquí 77 x 7+1 = 540, encara que no fos més que per analogia amb l'any jubilar, que no era el quarantè novè sinó el cinquantè, o sigui 7 x 7+1 = 50. Quant a les aplicacions, si bé es troben correspondències i paral·lelismes no només curiosos sinó realment dignes de ser assenyalats, hem de dir que uns altres són molt menys palesos o que fins i tot semblen una miqueta forçats, fins al punt de fer recordar amb enuig les criaturades de certs ocultistes; també caldria posar reserves a altres extrems, per exemple les xifres quimèriques que s'indiquen per a la cronologia de les antigues civilitzacions. Per altra banda, hauria estat interessant veure si l'autor hagués pogut seguir obtenint resultats del mateix tipus estenent més el seu camp d'investigacions, doncs va haver i hi ha encara molts altres pobles que els que ell considera; en qualsevol cas, no vam pensar que sigui possible establir un "sincronisme" general, perquè, per a pobles tan diferent, el punt de partida ha de ser diferent igualment; i, a més, les diverses civilitzacions no simplement es succeïxen, també coexisteixen, com pot comprovar-se encara actualment. Acabant, a l'autor li ha semblat bé lliurar-se a algunes temptatives de "previsió del futur", d'altra banda dintre de límits bastant restringits; és aquest un dels perills d'aquest tipus d'investigacions, sobretot en la nostra època en la qual les suposades "profecies" estan de moda; cap tradició va fomentar mai aquestes coses, i fins i tot, si certs aspectes de la doctrina dels cicles sempre han estat envoltats de obscuritat, ha sigut per a obstaculitzar-les.
Publicat a "Etudes Traditionnelles", octubre de 1937.
Gaston Georgel: Les Rythmes dans l'Histoire. (Editions "Servir", Besançon.)
Ja vam comentar aquest llibre quan va aparèixer la seva primera edició; en aquell temps, l'autor, com ell mateix ho indica en el pròleg de la nova edició, no coneixia gairebé gens de les dades tradicionals sobre els cicles, de manera que va ser per una feliç coincidència com va arribar a trobar algunes partint d'un punt de vista totalment “empíric", i particularment a sospitar la importància de la precessió dels equinoccis. Les poques observacions que llavors vam fer van tenir com a conseqüència orientar-lo a estudis més curosos, de la qual cosa no podem sinó felicitar-nos, i hem d'expressar-li el nostre agraïment pel que diu referent a això en el que que ens toca. Així doncs, ha modificat i completat l'obra en nombrosos punts, afegint alguns capítols o paràgrafs nous, entre ells un sobre l'historial de la qüestió dels cicles, corregint diverses inexactituds, i suprimint les consideracions dubtoses que abans havia acceptat donant crèdit a escriptors ocultistes, sense comparar-les amb dades més autèntiques.
Només lamentem que hagi oblidat substituir pels nombres exactes 540 i 1080 els de 539 i 1078 anys, cosa que, no obstant això, semblava anunciar el pròleg, i com més que, per contra, ha rectificat en 2160 el de 2156 anys, el que introdueix cert desacord aparent entre els capítols que es refereixen respectivament a aquests diversos cicles múltiples un d'un altre. També és una miqueta lamentable que hagi conservat les expressions de ''any còsmic" i de "estació còsmica" per a designar períodes d'una durada massa restringida perquè puguin aplicar-se'ls veritablement (precisament les de 2160 i 540 anys), i que més aviat serien solament, si es vol, ''mesos'' i ''setmanes'', tant més que el nom de ''mes'', en suma, convindria bastant bé per al recorregut d'un signe zodiacal en el moviment de precessió dels equinoccis, i que, per altra banda, el nombre 540 = 77 x 7 + 1, com el de la sèptuple "setmana d'anys" jubilar (50 = 7 x 7 + 1) de la qual en certa manera és una "extensió", té una relació particular amb el septenari. D'altra banda, aquestes son, si fa no fa, les úniques crítiques de detall que aquesta vegada hem de formular, i el llibre, en el seu conjunt, és bastant digne d'interès i es distingeix amb avantatge d'algunes altres obres, en les quals pel que fa a les teories cícliques, s'ostenten pretensions molt més ambicioses i segurament ben poc justificades; es limita de manera natural a la consideració del que es pot anomenar els "petits cicles" històrics, i això en el marc de les civilitzacions occidentals i mediterrànies solament, però sabem que el senyor Georgel està preparant, en el mateix ordre d'idees, altres treballs de caràcter més general, i desitgem que aviat pugui dur-los també a bon termini.
Publicat en "Etudes Traditionnelles", gener de 1949
i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
30/8/08
La Doctrina de les Quatre Edats
Julius Evola
Mentre que l'home modern, en una època recent ha concebut el sentit de la història com una evolució i l'ha exaltat com a tal, l'home de la Tradició va tenir consciència d'una veritat diametralment oposada. En tots els testimoniatges antics de la humanitat tradicional, es troba sempre, sota una o altra forma, la idea d'una regressió, d'una "caiguda": d'estats originaris superiors, els éssers haurien descendit a estats cada vegada més condicionats per l'element humà, mortal i contingent. Aquest procés involutiu hauria tingut el seu origen en una època molt llunyana. El vocable ragnarok (ragna rökkr), de la tradició nòrdica, "enfoscament dels déus", és potser el que caracteritza millor aquest procés. Es tracta d'un ensenyament que no s'ha expressat en el món tradicional, d'una manera vaga i general, sinó que, per contra, ha estat definida en una doctrina orgànica, les diverses expressions de la qual presenten, en àmplia mesura, un caràcter d'uniformitat: la doctrina de les quatre edats. Un procés de decadència progressiva al llarg de quatre cicles o "generacions", tal és, tradicionalment, el sentit efectiu de la història i en conseqüència el sentit de la gènesi del que hem anomenat, en un sentit universal, el "món modern". Aquesta doctrina pot doncs servir de base als desenvolupaments que seguiran.
La forma més coneguda de la doctrina de les quatre edats és la de la tradició grecorromana. Hesíode parla de quatre edats que successivament estan marcades per l'or, la plata, el bronze i el ferro. A continuació inserida entre les dues últimes una cinquena edat, l'edat dels "herois", que, tal com la varem contemplar no té altre significat que el d'una restauració parcial i especial d'un estat primordial. La mateixa doctrina s'expressa, en la tradició hindú, sota la forma de quatre cicles anomenats respectivament satyâ yuga, (o kortâ yuga), tetrâ yuga, vâpara yuga i kali yuga (és a dir "edat ombrívola"), al mateix temps que mitjançant la imatge de la desaparició progressiva, en decurs d'aquests cicles, de les quatre potes o fonaments del toro símbol del dharma, la llei tradicional. L'ensenyament iranià és similar a la hel•lènica: quatre edats marcades per l'or, la plata, l'acer i una "aliatge de ferro". La mateixa concepció, presentada en termes pràcticament idèntics, es troba en l'ensenyament caldeu. En una època més recent, apareix la imatge del carro de l'univers, quadriga conduïda pel déu suprem i arrossegada en una carrera circular per quatre cavalls representants dels elements. Cada edat està marcada per la superioritat d'un d'aquests cavalls que arrossega als altres, segons la naturalesa simbòlica més o menys lluminosa i ràpida de l'element que representa. La mateixa concepció reapareix, encara que modificada, en la tradició hebraica. En els Profetes, es parla d'una estàtua esplèndida, el cap de la qual és d'or, el tors i els braços de plata, el ventre i les cuixes de coure, i finalment les cames i els peus de ferro i argila: estàtua les diferents parts de la qual, així dividides, representen quatre "regnes" que se succeïen a partir del regne de l'or del "rei de reis" que ha rebut "del déu del cel, poder, força i glòria". A l'Egipte, és possible que la tradició, referida per Eusebi, relativa a tres dinasties distintes, constituïdes respectivament per déus, semidéus i ragis, correspongui a les tres primeres eres, les d'or, plata i bronze. Es pot considerar com una variant del mateix ensenyament les antigues tradicions asteques relatives als cinc sols o cicles solars, dels quals els quatre primers corresponen als elements i on apareixen, com en les tradicions eurasiàtiques, les catàstrofes del foc i de l'aigua (diluvi) i les lluites contra els gegants que caracteritzen, com veurem, el cicle dels "herois", afegit per Hesíode a les altres quatre.
Sota formes diferents, i d'una forma més o menys fragmentaria, el record d'aquesta tradició es troba igualment entre d'altres pobles. Algunes consideracions generals no seran del tot inútils abans d'abordar l'examen del sentit particular de cada període. La concepció tradicional contrasta en efecte de la manera més neta amb els punts de vista moderns relatius a la prehistòria i al món dels orígens. sostenir, com es deu tradicionalment fer, que hagi existit en l'origen, no l'home animalaç de les cavernes, sinó un "més que home", sostenir que hagi existit, des de la més alta prehistòria, no solament una "civilització", sinó també una "era dels déus", és, per a molts, que, d'una forma o altra, creuen en la bona nova del darwinisme, caure en la mera "mitologia". Aquesta mitologia, tanmateix, no som nosaltres qui l'hem inventat avui. Caldria explicar la seva existència, explicar perquè, en els testimoniatges més antics dels mites i escrits de l'antiguitat, no es troba gens que confirmi el "evolucionisme", i perquè per contra es troba, la idea constant d'un passat millor, més lluminós i sobrehumana ("diví"); caldria explicar perquè s'ha parlat tan poc dels "orígens animals", per que uniformement s'ha tractat, per contra, del parentiu originari entre homes i déus i perquè ha persistit el record d'un estat primordial d'immortalitat, lligat a la idea que la llei de la mort ha aparegut en un moment determinat i, francament, com un fet contranatural o una anatema. Segons dos testimoniatges característics, la "caiguda" ha estat provocada per la barreja de la raça "divina" amb la raça humana en sentit estricte, concebuda com una raça inferior, alguns textos arriben fins i tot fins a comparar la "falta" amb la sodomia, amb la unió carnal amb animals. Va existir primerament el mite dels Ben-Elohim, o "fills dels déus", que es van unir a les filles dels "homes" de manera que finalment "tota carn va haver corromput la seva via sobre la terra". Hi ha, per altra banda, el mite platònic dels Atlants, concebuts igualment com descendents i deixebles dels déus, qui, mitjançant la unió repetida amb els humans, van perdre el seu element diví, i van acabar per deixar predominar en ells a la naturalesa humana sensible. A propòsit d'èpoques més recents, la tradició, en els seus mites, es refereix freqüentment a races civilitzadores i a lluites entre les races divines i races animaleses, ciclòpies o demoníaques. Són els Asos en lluita contra els Elementarwessen; són els olímpics i els "Herois" en lluita contra els gegants i els monstres de la nit, de la terra o de l'aigua; són els Deva aris llançats contra els Asura, "enemics dels herois divins"; són els Inques, els dominadores que imposen la seva llei solar als aborígens de la "Mare Terra"; són els Tuatha de Danann que, segons la història llegendària d'Irlanda, es van afirmar contra les races monstruoses dels Fomores. I es podrien citar molts altres exemples. Partint de tal base, es podria dir que l'ensenyament tradicional conserva perfectament el record mentre que substrat anterior a les civilitzacions creades per les races superiors- de llinatges que poguessin correspondre als tipus bestials i inferiors del evolucionisme; però l'error característic d'aquest és considerar aquests llinatges animalitzats com absolutament originals, mentre que no ho són més que d'una manera relativa, i concebre com formes "evolucionades" a formes d'encreuament que pressuposen l'aparició d'altres races, superiors biològicament i com a creadores de civilització, originàries d'altres regions i que, sigui en raó de la seva antiguitat (com és el cas de les races "hiperbòries" i "atlàntica"), sigui per motius geofísics, no van deixar més que petjades difícils de trobar quan l'investigador no es basa més que en testimoniatges arqueològics i paleontològics, els únics que són accessibles a la investigació profana. per altra banda, és molt significatiu que les poblacions on predomina àdhuc el que es presumeix és l'estat original, primitiu i bàrbar de la humanitat, no confirmen en absolut la hipòtesi evolucionista. Es tracta de llinatges que, en lloc d'evolucionar, tendeixen a extingir-se, el que prova que són precisament residus degenerats de cicles les possibilitats vitals dels quals estan esgotades, o bé d'elements heterogenis, de llinatges retardats respecte al corrent central de la humanitat. Això és cert per a l'home de Neandertal, que la seva extrema brutalitat morfològica sembla emparentar-lo amb el "home mico" i que va desaparèixer misteriosament en certa època. Les races que han aparegut després d'ell -l'home de Aurignac i sobretot l'home de Cro-Magnon- el tipus del qual és fins a tal punt superior que es pot ja reconèixer en ell l'origen de moltes races humanes actuals, no poden ser considerats com una "forma evolutiva" de l'home de Neandertal.
Altre tant ocorre amb la raça de Grimaldi, igualment extingida. Quant als pobles "salvatges" àdhuc existents: no evolucionen, també s'extingeixen; quan es "civilitzen" no es tracta d'una "evolució", sinó gairebé sempre d'una brusca mutació que afecta a les seves possibilitats vitals. En realitat, la possibilitat d'evolucionar o de decaure no pot superar certs límits. Algunes espècies guarden les seves característiques fins i tot en condicions relativament diferents de les quals els són naturals. En casos semblants, unes altres, per contra, s'extingeixen, o bé es produïen barreges amb altres elements, que no impliquen, en el fons, ni assimilació, ni veritable evolució sinó que comporten més aviat alguna cosa comparable als processos contemplats per les lleis de Mendel sobre a l'herència: l'element primitiu, desaparegut com a unitat autònoma, es manté com a herència latent separada, capaç de reproduir-se esporàdicament, però sempre amb un caràcter d'heterogeneïtat en relació al tipus superior. Els evolucionistes creuen mantenir-se "positivament" en els fets. No dubten que els fets, en si mateixos, són muts, i que els mateixos fets, interpretats de manera diversa, testifiquen a favor dels temes més diversos. Així, algú ha pogut demostrar que, en última anàlisi, totes les dades considerades com proves de la teoria de l'evolució, podrien igualment venir en suport de la tesi contrària, tesi que, en més d'un aspecte, correspon a l'ensenyament tradicional, a saber que no solament l'home està lluny de ser un producte de la "evolució" d'espècies animals, sinó que moltes espècies animals han de ser considerades com branques laterals en les quals ha avortat un impuls primordial, que no s'ha manifestat, de forma directa i adequada més que en les races humanes superiors. Antics mites parlen de races divines en lluita contra entitats monstruoses o dimonis animalescs abans que aparegués la raça dels mortals (és a dir la humanitat en la seva forma més recent9. Aquests mites podrien referir-se, entre uns altres, a la lluita del principi humà primordial contra les potencialitats animals que duu en ell i que es troben, per dir-ho així, separades i deixades enrere, sota la forma de races animals. Els pretesos "ancestres" de l'home (tals com l'antropoide i l'home dels gels), van representar als primers vençuts en la lluita en qüestió: elements barrejats amb certes potencialitats animals o arrossegats per aquestes. Si en el totemisme, que es refereix a societats inferiors, la noció de l'ancestre col•lectiu i mític del clan es confon sovint amb la del dimoni d'una espècie animal donada, cal veure precisament en això el record d'un període de barreges d'aquest tipus. Sense voler abordar els problemes, en certa mesura transcendents, de la antropogènesis, que no entrar en el marc d'aquesta obra, observarem que una interpretació possible de l'absència de fòssils humans i de la presència exclusiva de fòssils animals en la més alta prehistòria, seria que l'home primordial (si es pot anomenar així a un tipus d'home molt diferent del de la humanitat històrica) ha entrat l'últim en aquest procés de materialització, que, -després d'haver-se donat en els animals- ha donat a les seves primeres branques ja degenerades, desviades, barrejades amb la animalitat un organisme susceptible de conservar-se sota la forma de fòssils. Convé referir el record, guardat en algunes tradicions, d'una raça primordial "d'ossos febles" o "tous", precisament a aquesta circumstància. Per exemple Li-tze, parlant de la regió hiperbòria, on pren naixement, com veurem, el cicle actual, indica que "els seus habitants (assimilats als "homes transcendents") tenien els ossos "febles". En una època menys llunyana, el fet que les races superiors, vingudes del Nord, no practiquessin la inhumació, sinó la incineració dels cadàvers, és altre factor a considerar en el problema que planteja l'absència d'ossades. Però, se'ns dirà, d'aquesta fabulosa humanitat, no existeixen restes d'altres tipus? A part de la ingenuïtat de pensar que éssers superiors hagin pogut existir sense deixar rastres tals com ruïnes, instruments de treball, armes, etc., convé assenyalar que subsisteixen restes d'obres ciclòpies, que no denoten sempre, certament, l'existència d'una alta civilització, però es remunten a èpoques bastant llunyanes (els cercles de Stonehenge, les enormes pedres col•locades en equilibris miraculosos, la ciclòpia "pedra cansada" a Perú, els colossos de Tiwanaco, etc.) i que deixen perplexes als arqueòlegs respecte als mitjans empleats i als mitjans necessaris per a reunir i transportar els materials de construcció. Remuntant-nos més lluny en el temps, es té tendència a oblidar el que per altra banda s'admet, o almenys, no s'exclou, a saber la desaparició d'antigues terres i la formació de territoris nous. Cal formular la pregunta, per altra banda, de si és inconcebible que una raça en relació espiritual directa amb les forces còsmiques, com la tradició admet per als orígens, hagi pogut existir abans que es comencés a treballar la matèria, pedra o metall, com han de fer qui no disposen d'altres mitjans per a actuar sobre les coses i els éssers. Avui està fora de dubte que "l'home de les cavernes" és patrimoni de la fantasia: es comença a suposar que les cavernes prehistòriques (moltes de les quals mostren una orientació sagrada) no eren, per a l'home "primitiu", habitacles de bèstia, sinó, per contra, llocs de culte, i que van romandre sota aquesta forma fins i tot en èpoques indubtablement "civilitzades" (per exemple el culte greco-minoic de les cavernes, les cerimònies i els retirs iniciàtics), que és natural no trobar allí, en raó de la protecció natural del lloc, petjades que el temps, els homes i els elements haguessin impedit, d'altra manera que arribessin fins a nosaltres. De forma general, la Tradició ha ensenyat, i és aquesta una de les seves idees fonamentals, que l'estat de coneixement i de civilització va ser l'estat natural, sinó de l'home en general, almenys de certes elits dels orígens; que el saber no va anar en principi "construït" i adquirit, que la veritable sobirania no extreu el seu origen dels baix. Joseph de Maistre després d'haver mostrat que el que un Rousseau i similars havien presumit era l'estat natural (fen al·lusió als salvatges) no és més que l'últim grau d'embrutiment d'alguns llinatges dispersats o víctimes de conseqüències de certes degradacions o prevaricacions que van alterar la seva substància més profunda, diu molt justament: "Estem cecs sobre la naturalesa i la marxa de la ciència per un sofisma groller, que ha fascinat a tots: és jutjar el temps on els homes veien els efectes en les causes, per aquell on s'eleven penosament els efectes a les causes, on no s'ocupen més que dels efectes, on diuen que és inútil ocupar-se de les causes, on no saben ni tan sols el que és una causa".
Al principi, no solament els homes van començar per la ciència, sinó per una ciència diferent de la nostra i superior a la nostra; el fet que comencés més alt la tornava ´més perillosa; i això explica perquè la ciència en el seu principi va ser sempre misteriosa i tancada en els temples, on es va extingir finalment, quan aquesta flama ja no servia més que per a cremar". I és llavors que a poc a poc, a títol de succedani, comença a formar-se l'altra ciència, la ciència purament humana i física, de la qual els moderns estan tan orgullosos i amb la qual han cregut poder amidar tot el que, als seus ulls, és civilització, mentre que aquesta ciència no representa més que un va intent de desprendre's, gràcies a succedanis, d'un estat no natural i en absolut original, de degradació, del que ni tan sols es té consciència. Cal admetre, no obstant això, que indicacions d'aquest tipus no poden ser més que una feble ajuda per a qui no està disposat a canviar la seva mentalitat. Cada època té el seu "mite" que reflecteix un estat col•lectiu determinat. El fet que a la concepció aristocràtica d'un origen de "l'alt", d'un passat de llum i d'esperit, s'hagi substituït en els nostres dies la idea democràtica del evolucionisme, que fa derivar el superior de l'inferior, l'home de l'animal, la civilització de la barbàrie, correspon menys al resultat "objectiu" d'una investigació científica conscient i lliure, que a una de les nombroses influències que, per vies subterrànies, a l'adveniment en el món modern de les capes inferiors de l'home sense tradició, ha exercit sobre el plànol intel·lectual,. històric i biològic. Així, no cal il·lusionar-se: algunes supersticions "positives" trobaran sempre el mitjà de crear-se coartades per a defensar-se. No són "fets" nous els quals podran dur a reconèixer horitzons diferents, sinó una nova actitud davant aquests fets. I tot intent de valorar, sobre el pla científic el que anem a exposar sobre el punt de vista dogmàtic tradicional, no podrà triomfar més que en aquells que estan ja preparats espiritualment per a acollir coneixements d'aquest tipus.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Mentre que l'home modern, en una època recent ha concebut el sentit de la història com una evolució i l'ha exaltat com a tal, l'home de la Tradició va tenir consciència d'una veritat diametralment oposada. En tots els testimoniatges antics de la humanitat tradicional, es troba sempre, sota una o altra forma, la idea d'una regressió, d'una "caiguda": d'estats originaris superiors, els éssers haurien descendit a estats cada vegada més condicionats per l'element humà, mortal i contingent. Aquest procés involutiu hauria tingut el seu origen en una època molt llunyana. El vocable ragnarok (ragna rökkr), de la tradició nòrdica, "enfoscament dels déus", és potser el que caracteritza millor aquest procés. Es tracta d'un ensenyament que no s'ha expressat en el món tradicional, d'una manera vaga i general, sinó que, per contra, ha estat definida en una doctrina orgànica, les diverses expressions de la qual presenten, en àmplia mesura, un caràcter d'uniformitat: la doctrina de les quatre edats. Un procés de decadència progressiva al llarg de quatre cicles o "generacions", tal és, tradicionalment, el sentit efectiu de la història i en conseqüència el sentit de la gènesi del que hem anomenat, en un sentit universal, el "món modern". Aquesta doctrina pot doncs servir de base als desenvolupaments que seguiran.
La forma més coneguda de la doctrina de les quatre edats és la de la tradició grecorromana. Hesíode parla de quatre edats que successivament estan marcades per l'or, la plata, el bronze i el ferro. A continuació inserida entre les dues últimes una cinquena edat, l'edat dels "herois", que, tal com la varem contemplar no té altre significat que el d'una restauració parcial i especial d'un estat primordial. La mateixa doctrina s'expressa, en la tradició hindú, sota la forma de quatre cicles anomenats respectivament satyâ yuga, (o kortâ yuga), tetrâ yuga, vâpara yuga i kali yuga (és a dir "edat ombrívola"), al mateix temps que mitjançant la imatge de la desaparició progressiva, en decurs d'aquests cicles, de les quatre potes o fonaments del toro símbol del dharma, la llei tradicional. L'ensenyament iranià és similar a la hel•lènica: quatre edats marcades per l'or, la plata, l'acer i una "aliatge de ferro". La mateixa concepció, presentada en termes pràcticament idèntics, es troba en l'ensenyament caldeu. En una època més recent, apareix la imatge del carro de l'univers, quadriga conduïda pel déu suprem i arrossegada en una carrera circular per quatre cavalls representants dels elements. Cada edat està marcada per la superioritat d'un d'aquests cavalls que arrossega als altres, segons la naturalesa simbòlica més o menys lluminosa i ràpida de l'element que representa. La mateixa concepció reapareix, encara que modificada, en la tradició hebraica. En els Profetes, es parla d'una estàtua esplèndida, el cap de la qual és d'or, el tors i els braços de plata, el ventre i les cuixes de coure, i finalment les cames i els peus de ferro i argila: estàtua les diferents parts de la qual, així dividides, representen quatre "regnes" que se succeïen a partir del regne de l'or del "rei de reis" que ha rebut "del déu del cel, poder, força i glòria". A l'Egipte, és possible que la tradició, referida per Eusebi, relativa a tres dinasties distintes, constituïdes respectivament per déus, semidéus i ragis, correspongui a les tres primeres eres, les d'or, plata i bronze. Es pot considerar com una variant del mateix ensenyament les antigues tradicions asteques relatives als cinc sols o cicles solars, dels quals els quatre primers corresponen als elements i on apareixen, com en les tradicions eurasiàtiques, les catàstrofes del foc i de l'aigua (diluvi) i les lluites contra els gegants que caracteritzen, com veurem, el cicle dels "herois", afegit per Hesíode a les altres quatre.
Sota formes diferents, i d'una forma més o menys fragmentaria, el record d'aquesta tradició es troba igualment entre d'altres pobles. Algunes consideracions generals no seran del tot inútils abans d'abordar l'examen del sentit particular de cada període. La concepció tradicional contrasta en efecte de la manera més neta amb els punts de vista moderns relatius a la prehistòria i al món dels orígens. sostenir, com es deu tradicionalment fer, que hagi existit en l'origen, no l'home animalaç de les cavernes, sinó un "més que home", sostenir que hagi existit, des de la més alta prehistòria, no solament una "civilització", sinó també una "era dels déus", és, per a molts, que, d'una forma o altra, creuen en la bona nova del darwinisme, caure en la mera "mitologia". Aquesta mitologia, tanmateix, no som nosaltres qui l'hem inventat avui. Caldria explicar la seva existència, explicar perquè, en els testimoniatges més antics dels mites i escrits de l'antiguitat, no es troba gens que confirmi el "evolucionisme", i perquè per contra es troba, la idea constant d'un passat millor, més lluminós i sobrehumana ("diví"); caldria explicar perquè s'ha parlat tan poc dels "orígens animals", per que uniformement s'ha tractat, per contra, del parentiu originari entre homes i déus i perquè ha persistit el record d'un estat primordial d'immortalitat, lligat a la idea que la llei de la mort ha aparegut en un moment determinat i, francament, com un fet contranatural o una anatema. Segons dos testimoniatges característics, la "caiguda" ha estat provocada per la barreja de la raça "divina" amb la raça humana en sentit estricte, concebuda com una raça inferior, alguns textos arriben fins i tot fins a comparar la "falta" amb la sodomia, amb la unió carnal amb animals. Va existir primerament el mite dels Ben-Elohim, o "fills dels déus", que es van unir a les filles dels "homes" de manera que finalment "tota carn va haver corromput la seva via sobre la terra". Hi ha, per altra banda, el mite platònic dels Atlants, concebuts igualment com descendents i deixebles dels déus, qui, mitjançant la unió repetida amb els humans, van perdre el seu element diví, i van acabar per deixar predominar en ells a la naturalesa humana sensible. A propòsit d'èpoques més recents, la tradició, en els seus mites, es refereix freqüentment a races civilitzadores i a lluites entre les races divines i races animaleses, ciclòpies o demoníaques. Són els Asos en lluita contra els Elementarwessen; són els olímpics i els "Herois" en lluita contra els gegants i els monstres de la nit, de la terra o de l'aigua; són els Deva aris llançats contra els Asura, "enemics dels herois divins"; són els Inques, els dominadores que imposen la seva llei solar als aborígens de la "Mare Terra"; són els Tuatha de Danann que, segons la història llegendària d'Irlanda, es van afirmar contra les races monstruoses dels Fomores. I es podrien citar molts altres exemples. Partint de tal base, es podria dir que l'ensenyament tradicional conserva perfectament el record mentre que substrat anterior a les civilitzacions creades per les races superiors- de llinatges que poguessin correspondre als tipus bestials i inferiors del evolucionisme; però l'error característic d'aquest és considerar aquests llinatges animalitzats com absolutament originals, mentre que no ho són més que d'una manera relativa, i concebre com formes "evolucionades" a formes d'encreuament que pressuposen l'aparició d'altres races, superiors biològicament i com a creadores de civilització, originàries d'altres regions i que, sigui en raó de la seva antiguitat (com és el cas de les races "hiperbòries" i "atlàntica"), sigui per motius geofísics, no van deixar més que petjades difícils de trobar quan l'investigador no es basa més que en testimoniatges arqueològics i paleontològics, els únics que són accessibles a la investigació profana. per altra banda, és molt significatiu que les poblacions on predomina àdhuc el que es presumeix és l'estat original, primitiu i bàrbar de la humanitat, no confirmen en absolut la hipòtesi evolucionista. Es tracta de llinatges que, en lloc d'evolucionar, tendeixen a extingir-se, el que prova que són precisament residus degenerats de cicles les possibilitats vitals dels quals estan esgotades, o bé d'elements heterogenis, de llinatges retardats respecte al corrent central de la humanitat. Això és cert per a l'home de Neandertal, que la seva extrema brutalitat morfològica sembla emparentar-lo amb el "home mico" i que va desaparèixer misteriosament en certa època. Les races que han aparegut després d'ell -l'home de Aurignac i sobretot l'home de Cro-Magnon- el tipus del qual és fins a tal punt superior que es pot ja reconèixer en ell l'origen de moltes races humanes actuals, no poden ser considerats com una "forma evolutiva" de l'home de Neandertal.
Altre tant ocorre amb la raça de Grimaldi, igualment extingida. Quant als pobles "salvatges" àdhuc existents: no evolucionen, també s'extingeixen; quan es "civilitzen" no es tracta d'una "evolució", sinó gairebé sempre d'una brusca mutació que afecta a les seves possibilitats vitals. En realitat, la possibilitat d'evolucionar o de decaure no pot superar certs límits. Algunes espècies guarden les seves característiques fins i tot en condicions relativament diferents de les quals els són naturals. En casos semblants, unes altres, per contra, s'extingeixen, o bé es produïen barreges amb altres elements, que no impliquen, en el fons, ni assimilació, ni veritable evolució sinó que comporten més aviat alguna cosa comparable als processos contemplats per les lleis de Mendel sobre a l'herència: l'element primitiu, desaparegut com a unitat autònoma, es manté com a herència latent separada, capaç de reproduir-se esporàdicament, però sempre amb un caràcter d'heterogeneïtat en relació al tipus superior. Els evolucionistes creuen mantenir-se "positivament" en els fets. No dubten que els fets, en si mateixos, són muts, i que els mateixos fets, interpretats de manera diversa, testifiquen a favor dels temes més diversos. Així, algú ha pogut demostrar que, en última anàlisi, totes les dades considerades com proves de la teoria de l'evolució, podrien igualment venir en suport de la tesi contrària, tesi que, en més d'un aspecte, correspon a l'ensenyament tradicional, a saber que no solament l'home està lluny de ser un producte de la "evolució" d'espècies animals, sinó que moltes espècies animals han de ser considerades com branques laterals en les quals ha avortat un impuls primordial, que no s'ha manifestat, de forma directa i adequada més que en les races humanes superiors. Antics mites parlen de races divines en lluita contra entitats monstruoses o dimonis animalescs abans que aparegués la raça dels mortals (és a dir la humanitat en la seva forma més recent9. Aquests mites podrien referir-se, entre uns altres, a la lluita del principi humà primordial contra les potencialitats animals que duu en ell i que es troben, per dir-ho així, separades i deixades enrere, sota la forma de races animals. Els pretesos "ancestres" de l'home (tals com l'antropoide i l'home dels gels), van representar als primers vençuts en la lluita en qüestió: elements barrejats amb certes potencialitats animals o arrossegats per aquestes. Si en el totemisme, que es refereix a societats inferiors, la noció de l'ancestre col•lectiu i mític del clan es confon sovint amb la del dimoni d'una espècie animal donada, cal veure precisament en això el record d'un període de barreges d'aquest tipus. Sense voler abordar els problemes, en certa mesura transcendents, de la antropogènesis, que no entrar en el marc d'aquesta obra, observarem que una interpretació possible de l'absència de fòssils humans i de la presència exclusiva de fòssils animals en la més alta prehistòria, seria que l'home primordial (si es pot anomenar així a un tipus d'home molt diferent del de la humanitat històrica) ha entrat l'últim en aquest procés de materialització, que, -després d'haver-se donat en els animals- ha donat a les seves primeres branques ja degenerades, desviades, barrejades amb la animalitat un organisme susceptible de conservar-se sota la forma de fòssils. Convé referir el record, guardat en algunes tradicions, d'una raça primordial "d'ossos febles" o "tous", precisament a aquesta circumstància. Per exemple Li-tze, parlant de la regió hiperbòria, on pren naixement, com veurem, el cicle actual, indica que "els seus habitants (assimilats als "homes transcendents") tenien els ossos "febles". En una època menys llunyana, el fet que les races superiors, vingudes del Nord, no practiquessin la inhumació, sinó la incineració dels cadàvers, és altre factor a considerar en el problema que planteja l'absència d'ossades. Però, se'ns dirà, d'aquesta fabulosa humanitat, no existeixen restes d'altres tipus? A part de la ingenuïtat de pensar que éssers superiors hagin pogut existir sense deixar rastres tals com ruïnes, instruments de treball, armes, etc., convé assenyalar que subsisteixen restes d'obres ciclòpies, que no denoten sempre, certament, l'existència d'una alta civilització, però es remunten a èpoques bastant llunyanes (els cercles de Stonehenge, les enormes pedres col•locades en equilibris miraculosos, la ciclòpia "pedra cansada" a Perú, els colossos de Tiwanaco, etc.) i que deixen perplexes als arqueòlegs respecte als mitjans empleats i als mitjans necessaris per a reunir i transportar els materials de construcció. Remuntant-nos més lluny en el temps, es té tendència a oblidar el que per altra banda s'admet, o almenys, no s'exclou, a saber la desaparició d'antigues terres i la formació de territoris nous. Cal formular la pregunta, per altra banda, de si és inconcebible que una raça en relació espiritual directa amb les forces còsmiques, com la tradició admet per als orígens, hagi pogut existir abans que es comencés a treballar la matèria, pedra o metall, com han de fer qui no disposen d'altres mitjans per a actuar sobre les coses i els éssers. Avui està fora de dubte que "l'home de les cavernes" és patrimoni de la fantasia: es comença a suposar que les cavernes prehistòriques (moltes de les quals mostren una orientació sagrada) no eren, per a l'home "primitiu", habitacles de bèstia, sinó, per contra, llocs de culte, i que van romandre sota aquesta forma fins i tot en èpoques indubtablement "civilitzades" (per exemple el culte greco-minoic de les cavernes, les cerimònies i els retirs iniciàtics), que és natural no trobar allí, en raó de la protecció natural del lloc, petjades que el temps, els homes i els elements haguessin impedit, d'altra manera que arribessin fins a nosaltres. De forma general, la Tradició ha ensenyat, i és aquesta una de les seves idees fonamentals, que l'estat de coneixement i de civilització va ser l'estat natural, sinó de l'home en general, almenys de certes elits dels orígens; que el saber no va anar en principi "construït" i adquirit, que la veritable sobirania no extreu el seu origen dels baix. Joseph de Maistre després d'haver mostrat que el que un Rousseau i similars havien presumit era l'estat natural (fen al·lusió als salvatges) no és més que l'últim grau d'embrutiment d'alguns llinatges dispersats o víctimes de conseqüències de certes degradacions o prevaricacions que van alterar la seva substància més profunda, diu molt justament: "Estem cecs sobre la naturalesa i la marxa de la ciència per un sofisma groller, que ha fascinat a tots: és jutjar el temps on els homes veien els efectes en les causes, per aquell on s'eleven penosament els efectes a les causes, on no s'ocupen més que dels efectes, on diuen que és inútil ocupar-se de les causes, on no saben ni tan sols el que és una causa".
Al principi, no solament els homes van començar per la ciència, sinó per una ciència diferent de la nostra i superior a la nostra; el fet que comencés més alt la tornava ´més perillosa; i això explica perquè la ciència en el seu principi va ser sempre misteriosa i tancada en els temples, on es va extingir finalment, quan aquesta flama ja no servia més que per a cremar". I és llavors que a poc a poc, a títol de succedani, comença a formar-se l'altra ciència, la ciència purament humana i física, de la qual els moderns estan tan orgullosos i amb la qual han cregut poder amidar tot el que, als seus ulls, és civilització, mentre que aquesta ciència no representa més que un va intent de desprendre's, gràcies a succedanis, d'un estat no natural i en absolut original, de degradació, del que ni tan sols es té consciència. Cal admetre, no obstant això, que indicacions d'aquest tipus no poden ser més que una feble ajuda per a qui no està disposat a canviar la seva mentalitat. Cada època té el seu "mite" que reflecteix un estat col•lectiu determinat. El fet que a la concepció aristocràtica d'un origen de "l'alt", d'un passat de llum i d'esperit, s'hagi substituït en els nostres dies la idea democràtica del evolucionisme, que fa derivar el superior de l'inferior, l'home de l'animal, la civilització de la barbàrie, correspon menys al resultat "objectiu" d'una investigació científica conscient i lliure, que a una de les nombroses influències que, per vies subterrànies, a l'adveniment en el món modern de les capes inferiors de l'home sense tradició, ha exercit sobre el plànol intel·lectual,. històric i biològic. Així, no cal il·lusionar-se: algunes supersticions "positives" trobaran sempre el mitjà de crear-se coartades per a defensar-se. No són "fets" nous els quals podran dur a reconèixer horitzons diferents, sinó una nova actitud davant aquests fets. I tot intent de valorar, sobre el pla científic el que anem a exposar sobre el punt de vista dogmàtic tradicional, no podrà triomfar més que en aquells que estan ja preparats espiritualment per a acollir coneixements d'aquest tipus.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Subscriure's a:
Missatges (Atom)