René Guénon
En l'article publicat anteriorment amb el títol de "Atlàntida i Hiperbòria", assenyalàvem la confusió que massa sovint es fa entre la Tradició primordial, originalment "polar" en el sentit literal de la paraula, i el punt de partida de la qual és el mateix del present Manvantara, i la tradició derivada i secundària que fou l'atlant, que es refereix a un període molt més restringit. Varem dir llavors, com moltes altres vegades (1), que tal confusió podia explicar-se, en certa mesura, pel fet que els centres espirituals subordinats eren constituïts a imatge del Centre suprem, i se'ls havia aplicat les mateixes denominacions. És així com la Tula atlant, el nom de la qual s'ha conservat en l'Amèrica central on va ser dut pels Tolteques, va haver de ser la seu d'un poder espiritual que era com una emanació del de la Tula hiperbòria; i com aquest nom de Tula designa a Lliura, la seva aplicació guarda estreta relació amb el trasllat de la mateixa designació des de la constel·lació polar de l'Óssa Major fins al signe zodiacal que, encara avui, duu el nom de Lliura. També cal referir a la tradició el trasllat del saptariksha (l'estatge simbòlic dels set Rishis), en certa època, des de la mateixa Óssa a les Plèiades, constel·lació igualment formada per set estrelles, però de situació zodiacal; el que no deixa dubtes referent a això, és que les Plèiades eren anomenades filles de Atlas i, com a tals, també eren esmentades com Atlàntides.
Tot això està d'acord amb la situació geogràfica dels centres tradicionals, relacionada tant amb els seus caràcters propis, com amb el seu lloc respectiu en el període cíclic, doncs aquí tot està relacionat molt més íntimament del que podrien suposar qui ignoren les lleis de certes correspondències. L’Hiperbòria correspon evidentment al Nord, i l’Atlàntida a Occident; i és notable que les mateixes designacions d'aquestes dues regions, tanmateix clarament distintes, puguin també prestar-se a confusió, a l’haver-se aplicat noms d'igual arrel a ambdues. En efecte, es troba aquesta arrel, en formes tan diverses com hiber, iber o eber, i també ereb per transposició de les lletres, com designant alhora la regió de l'hivern, és a dir, el Nord i la regió de la tarda, o del sol ponent, és a dir, Occident, i als pobles que habiten l'una i l'altra regió; aquest fet, és clarament del mateix ordre, també, que els quals acabem de recordar. La posició mateixa del centre atlant en l'eix Orient-Occident indica la seva subordinació pel que fa al centre hiperbori, situat en l'eix polar Nord-Sud. En efecte, encara que el conjunt dels dos eixos forma, en el sistema complet de les sis direccions de l'espai, el que es pot anomenar una creu horitzontal, l'eix Nord-Sud no deixa per això d'haver de ser considerat com relativament vertical pel que fa a l'eix Orient-Occident, com hem explicat en altre lloc (2). També, conforme al simbolisme anual, es pot donar al primer d'aquests dos eixos el nom d'eix solsticial, i al segon el d'eix equinoccial i això permet comprendre que el punt de partida donat a l'any no sigui el mateix en totes les formes tradicionals. El punt de partida que es pot anomenar normal, com directament de conformitat amb la Tradició primordial, és el solstici d'hivern; el fet de començar l'any en un dels equinoccis indica el vincle amb una tradició secundària, com la tradició atlant.
Aquesta última, per altra banda, al situar-se en una regió que correspon a la tarda en el cicle diürn, s’ha de considerar pertanyent a una de les últimes divisions del cicle de la humanitat terrena actual, així doncs, com relativament recent; i, de fet, sense tractar de donar precisions que serien difícilment justificables, es pot dir que pertany certament a la segona meitat del present Manvantara (3). A més, com, en l'any, la tardor correspon a la tarda del dia, pot veure's una al·lusió directa al món atlant en el que indica la tradició hebrea (el nom de la qual és a més dels quals assenyalen l'origen occidental), que el món va ser creat en el equinocci de tardor (el primer dia del mes de Thishri, segons una determinada transposició de les lletres de la paraula Bereshit); i potser també és aquesta la raó més immediata (hi ha altres d'ordre més profund) de la enunciació de la "tarda" (ereb) abans del matí" (boquer) en el relat dels "dies del Gènesi"(4). Això podria trobar confirmació en el fet que el significat literal del nom de Adam és "vermell", sent precisament la tradició atlant la de la raça vermella; i sembla també que el diluvi bíblic correspon directament al cataclisme en el qual va desaparèixer la Atlàntida, i que, per tant, no ha de ser identificat amb el diluvi de Satyavrata que, segons la tradició hindú, sorgida directament de la Tradició primordial, va precedir immediatament el començament del nostre Manvantara (5). Naturalment, aquest sentit, que es pot anomenar històric, no exclou de cap manera els altres sentits; a més, mai cal perdre de vista que, segons l'analogia que hi ha entre un cicle principal i els cicles secundaris en que es divideix, totes les consideracions d'aquest ordre sempre són susceptibles d'aplicacions en graus diversos; però el que volem dir, és que sembla que el cicle atlant s'hagi pres com base en la tradició hebraica, ja sigui que la transmissió es fes per mitjà dels egipcis, el que almenys no tindria gens d'inversemblant, o per qualsevol altre mitjà. Si fem aquesta última reserva, és perquè sembla particularment difícil determinar com es va fer la unió del corrent vingut d'Occident, després de la desaparició de la Atlàntida, amb altre corrent descendit del Nord i que procedia directament de la Tradició primordial, unió de la qual havia de resultar la constitució de les diferents formes tradicionals pròpies de l'última part del Manvantara. En tot cas, no es tracta d'una reabsorció pura i simple, en la Tradició primordial, del que havia sortit d'ella en una època anterior; es tracta d'una espècie de fusió entre formes prèviament diferenciades, per a donar origen a altres formes adaptades a noves circumstàncies de temps i llocs; i el fet que ambdues corrents apareguin llavors, en certa manera com autònomes pot contribuir també a mantenir la il·lusió d'una independència de la tradició atlant. Sens dubte, si es volen buscar les condicions que es va operar aquesta unió, caldria donar una importància particular a la Cèltica i la Caldea, el nom de la qual, que és el mateix, no designava en realitat a un poble particular, sinó a una casta sacerdotal; però qui sap, avui dia, què van ser la tradició cèltica i la caldea, així com la dels egipcis? Mai s'és massa prudent quan es tracta de civilitzacions totalment desaparegudes, i per cert no són les temptatives de reconstitució a les que es lliuren els arqueòlegs profans el que pot aclarir la qüestió; però no és menys cert que molts vestigis d'un passat oblidat surten de la terra en la nostra època, i això no pot mancar de raó de ser. Sense aventurar la menor predicció sobre el que pugui resultar de tals descobriments, el possible abast dels quals solen ser incapaços de sospitar aquells mateixos que els efectuen, cal veure en això certament, un "signe dels temps": No ha de tornar a trobar-se tot en el final del Manvantara, per a servir de punt de partida per a l'elaboració del cicle futur?
NOTES:
(1) Veure especialment Le Roi du Monde
(2) Vegi's el nostre estudi Le Symbolisme de la Croix.
(3) Pensem que la durada de la civilització atlant hagué de ser igual a un "gran any", entès en el sentit d'un semiperíode de precessió dels equinoccis. Quant al cataclisme que va posar fi a aquesta civilització, certes dades concordants semblen indicar que va passar set mil dos-cents anys abans de l'any 720 del Kali-Yuga, any que és el punt de partida d'una era coneguda, però de la qual, aquells que l'esmenten encara avui semblen haver oblidat el seu origen i la seva significació.
(4) Entre els àrabs és costum contar les hores del dia a partir del mahgreb, és a dir, la posta del sol.
(5) En canvi, els diluvis de Deucalió i Ogyges, entre els grecs, semblen referir-se a períodes encara més restringits i a cataclismes parcials posteriors al de la Atlàntida.
Publicat en "Le Voile d´Isis", agost-setembre de 1981 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
6/11/08
Atlàntida i Hiperbòria
René Guénon
El Sr. Paul Le Cour, en el número de juny de 1929 de la revista Atlantis comenta la nota del nostre article de maig últim (1), en la que afirmàvem la distinció l'Hiperbòria i l'Atlàntida, contra qui volen confondre-les i parlen de "Atlàntida hiperbòria". Francament, encara que aquesta expressió sembla que, en efecte, pertany al Sr. Le Cour, no pensàvem únicament en ell en el moment d'escriure aquella nota, doncs no és l'únic a cometre la confusió de la que parlem; es troba també en Herman Wirth, autor d'una important obra sobre els orígens de la humanitat (Der Aufgang der Menschheit) apareguda recentment a Alemanya, i que empra constantment el terme "noratlàntic" per a designar la regió que va ser punt de partida de la tradició primordial. Per contra, el Sr. Le Cour és veritablement l'únic, que nosaltres sapiguem almenys, que ens ha atribuït l'afirmació ¬de l'existència d'una "Atlàntida hiperbòria"; i si no ho havíem esmentat, és perquè les qüestions personals conten ben poc per a nosaltres, i el que ens importava era posar en guàrdia als lectors contra una falsa interpretació, vingués d'on vingués. Ens preguntem com ens ha llegit el Sr. Le Cour, ens ho vam preguntar encara més que mai, doncs heus ací que ara ens fa dir que, en l'època dels orígens, el pol Nord "no era el d'avui, sinó una regió, segons sembla, propera a Islàndia i Groenlàndia"; on ha pogut trobar això? Estem absolutament convençuts de no haver escrit mai ni una paraula referent a això, no haver fet mai la menor al·lusió a aquesta qüestió, d'altra banda secundària des del nostre punt de vista, d'un possible desplaçament del pol des del començament del nostre Manvantara (2); amb més raó, mai hem precisat la seva situació original, que, a més, per molts motius diversos, potser seria bastant difícil de definir pel que fa a les terres actuals.
El Sr. Le Cour diu a més que "malgrat el nostre hinduisme, convenim que l'origen de les tradicions és occidental"; no convenim en això de cap manera, molt al contrari, doncs diem que és polar, i el pol, que sapiguem, no és més occidental que oriental; persistim a pensar que, com dèiem en la referida nota, el Nord i l'Oest són dos punts cardinals diferents. Només en una època ja allunyada de l'origen, va poder la seu de la tradició primordial, transferida a altres regions, convertir-se, bé en occidental, bé en oriental, occidental per a certs períodes i oriental per a uns altres i, en qualsevol cas, sens dubte oriental en últim lloc i des de molt abans del començament dels temps anomenats "històrics" (perquè són els únics accessibles als investigadors de la història "profana"). Per altra banda, adverteixi's bé, no és "malgrat el nostre hinduisme" (el Sr. Le Cour, al utilitzar aquesta paraula, probablement no sospita com l'encerta), sinó, al contrari, a causa d'aquest, pel que considerem l'origen de les tradicions com nòrdic, i fins i tot exactament com polar, doncs això està expressament afirmat en el Veda, així com en altres llibres sagrats (3). La terra en la qual el sol donava la volta a l'horitzó sense posar-se havia d'estar situada, en efecte, bé prop del pol, si no en el propi pol; es diu també que, més tard, els representants de la tradició es van traslladar a una regió en la qual el dia més llarg era el doble del dia més curt, però això es refereix ja a una fase posterior, que geogràficament, ja no té rés a veure, evidentment, amb Hiperbòria.
Pot ser que el Sr. Le Cour tingui raó al distingir una Atlàntida meridional i una Atlàntida septentrional, encara que no hagin estat separades primitivament; però no és menys cert que la pròpia Atlàntida septentrional rés tenia de hiperbòria. El que complica molt l'assumpte, ho reconeixem de bona gana, és que, al llarg del temps, les mateixes designacions s'han aplicat a regions molt diverses, i no solament a les localitzacions successives del centre tradicional primordial, sinó també a centres secundaris que procedien més o menys directament d'aquell. Hem assenyalat aquesta dificultat en el nostre estudi sobre El Rei del Món, en el qual, precisament en la pàgina a la qual es refereix el Sr. Le Cour, s'escriu això: "Cal distingir la Tula atlant (el lloc d'origen dels Tolteques, que probablement estava situada en l'Atlàntida septentrional) de la Tule hiperbòria; i és aquesta última, en realitat, representa el centre primer i suprem per al conjunt del Manvantara actual; ella va ser la "illa sagrada" per excel·lència, i la seva situació era literalment polar en el començament. Totes les altres "illes sagrades", que es designen a tot arreu per noms d'idèntic significat, no van ser sinó imatges d'aquella; i això s'aplica fins i tot al centre espiritual de la tradició atlant, que no regeix més que un cicle històric secundari, subordinat al Manvantara (4). I afegíem en nota: "Una gran dificultat, per a determinar el punt d'unió de la tradició atlant amb la tradició hiperbòria, prové de certes substitucions de noms que poden originar múltiples confusions; però la qüestió, malgrat tot, potser no és del tot insoluble."
Al parlar d'aquest "punt d'unió", pensàvem sobretot en el Druïdisme; i heus aquí que, a propòsit del Druïdisme, vam trobar també en Atlantis (juliol-agost de 1929), altra nota que prova com és de difícil a vegades fer-se comprendre. Pel que fa al nostre article de juny sobre el "triple recinte" (5), Le Cour escriu això:
"És reduir l'abast d'aquest emblema fer d'ell únicament un símbol druídic; és probable que li sigui anterior i que tingui projecció "mes enllà del món druídic." Doncs bé, vam distar tant de fer d'ell únicament un símbol druídic, que, en aquest article, després d'haver assenyalat, segons el propi Li Cour, exemples descoberts a Itàlia i a Grècia, vàrem dir: "El fet que aquesta mateixa figura es trobi en altres llocs a més d'entre els celtes indicaria que en altres formes tradicionals va haver jerarquies iniciàtiques constituïdes sobre el mateix model (que la jerarquia druídica), la qual cosa és perfectament normal." Quant a la qüestió d'anterioritat, caldria saber primer a quina època precisa es remunta el Druïdisme, i és probable que es remunti molt més enllà del que se sol creure, tant més que els druides eren posseïdors d'una tradició de la qual part notable era indiscutiblement de procedència hiperbòria.
Aprofitarem aquesta ocasió per a fer una altra observació que té la seva importància: diem "Hiperbòria" para conformar-nos a l'ús que ha prevalgut des dels grecs; però l'ocupació d'aquesta paraula mostra que aquests, almenys en l'època "clàssica", ja havien perdut el sentit de la designació primitiva. En efecte, n'hi hauria prou en realitat de dir "Bòrees", paraula estrictament equivalent al sànscrit Varaha, o, més aviat, quan es tracta d'una terra, al seu derivat femení Vârâhi: és la "terra del senglar", que es va convertir també en la "terra de l'ós" en una determinada època, durant el període de predomini dels Kshatriyas al que va posar fi Parashu-Râma (6).
Per a acabar aquesta necessària puntualització, ens falta encara dir unes paraules sobre tres o quatre assumptes que el Sr. Le Cour aborda incidentalment en les seves dues notes; en primer lloc, hi ha una al·lusió a l'esvàstica, de la qual diu que "fem el signe del Pol". Sense posar en això la menor animositat, pregaríem aquí al senyor Le Cour que no assimilés el nostre cas al seu, doncs, en una paraula, cal dir les coses realment com són: el considerem com un "cercador" (i això de cap manera per a disminuir el seu mèrit), que proposa explicacions segons les seves opinions personals, una miqueta aventurades algunes vegades, i està en el seu dret, ja que no està lligat a cap tradició actualment viva ni està en possessió de cap dada rebuda per transmissió directa; en altres termes, podríem dir que es dedica a l'arqueologia, mentre que, pel que fa a nosaltres, ens dediquem a la ciència iniciàtica, i es tracta de dos punts de vista que, tot i que aborden els mateixos temes, no podrien coincidir de cap manera. Nosaltres no "fem" de l'esvàstica el signe del pol: diem que ho és i que sempre ho ha estat, que aquest és el seu veritable significat tradicional, la qual cosa és completament diferent; és aquest un fet contra el qual ni el Sr. Le Cour ni nosaltres mateixos no podem fer rés. El Sr. Le Cour, que evidentment només pot fer interpretacions més o menys hipotètiques, pretén que l'esvàstica "no és més que un símbol que es refereix a un ideal sense elevació" (7); és aquesta la seva manera de veure, però no és sols que això, i estem tant menys amatents a discutir-la quant que, després de tot, no representa més que una simple apreciació sentimental; "elevat" o no un ideal és per a nosaltres alguna cosa bastant buida, i, la veritat sigui dita, es tracta de coses molt més "positives", diríem de bon grat si no s'hagués abusat tant d'aquesta paraula.
Per altra banda, el Sr. Le Cour, no sembla satisfet de la nota que dediquem a l'article d'un dels seus col·laboradors que per força volia veure oposició entre Orient i Occident, i que, pel que fa a aquest, donava prova d'un exclusivisme absolutament deplorable (8). Sobre aquest assumpte escriu coses sorprenents: "El Sr. René Guénon, que és un lògic pur, no pot buscar, tant en Orient com a Occident, més que el costat purament intel·lectual de les coses, com ho proven els seus escrits; ho demostra també al declarar que Agni es basta a si mateix (vegi's Regnabit, abril de 1926) i ignorant la dualitat Aor-Agni, sobre la que hi tornarem sovint, doncs és la pedra angular de l'edifici del món manifestat. "Sigui com sigui en general la nostra indiferència respecte al que s'escriu sobre nosaltres, no podem tanmateix deixar dir que som un "lògic pur", quan, pel contrari, no considerem la lògica i la dialèctica més que com simples instruments d'exposició, de vegades útils per aquesta qualitat, però d'un caràcter completament exterior, i sense cap interès en si mateixos; només ens lliguem, repetim-ho una vegada més, al punt de vista iniciàtic, i tota la resta, és a dir, tot el que no és mes que coneixement "profà", està completament desproveït de valor per a nosaltres. Si bé és cert que sovint parlem de intel·lectualitat pura", és perquè tal expressió té per a nosaltres un sentit completament distint que pel Sr. Le Cour, que sembla confondre "intel·ligència" amb "raó", i que, per altra banda, considera una "intuïció estètica", quan no hi ha altra intuïció veritable que la "intuïció intel·lectual", d'ordre suprarracional; d'altra banda, hi ha en això alguna cosa molt més formidable del que pot pensar algú que, manifestament, no té la menor sospita del que pot ser la "realització metafísica", i que lamentablement es figura que no som sinó una espècie de teòric, la qual cosa prova una vegada més de que ha llegit ben malament els nostres escrits, que no obstant això semblen preocupar-li estranyament.
Quant a la història de Aor-Agni, que no "ignorem" de cap manera, estaria bé acabar una vegada per sempre amb aquestes il·lusions, de les quals, per altra banda, el Sr. Le Cour no és responsable: si "Agni es basta a si mateix", és per la senzilla raó que aquest terme, en sànscrit, designa el foc en tots els seus aspectes, sense cap excepció, i qui pretenen el contrari prova simplement amb això la seva total ignorància de la tradició hindú. No dèiem altra cosa en la nota del nostre article de Regnabit, que creiem necessari reproduir aquí textualment: "Sabent que entre els lectors de Regnabit hi ha qui està al corrent de les teories d'una escola els treballs de la qual, encara que molt interessants i apreciables en molts aspectes, requereixen tanmateix certes reserves, hem de dir aquí que no podem acceptar la utilització dels termes Aor i Agni para designar els dos aspectes complementaris del foc (llum i calor). En efecte, la primera d'ambdues paraules és hebrea, mentre que la segona és sànscrita, i no es poden associar així termes presos de tradicions diferents, siguin les que siguin les concordances reals que existeixin entre aquestes, i àdhuc la identitat bàsica que s'amagui sota la diversitat de les seves formes; no cal confondre el "sincretisme" amb la veritable síntesi. A més, si bé Aor és exclusivament la llum, Agni, en canvi, és el principi igni considerat íntegrament (el ignis llatí, d'altra banda, és la mateixa paraula), és a dir com llum i calor al mateix temps; la restricció d'aquest terme a la designació del segon aspecte és totalment arbitrària i injustificada. Tot just és necessari dir que, quan vàrem escriure aquesta nota, no havíem pensat gens ni mica en el Sr. Le Cour; pensàvem únicament en el Hieron de Paray-li-Monial, a on pertany l'invent d'aquesta estrafolària associació verbal. Estimem que no hem de prendre en compte una fantasia sorgida de la imaginació un poc massa fèrtil del Sr. de Sarachaga, és a dir, totalment desproveïda d'autoritat i freturós del menor valor des del punt de vista tradicional, al qual vam considerar que ens atenim rigorosament (9).
Finalment, el Sr. Le Cour aprofita la circumstància per a afirmar de nou la teoria antimetafísica i antiiniciática del "individualisme" occidental, la qual cosa, a la fi, és assumpte seu i no el compromet sinó a ell; i agrega, amb una espècie d'altivesa que demostra clarament que, en efecte, està bastant poc deslliurat de les contingències individuals: "Mantenim el nostre punt de vista perquè som els avantpassats en el camp dels coneixements." Tal pretensió és realment una miqueta extraordinària; el Sr. Le Cour, doncs, es creu tan vell? No solament els occidentals moderns no són avantpassats de ningú, sinó que ni tan sols són descendents legítims, doncs han perdut la clau de la seva pròpia tradició; no és "en Orient on hi ha hagut desviació", diguin el que diguin els qui ho ignoren tot de les doctrines orientals. Els "avantpassats", per a seguir amb la paraula del Sr. Le Cour, són els posseïdors efectius de la tradició primordial; no hi pot haver d'altres, i, en l'època actual no es troben, per descomptat, a Occident.
NOTES:
(1). Article titulat "Els Pierres de foudre" aparegut en "Le Voile d'Isis", maig de 1929 i que forma el capítol XXV de la compilació "Symboles de la Science sacrée".
(2). Aquest assumpte sembla estar vinculat al de la inclinació de l'eix terrestre, inclinació que conformement a certes dades tradicionals, no ha existit des del principi, sinó que sembla ser una conseqüència del que en llenguatge occidental es designa com "caiguda de l'home".
(3). Qui vulguin tenir referències precises referent a això podran trobar-les en la notable obra de B. G. Tilak, "The Arctic Home in the Veda", que per desgràcia sembla haver passat totalment desapercebuda a Europa; sens dubte perquè el seu autor era un hindú no occidentalitzat.
(4). Sobre la Tula atlant, creiem interessant reproduir aquí una informació que trobem en una crònica geogràfica del "Journal des Débats" (22 de gener de 1929), sobre "Les Indiens de l'isthme de Panama", la importància de la qual indubtablement va escapar al propi autor de l'article: "En 1925 es van revoltar gran part dels indis Cuná, van matar als guàrdies de Panamà que habitaven en el seu territori i van fundar la República independent de Tule, la bandera de la qual és una esvàstica sobre fons taronja amb vora vermella. Tal república encara existeix en el moment actual." Això sembla indicar que en el que concerneix a les tradicions de l'Amèrica antiga, subsisteixen encara més coses del que pogués semblar.
(5). Article titulat "La triple enceinte druidique" aparegut en "Le Voile d'Isis", 1929 i que forma el capítol X de Symboles de la Science Sacrée.
(6). Aquest nom, Vârâhi, s'aplica a la "Terra Sagrada", assimilada simbòlicament a cert aspecte de la Skakti de Vishnú, sent llavors considerat més especialment en el seu tercer avatâra; hauria molt a dir sobre aquest tema i tal vegada tornem sobre ell algun dia. Aquest mateix nom mai va poder designar a Europa com sembla haver-lo cregut Saint-Yves d'Alveydre; per altra banda, per ventura s'haguessin vist més clarament aquests temes, a Occident, si d'Olivet i els qui el van seguir no haguessin barrejat inextricablement la història de Parashu Râma i la de Râma Chandra, és a dir, els avatâras sisè i setè, que tanmateix, són ben diferents en tots els aspectes.
(7). Volem suposar que, al escriure aquestes paraules, el Sr. Le Cour tenia en compte més aviat les interpretacions modernes, no tradicionals, de l'esvàstica, com les que per exemple han concebut els "racistes" alemanys, que, en efecte, han pretès apoderar-se d'aquest emblema, batejant-la, a més amb la denominació barroca i insignificant de hakenkreux o "creu gamada".
(8). El Sr. Le Cour ens retreu que referent a això diguéssim que el seu col·laborador "indubtablement no té el do de llengües", i troba que "és afirmació poc afortunada"; i és que confon simplement, ai! "el do de llengües" amb els coneixements lingüístics; es tracta d'alguna cosa que no té absolutament gens que veure amb l'erudició.
(9). El mateix Sarachaga escrivia zwadisca en comptes de swaztika; un dels seus deixebles, a qui l'hi assenyalàvem un dia, ens va assegurar que devia tenir els seus motius per a escriure-ho així; és una justificació un punt massa fàcil!
Publicat en "Le Voile d`Isis", octubre de 1929 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
El Sr. Paul Le Cour, en el número de juny de 1929 de la revista Atlantis comenta la nota del nostre article de maig últim (1), en la que afirmàvem la distinció l'Hiperbòria i l'Atlàntida, contra qui volen confondre-les i parlen de "Atlàntida hiperbòria". Francament, encara que aquesta expressió sembla que, en efecte, pertany al Sr. Le Cour, no pensàvem únicament en ell en el moment d'escriure aquella nota, doncs no és l'únic a cometre la confusió de la que parlem; es troba també en Herman Wirth, autor d'una important obra sobre els orígens de la humanitat (Der Aufgang der Menschheit) apareguda recentment a Alemanya, i que empra constantment el terme "noratlàntic" per a designar la regió que va ser punt de partida de la tradició primordial. Per contra, el Sr. Le Cour és veritablement l'únic, que nosaltres sapiguem almenys, que ens ha atribuït l'afirmació ¬de l'existència d'una "Atlàntida hiperbòria"; i si no ho havíem esmentat, és perquè les qüestions personals conten ben poc per a nosaltres, i el que ens importava era posar en guàrdia als lectors contra una falsa interpretació, vingués d'on vingués. Ens preguntem com ens ha llegit el Sr. Le Cour, ens ho vam preguntar encara més que mai, doncs heus ací que ara ens fa dir que, en l'època dels orígens, el pol Nord "no era el d'avui, sinó una regió, segons sembla, propera a Islàndia i Groenlàndia"; on ha pogut trobar això? Estem absolutament convençuts de no haver escrit mai ni una paraula referent a això, no haver fet mai la menor al·lusió a aquesta qüestió, d'altra banda secundària des del nostre punt de vista, d'un possible desplaçament del pol des del començament del nostre Manvantara (2); amb més raó, mai hem precisat la seva situació original, que, a més, per molts motius diversos, potser seria bastant difícil de definir pel que fa a les terres actuals.
El Sr. Le Cour diu a més que "malgrat el nostre hinduisme, convenim que l'origen de les tradicions és occidental"; no convenim en això de cap manera, molt al contrari, doncs diem que és polar, i el pol, que sapiguem, no és més occidental que oriental; persistim a pensar que, com dèiem en la referida nota, el Nord i l'Oest són dos punts cardinals diferents. Només en una època ja allunyada de l'origen, va poder la seu de la tradició primordial, transferida a altres regions, convertir-se, bé en occidental, bé en oriental, occidental per a certs períodes i oriental per a uns altres i, en qualsevol cas, sens dubte oriental en últim lloc i des de molt abans del començament dels temps anomenats "històrics" (perquè són els únics accessibles als investigadors de la història "profana"). Per altra banda, adverteixi's bé, no és "malgrat el nostre hinduisme" (el Sr. Le Cour, al utilitzar aquesta paraula, probablement no sospita com l'encerta), sinó, al contrari, a causa d'aquest, pel que considerem l'origen de les tradicions com nòrdic, i fins i tot exactament com polar, doncs això està expressament afirmat en el Veda, així com en altres llibres sagrats (3). La terra en la qual el sol donava la volta a l'horitzó sense posar-se havia d'estar situada, en efecte, bé prop del pol, si no en el propi pol; es diu també que, més tard, els representants de la tradició es van traslladar a una regió en la qual el dia més llarg era el doble del dia més curt, però això es refereix ja a una fase posterior, que geogràficament, ja no té rés a veure, evidentment, amb Hiperbòria.
Pot ser que el Sr. Le Cour tingui raó al distingir una Atlàntida meridional i una Atlàntida septentrional, encara que no hagin estat separades primitivament; però no és menys cert que la pròpia Atlàntida septentrional rés tenia de hiperbòria. El que complica molt l'assumpte, ho reconeixem de bona gana, és que, al llarg del temps, les mateixes designacions s'han aplicat a regions molt diverses, i no solament a les localitzacions successives del centre tradicional primordial, sinó també a centres secundaris que procedien més o menys directament d'aquell. Hem assenyalat aquesta dificultat en el nostre estudi sobre El Rei del Món, en el qual, precisament en la pàgina a la qual es refereix el Sr. Le Cour, s'escriu això: "Cal distingir la Tula atlant (el lloc d'origen dels Tolteques, que probablement estava situada en l'Atlàntida septentrional) de la Tule hiperbòria; i és aquesta última, en realitat, representa el centre primer i suprem per al conjunt del Manvantara actual; ella va ser la "illa sagrada" per excel·lència, i la seva situació era literalment polar en el començament. Totes les altres "illes sagrades", que es designen a tot arreu per noms d'idèntic significat, no van ser sinó imatges d'aquella; i això s'aplica fins i tot al centre espiritual de la tradició atlant, que no regeix més que un cicle històric secundari, subordinat al Manvantara (4). I afegíem en nota: "Una gran dificultat, per a determinar el punt d'unió de la tradició atlant amb la tradició hiperbòria, prové de certes substitucions de noms que poden originar múltiples confusions; però la qüestió, malgrat tot, potser no és del tot insoluble."
Al parlar d'aquest "punt d'unió", pensàvem sobretot en el Druïdisme; i heus aquí que, a propòsit del Druïdisme, vam trobar també en Atlantis (juliol-agost de 1929), altra nota que prova com és de difícil a vegades fer-se comprendre. Pel que fa al nostre article de juny sobre el "triple recinte" (5), Le Cour escriu això:
"És reduir l'abast d'aquest emblema fer d'ell únicament un símbol druídic; és probable que li sigui anterior i que tingui projecció "mes enllà del món druídic." Doncs bé, vam distar tant de fer d'ell únicament un símbol druídic, que, en aquest article, després d'haver assenyalat, segons el propi Li Cour, exemples descoberts a Itàlia i a Grècia, vàrem dir: "El fet que aquesta mateixa figura es trobi en altres llocs a més d'entre els celtes indicaria que en altres formes tradicionals va haver jerarquies iniciàtiques constituïdes sobre el mateix model (que la jerarquia druídica), la qual cosa és perfectament normal." Quant a la qüestió d'anterioritat, caldria saber primer a quina època precisa es remunta el Druïdisme, i és probable que es remunti molt més enllà del que se sol creure, tant més que els druides eren posseïdors d'una tradició de la qual part notable era indiscutiblement de procedència hiperbòria.
Aprofitarem aquesta ocasió per a fer una altra observació que té la seva importància: diem "Hiperbòria" para conformar-nos a l'ús que ha prevalgut des dels grecs; però l'ocupació d'aquesta paraula mostra que aquests, almenys en l'època "clàssica", ja havien perdut el sentit de la designació primitiva. En efecte, n'hi hauria prou en realitat de dir "Bòrees", paraula estrictament equivalent al sànscrit Varaha, o, més aviat, quan es tracta d'una terra, al seu derivat femení Vârâhi: és la "terra del senglar", que es va convertir també en la "terra de l'ós" en una determinada època, durant el període de predomini dels Kshatriyas al que va posar fi Parashu-Râma (6).
Per a acabar aquesta necessària puntualització, ens falta encara dir unes paraules sobre tres o quatre assumptes que el Sr. Le Cour aborda incidentalment en les seves dues notes; en primer lloc, hi ha una al·lusió a l'esvàstica, de la qual diu que "fem el signe del Pol". Sense posar en això la menor animositat, pregaríem aquí al senyor Le Cour que no assimilés el nostre cas al seu, doncs, en una paraula, cal dir les coses realment com són: el considerem com un "cercador" (i això de cap manera per a disminuir el seu mèrit), que proposa explicacions segons les seves opinions personals, una miqueta aventurades algunes vegades, i està en el seu dret, ja que no està lligat a cap tradició actualment viva ni està en possessió de cap dada rebuda per transmissió directa; en altres termes, podríem dir que es dedica a l'arqueologia, mentre que, pel que fa a nosaltres, ens dediquem a la ciència iniciàtica, i es tracta de dos punts de vista que, tot i que aborden els mateixos temes, no podrien coincidir de cap manera. Nosaltres no "fem" de l'esvàstica el signe del pol: diem que ho és i que sempre ho ha estat, que aquest és el seu veritable significat tradicional, la qual cosa és completament diferent; és aquest un fet contra el qual ni el Sr. Le Cour ni nosaltres mateixos no podem fer rés. El Sr. Le Cour, que evidentment només pot fer interpretacions més o menys hipotètiques, pretén que l'esvàstica "no és més que un símbol que es refereix a un ideal sense elevació" (7); és aquesta la seva manera de veure, però no és sols que això, i estem tant menys amatents a discutir-la quant que, després de tot, no representa més que una simple apreciació sentimental; "elevat" o no un ideal és per a nosaltres alguna cosa bastant buida, i, la veritat sigui dita, es tracta de coses molt més "positives", diríem de bon grat si no s'hagués abusat tant d'aquesta paraula.
Per altra banda, el Sr. Le Cour, no sembla satisfet de la nota que dediquem a l'article d'un dels seus col·laboradors que per força volia veure oposició entre Orient i Occident, i que, pel que fa a aquest, donava prova d'un exclusivisme absolutament deplorable (8). Sobre aquest assumpte escriu coses sorprenents: "El Sr. René Guénon, que és un lògic pur, no pot buscar, tant en Orient com a Occident, més que el costat purament intel·lectual de les coses, com ho proven els seus escrits; ho demostra també al declarar que Agni es basta a si mateix (vegi's Regnabit, abril de 1926) i ignorant la dualitat Aor-Agni, sobre la que hi tornarem sovint, doncs és la pedra angular de l'edifici del món manifestat. "Sigui com sigui en general la nostra indiferència respecte al que s'escriu sobre nosaltres, no podem tanmateix deixar dir que som un "lògic pur", quan, pel contrari, no considerem la lògica i la dialèctica més que com simples instruments d'exposició, de vegades útils per aquesta qualitat, però d'un caràcter completament exterior, i sense cap interès en si mateixos; només ens lliguem, repetim-ho una vegada més, al punt de vista iniciàtic, i tota la resta, és a dir, tot el que no és mes que coneixement "profà", està completament desproveït de valor per a nosaltres. Si bé és cert que sovint parlem de intel·lectualitat pura", és perquè tal expressió té per a nosaltres un sentit completament distint que pel Sr. Le Cour, que sembla confondre "intel·ligència" amb "raó", i que, per altra banda, considera una "intuïció estètica", quan no hi ha altra intuïció veritable que la "intuïció intel·lectual", d'ordre suprarracional; d'altra banda, hi ha en això alguna cosa molt més formidable del que pot pensar algú que, manifestament, no té la menor sospita del que pot ser la "realització metafísica", i que lamentablement es figura que no som sinó una espècie de teòric, la qual cosa prova una vegada més de que ha llegit ben malament els nostres escrits, que no obstant això semblen preocupar-li estranyament.
Quant a la història de Aor-Agni, que no "ignorem" de cap manera, estaria bé acabar una vegada per sempre amb aquestes il·lusions, de les quals, per altra banda, el Sr. Le Cour no és responsable: si "Agni es basta a si mateix", és per la senzilla raó que aquest terme, en sànscrit, designa el foc en tots els seus aspectes, sense cap excepció, i qui pretenen el contrari prova simplement amb això la seva total ignorància de la tradició hindú. No dèiem altra cosa en la nota del nostre article de Regnabit, que creiem necessari reproduir aquí textualment: "Sabent que entre els lectors de Regnabit hi ha qui està al corrent de les teories d'una escola els treballs de la qual, encara que molt interessants i apreciables en molts aspectes, requereixen tanmateix certes reserves, hem de dir aquí que no podem acceptar la utilització dels termes Aor i Agni para designar els dos aspectes complementaris del foc (llum i calor). En efecte, la primera d'ambdues paraules és hebrea, mentre que la segona és sànscrita, i no es poden associar així termes presos de tradicions diferents, siguin les que siguin les concordances reals que existeixin entre aquestes, i àdhuc la identitat bàsica que s'amagui sota la diversitat de les seves formes; no cal confondre el "sincretisme" amb la veritable síntesi. A més, si bé Aor és exclusivament la llum, Agni, en canvi, és el principi igni considerat íntegrament (el ignis llatí, d'altra banda, és la mateixa paraula), és a dir com llum i calor al mateix temps; la restricció d'aquest terme a la designació del segon aspecte és totalment arbitrària i injustificada. Tot just és necessari dir que, quan vàrem escriure aquesta nota, no havíem pensat gens ni mica en el Sr. Le Cour; pensàvem únicament en el Hieron de Paray-li-Monial, a on pertany l'invent d'aquesta estrafolària associació verbal. Estimem que no hem de prendre en compte una fantasia sorgida de la imaginació un poc massa fèrtil del Sr. de Sarachaga, és a dir, totalment desproveïda d'autoritat i freturós del menor valor des del punt de vista tradicional, al qual vam considerar que ens atenim rigorosament (9).
Finalment, el Sr. Le Cour aprofita la circumstància per a afirmar de nou la teoria antimetafísica i antiiniciática del "individualisme" occidental, la qual cosa, a la fi, és assumpte seu i no el compromet sinó a ell; i agrega, amb una espècie d'altivesa que demostra clarament que, en efecte, està bastant poc deslliurat de les contingències individuals: "Mantenim el nostre punt de vista perquè som els avantpassats en el camp dels coneixements." Tal pretensió és realment una miqueta extraordinària; el Sr. Le Cour, doncs, es creu tan vell? No solament els occidentals moderns no són avantpassats de ningú, sinó que ni tan sols són descendents legítims, doncs han perdut la clau de la seva pròpia tradició; no és "en Orient on hi ha hagut desviació", diguin el que diguin els qui ho ignoren tot de les doctrines orientals. Els "avantpassats", per a seguir amb la paraula del Sr. Le Cour, són els posseïdors efectius de la tradició primordial; no hi pot haver d'altres, i, en l'època actual no es troben, per descomptat, a Occident.
NOTES:
(1). Article titulat "Els Pierres de foudre" aparegut en "Le Voile d'Isis", maig de 1929 i que forma el capítol XXV de la compilació "Symboles de la Science sacrée".
(2). Aquest assumpte sembla estar vinculat al de la inclinació de l'eix terrestre, inclinació que conformement a certes dades tradicionals, no ha existit des del principi, sinó que sembla ser una conseqüència del que en llenguatge occidental es designa com "caiguda de l'home".
(3). Qui vulguin tenir referències precises referent a això podran trobar-les en la notable obra de B. G. Tilak, "The Arctic Home in the Veda", que per desgràcia sembla haver passat totalment desapercebuda a Europa; sens dubte perquè el seu autor era un hindú no occidentalitzat.
(4). Sobre la Tula atlant, creiem interessant reproduir aquí una informació que trobem en una crònica geogràfica del "Journal des Débats" (22 de gener de 1929), sobre "Les Indiens de l'isthme de Panama", la importància de la qual indubtablement va escapar al propi autor de l'article: "En 1925 es van revoltar gran part dels indis Cuná, van matar als guàrdies de Panamà que habitaven en el seu territori i van fundar la República independent de Tule, la bandera de la qual és una esvàstica sobre fons taronja amb vora vermella. Tal república encara existeix en el moment actual." Això sembla indicar que en el que concerneix a les tradicions de l'Amèrica antiga, subsisteixen encara més coses del que pogués semblar.
(5). Article titulat "La triple enceinte druidique" aparegut en "Le Voile d'Isis", 1929 i que forma el capítol X de Symboles de la Science Sacrée.
(6). Aquest nom, Vârâhi, s'aplica a la "Terra Sagrada", assimilada simbòlicament a cert aspecte de la Skakti de Vishnú, sent llavors considerat més especialment en el seu tercer avatâra; hauria molt a dir sobre aquest tema i tal vegada tornem sobre ell algun dia. Aquest mateix nom mai va poder designar a Europa com sembla haver-lo cregut Saint-Yves d'Alveydre; per altra banda, per ventura s'haguessin vist més clarament aquests temes, a Occident, si d'Olivet i els qui el van seguir no haguessin barrejat inextricablement la història de Parashu Râma i la de Râma Chandra, és a dir, els avatâras sisè i setè, que tanmateix, són ben diferents en tots els aspectes.
(7). Volem suposar que, al escriure aquestes paraules, el Sr. Le Cour tenia en compte més aviat les interpretacions modernes, no tradicionals, de l'esvàstica, com les que per exemple han concebut els "racistes" alemanys, que, en efecte, han pretès apoderar-se d'aquest emblema, batejant-la, a més amb la denominació barroca i insignificant de hakenkreux o "creu gamada".
(8). El Sr. Le Cour ens retreu que referent a això diguéssim que el seu col·laborador "indubtablement no té el do de llengües", i troba que "és afirmació poc afortunada"; i és que confon simplement, ai! "el do de llengües" amb els coneixements lingüístics; es tracta d'alguna cosa que no té absolutament gens que veure amb l'erudició.
(9). El mateix Sarachaga escrivia zwadisca en comptes de swaztika; un dels seus deixebles, a qui l'hi assenyalàvem un dia, ens va assegurar que devia tenir els seus motius per a escriure-ho així; és una justificació un punt massa fàcil!
Publicat en "Le Voile d`Isis", octubre de 1929 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)