Julius Evola
Mentre que l'home modern, en una època recent ha concebut el sentit de la història com una evolució i l'ha exaltat com a tal, l'home de la Tradició va tenir consciència d'una veritat diametralment oposada. En tots els testimoniatges antics de la humanitat tradicional, es troba sempre, sota una o altra forma, la idea d'una regressió, d'una "caiguda": d'estats originaris superiors, els éssers haurien descendit a estats cada vegada més condicionats per l'element humà, mortal i contingent. Aquest procés involutiu hauria tingut el seu origen en una època molt llunyana. El vocable ragnarok (ragna rökkr), de la tradició nòrdica, "enfoscament dels déus", és potser el que caracteritza millor aquest procés. Es tracta d'un ensenyament que no s'ha expressat en el món tradicional, d'una manera vaga i general, sinó que, per contra, ha estat definida en una doctrina orgànica, les diverses expressions de la qual presenten, en àmplia mesura, un caràcter d'uniformitat: la doctrina de les quatre edats. Un procés de decadència progressiva al llarg de quatre cicles o "generacions", tal és, tradicionalment, el sentit efectiu de la història i en conseqüència el sentit de la gènesi del que hem anomenat, en un sentit universal, el "món modern". Aquesta doctrina pot doncs servir de base als desenvolupaments que seguiran.
La forma més coneguda de la doctrina de les quatre edats és la de la tradició grecorromana. Hesíode parla de quatre edats que successivament estan marcades per l'or, la plata, el bronze i el ferro. A continuació inserida entre les dues últimes una cinquena edat, l'edat dels "herois", que, tal com la varem contemplar no té altre significat que el d'una restauració parcial i especial d'un estat primordial. La mateixa doctrina s'expressa, en la tradició hindú, sota la forma de quatre cicles anomenats respectivament satyâ yuga, (o kortâ yuga), tetrâ yuga, vâpara yuga i kali yuga (és a dir "edat ombrívola"), al mateix temps que mitjançant la imatge de la desaparició progressiva, en decurs d'aquests cicles, de les quatre potes o fonaments del toro símbol del dharma, la llei tradicional. L'ensenyament iranià és similar a la hel•lènica: quatre edats marcades per l'or, la plata, l'acer i una "aliatge de ferro". La mateixa concepció, presentada en termes pràcticament idèntics, es troba en l'ensenyament caldeu. En una època més recent, apareix la imatge del carro de l'univers, quadriga conduïda pel déu suprem i arrossegada en una carrera circular per quatre cavalls representants dels elements. Cada edat està marcada per la superioritat d'un d'aquests cavalls que arrossega als altres, segons la naturalesa simbòlica més o menys lluminosa i ràpida de l'element que representa. La mateixa concepció reapareix, encara que modificada, en la tradició hebraica. En els Profetes, es parla d'una estàtua esplèndida, el cap de la qual és d'or, el tors i els braços de plata, el ventre i les cuixes de coure, i finalment les cames i els peus de ferro i argila: estàtua les diferents parts de la qual, així dividides, representen quatre "regnes" que se succeïen a partir del regne de l'or del "rei de reis" que ha rebut "del déu del cel, poder, força i glòria". A l'Egipte, és possible que la tradició, referida per Eusebi, relativa a tres dinasties distintes, constituïdes respectivament per déus, semidéus i ragis, correspongui a les tres primeres eres, les d'or, plata i bronze. Es pot considerar com una variant del mateix ensenyament les antigues tradicions asteques relatives als cinc sols o cicles solars, dels quals els quatre primers corresponen als elements i on apareixen, com en les tradicions eurasiàtiques, les catàstrofes del foc i de l'aigua (diluvi) i les lluites contra els gegants que caracteritzen, com veurem, el cicle dels "herois", afegit per Hesíode a les altres quatre.
Sota formes diferents, i d'una forma més o menys fragmentaria, el record d'aquesta tradició es troba igualment entre d'altres pobles. Algunes consideracions generals no seran del tot inútils abans d'abordar l'examen del sentit particular de cada període. La concepció tradicional contrasta en efecte de la manera més neta amb els punts de vista moderns relatius a la prehistòria i al món dels orígens. sostenir, com es deu tradicionalment fer, que hagi existit en l'origen, no l'home animalaç de les cavernes, sinó un "més que home", sostenir que hagi existit, des de la més alta prehistòria, no solament una "civilització", sinó també una "era dels déus", és, per a molts, que, d'una forma o altra, creuen en la bona nova del darwinisme, caure en la mera "mitologia". Aquesta mitologia, tanmateix, no som nosaltres qui l'hem inventat avui. Caldria explicar la seva existència, explicar perquè, en els testimoniatges més antics dels mites i escrits de l'antiguitat, no es troba gens que confirmi el "evolucionisme", i perquè per contra es troba, la idea constant d'un passat millor, més lluminós i sobrehumana ("diví"); caldria explicar perquè s'ha parlat tan poc dels "orígens animals", per que uniformement s'ha tractat, per contra, del parentiu originari entre homes i déus i perquè ha persistit el record d'un estat primordial d'immortalitat, lligat a la idea que la llei de la mort ha aparegut en un moment determinat i, francament, com un fet contranatural o una anatema. Segons dos testimoniatges característics, la "caiguda" ha estat provocada per la barreja de la raça "divina" amb la raça humana en sentit estricte, concebuda com una raça inferior, alguns textos arriben fins i tot fins a comparar la "falta" amb la sodomia, amb la unió carnal amb animals. Va existir primerament el mite dels Ben-Elohim, o "fills dels déus", que es van unir a les filles dels "homes" de manera que finalment "tota carn va haver corromput la seva via sobre la terra". Hi ha, per altra banda, el mite platònic dels Atlants, concebuts igualment com descendents i deixebles dels déus, qui, mitjançant la unió repetida amb els humans, van perdre el seu element diví, i van acabar per deixar predominar en ells a la naturalesa humana sensible. A propòsit d'èpoques més recents, la tradició, en els seus mites, es refereix freqüentment a races civilitzadores i a lluites entre les races divines i races animaleses, ciclòpies o demoníaques. Són els Asos en lluita contra els Elementarwessen; són els olímpics i els "Herois" en lluita contra els gegants i els monstres de la nit, de la terra o de l'aigua; són els Deva aris llançats contra els Asura, "enemics dels herois divins"; són els Inques, els dominadores que imposen la seva llei solar als aborígens de la "Mare Terra"; són els Tuatha de Danann que, segons la història llegendària d'Irlanda, es van afirmar contra les races monstruoses dels Fomores. I es podrien citar molts altres exemples. Partint de tal base, es podria dir que l'ensenyament tradicional conserva perfectament el record mentre que substrat anterior a les civilitzacions creades per les races superiors- de llinatges que poguessin correspondre als tipus bestials i inferiors del evolucionisme; però l'error característic d'aquest és considerar aquests llinatges animalitzats com absolutament originals, mentre que no ho són més que d'una manera relativa, i concebre com formes "evolucionades" a formes d'encreuament que pressuposen l'aparició d'altres races, superiors biològicament i com a creadores de civilització, originàries d'altres regions i que, sigui en raó de la seva antiguitat (com és el cas de les races "hiperbòries" i "atlàntica"), sigui per motius geofísics, no van deixar més que petjades difícils de trobar quan l'investigador no es basa més que en testimoniatges arqueològics i paleontològics, els únics que són accessibles a la investigació profana. per altra banda, és molt significatiu que les poblacions on predomina àdhuc el que es presumeix és l'estat original, primitiu i bàrbar de la humanitat, no confirmen en absolut la hipòtesi evolucionista. Es tracta de llinatges que, en lloc d'evolucionar, tendeixen a extingir-se, el que prova que són precisament residus degenerats de cicles les possibilitats vitals dels quals estan esgotades, o bé d'elements heterogenis, de llinatges retardats respecte al corrent central de la humanitat. Això és cert per a l'home de Neandertal, que la seva extrema brutalitat morfològica sembla emparentar-lo amb el "home mico" i que va desaparèixer misteriosament en certa època. Les races que han aparegut després d'ell -l'home de Aurignac i sobretot l'home de Cro-Magnon- el tipus del qual és fins a tal punt superior que es pot ja reconèixer en ell l'origen de moltes races humanes actuals, no poden ser considerats com una "forma evolutiva" de l'home de Neandertal.
Altre tant ocorre amb la raça de Grimaldi, igualment extingida. Quant als pobles "salvatges" àdhuc existents: no evolucionen, també s'extingeixen; quan es "civilitzen" no es tracta d'una "evolució", sinó gairebé sempre d'una brusca mutació que afecta a les seves possibilitats vitals. En realitat, la possibilitat d'evolucionar o de decaure no pot superar certs límits. Algunes espècies guarden les seves característiques fins i tot en condicions relativament diferents de les quals els són naturals. En casos semblants, unes altres, per contra, s'extingeixen, o bé es produïen barreges amb altres elements, que no impliquen, en el fons, ni assimilació, ni veritable evolució sinó que comporten més aviat alguna cosa comparable als processos contemplats per les lleis de Mendel sobre a l'herència: l'element primitiu, desaparegut com a unitat autònoma, es manté com a herència latent separada, capaç de reproduir-se esporàdicament, però sempre amb un caràcter d'heterogeneïtat en relació al tipus superior. Els evolucionistes creuen mantenir-se "positivament" en els fets. No dubten que els fets, en si mateixos, són muts, i que els mateixos fets, interpretats de manera diversa, testifiquen a favor dels temes més diversos. Així, algú ha pogut demostrar que, en última anàlisi, totes les dades considerades com proves de la teoria de l'evolució, podrien igualment venir en suport de la tesi contrària, tesi que, en més d'un aspecte, correspon a l'ensenyament tradicional, a saber que no solament l'home està lluny de ser un producte de la "evolució" d'espècies animals, sinó que moltes espècies animals han de ser considerades com branques laterals en les quals ha avortat un impuls primordial, que no s'ha manifestat, de forma directa i adequada més que en les races humanes superiors. Antics mites parlen de races divines en lluita contra entitats monstruoses o dimonis animalescs abans que aparegués la raça dels mortals (és a dir la humanitat en la seva forma més recent9. Aquests mites podrien referir-se, entre uns altres, a la lluita del principi humà primordial contra les potencialitats animals que duu en ell i que es troben, per dir-ho així, separades i deixades enrere, sota la forma de races animals. Els pretesos "ancestres" de l'home (tals com l'antropoide i l'home dels gels), van representar als primers vençuts en la lluita en qüestió: elements barrejats amb certes potencialitats animals o arrossegats per aquestes. Si en el totemisme, que es refereix a societats inferiors, la noció de l'ancestre col•lectiu i mític del clan es confon sovint amb la del dimoni d'una espècie animal donada, cal veure precisament en això el record d'un període de barreges d'aquest tipus. Sense voler abordar els problemes, en certa mesura transcendents, de la antropogènesis, que no entrar en el marc d'aquesta obra, observarem que una interpretació possible de l'absència de fòssils humans i de la presència exclusiva de fòssils animals en la més alta prehistòria, seria que l'home primordial (si es pot anomenar així a un tipus d'home molt diferent del de la humanitat històrica) ha entrat l'últim en aquest procés de materialització, que, -després d'haver-se donat en els animals- ha donat a les seves primeres branques ja degenerades, desviades, barrejades amb la animalitat un organisme susceptible de conservar-se sota la forma de fòssils. Convé referir el record, guardat en algunes tradicions, d'una raça primordial "d'ossos febles" o "tous", precisament a aquesta circumstància. Per exemple Li-tze, parlant de la regió hiperbòria, on pren naixement, com veurem, el cicle actual, indica que "els seus habitants (assimilats als "homes transcendents") tenien els ossos "febles". En una època menys llunyana, el fet que les races superiors, vingudes del Nord, no practiquessin la inhumació, sinó la incineració dels cadàvers, és altre factor a considerar en el problema que planteja l'absència d'ossades. Però, se'ns dirà, d'aquesta fabulosa humanitat, no existeixen restes d'altres tipus? A part de la ingenuïtat de pensar que éssers superiors hagin pogut existir sense deixar rastres tals com ruïnes, instruments de treball, armes, etc., convé assenyalar que subsisteixen restes d'obres ciclòpies, que no denoten sempre, certament, l'existència d'una alta civilització, però es remunten a èpoques bastant llunyanes (els cercles de Stonehenge, les enormes pedres col•locades en equilibris miraculosos, la ciclòpia "pedra cansada" a Perú, els colossos de Tiwanaco, etc.) i que deixen perplexes als arqueòlegs respecte als mitjans empleats i als mitjans necessaris per a reunir i transportar els materials de construcció. Remuntant-nos més lluny en el temps, es té tendència a oblidar el que per altra banda s'admet, o almenys, no s'exclou, a saber la desaparició d'antigues terres i la formació de territoris nous. Cal formular la pregunta, per altra banda, de si és inconcebible que una raça en relació espiritual directa amb les forces còsmiques, com la tradició admet per als orígens, hagi pogut existir abans que es comencés a treballar la matèria, pedra o metall, com han de fer qui no disposen d'altres mitjans per a actuar sobre les coses i els éssers. Avui està fora de dubte que "l'home de les cavernes" és patrimoni de la fantasia: es comença a suposar que les cavernes prehistòriques (moltes de les quals mostren una orientació sagrada) no eren, per a l'home "primitiu", habitacles de bèstia, sinó, per contra, llocs de culte, i que van romandre sota aquesta forma fins i tot en èpoques indubtablement "civilitzades" (per exemple el culte greco-minoic de les cavernes, les cerimònies i els retirs iniciàtics), que és natural no trobar allí, en raó de la protecció natural del lloc, petjades que el temps, els homes i els elements haguessin impedit, d'altra manera que arribessin fins a nosaltres. De forma general, la Tradició ha ensenyat, i és aquesta una de les seves idees fonamentals, que l'estat de coneixement i de civilització va ser l'estat natural, sinó de l'home en general, almenys de certes elits dels orígens; que el saber no va anar en principi "construït" i adquirit, que la veritable sobirania no extreu el seu origen dels baix. Joseph de Maistre després d'haver mostrat que el que un Rousseau i similars havien presumit era l'estat natural (fen al·lusió als salvatges) no és més que l'últim grau d'embrutiment d'alguns llinatges dispersats o víctimes de conseqüències de certes degradacions o prevaricacions que van alterar la seva substància més profunda, diu molt justament: "Estem cecs sobre la naturalesa i la marxa de la ciència per un sofisma groller, que ha fascinat a tots: és jutjar el temps on els homes veien els efectes en les causes, per aquell on s'eleven penosament els efectes a les causes, on no s'ocupen més que dels efectes, on diuen que és inútil ocupar-se de les causes, on no saben ni tan sols el que és una causa".
Al principi, no solament els homes van començar per la ciència, sinó per una ciència diferent de la nostra i superior a la nostra; el fet que comencés més alt la tornava ´més perillosa; i això explica perquè la ciència en el seu principi va ser sempre misteriosa i tancada en els temples, on es va extingir finalment, quan aquesta flama ja no servia més que per a cremar". I és llavors que a poc a poc, a títol de succedani, comença a formar-se l'altra ciència, la ciència purament humana i física, de la qual els moderns estan tan orgullosos i amb la qual han cregut poder amidar tot el que, als seus ulls, és civilització, mentre que aquesta ciència no representa més que un va intent de desprendre's, gràcies a succedanis, d'un estat no natural i en absolut original, de degradació, del que ni tan sols es té consciència. Cal admetre, no obstant això, que indicacions d'aquest tipus no poden ser més que una feble ajuda per a qui no està disposat a canviar la seva mentalitat. Cada època té el seu "mite" que reflecteix un estat col•lectiu determinat. El fet que a la concepció aristocràtica d'un origen de "l'alt", d'un passat de llum i d'esperit, s'hagi substituït en els nostres dies la idea democràtica del evolucionisme, que fa derivar el superior de l'inferior, l'home de l'animal, la civilització de la barbàrie, correspon menys al resultat "objectiu" d'una investigació científica conscient i lliure, que a una de les nombroses influències que, per vies subterrànies, a l'adveniment en el món modern de les capes inferiors de l'home sense tradició, ha exercit sobre el plànol intel·lectual,. històric i biològic. Així, no cal il·lusionar-se: algunes supersticions "positives" trobaran sempre el mitjà de crear-se coartades per a defensar-se. No són "fets" nous els quals podran dur a reconèixer horitzons diferents, sinó una nova actitud davant aquests fets. I tot intent de valorar, sobre el pla científic el que anem a exposar sobre el punt de vista dogmàtic tradicional, no podrà triomfar més que en aquells que estan ja preparats espiritualment per a acollir coneixements d'aquest tipus.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
