René Guénon
Se'ns ha demanat de vegades, a causa de les al·lusions que hem hagut de fer aquí i allà a la doctrina hindú dels cicles còsmics i als seus equivalents que es troben en altres tradicions, si podríem donar d'elles, si no una exposició completa, almenys una visió de conjunt que fos suficient per aclarir seus grans línees. Francament, ens sembla que aquesta és una tasca gairebé impossible, no només perquè la qüestió és molt complexa en si mateixa, sinó sobretot a causa de l'extrema dificultat que hi ha per expressar aquestes coses a una llengua europea i de manera que les faci intel·ligibles per a la mentalitat occidental actual, que de cap manera no està habituada a aquest gènere de consideracions. Tot el que realment pot fer-se, segons la nostra opinió, és intentar aclarir alguns punts mitjançant observacions com les que seguiran, i que no poden al capdavall tenir cap altra pretensió que la d'aportar simples suggeriments sobre el sentit de la doctrina que es tracta, més aviat que la d'explicar-la veritablement.
Hem de considerar que un cicle, en l'accepció més general d'aquest terme, representa el procés de desenvolupament d'un estat qualsevol de manifestació o, si es tracta de cicles menors, el d'alguna de les modalitats més o menys restringides i especialitzades d'aquest estat. A més, en virtut de la llei de correspondència que uneix a totes les coses en l'Existència universal, hi ha sempre i necessàriament certa analogia tant entre els diferents cicles d'un mateix ordre, com entre els cicles principals i les seves divisions secundàries. Això permet emprar, en parlar-ne, un només i mateixa manera d'expressió, encara que sovint aquest no hagi d'entendre's sinó simbòlicament, sent l'essència mateixa de tot simbolisme precisament el fundar-se en les correspondències i analogies que hi ha realment en la naturalesa de les coses. Volem sobretot al·ludir aquí a la forma "cronològica" sota la qual es presenta la doctrina dels cicles: en representar el Kalpa el desenvolupament total d'un món, és a dir, d'un estat o grau de l'Existència universal, és evident que no es podrà parlar literalment de la durada d'un Kalpa, avaluada segons una mesura de temps qualsevol, més que si es tracta d'aquell que es relaciona amb l'estat del qual el temps és una de les condicions determinants, estat que constitueix pròpiament el nostre món. Per a qualsevol altre cas, aquesta consideració de la durada i de la successió que ella implica no podrà tenir ja més que un valor purament simbòlic, i s'haurà de traslladar analògicament, en no ser llavors la successió temporal més que una imatge de l'encadenament, lògic i ontològic alhora, d'una sèrie "extra-temporal" de causes i efectes; però, d'altra banda, com el llenguatge humà no pot expressar directament altres condicions diferents a les del nostre estat, un simbolisme així està per això mateix prou justificat i s’ha de considerar com a perfectament natural i normal.
No tenim la intenció d'ocupar-nos ara dels cicles més extensos, tals com els Kalpas; ens limitarem als que es desenvolupen en l'interior del nostre Kalpa, és a dir als Manvantaras i les seves subdivisions. A aquest nivell, els cicles tenen un caràcter alhora còsmic i històric, ja que concerneixen més especialment a la humanitat terrestre, encara que estan alhora estretament vinculats amb els esdeveniments que es produeixen al nostre món fora d'aquesta. No hi ha en això una cosa que hagués de sorprendre, ja que la consideració de la història humana com aïllada en certa manera de tot la resta és exclusivament moderna i clarament oposada al que ensenyen totes les tradicions, que afirmen al contrari, unànimement, una correlació necessària i constant entre els ordres còsmic i humà.
Els Manvantaras, o eres de Manús successius, són en nombre de catorze, formant dues sèries septenàries de les quals la primera comprèn els Manvantaras passats i aquell en el qual estem actualment, i la segona els Manvantaras futurs. Aquestes dues sèries, de les que una es refereix així al passat, junt amb el present que és el seu resultant immediat, i l'altra en futur, poden posar-se en correspondència amb les dels set Swargas i els set Pâtâlas, que representen el conjunt dels estats respectivament superiors i inferiors a l'estat humà, si se'n situa un en el punt de vista de la jerarquia dels graus de l'Existència o de la manifestació universal, o anteriors i posteriors amb relació a aquest mateix estat, si se situa un en el punt de vista de l'encadenament causal dels cicles, descrit simbòlicament, com sempre, sota l'analogia d'una successió temporal. Aquest últim punt de vista és evidentment el que més importa aquí: permet veure, en l'interior del nostre Kalpa, com una imatge reduïda de tot el conjunt dels cicles de la manifestació universal, segons la relació analògica que anteriorment hem esmentat, i, en aquest sentit, podria dir-se que la successió dels Manvantaras marca en certa manera un reflex dels altres mons en el nostre. Pot assenyalar-se també, per confirmar aquesta aproximació, que els dos termes Manú i Loka s'empren igualment com a designacions simbòliques del número 14; parlar a aquest respecte d'una simple "coincidència" seria donar proves d'una completa ignorància de les raons profundes que són inherents a tot simbolisme tradicional.
També es pot considerar una altra correspondència amb els Manvantaras, pel que fa als set Dwîpas o "regions" en què està dividit el nostre món. Efectivament, encara que aquests es representin, segons el sentit mateix del terme que els designa, com d'altres tantes illes o continents repartits d'una determinada manera en l'espai, cal guardar-se bé de prendre això literalment en considerar-los simplement com a parts diferents de la terra actual. De fet, "emergeixen" per tanda i no simultàniament, el que equival a dir que només un d'ells està manifestat en el domini sensible durant el curs d'un determinat període. Si aquest període és un Manvantara, hi haurà que concloure d'això que cada Dwîpa haurà d'aparèixer dues vegades en el Kalpa, és a dir, una vegada en cada una de les dues sèries septenàries de què hem parlat fa poc; i de la relació entre aquestes dues sèries que es corresponen en sentit invers com passa en tots els casos similars i en particular amb les dels Swargas i els Pâtâlas, es pot deduir que l'ordre d'aparició dels Dwîpas, en la segona sèrie, haurà de ser igualment l'invers del qual ha tingut lloc en la primera. En suma, es tracta aquí més aviat d'estats diferents del món terrestre, abans que de "regions" pròpiament parlant: el Jambu-Dwîpa representa en realitat a la terra sencera en el seu estat actual, i, si es diu d'ell que s'estén al sud del Mêru, o de la muntanya "axial" al voltant de la qual s'efectuen les revolucions del nostre món, és perquè en efecte, en identificar-se simbòlicament el Mêru amb el pol Nord, tota la terra està situada veritablement al sud respecte a ell. Per explicar això més completament, caldria poder desenvolupar el simbolisme de les direccions|adreces de l'espai, segons les quals estan repartits els Dwîpas, així com les relacions de correspondència que existeixen entre aquest simbolisme espacial i el simbolisme temporal sobre el qual reposa tota la doctrina dels cicles; però, com no ens és possible entrar aquí en aquestes consideracions que exigirien per si soles tot un volum, devem acontentar-nos amb aquestes indicacions sumàries, que d'altra banda podran completar fàcilment per si mateixos tots aquells que té ja algun coneixement del que es tracta.
Aquesta manera d'encarar els set Dwîpas es troba també confirmada per les dades concordants d'altres tradicions en les quals es parla igualment de les "set terres", especialment l'esoterisme islàmic i
En l'esoterisme islàmic, potser més explícitament encara, les "set terres" apareixen com d'altres tantes tabaqât o "categories" de l'existència terrestre, que coexisteixen i s'interpenetren d'alguna manera, però de les quals només una pot ser assolida actualment pels sentits, mentre que les altres romanen en estat latent i no poden ser percebudes més que excepcionalment i en certes condicions especials; i, també aquí, estan manifestades exteriorment per tanda, en els diversos períodes que se succeeixen en el curs de la durada total d'aquest món. D'altra banda cada una de les "set terres" està regida per un Qutb o "Pol", qui correspon així molt clarament al Manú del període durant el qual la seva terra està manifestada; i aquests set Aqtâb estan subordinats al "Pol" suprem, com els diferents Manús ho estan a l'Adi-Manú o Manú primordial; però a més, a raó de la coexistència de les "set terres", ells exerceixen també les seves funcions, sota un cert aspecte, d'una manera permanent i simultània. Amb prou feines és necessari assenyalar que aquesta designació de "Pol" es relaciona estretament amb el simbolisme "polar" del Mêru que fa poc hem esmentat, tenint a més el mateix Mêru per exacte equivalent la muntanya de Qâf en la tradició islàmica. Afegim també que els set "Pols" terrestres són considerats com els reflexos dels set "Pols" celestes, qui presideixen respectivament als set cels planetaris; i això evoca naturalment la correspondència amb els Swargas en la doctrina hindú, el que acaba de mostrar la perfecta concordança que hi ha en aquest tema entre ambdues tradicions.
Considerarem ara les divisions d'un Manvantara, és a dir els Yugas, que són en nombre de quatre; i assenyalarem en primer lloc, sense insistir-hi llargament que aquesta divisió quaternària d'un cicle és susceptible d'aplicacions múltiples, i que es troba de fet en molts cicles d'ordre més particular: es poden citar com a exemples les quatre estacions de l'any, les quatre setmanes del mes lunar, les quatre edats de la vida humana; aquí també, hi ha correspondència amb un simbolisme espacial, relacionat en aquest cas principalment amb els quatre punts cardinals. D'altra banda, s'ha subratllat sovint l'equivalència manifesta dels quatre Yugas amb les quatre edats d'or, plata, bronze i ferro, tal com les coneixia l'antiguitat grecollatina: en una i una altra part igualment, cada període està assenyalat per una degeneració respecte al que l'ha precedit; i això, que s'oposa directament a la idea de "progrés" tal com la conceben els moderns, s'explica molt senzillament pel fet de que tot desenvolupament cíclic, és a dir, al capdavall tot procés de manifestació, en implicar necessàriament un allunyament gradual del principi, constitueix realment, en efecte, un "descens", la qual cosa a més és també el sentit real de la "caiguda" en la tradició judeocristiana.
D'un Yuga a l'altre, la degeneració va acompanyada d'una disminució en la durada, que a més es considera influeix en l'extensió de la vida humana, i el que importa abans que res en aquest sentit, és la relació que existeix entre les durades respectives d'aquests diferents períodes. Si la durada total del Manvantara es representa per 10, la del Krita-Yuga o Satya-Yuga ho serà per 4, la del Trêtâ-Yuga per 3, la del Dwâpara-Yuga per 2, i la del Kali-Yuga per 1; aquests números són també els dels peus del toro simbòlic del Dharma que es representen com reposant sobre la terra durant els mateixos períodes. La divisió del Manvantara s'efectua doncs segons la fórmula 10 = 4 + 3 + 2 +1, que és, en sentit invers, la de
Quant a les xifres indicades en diversos texts per a la durada del Manvantara, i conseqüentment per a la dels Yugas, s'ha de comprendre bé que de cap manera no s'han de considerar com constituint una "cronologia" en el sentit ordinari de la paraula, volem dir com expressant números d'anys que haguessin de prendre al peu de la lletra; per això precisament, certes variacions aparents en aquestes dades no impliquen en el fons cap contradicció real. El que hi ha que considerar en aquestes xifres, d'una manera general, és només el número 4.320, per la raó que explicarem a continuació, i no els zeros més o menys nombrosos dels quals va seguit, i que poden fins i tot estar destinats sobretot a despistar els qui volguessin entregar-se a certs càlculs. Aquesta precaució pot semblar estranya a primera vista, però tanmateix és fàcil d'explicar: si la durada real del Manvântara fos coneguda, i si a més, el seu punt de partida fos determinat amb exactitud, tot el món podria extreure sense dificultat d'això deduccions que permetrien preveure certs esdeveniments futurs; ara bé, cap tradició ortodoxa no ha promogut mai aquelles investigacions per mitjà de les quals pot arribar a conèixer l'home l'avenir en major o menor mesura, en presentar aquest coneixement a la pràctica molts més inconvenients que autèntics avantatges. Per això el punt de partida i la durada del Manvantara, sempre han estat dissimulats més o menys acuradament, ja sigui afegint o sostraient un determinat nombre d'anys a les dates autèntiques, o bé a multiplicant o dividint les duracions dels períodes cíclics de manera que només es conservin les seves proporcions exactes; i afegirem que en ocasions també l'ordre de certes correspondències s'ha invertit per motius similars.
Si la durada del Manvantara és 4.320, les dels quatre Yugas seran respectivament 1.728, 1.296, 864 i 432; però per quin número hi haurà que multiplicaries per obtenir en anys l'expressió d'aquestes durades? És fàcil observar que tots els números cíclics estan en relació directa amb la divisió geomètrica del cercle: així, 4.320 =360 x 12; no hi ha d'altra banda gens arbitrari o purament convencional en aquesta divisió, ja que, per raons que procedeixen de la correspondència que existeix entre l'aritmètica i la geometria, és normal que ella s'efectuï segons múltiples de 3, 9, 12, mentre que la divisió decimal és la que convé pròpiament a la línia recta. Tanmateix, aquesta observació, encara que veritablement fonamental, no permetria arribar molt lluny en la determinació dels períodes cíclics, si no se sabés a més que la base principal d'aquests, en l'ordre còsmic, és el període astronòmic de la precessió dels equinoccis, la durada dels quals és de 25.920 anys, de manera que el desplaçament dels punts equinoccials és d'un grau en 72 anys. Aquest número 72 és precisament un submúltiple de 4.320 =72 x 60, i 4.320 és al seu torn un submúltiple de 25.920 =4.320 x 6; el fet que per a la precessió dels equinoccis ens tornem a trobar els números relacionats amb la divisió del cercle és, pel demés, una altra prova del caràcter veritablement natural d'aquesta última; però la pregunta que es planteja és ara aquesta: quin múltiple o submúltiple del període astronòmic de què es tracta correspon realment a la durada del Manvantara?
El període que més freqüentment apareix en diferents tradicions, a dir veritat, és menys potser el propi de la precessió dels equinoccis que la seva meitat: és aquesta, en efecte, la que especialment correspon al que era el "gran any" de perses i grecs, avaluat sovint per aproximació en 12.000 o 13.000 anys, sent la seva durada exacta 12.960 anys. Donada la importància tan particular que d'aquesta manera s'atribueix en aquest període, s’ha de presumir que el Manvántara haurà de comprendre un nombre enter d'aquests "grans anys"; però llavors quin serà aquest número? Referent a això almenys, trobem, en un altre lloc diferent a la tradició hindú, una indicació precisa, i que sembla prou plausible com per a poder ser acceptada aquesta vegada literalment: entre els caldeus, la duració del regne de Xisuthros, que és manifestament idèntic a Vaiwasvata, el Manú de l'era actual, està fixada en 64.800 anys, és a dir exactament en cinc "grans anys". Observem incidentalment que el número 5, en ser el dels bhûtas o elements del món sensible, ha de tenir necessàriament una importància especial des del punt de vista cosmològic, la qual cosa tendeix a confirmar la realitat d'una avaluació així; potser inclús hi hauria lloc a considerar certa correlació entre els cinc bhûtas i els cinc "grans anys" successius de què es tracta, tant més com que, de fet, es troba en les tradicions antigues d'Amèrica Central una associació expressa dels elements amb certs períodes cíclics; però aquesta és una qüestió que exigiria ser examinada més de prop. Sigui com fos, si aquesta és en veritat la durada del Manvantara, i si es continua prenent com basi el número 4320, que és igual al terç del "gran any", és doncs per 15 que aquest número s'haurà de multiplicar. D'altra banda, els cinc "grans anys" es repartiran naturalment de manera desigual, però segons proporcions simples, en els quatre Yugas: el Krita-Yuga en contindrà 2, el Trêtâ Yuga 11/2, el Dwâpara-Yuga 1, i el Kali-Yuga 1/2; aquests números són sens dubte la meitat dels que teníem precedentment en representar per 10 la durada del Manvantara. Avaluades en anys ordinaris, aquestes mateixes durades dels quatre Yugas seran respectivament de 25.920, 19.440, 12.960 i 6.480 anys, formant el total de 64.800 anys; i es reconeixerà que aquestes xifres es mantenen almenys en uns límits perfectament versemblants, podent molt ben correspondre a l'antiguitat real de la present humanitat terrestre.
Detindrem aquí aquestes poques consideracions, doncs, per la qual cosa es refereix al punt de partida del nostre Manvantara, i, en conseqüència, al punt exacte del seu curs en el qual ens trobem actualment, no ens arriscarem a intentar determinar-los. Sabem, per totes les dades tradicionals, que estem des de fa ja llarg temps en el Kali-Yuga; podem dir, sense cap temor a equivocar-nos, que estem fins i tot en una fase avançada d'aquest, fase les descripcions de la qual segons els Pûranas responen a més, de la manera més sorprenent, als caràcters de l'època actual; però no seria imprudent voler precisar més?, i, per afegiment, no portaria això inevitablement a aquest tipus de prediccions a què la doctrina tradicional ha oposat, no sense greus raons, tants obstacles?
Article aparegut en anglès en el "Journal of the Indian Society of Oriental Art", número de Juny-Desembre de 1937, dedicat a A. K. Coomaraswamy en ocasió de seu seixanta aniversari. Reprès en "Etudes Traditionnelles", octubre de 1938 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
