René Guénon
La doctrina hindú ensenya que la durada d'un cicle humà, al qual dóna el nom de Manvantara, es divideix en quatre edats, que marquen altres tantes fases d'un enfosquiment gradual de l'espiritualitat primordial; són aquests mateixos períodes que les tradicions de l'antiguitat occidental, per la seva banda, designaven com les edats d'or, d'argent, de bronze i de ferro. Al present estem en la quarta edat, el Kali-Yuga o "edat ombrívola», i estem en ell, es diu, des de ja fa més de sis mil anys, és a dir, des d'una època molt anterior a totes les que són conegudes per la història «clàssica». Des d'aleshores, les veritats que d'antuvi eren accessibles a tots els homes han esdevingut cada cop més amagades i difícils d'assolir; aquells que les posseeixen són cada vegada menys nombrosos, i, si el tresor de la saviesa «no humana», anterior a totes les edats, no es pot perdre mai, tanmateix s'envolta de vels cada vegada més impenetrables, que la dissimulen a les mirades i sota els quals és extremadament difícil descobrir. És per això que per tot arreu, sota símbols diversos, es parla d'una cosa que s'ha perdut, almenys en aparença i en relació al món exterior, i que han de retrobar aquells que aspiren al veritable coneixement; però es diu també que el que està ocult així esdevindrà visible al final d'aquest cicle, que serà al mateix temps, en virtut de la continuïtat que lliga totes les coses entre si, el començament d'un cicle nou.
Però, es preguntarà sens dubte, per què el desenvolupament cíclic ha de complir-se així en un sentit descendent, que va d'allò superior al inferior, el que, com s'observarà sense esforç, és la negació mateixa de la idea de «progrés» tal com l'entenen els moderns? És perquè el desenvolupament de tota manifestació implica necessàriament un allunyament cada vegada més gran del principi del qual procedeix; partint del punt més alt, tendeix forçosament cap al més baix, i, com als cossos pesants, tendeix cap a ell amb una velocitat sense parar creixent, fins que troba finalment un punt de detenció. Aquesta caiguda podria caracteritzar-se com una materialització progressiva, ja que l'expressió del principi és pura espiritualitat; diem l'expressió, i no el principi mateix, ja que aquest no pot ser designat per cap dels termes que semblen indicar una oposició qualsevol, ja que està més enllà de totes les oposicions. D'altra banda, paraules com «esperit» i «matèria», que prenem aquí per més comoditat al llenguatge occidental, a dures penes tenen per ens més que un valor simbòlic; en tot cas, no poden convenir veritablement a allò del que es tracta més que a condició de descartar les interpretacions especials que els dóna la filosofia moderna, de la qual filosofia, el «espiritualisme» i el «materialisme» no són, als nostres ulls, més que dues formes complementàries que s'impliquen l'una a l'altra i que són igualment menyspreables per a qui es vol elevar per sobre d'aquests punts de vista contingents. Però per altra banda no és de metafísica pura del que ens proposem tractar aquí, i és per això que, sense perdre de vista mai els principis essencials, podem, prenent les precaucions indispensables per evitar tot equívoc, permetre l'ús de termes que, encara que inadequats, semblin susceptibles de fer les coses més fàcilment comprensible, en la mesura que això es pot fer sense desnaturalitzar.
El que acabem de dir del desenvolupament de la manifestació presenta una visió que, encara que és exacta en el conjunt, tanmateix està molt simplificada i esquematitzada, ja que pot fer pensar que aquest desenvolupament es fa en línia recta, segons un sentit únic i sense oscil·lació de cap tipus; la realitat és molt més complexa. En efecte, hi ha lloc a considerar en totes les coses, com ho indicàvem ja precedentment, dues tendències oposades, una descendent i l'altra ascendent, o si un vol servir-se d'una altra manera de representació, una centrífuga i l'altra centrípeta; i del predomini d'una o de l'altra procedeixen dues fases complementàries de la manifestació, una d'allunyament del principi, l'altra de retorn cap al principi, que sovint es comparen simbòlicament als moviments del cor o a les dues fases de la respiració. Encara que aquestes dues fases es descriguin ordinàriament com successives, cal concebre que, en realitat, les dues tendències a les quals corresponen actuen sempre simultàniament, encara que en proporcions diverses; i passa a vegades, en alguns moments crítics on la tendència descendent sembla a punt de predominar definitivament en la marxa general del món, que una acció especial intervé per reforçar la tendència contrària, i d'aquesta manera restablir un cert equilibri almenys relatiu, tal com poden comportar les condicions del moment, i d'operar així un redreçament parcial, pel qual el moviment de caiguda pot semblar detingut o neutralitzat temporàniament.
És fàcil comprendre que aquestes dades tradicionals, a les quals hem de cenyir-nos per esbossar una apercepció molt resumida, fan possibles concepcions molt diferents de tots els assaigs de «filosofia de la història» a què es lliuren els moderns, i molt més amplis i profunds . Però, de moment, no pensem remuntar als orígens del cicle present, ni tampoc més simplement als començaments del Kali-Yuga; les nostres intencions no es refereixen, d'una manera directa almenys, més que a un domini molt més limitat, a les últimes fases d'aquest mateix Kali-Yuga. En efecte, en l'interior de cada un dels grans períodes dels que hem parlat, es poden distingir també diferents fases secundàries, que constitueixen altres tantes subdivisions seves, i, ja que cada part és en certa manera anàloga al tot, aquestes subdivisions reprodueixen per així dir, en una escala més reduïda, la marxa general del gran cicle al que s'integren; però, aquí també, una investigació completa de les modalitats d'aplicació d'aquesta llei als diversos casos particulars ens portaria molt més enllà del quadre que ens hem traçat per a aquest estudi. Per acabar aquestes consideracions preliminars, esmentarem només algunes de les últimes èpoques particularment crítiques que ha travessat la humanitat, aquelles que entren en el període que es té costum d'anomenar «històric», perquè és efectivament l'únic veritablement accessible a la història ordinària o «profana», i això ens conduirà de manera natural a la qual cosa que ha de constituir l'objecte propi del nostre estudi, ja que la darrera d'aquestes èpoques crítiques no és altra que la que constitueix el que es diuen els temps moderns.
Hi ha un fet bastant estrany, que ningú sembla haver observat mai com mereix ser-ho: és que el període pròpiament «històric», en el sentit que acabem d'indicar, es remunta exactament al segle VI abans de l'era cristiana, com si hagués aquí, en el temps, una barrera que no és possible traspassar amb l'ajuda dels mitjans de recerca de què disposen els investigadors ordinaris. A partir d'aquesta època, en efecte, es té per tot arreu una cronologia força precisa i ben establerta; per tot el que és anterior, per contra, ningú obté en general més que una aproximació molt vaga, i les dates proposades per als mateixos esdeveniments varien freqüentment en diversos segles. Fins i tot per als països on no es tenen més que simples vestigis dispersos, com Egipte per exemple, això és molt cridaner; i el que és potser més sorprenent encara, és que, en un cas excepcional i privilegiat com el de la Xina, que posseeix, per èpoques molt més remotes, annals datats per mitjà d'observacions astronòmiques que no haurien de deixar lloc a cap dubte, els moderns no deixen per aixó de qualificar menys de «llegendàries» a aquelles èpoques, com si hagués aquí un domini on no es reconeix el dret a cap certesa i on es prohibeixen a si mateixos obtenir-les. Així doncs, l'antiguitat anomenada «clàssica» no és, francament, més que una antiguitat completament relativa, i fins i tot molt més a prop dels temps moderns que la veritable antiguitat, ja que no es remunta tan sols a la meitat del Kali-Yuga , la durada, segons la doctrina hindú, no és ella mateixa més que la desena part de la del Manvantara; I per això es podrà jutjar suficientment fins a quin punt els moderns tenen raó per estar tan orgullosos de l'extensió dels seus coneixements històrics! Tot això, respondrien sens dubte per justificar-se, no són més que períodes «llegendaris», i és per això que estimen no haver de tenir en compte, però aquesta resposta no és precisament més que la confessió de la seva ignorància, i d'una incomprensió que és l'únic que pot explicar el seu menyspreu de la tradició; en efecte, l'esperit específicament modern, no és, com ho mostrarem més endavant, res més que l'esperit antitradicional.
En el segle VI abans de l'era cristiana, qualsevol que hagi estat la seva causa, es van produir canvis considerables en quasi tots els pobles; per altra banda, aquests canvis van presentar caràcters diferents segons els països. En alguns casos, va ser una readaptació de la tradició a altres condicions que les que havien existit anteriorment, readaptació que es va complir en un sentit rigorosament ortodox; això és el que va tenir lloc concretament a la Xina, on la doctrina, constituïda primitivament en un conjunt únic , va ser dividida aleshores en dues parts clarament diferents: el Taoisme, reservat a una elit, i que comprenia la metafísica pura i les ciències tradicionals d'ordre pròpiament especulatiu, i el confucianisme, comú a tots sense distinció, i que tenia per domini les aplicacions pràctiques i principalment socials. En els perses, sembla que hi hagi hagut igualment una readaptació del Mazdeisme, ja que aquesta època va ser la de l'últim Zoroastre. A l'Índia, es va veure néixer llavors el Budisme, que, qualsevol que hagi estat el seu caràcter original, havia de desembocar, al contrari, almenys en algunes de les seves branques, en una rebel·lió contra l'esperit tradicional, rebel·lió que va arribar fins la negació de tota autoritat, fins a una veritable anarquia, en el sentit etimològic de «absència de principi», en l'ordre intel·lectual i en l'ordre social. El que és força curiós, és que, a l'Índia, no es troba cap monument més enllà d'aquesta època, i els orientalistes, que volen fer començar tot amb el Budisme la importància del qual exageren singularment, han intentat treure partit d'aquesta constatació a favor de la seva tesi, no obstant això, l'explicació del fet és ben simple: és que totes les construccions anteriors eren en fusta, de tal manera que han desaparegut naturalment sense deixar rastre; però el que és veritat, és que un tal canvi en el mode de construcció correspon necessàriament a una modificació profunda de les condicions generals d'existència del poble on s'ha produït.
Apropant-nos a l'Occident, veiem que, en els jueus, la mateixa època va ser la de la captivitat de Babilònia; i el que és potser un dels fets més sorprenents que s'hagin de constatar, és que un curt període de setanta anys va ser suficient per fer perdre fins a la seva escriptura, ja que després van haver reconstituir els Llibres sagrats amb caràcters diferents d'aquells que havien estat en ús fins aleshores. Es podrien esmentar encara molts altres esdeveniments que es refereixen gairebé a la mateixa data: notarem només que va ser per a Roma el començament del període pròpiament «històric», que va succeir a l'època «llegendària» dels reis, i que se sap també, encara que d'una manera una mica vaga, que hi va haver aleshores importants moviments en els pobles cèltics; però, sense insistir més en això, arribarem a pel que fa a Grècia. Allà igualment, al segle VI aC. va ser el punt de partida de la civilització anomenada «clàssica», l'única a la qual els moderns reconeixen el caràcter «històric», i tot el que precedeix és prou mal conegut com per ser tractat de «llegendari», encara que els descobriments arqueològics recents ja no permeten dubtar que, almenys, hi va haver-hi una civilització molt real, i ens tenim algunes raons per pensar que aquella primera civilització hel·lènica va ser molt més interessant intel·lectualment que la que la va seguir, i que les seves relacions no deixen d'oferir alguna analogia amb les que existeixen entre l'Europa de l'edat mitjana i l'Europa moderna. No obstant això, convé destacar que l'escissió no va ser tan radical com en aquest darrer cas, ja que hi va haver, almenys parcialment, una readaptació efectuada en l'ordre tradicional, principalment en el domini dels «misteris», i amb això cal relacionar Pitàgores, que va ser sobretot, sota una forma nova, una restauració de l'Orfisme anterior, i on els llaços evidents amb el culte dèlfic de l’Apol·lo hiperbori permeten considerar fins i tot una filiació contínua i regular amb una de les tradicions més antigues de la humanitat. Però, per altra banda, aviat es va veure aparèixer una cosa de la qual encara no s'havia tingut cap exemple i que, a continuació, havia d'exercir una influència nefasta sobre tot el món occidental: volem parlar d'aquesta manera especial de pensament que va prendre i va guardar el nom de «filosofia», i aquest punt és prou important com per que ens aturem en ell alguns instants.
La paraula «filosofia», en si mateixa, pot prendre certament en un sentit molt legítim, que va ser sens dubte el seu sentit primitiu, sobretot si és veritat que, com es pretén, és Pitàgores qui el va emprar primer: etimològicament, no significa res més que «amor de la saviesa»; així doncs, designa primer una disposició prèvia requerida per arribar a la saviesa, i pot designar també, per una extensió completament natural, la indagació que, naixent d'aquesta disposició mateixa, ha de conduir al coneixement. Per tant, no és més que un estadi preliminar i preparatori, un encaminament cap a la saviesa, un grau que correspon a un estat inferior a aquesta; la desviació que s'ha produït després ha consistit en prendre aquest grau transitori per la meta mateixa, en pretendre substituir la saviesa per la «filosofia», la qual cosa implica l'oblit o el desconeixement de la veritable naturalesa d'aquesta última. És així com va prendre naixement el que podem anomenar la filosofia «profana», és a dir, una pretesa saviesa purament humana, i per tant d'ordre simplement racional, que pren el lloc de la veritable saviesa tradicional, suprarracional i «no humana». Tanmateix, va subsistir encara una mica d'aquesta a través de tota l'antiguitat; el que ho prova, és primer la persistència dels «misteris», dels quals el caràcter essencialment «iniciàtic» no podria ser contestat, i és també el fet que l'ensenyament dels filòsofs mateixos tenia a la vegada, el més freqüentment, un costat «exotèric» i un costat «esotèric», podent aquest últim permetre el vincle a un punt de vista superior, que, per altra banda, es manifesta d'una manera molt clara, encara que potser incompleta sota certs aspectes, alguns segles més tard, en els alexandrins. Perquè la filosofia «profana» es constituís definitivament com a tal, era necessari que romangués només el «exoterisme» i que s'arribés fins a la negació pura i simple de tot «esoterisme»; és en això precisament en el que havia de desembocar, en els moderns, el moviment començat pels Grecs; les tendències que ja s'havien afirmat en aquells havien de dur llavors fins les seves conseqüències més extremes, i la importància excessiva que havien acordat al pensament racional anava a accentuar també per arribar al «racionalisme», actitud especialment moderna que ja no consisteix simplement en ignorar, sinó a negar expressament tot el que és d'ordre suprarracional; però no anticipem més, ja que haurem de tornar de nou sobre aquestes conseqüències i veure el seu desenvolupament en una part de la nostra exposició.
Pel que s'acaba de dir, cal retenir una cosa particularment des del punt de vista que ens ocupa: és que convé cercar en l'antiguitat «clàssica» alguns dels orígens del món modern; així doncs, aquest no manca enterament de raó quan es reivindica de la civilització grecollatina i es pretén el seu continuador. No obstant això, cal dir que no es tracta més que d'una continuació llunyana i un poc infidel, ja que, malgrat tot, en aquella antiguitat, hi havia moltes coses, en l'ordre intel·lectual i espiritual, l'equivalent de les quals no es podria trobar entre els moderns; en tot cas, en l'enfosquiment progressiu del veritable coneixement, es tracta de dos graus força diferents. D'altra banda, es podria concebre que la decadència de la civilització antiga hagi conduït, d'una manera gradual i sense solució de continuïtat, a un estat més o menys semblant al que veiem avui dia, però, de fet, la cosa no va ser així, i, en l'interval, hi va haver, per a l'Occident, una altra època crítica que va ser al mateix temps una d'aquelles èpoques de redreçament a les que fèiem al·lusió més enrere.
Aquesta època és la del començament i de l'expansió del Cristianisme, que coincideix, d'una banda, amb la dispersió del poble jueu, i, per altra banda, amb l'última fase de la civilització grecollatina, i podem passar més ràpidament sobre aquests esdeveniments , malgrat la seva importància, perquè generalment són més coneguts que aquells dels que hem parlat fins aquí, i perquè el seu sincronisme ha estat més destacat, fins i tot pels historiadors de mires més superficials. També s'han assenyalat bastant freqüentment alguns trets comuns a la decadència antiga ja l'època actual, i, sense voler portar massa lluny el paral·lelisme, cal reconèixer que hi ha en efecte algunes semblances força cridaneres. La filosofia purament «profana» havia guanyat terreny: l'aparició de l'escepticisme d'una banda, l'èxit del «moralisme» estoic i epicuri per l'altre, mostren prou fins a quin punt s'havia rebaixat la intel·lectualitat. Al mateix temps, les antigues doctrines sagrades, que gairebé ningú comprenia ja, havien degenerat, pel fet d'aquesta incomprensió, a «paganisme» en el veritable sentit d'aquesta paraula, és a dir, que ja no eren més que «supersticions», coses que, havent perdut la seva significació profunda, es sobrevivien a si mateixes únicament per manifestacions completament exteriors. Hi va haver intents de reacció contra aquesta decadència: l'hel·lenisme mateix es va intentar revivificar amb l'ajuda d'elements presos a les doctrines orientals amb les que podia trobar-se en contacte, però això ja no era suficient, la civilització grecollatina havia d'acabar, i el redreçament havia de venir d' altra banda i operar sota una forma diferent. Va ser el Cristianisme el que va complir aquesta transformació, i, anotem-ho de passada, la comparació que es pot establir sota algunes relacions entre aquell temps i el nostre és potser un dels elements determinants del «messianisme» desordenat que surt a la llum actualment. Després del període turbulent de les invasions bàrbares, necessari per acabar la destrucció de l'antic estat de coses, es va restaurar un ordre normal per una durada d'alguns segles; va ser l'edat mitjana, tan desconeguda per als moderns que són incapaços de comprendre la seva intel·lectualitat, i per als qui aquesta època sembla certament molt més estranya i llunyana que l'antiguitat «clàssica».
Per a nosaltres, la veritable edat mitjana s'estén des del regnat de Carlemany fins al començament del segle XVI; en aquesta última data comença una nova decadència que, a través d'etapes diverses, anirà accentuant-se fins als nostres dies. És aquí on està el veritable punt de partida de la crisi moderna: és el començament de la desagregació de la «cristiandat», a la qual s'identificava essencialment la civilització occidental de l'edat mitjana; és, alhora, la fi del règim feudal, bastant estretament solidari d'aquella mateixa «cristiandat», l'origen de la constitució de les «nacionalitats». Així doncs, cal fer remuntar l'època moderna a prop de dos segles abans del que es fa ordinàriament; el Renaixement i la Reforma són sobretot resultants, i no s'han fet possibles més que per la decadència prèvia, però, ben lluny de ser un redreçament, van marcar una caiguda molt més profunda, perquè consumiren la ruptura definitiva amb l'esperit tradicional, un en el domini de les ciències i de les arts, i l'altra en el domini religiós mateix, que era no obstant aquell on una tal ruptura hagués pogut semblar més difícilment concebible.
El que es diu el Renaixement va ser en realitat, com ja ho hem dit en altres ocasions, la mort de moltes coses; sota pretext de tornar de nou a la civilització grecorromana, no es va prendre d'aquella més que el que havia tingut de més exterior, perquè únicament això s'havia pogut expressar clarament en textos escrits; i aquesta restitució incompleta no podia ser com a altres més que un caràcter molt artificial, ja que es tractava de formes que, des de feia segles, havien deixat de viure de la seva vida veritable. Pel que fa a les ciències tradicionals de l'edat mitjana, després d'haver tingut encara algunes últimes manifestacions cap a aquesta època, van desaparèixer tan totalment com les de les civilitzacions remotes que van ser aniquilades d'antuvi per algun cataclisme, i, aquesta vegada, res havia de venir a reemplaçar-les . D'ara endavant no hi va haver més que la filosofia i la ciència «profanes», és a dir, la negació de la veritable intel·lectualitat, la limitació del coneixement a l'ordre més inferior, l'estudi empíric i analític de fets que no són vinculats a cap principi, la dispersió en una multitud indefinida de detalls insignificants, l'acumulació d'hipòtesis sense fonament, que es destrueixen incessantment les unes a les altres, i de mires fragmentàries que no poden conduir a res, excepte a aquestes aplicacions pràctiques que constitueixen l'única superioritat efectiva de la civilització moderna; superioritat poc envejable per la resta, i que, al desenvolupar fins asfixiar a tota altra preocupació, ha donat a aquesta civilització el caràcter purament material que fa d'ella una veritable monstruositat.
El que és completament extraordinari és la rapidesa amb què la civilització de l'edat mitjana va caure en el més complet oblit; els homes del segle XVII ja no tenien la menor noció d'ella, i els monuments seus que van subsistir ja no representaven res als seus ulls, ni en l'ordre intel·lectual, ni en l'ordre estètic; per això es pot jutjar quant s'havia canviat la mentalitat en l’interval. No anirem a buscar aquí els factors, certament molt complexos, que van concórrer a aquest canvi, tan radical que sembla difícil admetre que hagi pogut operar espontàniament i sense la intervenció d'una voluntat directriu la naturalesa exacta roman forçosament força enigmàtica; a aquest respecte, hi ha circumstàncies molt estranyes, com la vulgarització, en un moment determinat, i presentant com descobriments nous, de coses que eren conegudes en realitat des de feia molt de temps, però el coneixement, en raó d'alguns inconvenients que corrien el risc de sobrepassar els seus avantatges, no hi havia estat difós fins aleshores en el domini públic. És molt inversemblant també que la llegenda que va fer de l'edat mitjana una època de «tenebres», d'ignorància i de barbàrie, hagi pres naixement i s'hagi acreditat per si sola, i que la veritable falsificació de la història a la qual els moderns s'han lliurat hagi estat empresa sense cap idea preconcebuda; però no anirem més endavant en l'examen d'aquesta qüestió, ja que, de qualsevol manera que s'hagi dut a terme aquest treball, de moment, és la constatació del resultat de la qual, en definitiva, ens importa més.
Hi ha una paraula que va rebre tots els honors en el Renaixement, i que resumia per endavant tot el programa de la civilització moderna: aquesta paraula és la de «humanisme». Es tractava en efecte de reduir tot a proporcions purament humanes, de fer abstracció de tot principi d'ordre superior, i, es podria dir simbòlicament, d'apartar-se del cel sota pretext de conquerir la terra; els Grecs, l'exemple dels quals es pretenia seguir, mai havien arribat tan lluny en aquest sentit, ni tan sols en el temps de la seva més gran decadència intel·lectual, i almenys les preocupacions utilitàries mai havien passat en ells al primer pla, talment com havia de produir-se aviat en els moderns. El «humanisme», ja era una primera forma del que ha esdevingut el «laïcisme» contemporani, i, en voler reduir tot a la mida de l'home, pres com un fi en si mateix, s'ha acabat per descendir, d'etapa a etapa, al nivell d'allò més inferior que hi ha en aquest, i per no buscar amb prou feines més que la satisfacció de les necessitats inherents al costat material de la seva naturalesa, cerca ben il·lusòria, tanmateix, ja que crea sempre més necessitats artificials de les que pot satisfer.
Arribarà el món modern fins al fons d'aquesta pendent fatal, o bé, com ha passat en la decadència del món grecollatí, es produirà, aquesta vegada també, un nou redreçament abans que hagi arribat al fons de l'abisme a on és arrossegat? Sembla que ja no sigui gairabé possible una detenció a meitat de camí, i que, segons totes les indicacions proporcionades per les doctrines tradicionals, haguem entrat veritablement en la fase final del Kali-Yuga, en el període més ombrívol d'aquesta «edat ombrívola» , en aquest estat de dissolució del que no és possible sortir més que per un cataclisme, perquè ja no és un simple redreçament el que aleshores és necessari, sinó una renovació total. El desordre i la confusió regnen en tots els dominis; han estat portats fins a un punt que sobrepassa amb molt de tot el que s'havia vist precedent, i, partint de l'Occident, amenacen ara amb envair el món sencer; sabem bé que el seu triomf no pot ser mai més que aparent i passatger, però, en un tal grau, sembla ser el signe de la més greu de totes les crisis que la humanitat hagi travessat en el curs del seu cicle actual. No hem arribat a aquesta època temible anunciada pels Llibres sagrats de l'Índia, «on les castes estaran barrejades, on la família ja no existirà»? Només cal mirar al voltant de sí per a convèncer-se que aquest estat és realment el del món actual, i per constatar per tot arreu aquesta decadència profunda que l'Evangeli diu «la abominació de la desolació». És necessari no dissimular la gravetat de la situació; convé considerar-la tal com és, sense cap «optimisme», però també sense cap «pessimisme», ja que com ho dèiem abans, la fi de l'antic món serà també el començament d'un món nou.
Ara, es planteja una qüestió: quina és la raó de ser d'un període com aquest en el què vivim? En efecte, per anormals que siguin les condicions presents considerades en si mateixes, però han d'entrar en l'ordre de les coses, en aquest ordre que, segons una fórmula extrem oriental, està fet de la suma de tots els desordres; aquesta època, per penosa i turbulenta que sigui, ha de tenir també, com totes les altres, el seu lloc marcat en el conjunt del desenvolupament humà, i per altra banda, el fet mateix de que estava prevista per les doctrines tradicionals és a aquest respecte una indicació suficient. El que hem dit de la marxa general d'un cicle de manifestació, que va en el sentit d'una materialització progressiva, dóna immediatament l'explicació d'un tal estat, i mostra bé que el que és anormal i desordenat sota un cert punt de vista particular no és però més que la conseqüència d'una llei que es refereix a un punt de vista superior o més extens. Agregats, sense insistir en això, que, com tot canvi d'estat, el pas d'un cicle a un altre no pot complir-se més que en la foscor; en això hi ha també una llei molt important i que les seves aplicacions són múltiples, però, per això mateix , una exposició una mica detallada d'ella ens portaria massa lluny.
No és això tot: l'època moderna ha de correspondre necessàriament al desenvolupament d'algunes de les possibilitats que, des de l'origen, estaven incloses en la potencialitat del cicle actual, i, per inferior que sigui el rang ocupat per aquestes possibilitats en la jerarquia del conjunt, per això no havien d'estar menys, tant com les altres, cridades a la manifestació segons l'ordre que els està assignat. Sota aquesta relació, el que, segons la tradició, caracteritza a l'última fase del cicle, és, es podria dir, l'explotació de tot el que ha estat menysprear o rebutjat en el curs de les fases precedents, i, efectivament, és això el que podem constatar en la civilització moderna, que no viu en certa manera més que d'allò que les civilitzacions anteriors no havien volgut. Per adonar-se d'això, no cal més que veure com els representants d'aquestes mateixes civilitzacions que s'han mantingut fins aquí en el món oriental, aprecien les ciències occidentals i les seves aplicacions industrials! Tanmateix, aquests coneixements inferiors, tan meyspreables als ulls de qui té un coneixement d'un altre ordre, havien de ser «fets», i no podien ser-ho més que en un estadi on la veritable intel·lectualitat hagués desaparegut; aquestes investigacions d'un abast exclusivament pràctic, en el sentit més estret d'aquest terme, s'havien de dur a terme, però no podien ser-ho més que en l'extrem oposat de l'espiritualitat primordial, per homes immersos en la matèria fins al punt de no concebre res més enllà, i que esdevenen tant més esclaus d'aquesta matèria com més volen fer-se servir d'ella, la qual cosa els condueix a una agitació sempre creixent, sense regla i sense meta, a la dispersió en la pura multiplicitat, fins a la dissolució final.
Tal és, esbossada en els seus grans trets i reduïda a l'essencial, la veritable explicació del món modern, però, declarem-ho molt clarament, aquesta explicació no podria prendre's de cap manera com una justificació. Una desgràcia inevitable, per això no és menys una desgràcia; i, fins i tot si del mal ha de sortir un bé, això no treu el mal seu caràcter; per altra banda, entenen-ho bé, no emprem aquí aquests termes de «bé» i de «malament» més que per fer comprendre millor, i fora de tota intenció específicament «moral». Els desordres parcials no poden no ser, perquè són elements necessaris de l'ordre total; però, malgrat això, una època de desordre és, en si mateixa, una cosa comparable a una monstruositat, que, encara que és la conseqüència d'algunes lleis naturals, per això no és menys una desviació i una mena d'error, o un cataclisme, que, tot i que resulta del curs normal de les coses, és de la mateixa manera, si es considera aïlladament, un trastorn i una anomalia. La civilització moderna, com totes les coses, té forçosament la seva raó de ser, i, si és veritablement la que acaba un cicle, es pot dir que ella és el que ha de ser, que ve en el seu temps i en el seu lloc, però per això no haurà de ser jutjada menys segons la paraula evangèlica molt freqüentment mal compresa: «És necessari que hi hagi escàndol; però ai d'aquell per qui l'escàndol arriba!».
(Traduït de "La Crise du Monde Moderne")
