René Guénon
En l'article publicat anteriorment amb el títol de "Atlàntida i Hiperbòria", assenyalàvem la confusió que massa sovint es fa entre la Tradició primordial, originalment "polar" en el sentit literal de la paraula, i el punt de partida de la qual és el mateix del present Manvantara, i la tradició derivada i secundària que fou l'atlant, que es refereix a un període molt més restringit. Varem dir llavors, com moltes altres vegades (1), que tal confusió podia explicar-se, en certa mesura, pel fet que els centres espirituals subordinats eren constituïts a imatge del Centre suprem, i se'ls havia aplicat les mateixes denominacions. És així com la Tula atlant, el nom de la qual s'ha conservat en l'Amèrica central on va ser dut pels Tolteques, va haver de ser la seu d'un poder espiritual que era com una emanació del de la Tula hiperbòria; i com aquest nom de Tula designa a Lliura, la seva aplicació guarda estreta relació amb el trasllat de la mateixa designació des de la constel·lació polar de l'Óssa Major fins al signe zodiacal que, encara avui, duu el nom de Lliura. També cal referir a la tradició el trasllat del saptariksha (l'estatge simbòlic dels set Rishis), en certa època, des de la mateixa Óssa a les Plèiades, constel·lació igualment formada per set estrelles, però de situació zodiacal; el que no deixa dubtes referent a això, és que les Plèiades eren anomenades filles de Atlas i, com a tals, també eren esmentades com Atlàntides.
Tot això està d'acord amb la situació geogràfica dels centres tradicionals, relacionada tant amb els seus caràcters propis, com amb el seu lloc respectiu en el període cíclic, doncs aquí tot està relacionat molt més íntimament del que podrien suposar qui ignoren les lleis de certes correspondències. L’Hiperbòria correspon evidentment al Nord, i l’Atlàntida a Occident; i és notable que les mateixes designacions d'aquestes dues regions, tanmateix clarament distintes, puguin també prestar-se a confusió, a l’haver-se aplicat noms d'igual arrel a ambdues. En efecte, es troba aquesta arrel, en formes tan diverses com hiber, iber o eber, i també ereb per transposició de les lletres, com designant alhora la regió de l'hivern, és a dir, el Nord i la regió de la tarda, o del sol ponent, és a dir, Occident, i als pobles que habiten l'una i l'altra regió; aquest fet, és clarament del mateix ordre, també, que els quals acabem de recordar. La posició mateixa del centre atlant en l'eix Orient-Occident indica la seva subordinació pel que fa al centre hiperbori, situat en l'eix polar Nord-Sud. En efecte, encara que el conjunt dels dos eixos forma, en el sistema complet de les sis direccions de l'espai, el que es pot anomenar una creu horitzontal, l'eix Nord-Sud no deixa per això d'haver de ser considerat com relativament vertical pel que fa a l'eix Orient-Occident, com hem explicat en altre lloc (2). També, conforme al simbolisme anual, es pot donar al primer d'aquests dos eixos el nom d'eix solsticial, i al segon el d'eix equinoccial i això permet comprendre que el punt de partida donat a l'any no sigui el mateix en totes les formes tradicionals. El punt de partida que es pot anomenar normal, com directament de conformitat amb la Tradició primordial, és el solstici d'hivern; el fet de començar l'any en un dels equinoccis indica el vincle amb una tradició secundària, com la tradició atlant.
Aquesta última, per altra banda, al situar-se en una regió que correspon a la tarda en el cicle diürn, s’ha de considerar pertanyent a una de les últimes divisions del cicle de la humanitat terrena actual, així doncs, com relativament recent; i, de fet, sense tractar de donar precisions que serien difícilment justificables, es pot dir que pertany certament a la segona meitat del present Manvantara (3). A més, com, en l'any, la tardor correspon a la tarda del dia, pot veure's una al·lusió directa al món atlant en el que indica la tradició hebrea (el nom de la qual és a més dels quals assenyalen l'origen occidental), que el món va ser creat en el equinocci de tardor (el primer dia del mes de Thishri, segons una determinada transposició de les lletres de la paraula Bereshit); i potser també és aquesta la raó més immediata (hi ha altres d'ordre més profund) de la enunciació de la "tarda" (ereb) abans del matí" (boquer) en el relat dels "dies del Gènesi"(4). Això podria trobar confirmació en el fet que el significat literal del nom de Adam és "vermell", sent precisament la tradició atlant la de la raça vermella; i sembla també que el diluvi bíblic correspon directament al cataclisme en el qual va desaparèixer la Atlàntida, i que, per tant, no ha de ser identificat amb el diluvi de Satyavrata que, segons la tradició hindú, sorgida directament de la Tradició primordial, va precedir immediatament el començament del nostre Manvantara (5). Naturalment, aquest sentit, que es pot anomenar històric, no exclou de cap manera els altres sentits; a més, mai cal perdre de vista que, segons l'analogia que hi ha entre un cicle principal i els cicles secundaris en que es divideix, totes les consideracions d'aquest ordre sempre són susceptibles d'aplicacions en graus diversos; però el que volem dir, és que sembla que el cicle atlant s'hagi pres com base en la tradició hebraica, ja sigui que la transmissió es fes per mitjà dels egipcis, el que almenys no tindria gens d'inversemblant, o per qualsevol altre mitjà. Si fem aquesta última reserva, és perquè sembla particularment difícil determinar com es va fer la unió del corrent vingut d'Occident, després de la desaparició de la Atlàntida, amb altre corrent descendit del Nord i que procedia directament de la Tradició primordial, unió de la qual havia de resultar la constitució de les diferents formes tradicionals pròpies de l'última part del Manvantara. En tot cas, no es tracta d'una reabsorció pura i simple, en la Tradició primordial, del que havia sortit d'ella en una època anterior; es tracta d'una espècie de fusió entre formes prèviament diferenciades, per a donar origen a altres formes adaptades a noves circumstàncies de temps i llocs; i el fet que ambdues corrents apareguin llavors, en certa manera com autònomes pot contribuir també a mantenir la il·lusió d'una independència de la tradició atlant. Sens dubte, si es volen buscar les condicions que es va operar aquesta unió, caldria donar una importància particular a la Cèltica i la Caldea, el nom de la qual, que és el mateix, no designava en realitat a un poble particular, sinó a una casta sacerdotal; però qui sap, avui dia, què van ser la tradició cèltica i la caldea, així com la dels egipcis? Mai s'és massa prudent quan es tracta de civilitzacions totalment desaparegudes, i per cert no són les temptatives de reconstitució a les que es lliuren els arqueòlegs profans el que pot aclarir la qüestió; però no és menys cert que molts vestigis d'un passat oblidat surten de la terra en la nostra època, i això no pot mancar de raó de ser. Sense aventurar la menor predicció sobre el que pugui resultar de tals descobriments, el possible abast dels quals solen ser incapaços de sospitar aquells mateixos que els efectuen, cal veure en això certament, un "signe dels temps": No ha de tornar a trobar-se tot en el final del Manvantara, per a servir de punt de partida per a l'elaboració del cicle futur?
NOTES:
(1) Veure especialment Le Roi du Monde
(2) Vegi's el nostre estudi Le Symbolisme de la Croix.
(3) Pensem que la durada de la civilització atlant hagué de ser igual a un "gran any", entès en el sentit d'un semiperíode de precessió dels equinoccis. Quant al cataclisme que va posar fi a aquesta civilització, certes dades concordants semblen indicar que va passar set mil dos-cents anys abans de l'any 720 del Kali-Yuga, any que és el punt de partida d'una era coneguda, però de la qual, aquells que l'esmenten encara avui semblen haver oblidat el seu origen i la seva significació.
(4) Entre els àrabs és costum contar les hores del dia a partir del mahgreb, és a dir, la posta del sol.
(5) En canvi, els diluvis de Deucalió i Ogyges, entre els grecs, semblen referir-se a períodes encara més restringits i a cataclismes parcials posteriors al de la Atlàntida.
Publicat en "Le Voile d´Isis", agost-setembre de 1981 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"
