Julius Evola
L'alteració de la visió ària del món, a l'Índia, neix allà on la identitat entre el Atma i Brahma és interpretat en un sentit panteista que remet a l'esperit del Sud. Brahma no és llavors, com en el primer període Atharvavèdic i fins i tot en el dels Brahmana, l'esperit, la força màgica informe, tenint gairebé una qualitat de "raja" que l'ari domina i dirigeix amb el seu ritu: és pel contrari l'U-En-Tot, del que procedeix tota vida i en el qual tota vida es dissol de nou. Interpretat en aquest sentit panteista, la doctrina de la identitat del Atma amb Brahma condueix a la negació de la personalitat espiritual i es transforma en un ferment de degeneració i promiscuïtat: un dels seus corol•laris serà la identitat de totes les criatures. La doctrina de la reencarnació compresa en el sentit d'un destí que imposa una reaparició constant i sempre vana al món condicionat, o samsara, doctrina aliena al primer període vèdic cobra una importància de primer pla. L'ascesi pot així orientar-se cap un alliberament que té primerament el sentit d'una evasió més que d'una realització veritablement transcendent.
El budisme dels orígens, obra d'un asceta d'estirp guerrera, pot ser considerat, en diversos graus, com una reacció contra aquestes tendències i també contra l'interès purament especulatiu i el formalisme ritualista que prevalien en molts mitjans brahmànics. La doctrina budista del despertar, quan declara que la via de l’home vulgar, que no ha conegut res, sense comprensió del que és sant, aliè a la santa doctrina, inaccessible a la santa doctrina, sense comprensió del que és noble, aliè a la doctrina dels nobles, inaccessible a la doctrina dels nobles ", és la via de la identificació de si mateix, sigui amb les coses i els elements, sigui amb la natura, amb el tot, i fins i tot amb la divinitat teista (Brahma) planteja de la forma més neta el principi d'una ascesi aristocràtica orientada cap a un fi veritablement transcendent. Es tracta doncs d'una reforma esdevinguda en ocasió d'una crisi de l'espiritualitat tradicional indoària, d'altra banda contemporània de les que es van manifestar en altres civilitzacions, tant a Orient com a Occident. No menys característic, en aquest sentit, és l'esperit pragmàtic i realista que oposa el budisme al que és simple doctrina o dialèctica i es convertirà a Grècia en pensament "filosòfic". El budisme no s'oposa a la doctrina tradicional del Atma més que en la mesura on aquesta no correspon ja a una realitat vivent, on desvirilitzada la casta brahmànica, en un sistema de teories i especulacions, negant a tot ésser mortal del Atma , negant, en el fons, la doctrina mateixa de la reencarnació (el budisme, en efecte, no admet la supervivència d'un nucli personal idèntic a través de les diferents encarnacions: no és un "jo", sinó és el "desig",tanh, que es reencarna), reafirmant però el Atma sota les espècies de nirvana, és a dir, d'un estat que no es pot assolir sinó excepcionalment, mitjançant l'ascesi, el budisme posa en marxa un tema "heroic" (la conquesta de la immortalitat) davant els ecos d'una auto consciència divina primordial conservada en diferents doctrines de la casta dels brahamans, però que, a través d'un procés d'enfosquiment ja en curs, no correspon, en la major part dels homes, a una experiència viscuda.
En un període més tardà, el contrast entre els dos temes s'expressa d'una forma característica en l'oposició entre la doctrina de la Bakti de Ramanujan i la doctrina Vedanta de Shamkara. En diversos aspectes, la doctrina de Shamkara apareix impresa amb l'esperit d'una ascesi intel•lectual nua i severa. En el seu fons, roman però orientada cap al tema Demetrà lunar del Brahma informe nirguna brahman en relació al qual tota determinació no és més que una il•lusió i una negació, un pur producte de la ignorància. És per això que es pot dir que Shamkara representa la més alta de les possibilitats susceptibles de realitzar-se en una civilització de l'edat de plata. En relació a ell, Ramanujan pot ser considerat per contra com el representant de l'edat següent, determinada només per l'humà i pel nou tema, que ja s'ha vist aparèixer a la decadència de l'Egipte i en els cicles semites, el de la distància metafísica entre l'humà i el diví, que allunya de l'home la possibilitat "heroica" i no el deixa més que l'actitud devocional en el sentit, a partir d'ara predominant, del fenomen purament emotiu. Així, mentre que en el Vedanta el déu personal no era admès més que com a objecte d'un "saber inferior" i per sota de la devoció, concebuda com una relació de fill a pare, Pitre Putra Bhavan, situant-se com el cim més elevada del ekatabhava, és a dir d'una suprema unitat, Ramanujan ataca aquesta concepció com blasfema i herètica, amb un pathos semblant al del primer cristianisme. En Ramanujan es manifesta perquè la consciència, a la qual la humanitat de llavors havia arribat: la irrealitat de l'antiga doctrina del Atma i la percepció de la distància que separava a partir d'ara el Jo efectiu i el Jo transcendent, el Atma. La possibilitat superior, encara que excepcional, que el budisme afirma i que es conserva al Vedanta mateix, en la mesura que aquest s'apropia del principi de la identificació metafísica, és, a partir d'ara, exclòs.
Trobem així, en la civilització hindú dels temps històrics, una cruïlla, de formes i sentits, que poden remetre respectivament a l'espiritualitat ari boreal (i aquí on, sobre el pla de la doctrina, hem extret de l'Índia exemples de "tradicionalisme "ens hem referit, precisa i exclusivament, a aquest aspecte) i a les alteracions d'aquesta espiritualitat que delaten més o menys les influències degudes al substrat de les races aborígens subjugades, als seus cultes tel• lúrics, a la seva imaginació desarreglada, a la seva confusió, a l’impuls orgiàstic i caòtic de les seves evocacions i els seus èxtasi. Si l'Índia, considerada en una època més recent i en el seu filó central, apareix com una civilització tradicional, es deu al fet que la vida sencera es troba sacra i ritualment orientada, corresponent el seu to, sobretot, tal com hem ja assenyalat , a una de les dues possibilitats secundàries que es trobaven foses, en l'origen, en una síntesi superior: la d'un món tradicional contemplatiu. És el pol de l'ascesi, del "coneixement" i no de la "acció" qui marca l'esperit tradicional de l'Índia dels temps històrics, encara que en algunes de les seves formes, no preponderants, ressorgeix sobre el pla "heroic" el principi més elevat lligat a la raça interior de la casta guerrera.
Iran sembla haver estat més fidel a aquest principi, encara que no arriba aquí a l'alçada metafisica assolida per la Índia a través de les vies de la contemplació. El caràcter guerrer del culte de Ahura Mazda és molt conegut perquè sigui necessari tornar a ell. La mateixa precisió s'aplica al culte paleig iranià del Foc (de la qual forma part la doctrina, que ja hem recordat) del hvarenô o "glòria", al règim rigorós del dret patern, a l'ètica ària de la veritat i de la fidelitat i l'ideal del món concebut com rtam i Asha, és a dir com cosmos, ritu i ordre, lligat a aquest principi urani dominador que havia de conduir més tard, quan la pluralitat original de les primeres capes conqueridores va ser superat, a l'ideal metafísic de l'Imperi i al concepte corresponent del sobirà com "Rei de reis".
És característic que originàriament, al costat de les tres classes que corresponen a les tres castes superiors dels aryas hindús (brahamana, khsatriya i vaisha) no es trobi, a l'Iran, una classe diferent de sudras, com si els estrats aris no haguessin trobat a aquestes regions, almenys en quantitat apreciable, l'element aborigen del Sud, al qual s'ha de versemblantment l'alteració de l'antic esperit hindú. L'Iran té en comú amb l'Índia el culte a la veritat, la lleialtat i l'honor, i el tipus de athravan meda-iranià senyor del foc sagrat, sinònim, en alguns aspectes, del "home de la llei primordial", paoriyô thaesha és l'equivalent del tipus hindú del Atharva i del brâhamna en la seva forma original, no tot sacerdotal. No obstant això, fins i tot en el si d'aquesta espiritualitat aristocràtica, un declivi va d’haver-se produït, després d'una crisi, que suscita, en la persona de Zaratustra, l'aparició d'una figura i d'una reforma semblants a la del Buda, traduint també per una reacció tendent a reintegrar els principis del culte original que tendien a enfosquir en un sentit naturalista en una forma més pura i més immaterial, tot i que, en alguns aspectes, no estigui exempta de cert "moralisme". Un significat particular s'afegeix a la llegenda, referida pel Yashna i el Bundahesh, segons la qual Zaratustra hauria "nascut" al Airyanem vaejo, és a dir, a la terra boreal primordial, concebuda aquí com la "llavor de la raça dels aris "i també com el lloc de l'edat d'or i de la" glòria "real. És aquí on Zaratustra hauria revelat primerament la seva doctrina. L'època precisa en què va viure Zaratustra està subjecta a controvèrsies. El fet és que "Zaratustra" com d'altra banda "Hermes" (el Hermes egipci) i altres figures del mateix gènere correspon menys a una persona que a una influència espiritual i que aquest nom pot doncs haver estat donat a éssers que l'han encarnat en èpoques diferents. El Zaratustra històric, del qual es parla habitualment, ha de ser considerat com la manifestació específica d'aquesta influència i, en certa manera, del Zaratustra primordial hiperbori (d'aquí el tema del seu naixement al centre original), en una època que coincideix aproximadament amb la de la crisi de les altres tradicions, i en vistes a exercir una acció rectificadora paral·lela a la del Buda. Zaratustra detall interessant combat al déu de les tenebres sota la forma d'un dimoni femení, invocant per a si, en aquest lluita, un corrent el corrent Daito del Airyanem Vejo. Sobre el pla concret, es fa ressò de les lluites, dures i repetides, portades per Zaratustra contra la casta dels sacerdots mazdeus, que alguns textos volen fins i tot presentar com emissaris dels daeva, és a dir, entitats enemigues del déu de la llum, índex de la involució sobrevinguda en aquesta casta. L'intent del sacerdot Gaumata, que s'esforça per usurpar el poder suprem i construir una teocràcia, però va ser expulsat per Dario I, mostra que en el conjunt de la tradició iraniana, la "dominant" va tenir un caràcter essencialment ari i reial, i ha subsistit una tensió deguda a les pretensions hegemòniques de la casta sacerdotal. És a més l'únic intent d'aquest tipus registrat per la història iraniana.
El tema original, com si recuperés un nou vigor al contacte amb formes tradicionals alterades d'altres pobles, va ressorgir d'una forma molt diferent amb el mitraisme, sota l'aspecte d'un nou cicle "heroic" i amb una base iniciàtica precisa. Mitra, heroi solar, vencedor del toro tel•lúric, déu ja antic de l’èter lluminós, semblant a Indra i al Mitra hindú, desprès d'aquestes dones o deesses que acompanyen l’Afrodita dionisíaca als déus siríacs i als de la decadència egípcia, encarna d'una manera característica l'esperit nòrdic urani sota la seva forma guerrera. És significatiu que Mitra sigui de vegades identificat, no només amb l’Apol•lo hiperbori, déu de l'edat d'or, sinó també amb Prometeu: al•lusió a la transfiguració lluminosa, per la qual el tità es confon amb la divinitat que personifica la espiritualitat primordial. A propòsit del tema que caracteritza també el mite titànic, n'hi haurà prou de recordar que Mitra, que neix d'una "pedra", ostentant ja el doble símbol de l'espasa i de la llum (torxa), despulla el "arbre" per vestir-se i emprèn després una lluita contra el Sol, que guanya, abans aliar-se i gairebé identificar-se amb ell.
L'estructura guerrera de la jerarquia iniciàtica mitraica és ben coneguda. El anti tel•lúric que caracteritza el mitraisme queda testificat pel fet que, contràriament als punts de vista dels adeptes de Serapis i Isis, no situava l'estada dels alliberats en les profunditats de la terra, sinó més aviat en les esferes de la pura llum urànica, després que el seu trànsit pels diversos planetes els hagi enterament despullat del seu caràcter terrestre i passional. Cal recordar, a més, l'exclusió significativa de les dones rigorosa i gairebé general del culte i de la iniciació mitraiques. Si el principi de la fraternitat es troba afirmat, al ethos de la comunitat mitraica, al costat del principi jeràrquic, aquest ethos era però netament oposat al gust per la promiscuïtat, pròpia de les comunitats meridionals, així com a la fosca dependència de la sang tan característica, per exemple, de l’Hebraisme. La fraternitat dels iniciats mitreus, que prenien el nom de "soldats” era la fraternitat clara, fortament individualitzada, que pot existir entre guerrers associats en una empresa comuna, abans que la que té com a base mística la caretes. El mateix ethos reapareixerà a Roma, com entre les races germàniques.
En realitat, si el mitraisme pateix, en alguns dels seus aspectes, una mena de minoració quan Mitra va ser concebut com, "Salvador" i "Mediador", sobre un pla ja gairebé religiós, en el seu nucli central i fins i tot històricament, en el moment de la gran crisi del món antic, es presenta durant un temps com el símbol de l'altra direcció possible que l'Occident romanitzat hauria pogut seguir si el cristianisme no hagués prevalgut cristal•litzant al voltant seu, tal com veurem aviat, diverses influències desgranadores i antitradicionals. Va ser sobre el mitraisme que va intentar essencialment recolzar l'última reacció espiritual de l'antiga romanitat, la de l'emperador Julià, iniciat el mateix en els misteris d'aquest ritu.
Recordarem en fi que després de la islamització de l'àrea corresponent a l'antiga civilització iraniana, els temes relacionats amb la tradició precedent van trobar el mitjà de reafirmar. Així, a partir dels Safauridis (1501-1722), la religió oficial de Pèrsia ha estat l’imamisme, centrat sobre la idea d'un cap (Imam) invisible que, després d’un periode d’absència reapareixerà per "vèncer l’ injustícia i portar l'edat d'or sobre la terra ". Els sobirans perses s'han considerat a si mateixos com els substituts provisionals del Imam ocult en els segles d'absència, fins al moment de la seva nova aparició. És l'antic tema ari iranià de Shaoshyan.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
22/6/10
Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (I)
Julius Evola
Al fracàs de l'intent heroic del caldeu Gilgamesh, correspon, en el mite d'una altra civilització del mateix cicle semita, la civilització hebraica, la caiguda d'Adam. Es tracta aquí d'un tema característic i fonamental: la transformació en pecat del que, en la forma ària del mite, apareix com una audàcia heroica, sovint coronada per l'èxit i que, com en el mite de Gilgamesh, no fracassa més que en raó de l'estat de "somni" en què l'heroi s'ha deixat sorprendre. Al semitisme hebreu, aquell que intenta apropiar-se de nou de l'Arbre simbòlic es transforma, de manera unívoca a una víctima de la seducció de la dona i en un pecador. Serà castigat amb una maledicció i un càstig que haurà de patir en un estat de sant terror davant d'un déu temible, gelós i omnipotent i sense altra esperança, finalment, que la d'un "redemptor" mitjançant el qual s'operarà, des de l'exterior, la salvació.
Es troba així, certament, a l'antiga tradició hebraica, elements de tipus diferent. Moisès mateix, deu la seva vida a una dona real, va ser concebut com un "Salvat de les Aigües" i les aventures del "Èxode" són susceptibles d'una interpretació esotèrica. Sense parlar d'un Elies ni d'Enoc, Jacob és un vencedor d'àngels i es pot recordar, a aquest respecte, que la paraula mateixa "Israel" vol dir "vencedor de Déu". Aquests elements, però, són esporàdics i acusen una curiosa oscil·lació, característica de l'ànima hebraica en general: d'una banda, sentit de falta, auto humiliació, desconsagració, carnalitat, d'altra banda un orgull i una intolerància gairebé luciferina. Potser no estigui sense relació amb això el fet que, en la tradició iniciàtica, l'Hebraisme va tenir un esoterisme en propietat i que, com Kabbala, va constituir una part important en l'Edat Mitjana europea, sent considerada com "ciència maleïda".
Per l'hebreu, en general, el més enllà es va presentar originàriament en la forma del "cheol", fosc i mut, una mena de Hades sense la contrapartida d'una "Illa dels Herois" i del qual, es pensava, que fins i tot els reis consagrats, com David, no podien escapar. És el tema de la via "totèmica" dels avantpassats, de la sang, dels "pares" qui pren aquí un relleu particular, així com el tema d'una distància cada vegada més gran entre l'home i Déu. Però, fins i tot sobre aquest pla, es constata una dualitat característica. D'una banda, per l'antic hebreu, el veritable rei és Jehovà, i està temptat de veure, en la dignitat real, en el sentit integral, tradicional del terme, una disminució del dret de Déu (sobre això i qualsevol que sigui la seva realitat històrica, l'oposició de Samuel a l'establiment de la reialesa és significativa). D'altra banda, el poble hebreu es considera com el "poble elegit" i el "poble de Déu", al qual ha estat promesa la dominació sobre tots els pobles i la possessió de totes les riqueses de la terra. I afegeix, en fi, el tema de l'heroi Shaoshian, que, pres de la tradició iraniana, a l'Hebraisme, es va convertir en el "Messies" conservant durant un cert temps els caràcters d'una manifestació del "Déu dels exèrcits".
Hi ha potser una relació, a l'antic Hebraisme, entre tot això i els esforços manifestos d'una elit sacerdotal per dominar una substància ètnica turbulenta, heterogènia i confusa, unificada gràcies a una "forma" que descansava sobre la "Llei" i es servia de aquesta com un succedani de la unitat que es fonamenta en altres pobles, sobre una comunitat de pàtria i d'origen. Aquesta acció formadora general, lligada a valors sagrats rituals i que continua després des de l'antiga Torah fins el Talmud, explica que el tipus hebraic que hagi sortit sigui una raça de l'ànima abans que del cos. El substrat original, però, no va ser mai sufocat com ho testifiquen, en la història antiga dels hebreus, l'alternança d'allunyaments i reconciliacions entre Israel i el seu Déu. Aquest dualisme, amb la tensió que implica, justifica les formes negatives de l'Hebraisme en el curs d'èpoques ulteriors.
El període que se situa entre els segles VII i VI a. de J.C. va ser per l'Hebraisme, com per altres civilitzacions, la d'un gir característic. S'interpreta el declivi de la fortuna militar de com el "càstig" per un "pecat" i s'esperava que, després de l'expiació, el Senyor tornés a assistir al seu poble i atorgar-li el poder. Aquest és el tema que s'afirma en Jeremies i en el segon Isaïes. Però en la mesura que no passa res de tot això, la fe profètica va derivar en el mite apocalíptic messiànic, en la visió fantàstica d'un Salvador que rescatarà a Israel. Aquí s'inicia un procés de desintegració. Allò que procedia de la component tradicional es converteix en un formalisme ritualista i es torna cada vegada més abstracte i distanciat de la vida. Si es té present la part que van tenir les ciències sacerdotals de tipus caldeu en el cicle hebreu, s'està en condicions d'interpretar per tal origen tot el que, successivament, va ser pensament abstracte i fins i tot matemàtic en l'Hebraisme (fins Spinoza i la física "formal" moderna, la component hebraica és notòria. Es pot establir també una connexió amb el tipus humà, el qual per mantenir-se ferm en valors que no sap fer i que prenen un caràcter abstracte i utòpic, se sent insatisfet davant tot tipus positiu existent i a tota forma d'autoritat (sobretot quan actua, ja sigui inconscientment, l'antiga idea, que l'estat de justícia volgut per Déu és només aquell en el qual Israel deté el poder), sent un continu ferment d'agitació i revolució. Cal, finalment, considerar l'aspecte de l'ànima hebraica corresponent, per contra, a l'actitud de l'home que, havent fracassat en la realització de valors sagrats i espirituals, en l'intent de dominar aquesta oposició entre l'esperit i la "carn" que es troba aquí exasperada, s'alegra cada cop que pot descobrir la il·lusió, la irrealitat d'aquests valors i constatar, al voltant seu, l'avortament de la tendència a la redempció, ja que això li serveix d'alguna manera com a coartada i auto justificació. Es tracta aquí de desenvolupaments particulars del tema original de la "falta", que van exercir una influència disgregadora quan es va produir la secularització de l'Hebraisme i la seva difusió a la civilització occidental moderna.
El desenvolupament de l'antic esperit hebreu presenta també un aspecte característic sobre el qual convé cridar l'atenció. En el període de crisi ja esmentat, es troba minat el que podia conservar de pur i viril a l'antic culte de Jehovà i en l'ideal guerrer del Messies. Amb Jeremies i Isaïes, apareix ja una espiritualitat desordenada que condemna, menysprea o considera com inferior l'element hieràtic ritual. És precisament aquest el sentit del "profetisme" hebreu, que, en el seu origen, presenta trets afins als cultes de les castes inferiors, a les formes pandèmiques i estàtiques de les races del Sud. La figura del "vident" roeh és substituïda pel del obsessionat per l'esperit de Déu. S'uneixen així el pathos dels "servidors de l'Etern", que oculten la supèrbia, però fanàtica confiança del "poble de Déu", i un equívoc misticisme de tints apocalíptics. També aquest element, alliberat de l'antiga component hebraica, tindrà una part rellevant en la crisi general del món tradicional antic. Hi ha antigues tradicions, segons les quals Tifó, l'ens enemic del Déu solar, hauria estat el pare dels hebreus i Jeroni juntament amb diversos autors gnòstics, consideren igualment el déu hebreu com una criatura tifoniana. Són, aquestes, al·lusions a un esperit demoníac d'agitació incessant, de contaminació fosca, de revolta latent dels elements inferiors, que actua en la substància hebraica, molt més netament que entre les races d'altres pobles, quan aquesta torna a l'estat lliure, desprenent de la "Llei" i de la tradició que li havia donat una forma, utilitzant a més, d'una forma degradada o invertida, certs temes pertanyents a la seva herència més o menys inconscient. Així va néixer un dels principals focus de forces que, encara que només per instint, van actuar sovint en un sentit negatiu durant les últimes fases del cicle occidental de la "Edat de Ferro".
Encara que es tracti d'un cicle definit en el curs d'un període molt més recent del que hem de limitar la història de la civilització europea, convé esmentar una última tradició que va prendre forma entre les races d'origen semita i va aconseguir, notòriament superar els temes negatius que acabem d'examinar: ens referim a l'Islam. De la mateixa manera que en l'Hebraisme sacerdotal, l'element central és constituït aquí per la llei i la tradició, com a forces formadores, a les quals els troncs àrabs dels orígens van facilitar però una matèria molt més dura, més noble, proveïda d'esperit guerrer. La llei islàmica, xara, és una llei divina, la seva base, l'Alcorà, és concebut com la mateixa paraula de Déu, Kalam là és a dir, com una cosa no humana, llibre "in creat", existent ab aeterna en el cel. Si bé l'Islam es considera com "la religió d'Abraham" i hagi volgut fer-ne el fundador de la Kaaba, on reapareix la "pedra", el símbol del "Centre", afirma netament la seva independència de l'Hebraisme no menys que del cristianisme, el centre de la Kaaba amb el mateix símbol és preislàmic, però, té orígens remots difícils de determinar, en la tradició esotèrica islàmica el punt de referència és la figura misteriosa del Khidr, concebut com a superior i anterior als profetes bíblics. L'Islam exclou un tema característic de l'Hebraisme, que en el cristianisme es convertirà en dogma i base del misteri crístic: manté, sensiblement debilitat, el mite de la caiguda d'Adam, sense extreure el motiu del "pecat original". En aquest hi veu una "il·lusió diabòlica" talbis Iblis, si bé, tal motiu està en certa manera invertit, la caiguda de Satan Iblis o Shaitan és reconduïda, en l'Alcorà (XVIII, 48), al rebuig d'est a prostrar, al costat dels àngels davant Déu. Així és rebutjada també la idea d'un Redemptor o Salvador, centre del cristianisme, no només, sinó que s'exclou la mediació exercida per una casta sacerdotal. El Diví és concebut d'una manera purament monoteista, sense "Fill", sense "Pare", sense "Mare de Déu", tot musulmà apareix directament lligat a Déu i santificat per la llei, que impregna i organitza en un conjunt absolutament unitari totes les expressions jurídiques, religioses i socials de la vida. Tal com hem ja tingut ocasió de assenyalar-, l'única forma d'ascesi concebuda per l'Islam dels orígens va ser la de l'acció sota la forma de jihad, de "guerra santa", guerra que, en principi no ha de ser mai interrompuda, fins la completa consolidació de la llei divina. I és precisament a través de la guerra santa i no per una acció de predicació i apostolat, que l'Islam va conèixer una expansió immediata, prodigiosa i va formar no només l'Imperi dels Califes, sinó sobretot la unitat pròpia a una raça de l'esperit umma la "nació islàmica".
En fi, la tradició de l'Islam presenta un caràcter particularment tradicional, complet i acabat, mentre que el món de la Shariah i de la Sunna, de la llei exotèrica i de la tradició, troba el seu complement, no tant en una mística com en veritables organitzacions iniciàtiques turuq detentors de l'ensenyament esotèrica, el ta'wil i de la doctrina metafísica de la Identitat Suprema, tawhid. La noció recurrent en aquest organització i, en general, en l'anomenada Shyaa, del masum, de la doble prerrogativa del Isma o infal·libilitat doctrinal i de la impossibilitat de ser lesionat per la culpa, pels caps, els Imants visibles i invisibles, i els mujtahid, recondueix a la línia d'una raça no fracturada i formada per una tradició de nivell superior no només a l'Hebraisme, sinó també a les creences que van conquerir Occident.
A l'Índia, l'antic nom fou aryavarta, és a dir, la terra de lloa dels aris, el terme que designa la casta, varna, significa igualment color, i la casta servil dels shudras, oposada a la dels aryas com a la raça dels "re-nascuts", dvîja, és també anomenada raça negra, krshnavarna, raça enemiga, dasa varna, i no divina, asurya. Es pot veure aquí el record de la diferència espiritual existent entre dues races que, originàriament s'enfronten, i de la mateixa naturalesa de la qual es van formar les castes superiors. A part del seu contingut metafísic, el mateix mite d'Indra anomenat farina Yaka, és a dir, el "ros" o "de la cabellera daurada" és significatiu: neix a despit de la mare, i infringeix el vincle que l'uneix a ella; un cop abandonat a si mateix, no mor sinó que sap trobar una via gloriosa; déu lluminós i heroic, extermina multituds de negres krshna i subjecta el color Dasa fent caure els dasyu que volien escalar el "cel". Ajuda al Arya i, amb els seus "amics blancs", conquesta terres cada cop més àmplies. Les realitzacions d'aquest déu, que combat la serp Ahi i el terrible mag Namuci al·ludeix potser a la lluita llegendària dels deva contra els asura en fi, la fulminació de la deessa de l'aurora "que volia ser gran" i la destrucció del dimoni Vrtra i de la seva mare, per Indra, que "engendra així el sol i el cel", és a dir, el culte urànic solar, poden contenir al·lusions a la lluita del culte dels conqueridors aris contra el culte demoníac i màgic (en sentit inferior) de les races aborígens dravídica, paleomalayes, etc. D'altra banda, la dinastia solar original -suya vamça- de la qual parla la llegenda i que sembla haver-se afirmat a l'Índia destruint una dinastia lunar, podria correspondre a la caiguda de formes emparentades al cicle "atlàntic meridional" mentre que Rama, sota la forma de Pârashu, és a dir, d'un heroi que porta la destral simbòlica hiperbòria, hauria vençut, en les seves diferents manifestacions, als guerrers revoltats en una època en què els avantpassats dels hindús habitaven fins i tot en una regió septentrional i hauria obert les vies, partint del Nord, a la raça dels brahamana; segons la tradició, Visnhu, anomenat igualment el "daurat" o el "ros", hauria destruït als mlecchas, troncs guerrers degradats i separats del sagrat. Tots aquests temes fan al·lusió a una victòria sobre formes degenerades i una reafirmació o restauració de tipus "heroic".
Tanmateix, a l'Índia històrica, es troben també empremtes d'una reacció i d'una alteració probablement degudes al substrat de les races autòctones dominades, que, per mitjà d'una acció corrosiva i subtil sobre l'espiritualitat originària dels conqueridors aris, va aconseguir que, fins i tot subsistint formes d'ascesi viril i de realització heroica, l'Índia, en conjunt, acabés per declinar en el sentit de la "contemplació" i de la "sacerdotalitat", en lloc de romandre rigorosament fidel a la línia originària règia i solar. El període d'alta tensió arriba fins els temps de Vishvmitra, que va encarnar la dignitat reial al costat de la sacerdotal, i va exercir la seva autoritat sobre tots els troncs aris encara reunits a la regió del Punjab. El període successiu, connectat amb l'expansió als països del Ganges, és el de l'escissió.
L'autoritat que a l'Índia va adquirir la casta sacerdotal pot doncs, com en el cas d'Egipte, considerar-se successiva i procedeix probablement de la importància que a poc a poc va adquirir el purohita brahamana dependent del rei sagrat quan, amb la dispersió dels Aris en terres noves, les dinasties originals s'esmicolaven, fins al punt d'aparèixer sovint, a fi de comptes, com una simple noblesa guerrera davant els sacerdots. Les epopeies contenen el relat d'una lluita violenta i prolongada entre la casta sacerdotal i la casta guerra per la dominació de l'Índia. L'escissió, sobrevinguda en un període posterior, no impedeix, d'altra banda al sacerdot conservar freqüentment trets virils i reals i la casta guerrera (originalment anomenada casta real: râjanya) conservar sovint la seva espiritualitat. Espiritualitat que es realitza, en alguns casos, respecte a l'espiritualitat sacerdotal, i on es retroben sovint empremtes precises de l'element boreal original.
Els trets "nòrdics", en la civilització indoària, corresponen al tipus auster de l'antic Atharva, el "Senyor del foc", aquell que "obre el primer les vies a través dels sacrificis" i del brahamana, que domina el brahman drhaspati i els déus mitjançant les seves fórmules de potència. En la doctrina del Jo absolut atman del primer període upanishàdic que correspon al principi impassible i lluminós Purusha del Samkhya, l'ascesi viril i conscient, orientada cap al incondicionat, pròpia de la doctrina búdica del despertar, en la doctrina, considerada com d'origen solar i d'herència real, de l'acció pura i del pur heroisme, exposada al Bhagavad Gita, en la concepció vèdica del món com "ordre" rta i llei dharma, en el dret patern, el culte del foc, el ritu simbòlic de la cremació dels cadàvers, el règim de castes, el culte de la veritat i de l'honor, el tipus de sobirà universal i sagrat chakravarti, etc., en tots aquests elements és present, en la seva assumpció superior, tots dos pols tradicionals, "acció" i "contemplació", diversament entrellaçats.
En temps més antics, a l'Índia la component meridional pot retrobar-se en tot el que, contra els elements més purs i incorporis del culte vèdic, delata una mena de demonisme de la imaginació, una irrupció descomposta i tropical de símbols animals i vegetals que després acaben prepondera en gran part de les expressions exteriors artístic-religioses, de la civilització hindú. Encara que es purifica, un cop recuperat pel shivaisme, en una doctrina de la potència i en una màgia de tipus superior, el culte tàntric de la Shatki, amb la seva divinització de la dona i els seus aspectes orgiàstics, correspon al ressorgiment de una arrel antiga, pre-ària, congènitament pròxima a les civilitzacions mediterrani-asiàtiques, on dominen precisament la figura i el culte de la Mare. I és possible que tot el que, al ascetisme hindú, presenti un caràcter de mortificació i de maceració, tingui aquest mateix origen, una mateixa veta ideal que uniria llavors amb el que hem vist aparèixer també entre els maies i les civilitzacions de tronc sumeri.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Al fracàs de l'intent heroic del caldeu Gilgamesh, correspon, en el mite d'una altra civilització del mateix cicle semita, la civilització hebraica, la caiguda d'Adam. Es tracta aquí d'un tema característic i fonamental: la transformació en pecat del que, en la forma ària del mite, apareix com una audàcia heroica, sovint coronada per l'èxit i que, com en el mite de Gilgamesh, no fracassa més que en raó de l'estat de "somni" en què l'heroi s'ha deixat sorprendre. Al semitisme hebreu, aquell que intenta apropiar-se de nou de l'Arbre simbòlic es transforma, de manera unívoca a una víctima de la seducció de la dona i en un pecador. Serà castigat amb una maledicció i un càstig que haurà de patir en un estat de sant terror davant d'un déu temible, gelós i omnipotent i sense altra esperança, finalment, que la d'un "redemptor" mitjançant el qual s'operarà, des de l'exterior, la salvació.
Es troba així, certament, a l'antiga tradició hebraica, elements de tipus diferent. Moisès mateix, deu la seva vida a una dona real, va ser concebut com un "Salvat de les Aigües" i les aventures del "Èxode" són susceptibles d'una interpretació esotèrica. Sense parlar d'un Elies ni d'Enoc, Jacob és un vencedor d'àngels i es pot recordar, a aquest respecte, que la paraula mateixa "Israel" vol dir "vencedor de Déu". Aquests elements, però, són esporàdics i acusen una curiosa oscil·lació, característica de l'ànima hebraica en general: d'una banda, sentit de falta, auto humiliació, desconsagració, carnalitat, d'altra banda un orgull i una intolerància gairebé luciferina. Potser no estigui sense relació amb això el fet que, en la tradició iniciàtica, l'Hebraisme va tenir un esoterisme en propietat i que, com Kabbala, va constituir una part important en l'Edat Mitjana europea, sent considerada com "ciència maleïda".
Per l'hebreu, en general, el més enllà es va presentar originàriament en la forma del "cheol", fosc i mut, una mena de Hades sense la contrapartida d'una "Illa dels Herois" i del qual, es pensava, que fins i tot els reis consagrats, com David, no podien escapar. És el tema de la via "totèmica" dels avantpassats, de la sang, dels "pares" qui pren aquí un relleu particular, així com el tema d'una distància cada vegada més gran entre l'home i Déu. Però, fins i tot sobre aquest pla, es constata una dualitat característica. D'una banda, per l'antic hebreu, el veritable rei és Jehovà, i està temptat de veure, en la dignitat real, en el sentit integral, tradicional del terme, una disminució del dret de Déu (sobre això i qualsevol que sigui la seva realitat històrica, l'oposició de Samuel a l'establiment de la reialesa és significativa). D'altra banda, el poble hebreu es considera com el "poble elegit" i el "poble de Déu", al qual ha estat promesa la dominació sobre tots els pobles i la possessió de totes les riqueses de la terra. I afegeix, en fi, el tema de l'heroi Shaoshian, que, pres de la tradició iraniana, a l'Hebraisme, es va convertir en el "Messies" conservant durant un cert temps els caràcters d'una manifestació del "Déu dels exèrcits".
Hi ha potser una relació, a l'antic Hebraisme, entre tot això i els esforços manifestos d'una elit sacerdotal per dominar una substància ètnica turbulenta, heterogènia i confusa, unificada gràcies a una "forma" que descansava sobre la "Llei" i es servia de aquesta com un succedani de la unitat que es fonamenta en altres pobles, sobre una comunitat de pàtria i d'origen. Aquesta acció formadora general, lligada a valors sagrats rituals i que continua després des de l'antiga Torah fins el Talmud, explica que el tipus hebraic que hagi sortit sigui una raça de l'ànima abans que del cos. El substrat original, però, no va ser mai sufocat com ho testifiquen, en la història antiga dels hebreus, l'alternança d'allunyaments i reconciliacions entre Israel i el seu Déu. Aquest dualisme, amb la tensió que implica, justifica les formes negatives de l'Hebraisme en el curs d'èpoques ulteriors.
El període que se situa entre els segles VII i VI a. de J.C. va ser per l'Hebraisme, com per altres civilitzacions, la d'un gir característic. S'interpreta el declivi de la fortuna militar de com el "càstig" per un "pecat" i s'esperava que, després de l'expiació, el Senyor tornés a assistir al seu poble i atorgar-li el poder. Aquest és el tema que s'afirma en Jeremies i en el segon Isaïes. Però en la mesura que no passa res de tot això, la fe profètica va derivar en el mite apocalíptic messiànic, en la visió fantàstica d'un Salvador que rescatarà a Israel. Aquí s'inicia un procés de desintegració. Allò que procedia de la component tradicional es converteix en un formalisme ritualista i es torna cada vegada més abstracte i distanciat de la vida. Si es té present la part que van tenir les ciències sacerdotals de tipus caldeu en el cicle hebreu, s'està en condicions d'interpretar per tal origen tot el que, successivament, va ser pensament abstracte i fins i tot matemàtic en l'Hebraisme (fins Spinoza i la física "formal" moderna, la component hebraica és notòria. Es pot establir també una connexió amb el tipus humà, el qual per mantenir-se ferm en valors que no sap fer i que prenen un caràcter abstracte i utòpic, se sent insatisfet davant tot tipus positiu existent i a tota forma d'autoritat (sobretot quan actua, ja sigui inconscientment, l'antiga idea, que l'estat de justícia volgut per Déu és només aquell en el qual Israel deté el poder), sent un continu ferment d'agitació i revolució. Cal, finalment, considerar l'aspecte de l'ànima hebraica corresponent, per contra, a l'actitud de l'home que, havent fracassat en la realització de valors sagrats i espirituals, en l'intent de dominar aquesta oposició entre l'esperit i la "carn" que es troba aquí exasperada, s'alegra cada cop que pot descobrir la il·lusió, la irrealitat d'aquests valors i constatar, al voltant seu, l'avortament de la tendència a la redempció, ja que això li serveix d'alguna manera com a coartada i auto justificació. Es tracta aquí de desenvolupaments particulars del tema original de la "falta", que van exercir una influència disgregadora quan es va produir la secularització de l'Hebraisme i la seva difusió a la civilització occidental moderna.
El desenvolupament de l'antic esperit hebreu presenta també un aspecte característic sobre el qual convé cridar l'atenció. En el període de crisi ja esmentat, es troba minat el que podia conservar de pur i viril a l'antic culte de Jehovà i en l'ideal guerrer del Messies. Amb Jeremies i Isaïes, apareix ja una espiritualitat desordenada que condemna, menysprea o considera com inferior l'element hieràtic ritual. És precisament aquest el sentit del "profetisme" hebreu, que, en el seu origen, presenta trets afins als cultes de les castes inferiors, a les formes pandèmiques i estàtiques de les races del Sud. La figura del "vident" roeh és substituïda pel del obsessionat per l'esperit de Déu. S'uneixen així el pathos dels "servidors de l'Etern", que oculten la supèrbia, però fanàtica confiança del "poble de Déu", i un equívoc misticisme de tints apocalíptics. També aquest element, alliberat de l'antiga component hebraica, tindrà una part rellevant en la crisi general del món tradicional antic. Hi ha antigues tradicions, segons les quals Tifó, l'ens enemic del Déu solar, hauria estat el pare dels hebreus i Jeroni juntament amb diversos autors gnòstics, consideren igualment el déu hebreu com una criatura tifoniana. Són, aquestes, al·lusions a un esperit demoníac d'agitació incessant, de contaminació fosca, de revolta latent dels elements inferiors, que actua en la substància hebraica, molt més netament que entre les races d'altres pobles, quan aquesta torna a l'estat lliure, desprenent de la "Llei" i de la tradició que li havia donat una forma, utilitzant a més, d'una forma degradada o invertida, certs temes pertanyents a la seva herència més o menys inconscient. Així va néixer un dels principals focus de forces que, encara que només per instint, van actuar sovint en un sentit negatiu durant les últimes fases del cicle occidental de la "Edat de Ferro".
Encara que es tracti d'un cicle definit en el curs d'un període molt més recent del que hem de limitar la història de la civilització europea, convé esmentar una última tradició que va prendre forma entre les races d'origen semita i va aconseguir, notòriament superar els temes negatius que acabem d'examinar: ens referim a l'Islam. De la mateixa manera que en l'Hebraisme sacerdotal, l'element central és constituït aquí per la llei i la tradició, com a forces formadores, a les quals els troncs àrabs dels orígens van facilitar però una matèria molt més dura, més noble, proveïda d'esperit guerrer. La llei islàmica, xara, és una llei divina, la seva base, l'Alcorà, és concebut com la mateixa paraula de Déu, Kalam là és a dir, com una cosa no humana, llibre "in creat", existent ab aeterna en el cel. Si bé l'Islam es considera com "la religió d'Abraham" i hagi volgut fer-ne el fundador de la Kaaba, on reapareix la "pedra", el símbol del "Centre", afirma netament la seva independència de l'Hebraisme no menys que del cristianisme, el centre de la Kaaba amb el mateix símbol és preislàmic, però, té orígens remots difícils de determinar, en la tradició esotèrica islàmica el punt de referència és la figura misteriosa del Khidr, concebut com a superior i anterior als profetes bíblics. L'Islam exclou un tema característic de l'Hebraisme, que en el cristianisme es convertirà en dogma i base del misteri crístic: manté, sensiblement debilitat, el mite de la caiguda d'Adam, sense extreure el motiu del "pecat original". En aquest hi veu una "il·lusió diabòlica" talbis Iblis, si bé, tal motiu està en certa manera invertit, la caiguda de Satan Iblis o Shaitan és reconduïda, en l'Alcorà (XVIII, 48), al rebuig d'est a prostrar, al costat dels àngels davant Déu. Així és rebutjada també la idea d'un Redemptor o Salvador, centre del cristianisme, no només, sinó que s'exclou la mediació exercida per una casta sacerdotal. El Diví és concebut d'una manera purament monoteista, sense "Fill", sense "Pare", sense "Mare de Déu", tot musulmà apareix directament lligat a Déu i santificat per la llei, que impregna i organitza en un conjunt absolutament unitari totes les expressions jurídiques, religioses i socials de la vida. Tal com hem ja tingut ocasió de assenyalar-, l'única forma d'ascesi concebuda per l'Islam dels orígens va ser la de l'acció sota la forma de jihad, de "guerra santa", guerra que, en principi no ha de ser mai interrompuda, fins la completa consolidació de la llei divina. I és precisament a través de la guerra santa i no per una acció de predicació i apostolat, que l'Islam va conèixer una expansió immediata, prodigiosa i va formar no només l'Imperi dels Califes, sinó sobretot la unitat pròpia a una raça de l'esperit umma la "nació islàmica".
En fi, la tradició de l'Islam presenta un caràcter particularment tradicional, complet i acabat, mentre que el món de la Shariah i de la Sunna, de la llei exotèrica i de la tradició, troba el seu complement, no tant en una mística com en veritables organitzacions iniciàtiques turuq detentors de l'ensenyament esotèrica, el ta'wil i de la doctrina metafísica de la Identitat Suprema, tawhid. La noció recurrent en aquest organització i, en general, en l'anomenada Shyaa, del masum, de la doble prerrogativa del Isma o infal·libilitat doctrinal i de la impossibilitat de ser lesionat per la culpa, pels caps, els Imants visibles i invisibles, i els mujtahid, recondueix a la línia d'una raça no fracturada i formada per una tradició de nivell superior no només a l'Hebraisme, sinó també a les creences que van conquerir Occident.
A l'Índia, l'antic nom fou aryavarta, és a dir, la terra de lloa dels aris, el terme que designa la casta, varna, significa igualment color, i la casta servil dels shudras, oposada a la dels aryas com a la raça dels "re-nascuts", dvîja, és també anomenada raça negra, krshnavarna, raça enemiga, dasa varna, i no divina, asurya. Es pot veure aquí el record de la diferència espiritual existent entre dues races que, originàriament s'enfronten, i de la mateixa naturalesa de la qual es van formar les castes superiors. A part del seu contingut metafísic, el mateix mite d'Indra anomenat farina Yaka, és a dir, el "ros" o "de la cabellera daurada" és significatiu: neix a despit de la mare, i infringeix el vincle que l'uneix a ella; un cop abandonat a si mateix, no mor sinó que sap trobar una via gloriosa; déu lluminós i heroic, extermina multituds de negres krshna i subjecta el color Dasa fent caure els dasyu que volien escalar el "cel". Ajuda al Arya i, amb els seus "amics blancs", conquesta terres cada cop més àmplies. Les realitzacions d'aquest déu, que combat la serp Ahi i el terrible mag Namuci al·ludeix potser a la lluita llegendària dels deva contra els asura en fi, la fulminació de la deessa de l'aurora "que volia ser gran" i la destrucció del dimoni Vrtra i de la seva mare, per Indra, que "engendra així el sol i el cel", és a dir, el culte urànic solar, poden contenir al·lusions a la lluita del culte dels conqueridors aris contra el culte demoníac i màgic (en sentit inferior) de les races aborígens dravídica, paleomalayes, etc. D'altra banda, la dinastia solar original -suya vamça- de la qual parla la llegenda i que sembla haver-se afirmat a l'Índia destruint una dinastia lunar, podria correspondre a la caiguda de formes emparentades al cicle "atlàntic meridional" mentre que Rama, sota la forma de Pârashu, és a dir, d'un heroi que porta la destral simbòlica hiperbòria, hauria vençut, en les seves diferents manifestacions, als guerrers revoltats en una època en què els avantpassats dels hindús habitaven fins i tot en una regió septentrional i hauria obert les vies, partint del Nord, a la raça dels brahamana; segons la tradició, Visnhu, anomenat igualment el "daurat" o el "ros", hauria destruït als mlecchas, troncs guerrers degradats i separats del sagrat. Tots aquests temes fan al·lusió a una victòria sobre formes degenerades i una reafirmació o restauració de tipus "heroic".
Tanmateix, a l'Índia històrica, es troben també empremtes d'una reacció i d'una alteració probablement degudes al substrat de les races autòctones dominades, que, per mitjà d'una acció corrosiva i subtil sobre l'espiritualitat originària dels conqueridors aris, va aconseguir que, fins i tot subsistint formes d'ascesi viril i de realització heroica, l'Índia, en conjunt, acabés per declinar en el sentit de la "contemplació" i de la "sacerdotalitat", en lloc de romandre rigorosament fidel a la línia originària règia i solar. El període d'alta tensió arriba fins els temps de Vishvmitra, que va encarnar la dignitat reial al costat de la sacerdotal, i va exercir la seva autoritat sobre tots els troncs aris encara reunits a la regió del Punjab. El període successiu, connectat amb l'expansió als països del Ganges, és el de l'escissió.
L'autoritat que a l'Índia va adquirir la casta sacerdotal pot doncs, com en el cas d'Egipte, considerar-se successiva i procedeix probablement de la importància que a poc a poc va adquirir el purohita brahamana dependent del rei sagrat quan, amb la dispersió dels Aris en terres noves, les dinasties originals s'esmicolaven, fins al punt d'aparèixer sovint, a fi de comptes, com una simple noblesa guerrera davant els sacerdots. Les epopeies contenen el relat d'una lluita violenta i prolongada entre la casta sacerdotal i la casta guerra per la dominació de l'Índia. L'escissió, sobrevinguda en un període posterior, no impedeix, d'altra banda al sacerdot conservar freqüentment trets virils i reals i la casta guerrera (originalment anomenada casta real: râjanya) conservar sovint la seva espiritualitat. Espiritualitat que es realitza, en alguns casos, respecte a l'espiritualitat sacerdotal, i on es retroben sovint empremtes precises de l'element boreal original.
Els trets "nòrdics", en la civilització indoària, corresponen al tipus auster de l'antic Atharva, el "Senyor del foc", aquell que "obre el primer les vies a través dels sacrificis" i del brahamana, que domina el brahman drhaspati i els déus mitjançant les seves fórmules de potència. En la doctrina del Jo absolut atman del primer període upanishàdic que correspon al principi impassible i lluminós Purusha del Samkhya, l'ascesi viril i conscient, orientada cap al incondicionat, pròpia de la doctrina búdica del despertar, en la doctrina, considerada com d'origen solar i d'herència real, de l'acció pura i del pur heroisme, exposada al Bhagavad Gita, en la concepció vèdica del món com "ordre" rta i llei dharma, en el dret patern, el culte del foc, el ritu simbòlic de la cremació dels cadàvers, el règim de castes, el culte de la veritat i de l'honor, el tipus de sobirà universal i sagrat chakravarti, etc., en tots aquests elements és present, en la seva assumpció superior, tots dos pols tradicionals, "acció" i "contemplació", diversament entrellaçats.
En temps més antics, a l'Índia la component meridional pot retrobar-se en tot el que, contra els elements més purs i incorporis del culte vèdic, delata una mena de demonisme de la imaginació, una irrupció descomposta i tropical de símbols animals i vegetals que després acaben prepondera en gran part de les expressions exteriors artístic-religioses, de la civilització hindú. Encara que es purifica, un cop recuperat pel shivaisme, en una doctrina de la potència i en una màgia de tipus superior, el culte tàntric de la Shatki, amb la seva divinització de la dona i els seus aspectes orgiàstics, correspon al ressorgiment de una arrel antiga, pre-ària, congènitament pròxima a les civilitzacions mediterrani-asiàtiques, on dominen precisament la figura i el culte de la Mare. I és possible que tot el que, al ascetisme hindú, presenti un caràcter de mortificació i de maceració, tingui aquest mateix origen, una mateixa veta ideal que uniria llavors amb el que hem vist aparèixer també entre els maies i les civilitzacions de tronc sumeri.
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
Subscriure's a:
Missatges (Atom)