31/12/11

Un any menys...


Hieronymus Bosch Sant Joan Evangelista a Patmos

 S'ha acabat un any com tants d'altres ho ha fet. Un petit cicle finalitzat que dóna pas a un de nou, veritat, falsedat? El continuo espai-temps es perllonga indefinidament en el que anomenem el "nostre" món. Un tros, una parcialitat del Tot dominada per la quantitat, la nostra gàbia. Hom diu que la Fi del Món es propera, en aquests mateix any, però no ho creim ni ho deixem de creure. La Fi del "nostre" món ja ha esdevingut, una i indefinides vegades, ara mateix esdevé, perquè no està subjecte al temps, ni a l'espai, ni a la quantitat, per què doncs, encara som aquí? La Roda-espiral còsmica no s'ha mostrat als nostres ulls, presoners com som, no creiem en el nostre alliberament ni ens adonem de que ja està dictat..i seguim presos, canviant els barrots de la garjola pels barrots de la nostra estupidesa, perllongant el nostre sofriment, convertint el Pa que rebem en "pa" i així, alimentem a la Bèstia que ens mentè en la ignorància. La Fi s'ha donat ja, la Nova Jerusalem llueix ara mateix amb tot el seu Esplendor simultàniament amb el Paradís sorgint del No-Res. La cinta de Moebius mai no ha deixat d'existir, tot i què per a nosaltres encara és un pla amb dos cares, amb límits infranquejables, doblegar la cinta es feina de titans. Aquest dobleg, quan esdevingui Universal sacsejarà tot, no cal repetir el que Sant Joan ens va transmetre. I si algú diu que això es produirà aquest any o el que ve o simplement es pregunta: quan? aquest està a sota el domini de les Forces de la Foscor. La Fi només serà quan és i quan serà, igual com quan ja ha sigut tot hi així anem cap a ella.

De Mi-Mateix depèn alliberar-Me, de mi-mateix depèn sobre-viure.

Després d'un parèntesi de més d'un any reprenem aquest bloc sense excuses ni pretensions, com aquella branca de bambú què després de ser doblegada torna al seu lloc.
Perdoneu-nos aquesta intromissió enmig del discurs dels dos Mestres guies principals d'aquest lloc.

Rebeu totes les benediccions possibles.

31/8/10

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (II)

Julius Evola

L'alteració de la visió ària del món, a l'Índia, neix allà on la identitat entre el Atma i Brahma és interpretat en un sentit panteista que remet a l'esperit del Sud. Brahma no és llavors, com en el primer període Atharvavèdic i fins i tot en el dels Brahmana, l'esperit, la força màgica informe, tenint gairebé una qualitat de "raja" que l'ari domina i dirigeix amb el seu ritu: és pel contrari l'U-En-Tot, del que procedeix tota vida i en el qual tota vida es dissol de nou. Interpretat en aquest sentit panteista, la doctrina de la identitat del Atma amb  Brahma condueix a la negació de la personalitat espiritual i es transforma en un ferment de degeneració i promiscuïtat: un dels seus corol•laris serà la identitat de totes les criatures. La doctrina de la reencarnació compresa en el sentit d'un destí que imposa una reaparició constant i sempre vana al món condicionat, o samsara, doctrina aliena al primer període vèdic cobra una importància de primer pla. L'ascesi pot així orientar-se cap un alliberament que té primerament el sentit d'una evasió més que d'una realització veritablement transcendent.
El budisme dels orígens, obra d'un asceta d'estirp guerrera, pot ser considerat, en diversos graus, com una reacció contra aquestes tendències i també contra l'interès purament especulatiu i el formalisme ritualista que prevalien en molts mitjans brahmànics. La doctrina budista del despertar, quan declara que la via de l’home vulgar, que no ha conegut res, sense comprensió del que és sant, aliè a la santa doctrina, inaccessible a la santa doctrina, sense comprensió del que és noble, aliè a la doctrina dels nobles, inaccessible a la doctrina dels nobles ", és la via de la identificació de si mateix, sigui amb les coses i els elements, sigui amb la natura, amb el tot, i fins i tot amb la divinitat teista (Brahma) planteja de la forma més neta el principi d'una ascesi aristocràtica orientada cap a un fi veritablement transcendent. Es tracta doncs d'una reforma esdevinguda en ocasió d'una crisi de l'espiritualitat tradicional indoària, d'altra banda contemporània de les que es van manifestar en altres civilitzacions, tant a Orient com a Occident. No menys característic, en aquest sentit, és l'esperit pragmàtic i realista que oposa el budisme al que és simple doctrina o dialèctica i es convertirà a Grècia en pensament "filosòfic". El budisme no s'oposa a la doctrina tradicional del Atma més que en la mesura on aquesta no correspon ja a una realitat vivent, on desvirilitzada la casta brahmànica, en un sistema de teories i especulacions, negant a tot ésser mortal del Atma , negant, en el fons, la doctrina mateixa de la reencarnació (el budisme, en efecte, no admet la supervivència d'un nucli personal idèntic a través de les diferents encarnacions: no és un "jo", sinó és el "desig",tanh, que es reencarna), reafirmant però el Atma sota les espècies de nirvana, és a dir, d'un estat que no es pot assolir sinó excepcionalment, mitjançant l'ascesi, el budisme posa en marxa un tema "heroic" (la conquesta de la immortalitat) davant els ecos d'una auto consciència divina primordial conservada en diferents doctrines de la casta dels brahamans, però que, a través d'un procés d'enfosquiment ja en curs, no correspon, en la major part dels homes, a una experiència viscuda.

En un període més tardà, el contrast entre els dos temes s'expressa d'una forma característica en l'oposició entre la doctrina de la Bakti de Ramanujan i la doctrina Vedanta de Shamkara. En diversos aspectes, la doctrina de Shamkara apareix impresa amb l'esperit d'una ascesi intel•lectual nua i severa. En el seu fons, roman però orientada cap al tema Demetrà lunar del Brahma informe nirguna brahman en relació al qual tota determinació no és més que una il•lusió i una negació, un pur producte de la ignorància. És per això que es pot dir que Shamkara representa la més alta de les possibilitats susceptibles de realitzar-se en una civilització de l'edat de plata. En relació a ell, Ramanujan pot ser considerat per contra com el representant de l'edat següent, determinada només per l'humà i pel nou tema, que ja s'ha vist aparèixer a la decadència de l'Egipte i en els cicles semites, el de la distància metafísica entre l'humà i el diví, que allunya de l'home la possibilitat "heroica" i no el deixa més que l'actitud devocional en el sentit, a partir d'ara predominant, del fenomen purament emotiu. Així, mentre que en el Vedanta el déu personal no era admès més que com a objecte d'un "saber inferior" i per sota de la devoció, concebuda com una relació de fill a pare, Pitre Putra Bhavan, situant-se com el cim més elevada del ekatabhava, és a dir d'una suprema unitat, Ramanujan ataca aquesta concepció com blasfema i herètica, amb un pathos semblant al del primer cristianisme. En Ramanujan es manifesta perquè la consciència, a la qual la humanitat de llavors havia arribat: la irrealitat de l'antiga doctrina del Atma i la percepció de la distància que separava a partir d'ara el Jo efectiu i el Jo transcendent, el Atma. La possibilitat superior, encara que excepcional, que el budisme afirma i que es conserva al Vedanta mateix, en la mesura que aquest s'apropia del principi de la identificació metafísica, és, a partir d'ara, exclòs.

Trobem així, en la civilització hindú dels temps històrics, una cruïlla, de formes i sentits, que poden remetre respectivament a l'espiritualitat ari boreal (i aquí on, sobre el pla de la doctrina, hem extret de l'Índia exemples de "tradicionalisme "ens hem referit, precisa i exclusivament, a aquest aspecte) i a les alteracions d'aquesta espiritualitat que delaten més o menys les influències degudes al substrat de les races aborígens subjugades, als seus cultes tel• lúrics, a la seva imaginació desarreglada, a la seva confusió, a l’impuls orgiàstic i caòtic de les seves evocacions i els seus èxtasi. Si l'Índia, considerada en una època més recent i en el seu filó central, apareix com una civilització tradicional, es deu al fet que la vida sencera es troba sacra i ritualment orientada, corresponent el seu to, sobretot, tal com hem ja assenyalat , a una de les dues possibilitats secundàries que es trobaven foses, en l'origen, en una síntesi superior: la d'un món tradicional contemplatiu. És el pol de l'ascesi, del "coneixement" i no de la "acció" qui marca l'esperit tradicional de l'Índia dels temps històrics, encara que en algunes de les seves formes, no preponderants, ressorgeix sobre el pla "heroic" el principi més elevat lligat a la raça interior de la casta guerrera.

Iran sembla haver estat més fidel a aquest principi, encara que no arriba aquí a l'alçada metafisica assolida per la Índia a través de les vies de la contemplació. El caràcter guerrer del culte de Ahura Mazda és molt conegut perquè sigui necessari tornar a ell. La mateixa precisió s'aplica al culte paleig iranià del Foc (de la qual forma part la doctrina, que ja hem recordat) del hvarenô o "glòria", al règim rigorós del dret patern, a l'ètica ària de la veritat i de la fidelitat i l'ideal del món concebut com rtam i Asha, és a dir com cosmos, ritu i ordre, lligat a aquest principi urani dominador que havia de conduir més tard, quan la pluralitat original de les primeres capes conqueridores va ser superat, a l'ideal metafísic de l'Imperi i al concepte corresponent del sobirà com "Rei de reis".

És característic que originàriament, al costat de les tres classes que corresponen a les tres castes superiors dels aryas hindús (brahamana, khsatriya i vaisha) no es trobi, a l'Iran, una classe diferent de sudras, com si els estrats aris no haguessin trobat a aquestes regions, almenys en quantitat apreciable, l'element aborigen del Sud, al qual s'ha de versemblantment l'alteració de l'antic esperit hindú. L'Iran té en comú amb l'Índia el culte a la veritat, la lleialtat i l'honor, i el tipus de athravan meda-iranià senyor del foc sagrat, sinònim, en alguns aspectes, del "home de la llei primordial", paoriyô thaesha és l'equivalent del tipus hindú del Atharva i del brâhamna en la seva forma original, no tot sacerdotal. No obstant això, fins i tot en el si d'aquesta espiritualitat aristocràtica, un declivi va d’haver-se produït, després d'una crisi, que suscita, en la persona de Zaratustra, l'aparició d'una figura i d'una reforma semblants a la del Buda, traduint també per una reacció tendent a reintegrar els principis del culte original que tendien a enfosquir en un sentit naturalista en una forma més pura i més immaterial, tot i que, en alguns aspectes, no estigui exempta de cert "moralisme". Un significat particular s'afegeix a la llegenda, referida pel Yashna i el Bundahesh, segons la qual Zaratustra hauria "nascut" al Airyanem vaejo, és a dir, a la terra boreal primordial, concebuda aquí com la "llavor de la raça dels aris "i també com el lloc de l'edat d'or i de la" glòria "real. És aquí on Zaratustra hauria revelat primerament la seva doctrina. L'època precisa en què va viure Zaratustra està subjecta a controvèrsies. El fet és que "Zaratustra" com d'altra banda "Hermes" (el Hermes egipci) i altres figures del mateix gènere correspon menys a una persona que a una influència espiritual i que aquest nom pot doncs haver estat donat a éssers que l'han encarnat en èpoques diferents. El Zaratustra històric, del qual es parla habitualment, ha de ser considerat com la manifestació específica d'aquesta influència i, en certa manera, del Zaratustra primordial hiperbori (d'aquí el tema del seu naixement al centre original), en una època que coincideix aproximadament amb la de la crisi de les altres tradicions, i en vistes a exercir una acció rectificadora paral·lela a la del Buda. Zaratustra detall interessant combat al déu de les tenebres sota la forma d'un dimoni femení, invocant per a si, en aquest lluita, un corrent el corrent Daito del Airyanem Vejo. Sobre el pla concret, es fa ressò de les lluites, dures i repetides, portades per Zaratustra contra la casta dels sacerdots mazdeus, que alguns textos volen fins i tot presentar com emissaris dels daeva, és a dir, entitats enemigues del déu de la llum, índex de la involució sobrevinguda en aquesta casta. L'intent del sacerdot Gaumata, que s'esforça per usurpar el poder suprem i construir una teocràcia, però va ser expulsat per Dario I, mostra que en el conjunt de la tradició iraniana, la "dominant" va tenir un caràcter essencialment ari i reial, i ha subsistit una tensió deguda a les pretensions hegemòniques de la casta sacerdotal. És a més l'únic intent d'aquest tipus registrat per la història iraniana.

El tema original, com si recuperés un nou vigor al contacte amb formes tradicionals alterades d'altres pobles, va ressorgir d'una forma molt diferent amb el mitraisme, sota l'aspecte d'un nou cicle "heroic" i amb una base iniciàtica precisa. Mitra, heroi solar, vencedor del toro tel•lúric, déu ja antic de l’èter lluminós, semblant a Indra i al Mitra hindú, desprès d'aquestes dones o deesses que acompanyen l’Afrodita dionisíaca als déus siríacs i als de la decadència egípcia, encarna d'una manera característica l'esperit nòrdic urani sota la seva forma guerrera. És significatiu que Mitra sigui de vegades identificat, no només amb l’Apol•lo hiperbori, déu de l'edat d'or, sinó també amb Prometeu: al•lusió a la transfiguració lluminosa, per la qual el tità es confon amb la divinitat que personifica la espiritualitat primordial. A propòsit del tema que caracteritza també el mite titànic, n'hi haurà prou de recordar que Mitra, que neix d'una "pedra", ostentant ja el doble símbol de l'espasa i de la llum (torxa), despulla el "arbre" per vestir-se i emprèn després una lluita contra el Sol, que guanya, abans aliar-se i gairebé identificar-se amb ell.

L'estructura guerrera de la jerarquia iniciàtica mitraica és ben coneguda. El anti tel•lúric que caracteritza el mitraisme queda testificat pel fet que, contràriament als punts de vista dels adeptes de Serapis i Isis, no situava l'estada dels alliberats en les profunditats de la terra, sinó més aviat en les esferes de la pura llum urànica, després que el seu trànsit pels diversos planetes els hagi enterament despullat del seu caràcter terrestre i passional. Cal recordar, a més, l'exclusió significativa de les dones rigorosa i gairebé general del culte i de la iniciació mitraiques. Si el principi de la fraternitat es troba afirmat, al ethos de la comunitat mitraica, al costat del principi jeràrquic, aquest ethos era però netament oposat al gust per la promiscuïtat, pròpia de les comunitats meridionals, així com a la fosca dependència de la sang tan característica, per exemple, de l’Hebraisme. La fraternitat dels iniciats mitreus, que prenien el nom de "soldats” era la fraternitat clara, fortament individualitzada, que pot existir entre guerrers associats en una empresa comuna, abans que la que té com a base mística la caretes. El mateix ethos reapareixerà a Roma, com entre les races germàniques.

En realitat, si el mitraisme pateix, en alguns dels seus aspectes, una mena de minoració quan Mitra va ser concebut com, "Salvador" i "Mediador", sobre un pla ja gairebé religiós, en el seu nucli central i fins i tot històricament, en el moment de la gran crisi del món antic, es presenta durant un temps com el símbol de l'altra direcció possible que l'Occident romanitzat hauria pogut seguir si el cristianisme no hagués prevalgut cristal•litzant al voltant seu, tal com veurem aviat, diverses influències desgranadores i antitradicionals. Va ser sobre el mitraisme que va intentar essencialment recolzar l'última reacció espiritual de l'antiga romanitat, la de l'emperador Julià, iniciat el mateix en els misteris d'aquest ritu.

Recordarem en fi que després de la islamització de l'àrea corresponent a l'antiga civilització iraniana, els temes relacionats amb la tradició precedent van trobar el mitjà de reafirmar. Així, a partir dels Safauridis (1501-1722), la religió oficial de Pèrsia ha estat l’imamisme, centrat sobre la idea d'un cap (Imam) invisible que, després d’un periode d’absència reapareixerà per "vèncer l’ injustícia i portar l'edat d'or sobre la terra ". Els sobirans perses s'han considerat a si mateixos com els substituts provisionals del Imam ocult en els segles d'absència, fins al moment de la seva nova aparició. És l'antic tema ari iranià de Shaoshyan.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")