Julius Evola
Una metafísica de la història de les principals civilitzacions antigues no té cabuda en el marc d'aquesta obra. Ens limitarem a aclarir alguns dels seus aspectes i significats més característics, per facilitar un fil conductor a qui vulgui emprendre, pel seu compte, una investigació sobre algun d'ells.
D'altra banda, el nostre horitzó s’haurà de restringir aviat només a Occident. Fora d'aquí, en efecte, la major part de les civilitzacions conservaren, d'una forma o una altra, fins a una època relativament recent, un caràcter "sagrat" i "tradicional", en el sentit ampli del terme, englobant totes les varietats ja descrites i reunits en una mateixa oposició al cicle "humanista" de l'última edat. No van perdre aquest caràcter més que sota l'efecte desintegrador dels pobles occidentals arribats a les formes últimes de decadència. És doncs essencialment a Occident cap a on convé atreure l'atenció si es vol seguir els processos que van jugar un paper decisiu en la gènesi del món modern.
Les empremtes de l'espiritualitat nòrdic solar es tornen a trobar sobretot durant els temps històrics en l'àrea de la civilització ària. Atès l'abús que s'ha fet en alguns mitjans contemporanis, el terme "ari" ha de ser emprat però, amb certes reserves: no ha de correspondre, en efecte, a un concepte únicament biològic o ètnic (seria més adequat llavors, parlar de raça boreal, o nòrdic atlàntica, segons els casos), sinó sobretot al concepte d'una raça de l'esperit, la relació amb la raça del cos ha variat molt segons les civilitzacions. Des del punt de vista de l'esperit, "ari" equival, més o menys, a "heroic": sota la forma d'una herència enfosquida, subsisteix el llaç amb els orígens, però l'element decisiu és la tensió cap a l'alliberament interior i la reintegració en una forma activa i combativa. El fet que a l'Índia la paraula Arya sigui sinònim de dvîja, és a dir de "nascut dues vegades" o "regenerat", aclareix perfectament aquest punt.
Pel que fa a l'àrea pròpia de la civilització ària, és interessant referir el testimoni del Aitareya brâhamana. Segons aquest text, la lluita dels deva, divinitats lluminoses, i els asura, enemics dels herois divins, té lloc a les quatre regions de l'espai. La regió on els deva van triomfar i que, per aquesta raó, va rebre el nom de "regió invencible" (sa-esha dig aparâjita) hauria estat situada entre el Nord i l'Est, el que correspon precisament a la direcció de l'emigració nòrdic atlàntica. Per contra, el Sud, a l'Índia, és considerat com la regió dels dimonis, de les forces enemigues dels déus i dels arya, i en el ritu dels tres focs, el "foc meridional" és aquell que està destinat a allunyar aquestes forces. En l'àrea occidental, es pot fer referència als anomenats pobles "de la destral", que, en general, es relacionen amb la cultura megalítica dels dolmens. La residència original d'aquestes races roman, sobre el pla de les investigacions profanes, envoltada en el misteri i el mateix passa amb les primeres races netament superiors a l'home de Neandertal, races que han pogut ser anomenades, com ja hem dit, els "Hel•lens del paleolític". Hi ha una relació entre l'aparició dels pobles de la destral del neolític i l'expansió dels pobles indo europeus ("aris") més recents a Europa. S'admet generalment que estan en l'origen de les formes polítiques estàtiques i guerreres que es van oposar a les d'una cultura de tipus demetríac, pacífic, comunitari i sacerdotal i sovint, es van superposar a elles.
Certament, les civilitzacions àries no van ser les úniques a presentar, fins als temps històrics, empremtes de la tradició primordial. Però seguir de prop el joc dels dos temes oposats del Sud i del Nord, en relació al tema ètnic, ens portaria molt lluny sobre un terreny excessivament movedís.
Pel que fa a l'Amèrica precolombina, cal, en tot cas, considerar inicialment el substrat arcaic d'un cicle de civilització tel•lúric meridional relacionat amb el cicle de l'Atlàntida. Engloba les civilitzacions maies, així com a la de Tihuanaco, dels Pueblo i altres estrats o centres menors. Les seves característiques són força semblants a les de les empremtes prehistòriques que es troben en una mena de cinturó meridional que, de la Mediterrània pelasgi, s'estén fins els vestigis de la civilització pre-ària de Mohenjodaro (Índia) i de la Xina pre dinàstica.
Aquesta civilització presenta un caràcter essencialment demetríac sacerdotal. Al costat d'una forta component tel•lúrica, es constata sovint la supervivència dels símbols solars, alterats i debilitats, de manera que seria impossible trobar elements que al•ludin al principi de la virilitat espiritual i de la superioritat olímpica. Això és igualment cert per la civilització dels maies, en primer pla de la qual es troben figures de sacerdots i divinitats que revesteixen les insignes de la sobirania suprema i de la reialesa. La figura maia ben coneguda del Codex Dresdensis és, en aquest sentit, característica: es veu a la divinitat, Kukulkalkan, revestida amb les insignes de la reialesa, i, davant seu, un sacerdot agenollat que realitza sobre ell mateix un sacrifici sagnant de mortificació. El principi demetríac condueix així a una forma de tipus "religiós", on els dejunis i les maceracions marquen la caiguda de l'home en relació a la seva dignitat primordial. Si, com sembla, els maies van constituir un imperi anomenat "el regne de la Gran Serp" (Nacha, símbol maia tan freqüent com significatiu), aquest imperi va tenir un caràcter pacífic, en absolut guerrer, ni heroic. Les ciències sacerdotals es van desenvolupar àmpliament, però una vegada assolit un alt grau de opulència, degenerà progressivament en una civilització de tipus hedonista i afroditica. Sembla que és dels maies d’0n ve el tipus del déu Quelzalcoatl, déu solar de l'Atlàntida, desvirilitzat precisament en un culte pacífic, de contemplació i mortificació. La tradició vol que en un moment donat, Quetsalcóatl hagi abandonat els seus pobles i s'hagi retirat a la regió Atlàntica, des d'on havia vingut.
Això correspon versemblantment al descens de les races del tronc Nahua, els tolteques i, en fi, els asteques, els que van prendre la davantera sobre els maies i la seva civilització crepuscular i van crear nous Estats. Aquestes races són les que van conservar més netament el record de Tula i Aztlan, és a dir, de la regió nòrdic atlàntica, entrant versemblantment en un cicle de tipus "heroic". La seva última creació va ser l'antic imperi mexicà, la capital, segons la llegenda, va ser construïda en el lloc on va aparèixer un Àguila estrangulant a una Serp. Es pot dir el mateix d'aquests llinatges Inques, enviats com dominadors pel "Sol", que van crear l'imperi peruà imposant-se a races de civilització molt inferior. de cultes animistes i primigenis que subsistien fins i tot en els estrats populars. Molt interessant és, en aquest sentit, una llegenda relativa a la raça del gegants de Tihuanaco: el cel no coneixia més que la Lluna (cicle lunar amb la seva contrapartida titànica), raça que mata el profeta del Sol i que és així mateix exterminada i petrificada durant la següent aparició de l'astre rei, que es pot fer correspondre amb la vinguda dels Inques. De forma general, són nombrosos les llegendes relatives a races blanques americanes, de dominadors de "dalt", creadors de civilitzacion. Igualment característic, a Mèxic, la dualitat d'un calendari solar oposat a un calendari lunar sembla pertànyer a l'estrat més antic de la civilització aborigen i estar relacionat sobretot amb la casta sacerdotal, així com la dualitat d'un règim aristocràtic hereditari de propietat al qual s'oposa un règim plebeu comunista, i finalment, el contrast entre el culte de divinitats netament guerreres, Uitzilpochtli i Tezcatlipoca, i les supervivències del culte de Quetsalcóatl, pot interpretar-se de la mateixa manera. En els mites més antics d'aquestes civilitzacions es troba igual que en els Edda el tema de la lluita contra els gegants i el d'una última generació, colpejada per la catàstrofe de les aigües, generació en l'origen de la qual es troba, com hom diu, una dona-serp generadora de "parelles". Tal com es presenta durant la invasió espanyola, la civilització guerrera d'aquestes races testifica però una degeneració característica en el sentit d'un Dionís especial, sinistre, que es podria anomenar el frenesí de la sang. El tema de la guerra sagrada i de la mort heroica com sacrifici immortalitzant (temes que entre els Asteques no van tenir menys importància que entre les races nòrdiques europees o entre els àrabs) es barreja aquí amb una mena de frenesí de sacrificis humans, en una ombrívola i ferotge exaltació destructora de la vida per conservar el contacte amb el diví, fins i tot sota la forma de massacres col•lectives de tal amplitud que no es troba res semblant en cap altra civilització coneguda. Aquí, com en l'Imperi dels Inques, altres factors de degeneració, al mateix temps que conflictes polítics interiors facilitaren l'enfonsament d'aquestes civilitzacions que van tenir indubtablement un passat gloriós i solar davant algunes bandes d'aventurers europeus. Les possibilitats vitals internes d'aquests cicles havien d'estar esgotades des de feia temps, i per això no s'ha pogut constatar cap supervivència ni ressorgiment de l'esperit antic durant els temps que van seguir a la conquesta.
Fragments residuals de l'antiga herència subsistiren durant més temps, en l'esperit i en la raça, en algunes branques de l'Amèrica septentrional. Aquí també, l'element heroic està de vegades alterat, sobretot en el sentit de crueltat i duresa. Es pot, però, de forma general, compartir l'opinió de l'autor que ha parlat, en aquest sentit, d'una "figura humana singularment completa: la seva dignitat, la seva generositat i el seu heroisme essències d'una bellesa que té, al mateix temps alguna cosa de l'àguila i del sol imposen el respecte i fan pressentir una espiritualitat sense les quals aquestes virtuts apareixeran inintel•ligibles i com desproveïdes de raons suficients" (F. Schuon en Etudes Traditionelles).
Una situació d'aquest tipus es retroba d'altra banda a Europa, durant el neolític tardà: algunes races guerreres van poder, en aquest sentit, sembla que semi bàrbares, enfront de les societats de tipus demetríac sacerdotal que van enderrocar, van dominar o absorbir. En realitat, tot i certa involució, empremtes de l'acció formadora del cicle precedent de l'espiritualitat nòrdica, romanen visibles en aquests races. I això, com veurem, val igualment per als seus epígons, és a dir per a molts pobles nòrdics del període de les invasions.
Pel que fa a la Xina, ens acontentarem amb recordar un fet força significatiu: el ritual ha estat testimoni d'una antiga transmissió dinàstica per línia femenina, a la qual s'oposa certament l'esperit de la concepció cosmocràtica ulterior, segons la qual l'Emperador encarna indiscutiblement la funció solar del mascle i del "pol" davant el conjunt de forces no només del demos sinó també del món, igual que encarna l'esperit del dret patern de la Xina històrica que va ser un dels més rigorosos. Els vestigis recentment descoberts (Smith) d'una civilització d'un tipus proper a la maia, amb caràcters d'escriptura lineals, que seria un estrat subterrani insospitat, més arcaic encara que la tan antiga civilització xinesa hi poden igualment fer pensar en una fase demetríac atlant, que per vies avui impossibles de precisar, va succeir a un cicle solar que no sempre va poder fer desaparèixer totes les empremtes de la primera. En efecte, trobem ecos d'algunes concepcions metafísiques que delaten influències residuals de la idea ginecocràtica arcaica: assimilació del Cel "a una dona o una mare, generadora primordial de tota vida; freqüent afirmació d'una primacia de l'esquerra sobre la dreta i oposició entre les nocions lunar i solar del calendari, en fi, el caràcter tel•lúric del culte popular dels dimonis, el ritual xamànic amb les seves formes desordenades i frenètiques, l'exercici d'una màgia que va ser, en l'origen, la prerrogativa exclusiva de les dones, en oposició amb la severitat tan desproveïda de misticisme i gairebé olímpica de la religió oficial xinesa, patrícia i imperial.
Ètnicament, a l'àrea extrem oriental, es constata el retrobament de dues corrents oposades: una procedent d'Occident, amb caràcters propis dels pobles uralo altaics (on es troba, al seu torn, un component ària), l'altra referida a l'àrea sub-oriental i austral. Els períodes en què preponderen els elements de la primera corrent coincideixen amb els de la grandesa de la Xina; a aquest corrent va correspondre l'orientació cap a la guerra i la conquesta, que va prendre de seguida un relleu particular, en el si d'una barreja anàloga, al cicle nipó.
Es podria certament, gràcies a investigacions convenientment orientades, aclarir molts altres dades d'aquest tipus. A la Xina antiga, el símbol "polar" de la centralitat va jugar un paper eminent; a ell es refereix la concepció del "Imperi Mitjà", subratllada per elements geogràfics locals, així com la idea del "just medi" i del "equilibri" que apareixen amb freqüència, i èticament estan en l'origen d'una concepció especial aclarida i ritual de la vida. Aquí, com en l'antiga Roma, els representants del poder revestien al mateix temps un caràcter religiós: el tipus "sacerdotal" no va aparèixer més que en un període tardà i en relació amb cultes exògens. La base de la saviesa tradicional xinesa, el I King, es relaciona, d'altra banda, amb la figura del rei Fo hi. Igualment, no és a sacerdots o "savis", sinó a prínceps, a qui s'atribueixen els principals comentaris d'aquest text. Els ensenyaments que contenen i que, al seu torn, segons el mateix Fo hi, es refereixen a un passat molt llunyà i difícil de determinar serviran de fonament comú a dos doctrines del nou, en concernir a dos dominis diferents, semblen, a primera vista, no tenir entre elles punts de contacte: el taoisme i el confucianisme . Aquestes dues doctrines van tenir efectivament el sentit d'un redreçament en un període de crisi latent i de desintegració i van servir per vivificar, respectivament, l'element metafísic (amb desenvolupaments iniciàtics i esotèrics) i l'element ètic ritual. Va ser així com una continuïtat tradicional regular va poder ser conservada a la Xina, sota formes particularment estables, fins i tot en una època relativament recent.
Això és igualment cert, fins i tot en àmplia mesura, al Japó. La seva forma de tradició nacional, el sintoisme, testifica una influència que ha rectificat i elevat un complex cultural parcialment relacionat amb un estrat primitiu (res de particular pot deduir, però, de la presència del grup ètnic blanc aïllat dels Aïno). Durant els temps històrics, la idea imperial es troba al centre del sintoisme i la tradició imperial s'identifica amb la tradició divina: "segons l'ordre rebuda, descendeixo del cel", diu, al Ko gi ki, el cap de la dinastia . En un comentari del príncep Hakabon Itoé es diu que "el tron sagrat va ser creat quan la Terra es va separar del Cel [és a dir, quan va desaparèixer la unitat primordial entre el terrestre i el diví, unitat de la qual la tradició xinesa ha conservat empremtes característiques , per exemple, el ideograma xinès "natura" i "cel" són sovint sinònims]. El sobirà baixa del Cel. És diví i sagrat". El principi "solar" li és igualment atribuït, però interfereix, de manera difícil d'aclarir, amb el principi femení, ja que se li atribueixo baixar de la deessa Amaterasu Omikami. Sobre aquesta base l'acte de governar i dominar forma un tot amb el culte, el terme "matsurigoto" significa tant govern com "exercici de les coses religioses" i en el marc del sintoisme el llealisme, la fidelitat incondicional al sobirà, "CiU GHI", revesteix doncs un significat religiós i constitueix el fonament de tota ètica: qualsevol acció reprovable, baixa o delictiva és concebuda no com la transgressió d'una norma abstracta més o menys anodina i "social", sinó com una traïció, una deslleialtat i una ignomínia: no hi ha "culpables" sinó més aviat "traïdors", éssers sense honor.
Aquests valors generals prenen un relleu particular a la noblesa guerrera dels bushis o samurais i en la seva ètica, el bushido. L'orientació de la Tradició, al Japó, és essencialment activa, és a dir, guerrera, però amb la contrapartida d'una formulació interior. L'ètica del samurai té un caràcter tan guerrer com ascètic, amb aspectes sagrats i rituals. S'assembla, de manera notable, a la de l'Edat Mitjana cavalleresc i feudal europeu. Fora del sintoisme, el zen, que és una forma esotèrica del budisme, ha jugat un paper en la formació del samurai, però també en la formació tradicional de la vida japonesa en general, compreses les arts i l'artesanat (l'existència de sectes que han cultivat el budisme en les seves formes més recents, nues i religioses, arribant fins a la manera devocional del amides, no han modificat de manera notable l'orientació preponderant de l'esperit nipó). Al marge del bushido, convé recordar igualment la idea tradicional de la mort sacrificial guerrera, que s'ha mantingut fins als kamikazes, els pilots suïcida de la segona guerra mundial.
El Japó ha facilitat, fins ahir, un exemple, únic en el seu gènere, de coexistència entre una orientació tradicional i l'acceptació, sobre el pla material, de les estructures de la civilització tècnica moderna. Amb la segona guerra mundial, la continuïtat mil•lenària s'ha trencat, l'equilibri ha resultat alterat i l'últim Estat del món on es reconeixia encara el principi de la reialesa solar i del pur dret diví, ha desaparegut. El destí de la "edat fosca", la llei en virtut de la qual el potencial tècnic i industrial, la potència material organitzada té un caràcter determinant en l'enfrontament entre les forces mundials, ha segellat també la fi d'aquesta tradició, amb el resultat de l'última guerra.
Pel que fa a Egipte, es poden extreure algunes dades sobre la història primordial de la seva civilització, a través dels seus mites, més enllà dels significats metafísics. La tradició relativa a una dinastia antiquíssima de "morts divins" que es confonien amb els anomenats "deixebles de l'Antic Horus" Shemsu Heru marcats pel hieroglífic d'Osiris, senyor de la "terra sagrada d'Occident", i que hauria vingut precisament d'Occident pot correspondre al record d'un estrat primordial, civilitzador i dominador, Atlanta. Cal assenyalar que, seguint el títol atribuït als reis divins, Horus és un déu fet d'or, com Apol•lo, és a dir relacionat amb la tradició primordial. Hem assenyalat igualment el simbolisme dels "dos", dos germans rivals Osiris i Seth i la seva lluita. Algunes dades de la tradició egípcia permeten pensar que aquest simbolisme comportar una contrapartida ètnica i que la lluita dels dos germans correspon a la de dos estrats representants cada un de l'esperit simbolitzat respectivament per un o altre déu. La mort d'Osiris, assassinat per Seth, va poder, a més del sentit "sacrificial" ja explicat en la primera part d'aquest llibre, expressar sobre el pla històric, una crisi amb la qual es tanca la primera era, anomenada era dels "déus“, la resurrecció de Osiris a Horus podria potser significar una restauració esdevinguda durant la segona era egípcia, que els grecs van anomenar, i que podria així correspondre a una de les formes del cicle" heroic "de què parla Hesíode. Aquesta segona era es tanca, segons la tradició, amb Manes, el títol d'Horus aha, Horus combatent, donat a aquest rei, confirma, de forma característica, la versemblança d'aquesta hipòtesi.
No obstant això, la crisi, superada una primera vegada per Egipte, es va reproduir, més tard, portant efectes dissolvents. Es troben indicis d'això en la democratització del concepte d'immortalitat, que va aparèixer ja cap a la fi de l'Antic Imperi (VI Dinastia) així com en l'alteració del caràcter de centralitat espiritual, de "transcendència immanent" del sobirà, que tendeix a convertir-se en un simple "representant" del déu. Ulteriorment, al costat del tema solar, el tema tel.lúric lunar, lligat a la figura d'Isis "Mare de totes les coses, propietària dels elements, nascuda a l'origen dels segles", guanya terreny. Referent a això, la llegenda segons la qual, Isis, concebuda com una encantadora, vol tornar-se "propietària del món i convertir-se en una deessa semblant al Sol (Ra) al cel ia la terra", és extremadament significativa. Amb aquesta finalitat, Isis tendeix una emboscada al mateix Ra quan aquest s'establia sobre el "tron dels dos horitzons": aconsegueix que una serp el mossegui i que el déu enverinat consenti que el seu nom passi a ella.
És així com es desplaça cap a una civilització de la Mare. Osiris, de déu solar, es converteix en déu lunar, déu de les aigües en sentit fàl•lic i déu del vi, és a dir de l'element dionisíac, mentre que amb l'adveniment d'Isis, Horus es redueix a un simple símbol del món caduc. El pathos de la "mort i de la resurrecció" d'Osiris adquireix ja tints místics i evasió en neta antítesi amb la solar distant de Ra i del "Horus antic" del culte aristocràtic. Sovint és una dona divina de la qual Isis és precisament l'arquetip que ha de servir de mediadora per a la resurrecció, la vida immortal, sobretot són figures de reines que aporten el lotus del renaixement i la "clau de la vida". I això es reflecteix en l'ètica i en els costums, en aquest preponderància isíaca de la dona i de la reina, que Heròdot i Diodor s'han esmentat a propòsit de la societat egípcia i que s'expressa d'una forma típica en la dinastia de les "adoradores Divines"del període nubi .
Paral•lelament, i d'una manera significativa, el centre es desplaça, passa del símbol real al símbol sacerdotal. Cap a la XXI dinastia, la qual sacerdots egipcis, en lloc de ambicionar romandre al servei del rei diví, tendeixen a convertir-se ells mateixos en sobirans i la dinastia Tebaida dels sacerdots reals es forma en detriment dels faraons. Com manifestació característica de la llum del Sud, una teocràcia sacerdotal reemplaça a la reialesa divina dels orígens. A partir d'aquest moment, els déus són cada vegada menys presències encarnades: es converteixen en éssers transcendents la influència activa depèn essencialment a partir d'ara, de la mediació del sacerdot. L'estadi màgic solar declina i li passa l'estadi "religiós": la pregària en lloc del comandament, el desig i el sentiment, en lloc de la identificació i de la tècnica necessària.
Mentre que l'antic evocador egipci podia dir: "Sóc Amon que fecunda la seva Mare. Sóc el gran posseïdor de la potència, el Senyor de l'Espasa. No us enfronteu al meu ¡sóc Seth! No em toqueu ¡sóc Horus!", mentre que es podia dir a propòsit de l'home “osirificat”: "Sorgit com un déu vivent" "Sóc el Únic, el meu ser és l'ésser de tots els déus, en l'eternitat" "Si [el ressuscitat] vol que moriu, o déus, morireu, si vol que visqueu, viureu" "La teva envies als déus", en els darrers temps de la civilització egípcia l'èmfasi és situat, per contra, al pathos místic i en la imploració:" Tu ets Amon, el Senyor dels Silenciosos, que va a la crida dels pobres. Jo crido cap a tu en el meu turment ... En veritat tu ets el salvador!". El cicle solar egipci s'encamina així cap a la decadència sota el signe de la Mare. Segons els historiadors grecs, els principals cultes de tipus demetríac ctònic hauria arribat als pelàsgics i després als hel.lens des d'Egipte. En definitiva serà, com a civilització isíaca, ressò d'una saviesa sobretot "lunar" (com la pitagòrica), seran com a ferment de descomposició afrodítica i de agitat misticisme popular, promiscu i evasions, que l'Egipte dels darrers temps, participarà en el dinamisme de la civilització mediterrània. Els misteris d'Isis i de Serapis i la Hetaira real, Cleopatra, seran tot el que finalment podran oposar a les forces de la romanitat.
Si d'Egipte es passa a Caldea i a Assíria, es troba, sota una forma diferent, i ja en una època llunyana, el tema de les civilitzacions del Sud, amb les seves materialitzacions i les seves alteracions. En el substrat més antic d'aquests pobles, constituït per l'element sumeri, apareix ja el tema característic d'una mare celeste primordial situada per sobre de les diverses divinitats manifestades, i també d'un "fill" engendrat sense pare. Aquest fill té tant els trets d'un heroi, com d'un "déu", però, sobretot, està sotmès a la llei de la mort i la resurrecció. En la cultura hitita tardana, la deessa domina al déu, acaba per absorbir els atributs del mateix déu de la guerra i es presenta com una deessa amazònica; al costat de sacerdots eunucs, es troben sacerdotesses armades de la Gran Deessa. A Caldea, no es troba pràcticament cap empremta de la idea de reialesa divina: abstracció feta de certa influència exercida per la tradició egípcia, els reis caldeus, fins i tot quan revestien un caràcter sacerdotal, no es van considerar més que com "vicaris" (pateis) de la divinitat, pastors elegits per governar el ramat humà, però no com a éssers d'una naturalesa divina. Es donava, sobretot, el títol de rei a la divinitat de la ciutat que, en aquesta civilització, era anomenat "el meu Senyor" o "la meva mestressa". El rei humà rebia del déu la ciutat com a feu, i era fet príncep, en el sentit de representant. El seu títol de "en" és sobretot sacerdotal: és el sacerdot, el pastor, en el sentit de vicari. La casta sacerdotal apareix com una casta diferent i, en el fons, és ella qui prepondera. Característica és la humiliació anual del rei a Babel quan deposa davant el déu les ensenyes règies, es vesteix de esclau, implora confessant els seus "pecats" i és castigat pel sacerdot representant de la divinitat, fins a les llàgrimes. Els reis babilonis apareixen freqüentment "fets" per la "Mare" Isthar Mami al Codix d'Hammurabi aquest rei rep precisament de la deessa la seva corona i el seu ceptre i a ella el rei Assurbanipal li diu: "De tu t'imploro el do de la vida". La fórmula "Reina omnipotent, protectora misericordiosa, fora de tu, no hi ha refugi" apareix com una confessió típica de l'ànima Babilònia, per raó del pathos del que envolta ja al sagrat.
La ciència caldea, aquesta que representa l'aspecte més elevat d'aquest cicle de civilització, pertany, en àmplia mesura al tipus demetríac lunar. És una ciència dels astres que a diferència de la ciència egípcia està més orientada cap als planetes que cap a les estrelles fixes, cap a la lluna més que cap al sol (per al babiloni, la nit era més santa que el dia: Sense, déu de la Lluna, prima sobre Jamash, déu del Sol). És una ciència que reposa, en realitat, sobre una concepció fatalista, sobre la idea del tot poder d'una llei o "harmonia"; una ciència poc sensible al pla de la veritable transcendència, i que no supera, en suma, el límit naturalista i anti-heroic en el domini de l'esperit.
Quant a la civilització assíria, ulteriorment nascuda del mateix estrat, apareix sobretot marcada per les característiques dels cicles titànics i Afrodita. Al mateix temps que sorgeixen races i divinitats virils de tipus violent, brutalment sensual, cruel i bel•licós, s'afirma una espiritualitat que culmina en representacions Afrodites del tipus de les Grans Mares, a les quals els primers acaben per subordinar. L'intent de Gilgamesh d'aparèixer com l'heroi solar que menysprea a la Deessa i s'esforça a conquistar només l'arbre de la vida, fracassa: el do de la "eterna joventut" que havia aconseguit obtenir arribant gràcies per altra part a la intervenció de una dona, la "Mare de Déu dels Mars" la terra simbòlica on regna l'Heroi supervivent de la humanitat divina pre diluviana, Utnapishtim Atrachasis, el Llunyà, i que volia portar als homes "perquè provin la vida immortal", aquest do li és de nou robat per una serp. I això podria ser elevat, potser, a símbol de la incapacitat d'una raça guerrera materialitzada per assolir el pla transcendent en què hauria pogut transformar-se en una raça de "herois", capaç d'acollir i conservar realment el "do de la vida" i de recuperar la tradició primordial. D'altra banda, igual que la noció assiri-caldea del temps és lunar, en oposició a la noció solar egípcia, així en aquests civilitzacions apareixen petjades de ginecocràcia de tipus Afrodita. A títol d'exemple particularment característic es pot citar l'efeminat Sardanàpal ja Semíramis, la qual, gairebé per reflex de les relacions pròpies a la parella divina formada per Isthar i Ninip Ador, va ser la sobirana efectiva del regne de Nino. També sobre el pla de les costums sembla que en aquestes races, inicialment la dona hauria tingut un paper preponderant, si l'home va prendre ulteriorment la davantera, cal veure en això, analògicament, el signe d'un moviment més ampli, però amb el sentit d'una involució ulterior més que d'una resurrecció. El reemplaçament dels caldeus pels assiris correspon en efecte, en diversos aspectes, al trànsit d'un estat demetrà a un estat "titànic", trànsit particularment aparent en la forma en què la ferocitat assíria va succeir a la sacerdotal astrològic lunar caldea. És molt significatiu que la llegenda estableixi una relació entre Nemrod, al qual s'atribueix la fundació de Nínive i de l'Imperi assiri i els Nephelin i altres tipus de "gegants" pre-diluvians, que, per la seva violència, haurien acabat per "corrompre les vies de la carn sobre la terra".
(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")
