La Doctrina de les Quatre Edats

Julius Evola

Mentre que l'home modern, en una època recent ha concebut el sentit de la història com una evolució i l'ha exaltat com a tal, l'home de la Tradició va tenir consciència d'una veritat diametralment oposada. En tots els testimoniatges antics de la humanitat tradicional, es troba sempre, sota una o altra forma, la idea d'una regressió, d'una "caiguda": d'estats originaris superiors, els éssers haurien descendit a estats cada vegada més condicionats per l'element humà, mortal i contingent. Aquest procés involutiu hauria tingut el seu origen en una època molt llunyana. El vocable ragnarok (ragna rökkr), de la tradició nòrdica, "enfoscament dels déus", és potser el que caracteritza millor aquest procés. Es tracta d'un ensenyament que no s'ha expressat en el món tradicional, d'una manera vaga i general, sinó que, per contra, ha estat definida en una doctrina orgànica, les diverses expressions de la qual presenten, en àmplia mesura, un caràcter d'uniformitat: la doctrina de les quatre edats. Un procés de decadència progressiva al llarg de quatre cicles o "generacions", tal és, tradicionalment, el sentit efectiu de la història i en conseqüència el sentit de la gènesi del que hem anomenat, en un sentit universal, el "món modern". Aquesta doctrina pot doncs servir de base als desenvolupaments que seguiran.

La forma més coneguda de la doctrina de les quatre edats és la de la tradició grecorromana. Hesíode parla de quatre edats que successivament estan marcades per l'or, la plata, el bronze i el ferro. A continuació inserida entre les dues últimes una cinquena edat, l'edat dels "herois", que, tal com la varem contemplar no té altre significat que el d'una restauració parcial i especial d'un estat primordial. La mateixa doctrina s'expressa, en la tradició hindú, sota la forma de quatre cicles anomenats respectivament satyâ yuga, (o kortâ yuga), tetrâ yuga, vâpara yuga i kali yuga (és a dir "edat ombrívola"), al mateix temps que mitjançant la imatge de la desaparició progressiva, en decurs d'aquests cicles, de les quatre potes o fonaments del toro símbol del dharma, la llei tradicional. L'ensenyament iranià és similar a la hel•lènica: quatre edats marcades per l'or, la plata, l'acer i una "aliatge de ferro". La mateixa concepció, presentada en termes pràcticament idèntics, es troba en l'ensenyament caldeu. En una època més recent, apareix la imatge del carro de l'univers, quadriga conduïda pel déu suprem i arrossegada en una carrera circular per quatre cavalls representants dels elements. Cada edat està marcada per la superioritat d'un d'aquests cavalls que arrossega als altres, segons la naturalesa simbòlica més o menys lluminosa i ràpida de l'element que representa. La mateixa concepció reapareix, encara que modificada, en la tradició hebraica. En els Profetes, es parla d'una estàtua esplèndida, el cap de la qual és d'or, el tors i els braços de plata, el ventre i les cuixes de coure, i finalment les cames i els peus de ferro i argila: estàtua les diferents parts de la qual, així dividides, representen quatre "regnes" que se succeïen a partir del regne de l'or del "rei de reis" que ha rebut "del déu del cel, poder, força i glòria". A l'Egipte, és possible que la tradició, referida per Eusebi, relativa a tres dinasties distintes, constituïdes respectivament per déus, semidéus i ragis, correspongui a les tres primeres eres, les d'or, plata i bronze. Es pot considerar com una variant del mateix ensenyament les antigues tradicions asteques relatives als cinc sols o cicles solars, dels quals els quatre primers corresponen als elements i on apareixen, com en les tradicions eurasiàtiques, les catàstrofes del foc i de l'aigua (diluvi) i les lluites contra els gegants que caracteritzen, com veurem, el cicle dels "herois", afegit per Hesíode a les altres quatre.

Sota formes diferents, i d'una forma més o menys fragmentaria, el record d'aquesta tradició es troba igualment entre d'altres pobles. Algunes consideracions generals no seran del tot inútils abans d'abordar l'examen del sentit particular de cada període. La concepció tradicional contrasta en efecte de la manera més neta amb els punts de vista moderns relatius a la prehistòria i al món dels orígens. sostenir, com es deu tradicionalment fer, que hagi existit en l'origen, no l'home animalaç de les cavernes, sinó un "més que home", sostenir que hagi existit, des de la més alta prehistòria, no solament una "civilització", sinó també una "era dels déus", és, per a molts, que, d'una forma o altra, creuen en la bona nova del darwinisme, caure en la mera "mitologia". Aquesta mitologia, tanmateix, no som nosaltres qui l'hem inventat avui. Caldria explicar la seva existència, explicar perquè, en els testimoniatges més antics dels mites i escrits de l'antiguitat, no es troba gens que confirmi el "evolucionisme", i perquè per contra es troba, la idea constant d'un passat millor, més lluminós i sobrehumana ("diví"); caldria explicar perquè s'ha parlat tan poc dels "orígens animals", per que uniformement s'ha tractat, per contra, del parentiu originari entre homes i déus i perquè ha persistit el record d'un estat primordial d'immortalitat, lligat a la idea que la llei de la mort ha aparegut en un moment determinat i, francament, com un fet contranatural o una anatema. Segons dos testimoniatges característics, la "caiguda" ha estat provocada per la barreja de la raça "divina" amb la raça humana en sentit estricte, concebuda com una raça inferior, alguns textos arriben fins i tot fins a comparar la "falta" amb la sodomia, amb la unió carnal amb animals. Va existir primerament el mite dels Ben-Elohim, o "fills dels déus", que es van unir a les filles dels "homes" de manera que finalment "tota carn va haver corromput la seva via sobre la terra". Hi ha, per altra banda, el mite platònic dels Atlants, concebuts igualment com descendents i deixebles dels déus, qui, mitjançant la unió repetida amb els humans, van perdre el seu element diví, i van acabar per deixar predominar en ells a la naturalesa humana sensible. A propòsit d'èpoques més recents, la tradició, en els seus mites, es refereix freqüentment a races civilitzadores i a lluites entre les races divines i races animaleses, ciclòpies o demoníaques. Són els Asos en lluita contra els Elementarwessen; són els olímpics i els "Herois" en lluita contra els gegants i els monstres de la nit, de la terra o de l'aigua; són els Deva aris llançats contra els Asura, "enemics dels herois divins"; són els Inques, els dominadores que imposen la seva llei solar als aborígens de la "Mare Terra"; són els Tuatha de Danann que, segons la història llegendària d'Irlanda, es van afirmar contra les races monstruoses dels Fomores. I es podrien citar molts altres exemples. Partint de tal base, es podria dir que l'ensenyament tradicional conserva perfectament el record mentre que substrat anterior a les civilitzacions creades per les races superiors- de llinatges que poguessin correspondre als tipus bestials i inferiors del evolucionisme; però l'error característic d'aquest és considerar aquests llinatges animalitzats com absolutament originals, mentre que no ho són més que d'una manera relativa, i concebre com formes "evolucionades" a formes d'encreuament que pressuposen l'aparició d'altres races, superiors biològicament i com a creadores de civilització, originàries d'altres regions i que, sigui en raó de la seva antiguitat (com és el cas de les races "hiperbòries" i "atlàntica"), sigui per motius geofísics, no van deixar més que petjades difícils de trobar quan l'investigador no es basa més que en testimoniatges arqueològics i paleontològics, els únics que són accessibles a la investigació profana. per altra banda, és molt significatiu que les poblacions on predomina àdhuc el que es presumeix és l'estat original, primitiu i bàrbar de la humanitat, no confirmen en absolut la hipòtesi evolucionista. Es tracta de llinatges que, en lloc d'evolucionar, tendeixen a extingir-se, el que prova que són precisament residus degenerats de cicles les possibilitats vitals dels quals estan esgotades, o bé d'elements heterogenis, de llinatges retardats respecte al corrent central de la humanitat. Això és cert per a l'home de Neandertal, que la seva extrema brutalitat morfològica sembla emparentar-lo amb el "home mico" i que va desaparèixer misteriosament en certa època. Les races que han aparegut després d'ell -l'home de Aurignac i sobretot l'home de Cro-Magnon- el tipus del qual és fins a tal punt superior que es pot ja reconèixer en ell l'origen de moltes races humanes actuals, no poden ser considerats com una "forma evolutiva" de l'home de Neandertal.
Altre tant ocorre amb la raça de Grimaldi, igualment extingida. Quant als pobles "salvatges" àdhuc existents: no evolucionen, també s'extingeixen; quan es "civilitzen" no es tracta d'una "evolució", sinó gairebé sempre d'una brusca mutació que afecta a les seves possibilitats vitals. En realitat, la possibilitat d'evolucionar o de decaure no pot superar certs límits. Algunes espècies guarden les seves característiques fins i tot en condicions relativament diferents de les quals els són naturals. En casos semblants, unes altres, per contra, s'extingeixen, o bé es produïen barreges amb altres elements, que no impliquen, en el fons, ni assimilació, ni veritable evolució sinó que comporten més aviat alguna cosa comparable als processos contemplats per les lleis de Mendel sobre a l'herència: l'element primitiu, desaparegut com a unitat autònoma, es manté com a herència latent separada, capaç de reproduir-se esporàdicament, però sempre amb un caràcter d'heterogeneïtat en relació al tipus superior. Els evolucionistes creuen mantenir-se "positivament" en els fets. No dubten que els fets, en si mateixos, són muts, i que els mateixos fets, interpretats de manera diversa, testifiquen a favor dels temes més diversos. Així, algú ha pogut demostrar que, en última anàlisi, totes les dades considerades com proves de la teoria de l'evolució, podrien igualment venir en suport de la tesi contrària, tesi que, en més d'un aspecte, correspon a l'ensenyament tradicional, a saber que no solament l'home està lluny de ser un producte de la "evolució" d'espècies animals, sinó que moltes espècies animals han de ser considerades com branques laterals en les quals ha avortat un impuls primordial, que no s'ha manifestat, de forma directa i adequada més que en les races humanes superiors. Antics mites parlen de races divines en lluita contra entitats monstruoses o dimonis animalescs abans que aparegués la raça dels mortals (és a dir la humanitat en la seva forma més recent9. Aquests mites podrien referir-se, entre uns altres, a la lluita del principi humà primordial contra les potencialitats animals que duu en ell i que es troben, per dir-ho així, separades i deixades enrere, sota la forma de races animals. Els pretesos "ancestres" de l'home (tals com l'antropoide i l'home dels gels), van representar als primers vençuts en la lluita en qüestió: elements barrejats amb certes potencialitats animals o arrossegats per aquestes. Si en el totemisme, que es refereix a societats inferiors, la noció de l'ancestre col•lectiu i mític del clan es confon sovint amb la del dimoni d'una espècie animal donada, cal veure precisament en això el record d'un període de barreges d'aquest tipus. Sense voler abordar els problemes, en certa mesura transcendents, de la antropogènesis, que no entrar en el marc d'aquesta obra, observarem que una interpretació possible de l'absència de fòssils humans i de la presència exclusiva de fòssils animals en la més alta prehistòria, seria que l'home primordial (si es pot anomenar així a un tipus d'home molt diferent del de la humanitat històrica) ha entrat l'últim en aquest procés de materialització, que, -després d'haver-se donat en els animals- ha donat a les seves primeres branques ja degenerades, desviades, barrejades amb la animalitat un organisme susceptible de conservar-se sota la forma de fòssils. Convé referir el record, guardat en algunes tradicions, d'una raça primordial "d'ossos febles" o "tous", precisament a aquesta circumstància. Per exemple Li-tze, parlant de la regió hiperbòria, on pren naixement, com veurem, el cicle actual, indica que "els seus habitants (assimilats als "homes transcendents") tenien els ossos "febles". En una època menys llunyana, el fet que les races superiors, vingudes del Nord, no practiquessin la inhumació, sinó la incineració dels cadàvers, és altre factor a considerar en el problema que planteja l'absència d'ossades. Però, se'ns dirà, d'aquesta fabulosa humanitat, no existeixen restes d'altres tipus? A part de la ingenuïtat de pensar que éssers superiors hagin pogut existir sense deixar rastres tals com ruïnes, instruments de treball, armes, etc., convé assenyalar que subsisteixen restes d'obres ciclòpies, que no denoten sempre, certament, l'existència d'una alta civilització, però es remunten a èpoques bastant llunyanes (els cercles de Stonehenge, les enormes pedres col•locades en equilibris miraculosos, la ciclòpia "pedra cansada" a Perú, els colossos de Tiwanaco, etc.) i que deixen perplexes als arqueòlegs respecte als mitjans empleats i als mitjans necessaris per a reunir i transportar els materials de construcció. Remuntant-nos més lluny en el temps, es té tendència a oblidar el que per altra banda s'admet, o almenys, no s'exclou, a saber la desaparició d'antigues terres i la formació de territoris nous. Cal formular la pregunta, per altra banda, de si és inconcebible que una raça en relació espiritual directa amb les forces còsmiques, com la tradició admet per als orígens, hagi pogut existir abans que es comencés a treballar la matèria, pedra o metall, com han de fer qui no disposen d'altres mitjans per a actuar sobre les coses i els éssers. Avui està fora de dubte que "l'home de les cavernes" és patrimoni de la fantasia: es comença a suposar que les cavernes prehistòriques (moltes de les quals mostren una orientació sagrada) no eren, per a l'home "primitiu", habitacles de bèstia, sinó, per contra, llocs de culte, i que van romandre sota aquesta forma fins i tot en èpoques indubtablement "civilitzades" (per exemple el culte greco-minoic de les cavernes, les cerimònies i els retirs iniciàtics), que és natural no trobar allí, en raó de la protecció natural del lloc, petjades que el temps, els homes i els elements haguessin impedit, d'altra manera que arribessin fins a nosaltres. De forma general, la Tradició ha ensenyat, i és aquesta una de les seves idees fonamentals, que l'estat de coneixement i de civilització va ser l'estat natural, sinó de l'home en general, almenys de certes elits dels orígens; que el saber no va anar en principi "construït" i adquirit, que la veritable sobirania no extreu el seu origen dels baix. Joseph de Maistre després d'haver mostrat que el que un Rousseau i similars havien presumit era l'estat natural (fen al·lusió als salvatges) no és més que l'últim grau d'embrutiment d'alguns llinatges dispersats o víctimes de conseqüències de certes degradacions o prevaricacions que van alterar la seva substància més profunda, diu molt justament: "Estem cecs sobre la naturalesa i la marxa de la ciència per un sofisma groller, que ha fascinat a tots: és jutjar el temps on els homes veien els efectes en les causes, per aquell on s'eleven penosament els efectes a les causes, on no s'ocupen més que dels efectes, on diuen que és inútil ocupar-se de les causes, on no saben ni tan sols el que és una causa".

Al principi, no solament els homes van començar per la ciència, sinó per una ciència diferent de la nostra i superior a la nostra; el fet que comencés més alt la tornava ´més perillosa; i això explica perquè la ciència en el seu principi va ser sempre misteriosa i tancada en els temples, on es va extingir finalment, quan aquesta flama ja no servia més que per a cremar". I és llavors que a poc a poc, a títol de succedani, comença a formar-se l'altra ciència, la ciència purament humana i física, de la qual els moderns estan tan orgullosos i amb la qual han cregut poder amidar tot el que, als seus ulls, és civilització, mentre que aquesta ciència no representa més que un va intent de desprendre's, gràcies a succedanis, d'un estat no natural i en absolut original, de degradació, del que ni tan sols es té consciència. Cal admetre, no obstant això, que indicacions d'aquest tipus no poden ser més que una feble ajuda per a qui no està disposat a canviar la seva mentalitat. Cada època té el seu "mite" que reflecteix un estat col•lectiu determinat. El fet que a la concepció aristocràtica d'un origen de "l'alt", d'un passat de llum i d'esperit, s'hagi substituït en els nostres dies la idea democràtica del evolucionisme, que fa derivar el superior de l'inferior, l'home de l'animal, la civilització de la barbàrie, correspon menys al resultat "objectiu" d'una investigació científica conscient i lliure, que a una de les nombroses influències que, per vies subterrànies, a l'adveniment en el món modern de les capes inferiors de l'home sense tradició, ha exercit sobre el plànol intel·lectual,. històric i biològic. Així, no cal il·lusionar-se: algunes supersticions "positives" trobaran sempre el mitjà de crear-se coartades per a defensar-se. No són "fets" nous els quals podran dur a reconèixer horitzons diferents, sinó una nova actitud davant aquests fets. I tot intent de valorar, sobre el pla científic el que anem a exposar sobre el punt de vista dogmàtic tradicional, no podrà triomfar més que en aquells que estan ja preparats espiritualment per a acollir coneixements d'aquest tipus.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Algunes observacions sobre la Doctrina dels Cicles Còsmics

René Guénon

Se'ns ha demanat de vegades, a causa de les al·lusions que hem hagut de fer aquí i allà a la doctrina hindú dels cicles còsmics i als seus equivalents que es troben en altres tradicions, si podríem donar d'elles, si no una exposició completa, almenys una visió de conjunt que fos suficient per aclarir seus grans línees. Francament, ens sembla que aquesta és una tasca gairebé impossible, no només perquè la qüestió és molt complexa en si mateixa, sinó sobretot a causa de l'extrema dificultat que hi ha per expressar aquestes coses a una llengua europea i de manera que les faci intel·ligibles per a la mentalitat occidental actual, que de cap manera no està habituada a aquest gènere de consideracions. Tot el que realment pot fer-se, segons la nostra opinió, és intentar aclarir alguns punts mitjançant observacions com les que seguiran, i que no poden al capdavall tenir cap altra pretensió que la d'aportar simples suggeriments sobre el sentit de la doctrina que es tracta, més aviat que la d'explicar-la veritablement.

Hem de considerar que un cicle, en l'accepció més general d'aquest terme, representa el procés de desenvolupament d'un estat qualsevol de manifestació o, si es tracta de cicles menors, el d'alguna de les modalitats més o menys restringides i especialitzades d'aquest estat. A més, en virtut de la llei de correspondència que uneix a totes les coses en l'Existència universal, hi ha sempre i necessàriament certa analogia tant entre els diferents cicles d'un mateix ordre, com entre els cicles principals i les seves divisions secundàries. Això permet emprar, en parlar-ne, un només i mateixa manera d'expressió, encara que sovint aquest no hagi d'entendre's sinó simbòlicament, sent l'essència mateixa de tot simbolisme precisament el fundar-se en les correspondències i analogies que hi ha realment en la naturalesa de les coses. Volem sobretot al·ludir aquí a la forma "cronològica" sota la qual es presenta la doctrina dels cicles: en representar el Kalpa el desenvolupament total d'un món, és a dir, d'un estat o grau de l'Existència universal, és evident que no es podrà parlar literalment de la durada d'un Kalpa, avaluada segons una mesura de temps qualsevol, més que si es tracta d'aquell que es relaciona amb l'estat del qual el temps és una de les condicions determinants, estat que constitueix pròpiament el nostre món. Per a qualsevol altre cas, aquesta consideració de la durada i de la successió que ella implica no podrà tenir ja més que un valor purament simbòlic, i s'haurà de traslladar analògicament, en no ser llavors la successió temporal més que una imatge de l'encadenament, lògic i ontològic alhora, d'una sèrie "extra-temporal" de causes i efectes; però, d'altra banda, com el llenguatge humà no pot expressar directament altres condicions diferents a les del nostre estat, un simbolisme així està per això mateix prou justificat i s’ha de considerar com a perfectament natural i normal.

No tenim la intenció d'ocupar-nos ara dels cicles més extensos, tals com els Kalpas; ens limitarem als que es desenvolupen en l'interior del nostre Kalpa, és a dir als Manvantaras i les seves subdivisions. A aquest nivell, els cicles tenen un caràcter alhora còsmic i històric, ja que concerneixen més especialment a la humanitat terrestre, encara que estan alhora estretament vinculats amb els esdeveniments que es produeixen al nostre món fora d'aquesta. No hi ha en això una cosa que hagués de sorprendre, ja que la consideració de la història humana com aïllada en certa manera de tot la resta és exclusivament moderna i clarament oposada al que ensenyen totes les tradicions, que afirmen al contrari, unànimement, una correlació necessària i constant entre els ordres còsmic i humà.

Els Manvantaras, o eres de Manús successius, són en nombre de catorze, formant dues sèries septenàries de les quals la primera comprèn els Manvantaras passats i aquell en el qual estem actualment, i la segona els Manvantaras futurs. Aquestes dues sèries, de les que una es refereix així al passat, junt amb el present que és el seu resultant immediat, i l'altra en futur, poden posar-se en correspondència amb les dels set Swargas i els set Pâtâlas, que representen el conjunt dels estats respectivament superiors i inferiors a l'estat humà, si se'n situa un en el punt de vista de la jerarquia dels graus de l'Existència o de la manifestació universal, o anteriors i posteriors amb relació a aquest mateix estat, si se situa un en el punt de vista de l'encadenament causal dels cicles, descrit simbòlicament, com sempre, sota l'analogia d'una successió temporal. Aquest últim punt de vista és evidentment el que més importa aquí: permet veure, en l'interior del nostre Kalpa, com una imatge reduïda de tot el conjunt dels cicles de la manifestació universal, segons la relació analògica que anteriorment hem esmentat, i, en aquest sentit, podria dir-se que la successió dels Manvantaras marca en certa manera un reflex dels altres mons en el nostre. Pot assenyalar-se també, per confirmar aquesta aproximació, que els dos termes Manú i Loka s'empren igualment com a designacions simbòliques del número 14; parlar a aquest respecte d'una simple "coincidència" seria donar proves d'una completa ignorància de les raons profundes que són inherents a tot simbolisme tradicional.

També es pot considerar una altra correspondència amb els Manvantaras, pel que fa als set Dwîpas o "regions" en què està dividit el nostre món. Efectivament, encara que aquests es representin, segons el sentit mateix del terme que els designa, com d'altres tantes illes o continents repartits d'una determinada manera en l'espai, cal guardar-se bé de prendre això literalment en considerar-los simplement com a parts diferents de la terra actual. De fet, "emergeixen" per tanda i no simultàniament, el que equival a dir que només un d'ells està manifestat en el domini sensible durant el curs d'un determinat període. Si aquest període és un Manvantara, hi haurà que concloure d'això que cada Dwîpa haurà d'aparèixer dues vegades en el Kalpa, és a dir, una vegada en cada una de les dues sèries septenàries de què hem parlat fa poc; i de la relació entre aquestes dues sèries que es corresponen en sentit invers com passa en tots els casos similars i en particular amb les dels Swargas i els Pâtâlas, es pot deduir que l'ordre d'aparició dels Dwîpas, en la segona sèrie, haurà de ser igualment l'invers del qual ha tingut lloc en la primera. En suma, es tracta aquí més aviat d'estats diferents del món terrestre, abans que de "regions" pròpiament parlant: el Jambu-Dwîpa representa en realitat a la terra sencera en el seu estat actual, i, si es diu d'ell que s'estén al sud del Mêru, o de la muntanya "axial" al voltant de la qual s'efectuen les revolucions del nostre món, és perquè en efecte, en identificar-se simbòlicament el Mêru amb el pol Nord, tota la terra està situada veritablement al sud respecte a ell. Per explicar això més completament, caldria poder desenvolupar el simbolisme de les direccions|adreces de l'espai, segons les quals estan repartits els Dwîpas, així com les relacions de correspondència que existeixen entre aquest simbolisme espacial i el simbolisme temporal sobre el qual reposa tota la doctrina dels cicles; però, com no ens és possible entrar aquí en aquestes consideracions que exigirien per si soles tot un volum, devem acontentar-nos amb aquestes indicacions sumàries, que d'altra banda podran completar fàcilment per si mateixos tots aquells que té ja algun coneixement del que es tracta.
Aquesta manera d'encarar els set Dwîpas es troba també confirmada per les dades concordants d'altres tradicions en les quals es parla igualment de les "set terres", especialment l'esoterisme islàmic i la Càbala hebrea: així, en aquesta última, aquestes "set terres", encara que representades exteriorment per d'altres tantes divisions de la terra de Canaan, es posen en relació amb els regnes dels "set reis d'Edom", qui corresponen bastant manifestament als set Manús de la primera sèrie; i es troben compreses totes a la "Terra dels Vivents", que representa el desenvolupament complet del nostre món, considerat com realitzat de manera permanent en el seu estat principial. Podem observar aquí la coexistència de dos punts de vista: un de successió, que es refereix a la manifestació en ella mateixa, i l'altre de simultaneïtat, que es refereix al seu principi, o al que podria dir-se el seu "arquetip"; i, en el fons, la correspondència d'aquests dos punts de vista equival d'alguna manera a la del simbolisme temporal i el simbolisme espacial, a la qual precisament hem fet al·lusió fa un moment referent als Dwîpas de la tradició hindú.

En l'esoterisme islàmic, potser més explícitament encara, les "set terres" apareixen com d'altres tantes tabaqât o "categories" de l'existència terrestre, que coexisteixen i s'interpenetren d'alguna manera, però de les quals només una pot ser assolida actualment pels sentits, mentre que les altres romanen en estat latent i no poden ser percebudes més que excepcionalment i en certes condicions especials; i, també aquí, estan manifestades exteriorment per tanda, en els diversos períodes que se succeeixen en el curs de la durada total d'aquest món. D'altra banda cada una de les "set terres" està regida per un Qutb o "Pol", qui correspon així molt clarament al Manú del període durant el qual la seva terra està manifestada; i aquests set Aqtâb estan subordinats al "Pol" suprem, com els diferents Manús ho estan a l'Adi-Manú o Manú primordial; però a més, a raó de la coexistència de les "set terres", ells exerceixen també les seves funcions, sota un cert aspecte, d'una manera permanent i simultània. Amb prou feines és necessari assenyalar que aquesta designació de "Pol" es relaciona estretament amb el simbolisme "polar" del Mêru que fa poc hem esmentat, tenint a més el mateix Mêru per exacte equivalent la muntanya de Qâf en la tradició islàmica. Afegim també que els set "Pols" terrestres són considerats com els reflexos dels set "Pols" celestes, qui presideixen respectivament als set cels planetaris; i això evoca naturalment la correspondència amb els Swargas en la doctrina hindú, el que acaba de mostrar la perfecta concordança que hi ha en aquest tema entre ambdues tradicions.
Considerarem ara les divisions d'un Manvantara, és a dir els Yugas, que són en nombre de quatre; i assenyalarem en primer lloc, sense insistir-hi llargament que aquesta divisió quaternària d'un cicle és susceptible d'aplicacions múltiples, i que es troba de fet en molts cicles d'ordre més particular: es poden citar com a exemples les quatre estacions de l'any, les quatre setmanes del mes lunar, les quatre edats de la vida humana; aquí també, hi ha correspondència amb un simbolisme espacial, relacionat en aquest cas principalment amb els quatre punts cardinals. D'altra banda, s'ha subratllat sovint l'equivalència manifesta dels quatre Yugas amb les quatre edats d'or, plata, bronze i ferro, tal com les coneixia l'antiguitat grecollatina: en una i una altra part igualment, cada període està assenyalat per una degeneració respecte al que l'ha precedit; i això, que s'oposa directament a la idea de "progrés" tal com la conceben els moderns, s'explica molt senzillament pel fet de que tot desenvolupament cíclic, és a dir, al capdavall tot procés de manifestació, en implicar necessàriament un allunyament gradual del principi, constitueix realment, en efecte, un "descens", la qual cosa a més és també el sentit real de la "caiguda" en la tradició judeocristiana.

D'un Yuga a l'altre, la degeneració va acompanyada d'una disminució en la durada, que a més es considera influeix en l'extensió de la vida humana, i el que importa abans que res en aquest sentit, és la relació que existeix entre les durades respectives d'aquests diferents períodes. Si la durada total del Manvantara es representa per 10, la del Krita-Yuga o Satya-Yuga ho serà per 4, la del Trêtâ-Yuga per 3, la del Dwâpara-Yuga per 2, i la del Kali-Yuga per 1; aquests números són també els dels peus del toro simbòlic del Dharma que es representen com reposant sobre la terra durant els mateixos períodes. La divisió del Manvantara s'efectua doncs segons la fórmula 10 = 4 + 3 + 2 +1, que és, en sentit invers, la de la Tetraktys pitagòrica: 1 + 2+ 3 + 4 = 10; aquesta última fórmula correspon al que el llenguatge de l'hermetisme occidental anomena la "circulatura del quadrant", i a l'altra al problema invers de la "quadratura del cercle", que expressa precisament la relació del final del cicle amb el seu començament, és a dir, la integració del seu desenvolupament total; hi ha en això tot un simbolisme alhora aritmètic i geomètric, que no podem més que assenyalar també en passar per no apartar-nos massa del nostre tema principal.

Quant a les xifres indicades en diversos texts per a la durada del Manvantara, i conseqüentment per a la dels Yugas, s'ha de comprendre bé que de cap manera no s'han de considerar com constituint una "cronologia" en el sentit ordinari de la paraula, volem dir com expressant números d'anys que haguessin de prendre al peu de la lletra; per això precisament, certes variacions aparents en aquestes dades no impliquen en el fons cap contradicció real. El que hi ha que considerar en aquestes xifres, d'una manera general, és només el número 4.320, per la raó que explicarem a continuació, i no els zeros més o menys nombrosos dels quals va seguit, i que poden fins i tot estar destinats sobretot a despistar els qui volguessin entregar-se a certs càlculs. Aquesta precaució pot semblar estranya a primera vista, però tanmateix és fàcil d'explicar: si la durada real del Manvântara fos coneguda, i si a més, el seu punt de partida fos determinat amb exactitud, tot el món podria extreure sense dificultat d'això deduccions que permetrien preveure certs esdeveniments futurs; ara bé, cap tradició ortodoxa no ha promogut mai aquelles investigacions per mitjà de les quals pot arribar a conèixer l'home l'avenir en major o menor mesura, en presentar aquest coneixement a la pràctica molts més inconvenients que autèntics avantatges. Per això el punt de partida i la durada del Manvantara, sempre han estat dissimulats més o menys acuradament, ja sigui afegint o sostraient un determinat nombre d'anys a les dates autèntiques, o bé a multiplicant o dividint les duracions dels períodes cíclics de manera que només es conservin les seves proporcions exactes; i afegirem que en ocasions també l'ordre de certes correspondències s'ha invertit per motius similars.

Si la durada del Manvantara és 4.320, les dels quatre Yugas seran respectivament 1.728, 1.296, 864 i 432; però per quin número hi haurà que multiplicaries per obtenir en anys l'expressió d'aquestes durades? És fàcil observar que tots els números cíclics estan en relació directa amb la divisió geomètrica del cercle: així, 4.320 =360 x 12; no hi ha d'altra banda gens arbitrari o purament convencional en aquesta divisió, ja que, per raons que procedeixen de la correspondència que existeix entre l'aritmètica i la geometria, és normal que ella s'efectuï segons múltiples de 3, 9, 12, mentre que la divisió decimal és la que convé pròpiament a la línia recta. Tanmateix, aquesta observació, encara que veritablement fonamental, no permetria arribar molt lluny en la determinació dels períodes cíclics, si no se sabés a més que la base principal d'aquests, en l'ordre còsmic, és el període astronòmic de la precessió dels equinoccis, la durada dels quals és de 25.920 anys, de manera que el desplaçament dels punts equinoccials és d'un grau en 72 anys. Aquest número 72 és precisament un submúltiple de 4.320 =72 x 60, i 4.320 és al seu torn un submúltiple de 25.920 =4.320 x 6; el fet que per a la precessió dels equinoccis ens tornem a trobar els números relacionats amb la divisió del cercle és, pel demés, una altra prova del caràcter veritablement natural d'aquesta última; però la pregunta que es planteja és ara aquesta: quin múltiple o submúltiple del període astronòmic de què es tracta correspon realment a la durada del Manvantara?

El període que més freqüentment apareix en diferents tradicions, a dir veritat, és menys potser el propi de la precessió dels equinoccis que la seva meitat: és aquesta, en efecte, la que especialment correspon al que era el "gran any" de perses i grecs, avaluat sovint per aproximació en 12.000 o 13.000 anys, sent la seva durada exacta 12.960 anys. Donada la importància tan particular que d'aquesta manera s'atribueix en aquest període, s’ha de presumir que el Manvántara haurà de comprendre un nombre enter d'aquests "grans anys"; però llavors quin serà aquest número? Referent a això almenys, trobem, en un altre lloc diferent a la tradició hindú, una indicació precisa, i que sembla prou plausible com per a poder ser acceptada aquesta vegada literalment: entre els caldeus, la duració del regne de Xisuthros, que és manifestament idèntic a Vaiwasvata, el Manú de l'era actual, està fixada en 64.800 anys, és a dir exactament en cinc "grans anys". Observem incidentalment que el número 5, en ser el dels bhûtas o elements del món sensible, ha de tenir necessàriament una importància especial des del punt de vista cosmològic, la qual cosa tendeix a confirmar la realitat d'una avaluació així; potser inclús hi hauria lloc a considerar certa correlació entre els cinc bhûtas i els cinc "grans anys" successius de què es tracta, tant més com que, de fet, es troba en les tradicions antigues d'Amèrica Central una associació expressa dels elements amb certs períodes cíclics; però aquesta és una qüestió que exigiria ser examinada més de prop. Sigui com fos, si aquesta és en veritat la durada del Manvantara, i si es continua prenent com basi el número 4320, que és igual al terç del "gran any", és doncs per 15 que aquest número s'haurà de multiplicar. D'altra banda, els cinc "grans anys" es repartiran naturalment de manera desigual, però segons proporcions simples, en els quatre Yugas: el Krita-Yuga en contindrà 2, el Trêtâ Yuga 11/2, el Dwâpara-Yuga 1, i el Kali-Yuga 1/2; aquests números són sens dubte la meitat dels que teníem precedentment en representar per 10 la durada del Manvantara. Avaluades en anys ordinaris, aquestes mateixes durades dels quatre Yugas seran respectivament de 25.920, 19.440, 12.960 i 6.480 anys, formant el total de 64.800 anys; i es reconeixerà que aquestes xifres es mantenen almenys en uns límits perfectament versemblants, podent molt ben correspondre a l'antiguitat real de la present humanitat terrestre.

Detindrem aquí aquestes poques consideracions, doncs, per la qual cosa es refereix al punt de partida del nostre Manvantara, i, en conseqüència, al punt exacte del seu curs en el qual ens trobem actualment, no ens arriscarem a intentar determinar-los. Sabem, per totes les dades tradicionals, que estem des de fa ja llarg temps en el Kali-Yuga; podem dir, sense cap temor a equivocar-nos, que estem fins i tot en una fase avançada d'aquest, fase les descripcions de la qual segons els Pûranas responen a més, de la manera més sorprenent, als caràcters de l'època actual; però no seria imprudent voler precisar més?, i, per afegiment, no portaria això inevitablement a aquest tipus de prediccions a què la doctrina tradicional ha oposat, no sense greus raons, tants obstacles?

Article aparegut en anglès en el "Journal of the Indian Society of Oriental Art", número de Juny-Desembre de 1937, dedicat a A. K. Coomaraswamy en ocasió de seu seixanta aniversari. Reprès en "Etudes Traditionnelles", octubre de 1938 i en la recopilació "Formes Traditionnelles et Cycles Cosmiques"