La Civilització de la Mare

Julius Evola

Per desenvolupar aquesta anàlisi és necessari procedir a una definició tipològica més precisa de les formes de civilització que han succeït a la civilització primordial. En primer lloc estudiarem el concepte mateix de "Civilització de la Mare".

El seu tema característic és una transposició metafísica del concepte de la dona, contemplat en tant que principi i substància de la generació. És una deessa qui expressa la realitat suprema. Tot ésser és considerat com el seu fill i apareix, en relació a ella, com una mica condicionat i subordinat, privat de vida pròpia, és a dir, caduc i efímer. Tal és el tipus de les grans deesses asiàtic-mediterrànies de la vida: Isis, Asher, Cibeles, Afrodita, Tanit i sobretot Demeter, figura central del cicle pelasg minoic. La representació del principi solar sota la forma d'un nen sostingut per la Gran Mare sobre els genolls, és a dir, com quelcom engendrat; les representacions egipci-minoiques de reines o dones divines mostrant el lotus i la clau de la vida; Isthar, de la qual un dels seus himnes més antics diu: "No hi ha cap déu veritable fora de tu" i que és anomenada Ummu Ilani, Mare dels déus; les diverses al•lusions, sovint acompanyades de transposicions cosmològiques, a una primacia del principi de la "nit" sobre el principi "dia" que sorgeix del seu si, divinitats tenebroses o lunars sobre les quals es manifesta; el sentiment característic, que resulta i el "oculta" és un destí, una invisible llei de fatalitat a la qual ningú no es pot sostreure; el lloc acordat, en alguns simbolismes arcaics (que sovint reposen sobre el càlcul lunar, abans que solar, del temps) al signe o al déu de la Lluna sobre el del Sol (per exemple, el Sin babiloni en relació a Samash) i la inversió, en virtut de la qual la Lluna pren en ocasions el gènere masculí i el Sol el femení; la importància donada al principi de les Aigües (Zeus subordinat a Estígia; l'Oceà generador dels déus i dels homes, etc.) i al seu culte correlatiu, el de la serp i les divinitats anàlogues; en un altre pla, la subordinació d’Adonis en relació a Afrodita, de Virbio respecte a Diana, d'algunes formes d'Osiris, transmutada de la seva forma solar originaria a déu lunar de les aigües, en relació a Isis, de Bacus en relació a Demeter, l’ Hèrcules asiàtic respecte a Militta, etc ... tot això fa referència, més o menys directament, al mateix tema.

Per tot arreu es troben, al Sud, des de Mesopotàmia fins l'Atlàntic, estatuetes neolítiques de la Mare amb el Fill.
A Creta, la terra dels orígens era anomenada, en lloc de "pàtria", "Terra de la mare", particularitat que emparenta aquesta civilització d'una forma específica amb la civilització atlàntic-meridional i amb el substrat de cultes encara més antics del Sud. Els déus són mortals; com l'estiu, pateixen cada any la mort. Aquí, Zeus (Teshub) no té pare i la mare és la substància humida terrestre: és doncs la "dona" qui està en el principi. Ell, el Déu, és quelcom "generat" i mortal: es mostra la seva tomba. Per contra el substrat femení immutable de cada vida és immortal. Quan es dissipen les ombres del caos hesíodic, és la negra Gaia (melaina gaia) un principi femení, la que apareix. Sense marit, Gaia engendra després de les "grans muntanyes", l'oceà i el Ponto, el seu propi home o marit; i tota generació divina nascuda de Gaia, tal com indica Hesíode segons una tradició que no ha de ser confosa amb la del pur culte olímpic, es presenta com un món sotmès al moviment, a l'alteració, l'esdevenir.

Sobre un pla inferior, els vestigis que s'han conservat fins als temps històrics en diversos cultes asiàtic-mediterranis permeten precisar el sentit d'algunes expressions rituals particularment característiques d'aquesta inversió de valors, considerem les festes sacees i frígies. Les festes sacees en honor de la gran deessa tenien com apogeu la mort d'un ésser, que jugava el rol de mascle regi. La destitució del viril, amb ocasió de les celebracions de la deessa, es troba, per altra banda, a la castració practicada, com hem vist, en els misteris de Cibeles: sota la inspiració de la deessa, podia passar que alguns, presos d'un frenesí, es privessin, fins i tot físicament, de la seva virilitat per semblança a ella, per transformar-se en el tipus femení, concebut com la més alta manifestació del sagrat. D'altra banda, en els temples d’Artemisa, d'Efeso i d’Astarté, mateix com en Hieròpolis, els sacerdots foren sovint eunucs. L’Hèrcules lidi que va servir durant tres anys, vestit amb robes de dona, l'imperiosa Omphales, imatge, com la Semiramis mateixa, del tipus de dona divina; el fet que els participants en alguns misteris consagrats precisament a Hèrcules ja Dionisi van vestir-se de dona; el fet que, entre algunes antigues nissagues germàniques, fossin també vestits de dona com els sacerdots vetllaven al bosc sagrat; l’inversió del ritual del sexe, en virtut del qual algunes estàtues de Nana Isthar a Susa i de Venus a Xipre portaven signes masculins mentre que dones vestides d'home celebraven el culte amb homes vestits de dona; la transformació ja esmentada de la Lluna en Lunus, divinitat masculina; en fi, l'ofrena minoica-pelasga d'armes trencades a la deessa i la usurpació del símbol guerrer i sagrat hiperbori, la destral, per figures de amazones i de divinitats femenines del Sud ... tot això constitueix altres tants ressons que, tot i fragmentaris, materialitzats o deformats, segueixen sent característics de la concepció general segons la qual, el femení esdevé principi fonamental del sagrat, de la força i la vida, mentre que el masculí i l'home en general, se'ls concedeix un caràcter insignificant, d'inconsistència interior i sense valor, caduc i envilit.

Mater = Terra, gremius Matris Terrae. D'aquí deriva un punt essencial, a saber, que en el mateix tipus de civilització d'origen "meridional" i en el mateix significat general, es pot incloure totes les varietats de cultes, mites i ritus en els quals predomina el tema ctònic, fins i tot quan l'element masculí figuri, i s'al•ludeix, no només a deesses, sinó també a déus de la terra, del creixement, de la fecunditat natural, de les aigües o del foc subterrani. En el món subterrani, a l'ombra regnaren sobretot les Mares, però en el sentit de la nit, de les tenebres, oposat al coelum que pot implicar, també, la idea genèrica de l'invisible, però sota el seu aspecte inicial, lluminós i , precisament, celest. Existeix, per altra banda, una oposició fonamental i ben coneguda entre els Deus, tipus de les divinitats lluminoses de les races indoeuropees i l'Al, entès com a objecte de culte demoníac extàtica i frenètic de les races fosques del Sud, privades de tota dimensió veritablement sobrenatural. En realitat, l'element ínfer-demoníac, el regne elemental de les potències subterrànies, correspon a un aspecte el més baix del culte de la Mare. A tot això s'oposa la realitat "olímpica", immutable i atemporal en la llum d'un món d'essències intel•ligibles o dramatitzat sota la forma de divinitats de la guerra, de la victòria, l'esplendor, de les altures i del foc celestial.

Així la civilització de la Mare, en un sentit general, està relacionada amb la totèmica. És significatiu que, en la tradició hindú, la via dels avantpassats Pitre Yana oposada a la via solar dels déus, sigui sinònim de via de la Mare. Però n'hi ha prou de recordar el significat particular que hem donat al totèmic per veure que la relació d'individus amb el seu origen ancestral i el seu significat en relació a aquest, coincideixen amb els de la concepció ginecocràtica en qüestió. En els dos casos, l'individu no és més que una aparició finita i caduca, sorgint i desapareixent en una substància que existia abans que ell i que continuarà després engendrant altres éssers igualment privats de vida pròpia. En relació amb aquest significat comú i aquest destí, el fet que la representació preponderant del principi totèmic sigui masculina, passa a segon pla. De fet és al tòtem al qual retorna la vida dels morts, succeint freqüentment, com s'ha vist, que el culte als morts i als tòtems s'interfereixen. Però precisament el culte a la Mare i el ritu tel•lúrica en general interfereixen sovint, de la mateixa manera, amb el culte als morts: la Mare de la vida és igualment la Deessa de la mort. Afrodita, deessa de l'amor, es presenta també, sota la forma de Libitina, com a deessa de la mort, i això és igualment cert per altres divinitats, compreses les divinitats itàliques Feronia i Acca Larentia.

Convé assenyalar, a aquest respecte, un punt de particular importància. El fet que, en les civilitzacions "meridionals" on predomina el culte tel•lúrica femení sigui el ritu funerari de la inhumació el que preval, mentre que en les civilitzacions d'origen nòrdic ari es practiqui sobretot la cremació, reflecteix precisament el punt de vista al qual allaus: el destí de l'individu, no és l'alliberament pel foc dels residus terrestres, l'ascens, sinó el retorn a les profunditats de la terra, la nova dissolució en la Magna Mater ctònica, origen de la seva vida efímera. És això el que explica igualment la localització subterrània, abans que celest, del lloc dels morts, propi sobretot dels troncs ètnics més antics del Sud. La significació simbòlica del ritu de la inhumació permet doncs, en principi, considerar-lo com un vestigi del cicle de la Mare.

Generalitzant, es pot establir igualment una relació entre la visió femenina de l'espiritualitat i la concepció panteista del tot com un gran mar on el nucli de l'ésser individual es dissol i es perd com el gra de sal, on la personalitat no és més que una aparició il•lusòria i momentània de l'única substància indiferenciada, esperit i natura al mateix temps, que és considerada com l'única cosa real, i on no hi ha cap lloc per a un ordre veritablement transcendent. Però cal afegir i això serà important per determinar el sentit dels cicles següents que les formes on allò diví és concebut com a persona, i on es troba subratllada la relació naturalista d'una generació i d'una "creaturalitat", amb el pathos corresponent de pura dependència, d'humilitat, de passivitat, submissió i renúncia a la seva pròpia voluntat, aquestes formes diem, presenten una mica barrejat però reflecteixen, en el fons, un esperit idèntic. És interessant recordar que, segons el testimoni de Estrabó (VII, 3, 4) l'oració (sobre el pla de la simple devoció) hi va haver arribat a l'home a través de la dona.

Ja hem tingut ocasió d'indicar, des del punt de vista doctrinal, que la materialització d'allò viril és la contrapartida inevitable de tota feminització de l'espiritual. Aquest tema, que farà comprendre el sentit d'algunes transformacions ulteriors de la civilització corresponen, tradicionalment, a l'edat del bronze (o de l'acer) després a la de ferro, permet també precisar altres aspectes de la civilització de la Mare.

Davant una virilitat concebuda d'una forma materialitzada, és a dir com força física, duresa, tancament, afirmació violenta, la dona, per les seves facultats de sensibilitat, sacrifici i amor, així com per el misteri de la generació, va poder aparèixer com l'encarnació d'un principi més elevat. Allà on no es reconeixia només la força material, va poder doncs adquirir l'autoritat, aparèixer, d'alguna manera, com una imatge de la Mare universal. No és, però, contradictori que en alguns casos la ginecocràcia espiritual i fins i tot social faci la seva aparició, no en una societat efeminada, sinó en una societat bel•licosa i guerrera. En veritat, el símbol de l'edat de plata i del cicle Atlant no és el símbol demoníaca tel•lúrica i grollerament naturalista (cicle dels ídols femenins esteatopigics). El principi femení s'eleva ja a una forma més pura, com en el símbol antic de la Lluna en tant que Terra purificada o celest no dominant més que a aquest títol el que és terrestre: s'afirma com una autoritat espiritual, o almenys moral, davant instints i qualitats virils exclusivament materials i físiques.

És principalment sota l'aspecte de figures femenines com apareixen les entitats que no només protegeixen el costum i la llei natural i vinguin el sacrilegi i el crim (de les Nornes nòrdiques, a les Erinies, a Themis, a Dike) sinó que dispensen també el do de la immortalitat, s'ha de reconèixer precisament aquesta forma més alta, que pot qualificar, de manera general, com demètrica, relacionada amb els castes símbols de Verges o Mares que conceben sense marit, o de deesses del creixement vegetal ordenat i del cultiu de la terra, com per exemple Ceres. L'oposició entre el tipus demètric i el tipus Afrodita correspon a l'oposició entre la forma pura, transformada i la forma inferior, grollerament tel•lúrica, del culte a la Mare, que ressorgeix en els darrers estadis de descomposició i sensualització de la civilització de l'edat d'argent. Oposició idèntica a la que existeix, en les tradicions extrem orientals, entre la "Terra Pura" de la "Dona d'Occident" i el regne subterrani de Ema, i en les tradicions hel•lèniques, entre el símbol d'Atenea i el de les Gorgones que combaten. És l'espiritualitat demètrica, pura i serena com la llum lunar, qui defineix tipològicament l'Edat de Plata, i versemblant, el cicle de la primera civilització atlàntica. Històricament, no té però res de primordial; ja és un producte de transformació. Allà on el símbol es va convertir en realitat, es van afirmar formes de ginecocràcia efectiva, de les que poden trobar petjades en el substrat més arcaic de nombroses civilitzacions. Igual que les fulles no neixen una de l'altra, sinó del tronc, així mateix, si bé és l'home qui suscita la vida, aquesta és efectivament donada per la mare: tal és la premissa. No és el fill qui perpetua la raça; té una existència purament individual limitada a la durada de la seva vida terrestre. La continuïtat es troba al contrari en el principi femení, matern. D'aquí deriva com a conseqüència que la dona, en tant que mare, es trobi en el centre i en la base del dret de la gens o de la família i que la transmissió es faci per línia femenina. I si de la família es passa al grup social, s'arriba a les estructures de tipus col•lectivista i comunista: quan s'invoca la unitat d'origen i el principi matern, del que tothom descendeix d'igual manera, l’Aequitas esdevé Aequalitas, relacions de fraternitat universal i d'igualtat s'estableixen espontàniament, s'afirma una simpatia que no coneix límits ni diferències, una tendència a posar en comú tot el que es posseeix i que, per altra banda, s'ha rebut com un regal de la Mare Terra. Es torna a trobar aquí un ressò persistent i característic d'aquest tema en les festes que, fins i tot fins una època relativament recent, celebraven les deesses tel•lúrica i el retorn dels homes a la gran Mare de la Vida i on es manifestava la reminiscència d'un element orgiàstic propi de les formes meridionals més baixes; festes en les que tots els homes se sentien lliures i iguals, on les divisions de castes i de classes ja no comptaven i podien fins i tot ser superades, enmig d'una llicència general i un gust per la promiscuïtat.

D'altra banda, el pretès "dret natural", la promiscuïtat comunista pròpia de moltes societats salvatges, sobretot del Sud (Àfrica, Polinèsia) i fins al mir eslau, tot això ens porta gairebé sempre al marc característic de la "civilització de la mare", fins i tot aquí on no hi va haver matriarcat i on es va tractar menys de" mixtevariacions" de la civilització boreal primordial, que de restes de tel•lúrica inherents a races inferiors autòctones. El tema comunista, unit a la idea d'una societat que ignora les guerres, que és lliure i harmoniosa, figura per altra banda, fora del relat de platònic relatiu a l'Atlàntida dels orígens, en diverses descripcions de les primeres edats, compresa la edat d'or. Pel que fa a aquesta última existeix però una confusió deguda a la substitució d'un record recent per un altre molt més llunyà. El tema "lunar" de la pau i de la comunitat, en el sentit naturalista, no té res a veure amb els temes que, segons testimonis múltiples, caracteritzen, com s'ha vist, la primera edat.

Però una vegada es dissipa aquest equívoc, després de situar de nou en el seu veritable lloc és a dir, no en el cicle de l'edat d'Or, sinó en el de la de Plata, de la Mare, que cal considerar com el segon grau els records que es refereixen a un món primordial calmat, sense guerres, sense divisions, comunitari, en contacte amb la natura, els records comuns a un gran nombre de pobles, vénen a confirmar, de forma molt significativa, els punts de vista ja exposats .

D'altra banda, seguint fins a la fi aquest ordre d'idees, és possible desprendre una darrera característica morfològica, d'importància capital. Si es fa referència al que hem exposat en la primera part d'aquesta obra sobre el sentit de la reialesa primordial i sobre les relacions entre la reialesa i el sacerdoci, es pot constatar que en un tipus de societat regida per una casta sacerdotal, és dir, dominada pel tipus espiritual "femení" que li és propi, la funció real es troba relegada a un pla subordinat i només material, és un esperit ginecocràtic i lunar, una forma demètrica qui reina, sobretot si aquesta societat està orientada cap l'ideal d'una unitat mística i fraterna. Enfront del tipus de societat articulada segons jerarquies precises, assumint "triomfalment" l'esperit i culminant en la superhumanitat real, reflecteix la veritat mateixa de la Mare en una de les seves formes sublimada, corresponent a l'orientació que caracteritza probablement el millor període del cicle atlàntic i que es reprodueix i conserva en les colònies irradiant, fins als pelasgos i el cicle de les grans deesses asiàtic mediterrànies de la vida.

Així, en el mite, en el ritus, en les concepcions generals de la vida, d'allò que és sagrat i del dret, en l'ètica i en les formes socials mateixes, es retroben elements que, sobre el pla històric, poden no aparèixer més que d'una forma fragmentària, barrejats a altres temes, transposats sobre diversos plans, però referint-los, en el seu principi, a una mateixa orientació fonamental.

Aquesta orientació correspon, com hem vist, a l'alteració meridional de la tradició primordial, a la desviació del "Pol" que acompanya, sobre el pla de l'esperit, la que es produeix en l'espai, en les "mixtevariacions" del tronc original i en les civilitzacions de la "edat de plata". Tal és el que ha de retenir qui vulgui comprendre els significats oposats del Nord i del Sud, no només morfològicament, en tant que "tipus universals de civilització" (punt de vista al qual sempre és possible limitar), sinó també com a punts de referència que permeten integrar, en un significat inicial, la dinàmica i la lluita de les forces històriques i espirituals, en el curs del desenvolupament de les civilitzacions més recents, durant les fases ulteriors de "enfosquiment dels déus".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Nord i Sud

Julius Evola

En la primera part d'aquesta obra hem ressaltat la importància del simbolisme solar en nombroses civilitzacions de tipus tradicional. És doncs natural que trobem petjades d'això en un cert nombre de vestigis, records i mites que eludeixen a les civilitzacions dels orígens. Pel que fa al cicle atlàntic, es constata ja, tanmateix, en el simbolisme solar que li és propi, una alteració, una diferenciació, en relació al simbolisme del cicle precedent de la civilització hiperbòria. S'ha de considerar com estadi hiperbori aquell on el principi lluminós presenta caràcters d'immutabilitat i centralitat, trets, podria dir-se, purament "olímpics". És, com s'ha fet notar, el caràcter que posseeix Apol·lo, mentre que déu hiperbori: no és, com Helios, el sol contemplat en la seva llei d'ascens i descens, sinó simplement el sol en si, com la naturalesa dominadora i immutable de la llum. L'esvàstica i les altres formes de la creu prehistòrica que es troben en el llindar del període glacera, igual que altre antiquíssim símbol solar prehistòric ‑en ocasions colossalment expressat mitjançant masses de dólmens‑ el cercle amb el punt central, semblen haver tingut un lligam original amb aquesta primera forma d'espiritualitat. En efecte, si l’esvàstica és un símbol solar, ho és mentre que símbol de moviment rotatiu entorn d'un centre fix i immutable, tal com correspon el punt central de l'altre símbol solar, el cercle. Variants de la roda solar i de l’esvàstica, tals com cercles, creus, cercles amb creu, cercles irradiants, destrals amb l’esvàstica, destrals dobles, destrals i altres objectes fets amb aeròlits amatents de forma circular, imatges de la "nau solar" associades de nou a les destrals o al cigne apol·lini‑hiperbori, al ren, etc., són vestigis de l'estadi original de la tradició nòrdica que, de forma més general, es pot anomenar uraniana (cultes purament celestes) o "polar".

Diferent de l'espiritualitat uraniana, existeix altra que es refereix també al símbol solar, però en relació amb l'any (el "déu‑ any"), és a dir amb una llei de canvi, d'ascens i descens, de mort i renaixement. El tema apol·línià o olímpic originari es troba llavors alterat per un moment que podríem anomenar "dionisíac". Apareixen influències pròpies d'altre principi en altre culte, races d'altre llinatge, en altra regió. Es constata una interferència diferenciadora.

Per a determinar-la tipològicament, convé considerar el punt que, en el símbol del sol com "déu de l'any", és més significatiu: el solstici d'hivern. Aquí un nou element intervé, adquirint una importància cada vegada més gran, a saber, que la llum sembla difuminar-se però sorgeix novament com en virtut d'un contacte amb el principi original de la seva pròpia vida. Es tracta d'un símbol que, o bé no figura en les tradicions del tronc boreal pur, o bé figura solament a títol completament secundari, mentre que juga un rol preponderant en les civilitzacions i les races del Sud on adquireix sovint un significat central i suprem. Són els símbols femení‑tel·lúrics de la Mare (la dona divina), la Terra i les Aigües (o la Serp): tres expressions característiques, en àmplia mesura equivalents i freqüentment associades (Mare‑Terra, Aigües Generatrius, Serp de les Aigües, etc.). La relació que s’estableix entre els dos principis ‑Mare i Sol‑ és el que dóna sentit a dues expressions diferents del simbolisme, una de les quals conserva les petjades de la tradició "polar" nòrdica, mentre que l'altra condueix, per contra, a un cicle nou, l'edat de plata, una barreja ‑que té ja el sentit d'una degeneració‑ entre el Nord i el Sud.

Aquí on l'èmfasi es posa sobre els solsticis, subsisteix, en principi, una connexió amb el simbolisme "polar" (eix nord‑sud) mentre que el simbolisme dels equinoccis es relaciona amb la direcció longitudinal (orient‑occident), de manera que la preponderància d'un o d'un altre d'aquests simbolismes en les diferents civilitzacions permet freqüentment, per si mateix, determinar si fan referència, respectivament, a l'herència hiperbòria o a l'herència atlàntica. En la tradició i la civilització atlant pròpiament ita, apareix tanmateix una forma mixta. La presència del simbolisme solsticial testimonia l'existència d'un element "polar", però la preponderància del tema del déu solar canviant, igual que l'aparició i la importància cabdal donada a la figura de la Mare o a símbols anàlegs, revelen, en el moment del solstici, els efectes d'altra influència, d'altres tipus d'espiritualitat i de civilització.

És per això que, quan el centre està constituït pel principi masculí‑solar concebut mentre que vida que puja i baixa, amb un hivern i una primavera, una mort i un renaixement com els "déus de la vegetació", mentre que l'idèntic, l'immutable, està representat per la Mare Universal, per la Terra, concebuda com el principi etern de tota vida, com matriu còsmica, seu i font inesgotable de tota energia, estem ja davant una civilització de la decadència, en la segona era, tradicionalment situada sota el signe aquós o lunar. A tot arreu, per contra, on el sol continua sent concebut en el seu aspecte de pura llum, com una "virilitat incorpòria", sense història i sense generació, on, en línia amb aquest significat "olímpic", l'atenció es concentra en la naturalesa lluminosa celeste de les estrelles fixes, en tant es mostren més independents àdhuc d'aquesta llei d'ascens i decadència que, en la concepció oposada, afecta el sol mateix mentre que déu‑any, subsisteix llavors l'espiritualitat més alta, més pura i original (cicle de les civilitzacions urànies).

Tal és l'esquema general, però no obstant això fonamental. Es pot parlar, en un sentit universal, de Llum del Sud i de Llum del Nord i, mentre que tal oposició pugui tenir un significat relativament precís en el que és temporal, remitent, d'altra banda, a èpoques llunyanes, es pot parlar també d'espiritualitat urànica i d'espiritualitat lunar, de "Àrtida" i de "Antàrtida".

Històrica i geogràficament, l'Atlàntida correspondria en realitat, no al Sud, sinó a Occident. Al Sud correspondria Lemúria, continent del que algunes poblacions negres i australs poden ser considerades com últims vestigis. Ja hem realitzat una ràpida al·lusió referent a això. Però mentre que nosaltres aquuí seguim essencialment la corba descendent de la civilització hiperbòria primordial, no considerarem l'Atlàntida més que com una cara d'aquest descens i el Sud, en general, en funció de la influència que ha exercit, en el curs del cicle atlant (no solament en el curs d'aquest cicle, a menys de donar a l'expressió "atlant" un sentit general i tipològic), sobre les races dels orígens i de civilització boreal, és a dir en el marc de formes intermèdies, al disposar del doble significat d'una alteració de l'herència primordial i d'una elevació a formes més pures dels temes ctònic‑demoníacs propis de les races aborígens meridionals. És per això que no hem utilitzat el terme Sud, sinó el de Llum del Sud i que emprarem per al segon cicle, l'expressió "espiritualitat lunar", al ser considerada la lluna com un símbol lluminós, però no solar, semblant, d'alguna manera, a una "terra celeste", és a dir a una terra (Sud) purificada.

És un fet que els temes de la Mare o de la Dona, de l'Aigua i de la Terra van extreure el seu origen primerament del Sud i es van estendre, a través del joc d'interferències i infiltracions, en tots els vestigis i records "atlàntics" ulteriors, un fet, dèiem, del com nombrosos elements no permeten dubtar i que explica que alguns hagin pogut cometre l'error de creure que el culte de la Mare era propi de la civilització nòrdic‑atlant. Hi ha tanmateix alguna versemblança en la teoria segons la qual existiria una relació entre la Môuru ‑una de les "creacions" que va succeir, segons el Avesta, a la seu àrtica‑ i el cicle "atlant", si es dóna a la Môuru el sentit de "Terra Mare". Alguns han cregut veure, a més, en la civilització prehistòrica de la Madeleine (que és d'origen Atlant), el centre originari des d'on s'ha difós en el Mediterrani neolític, sobretot entre les races camites, fins a temps minoics, una civilització on la Deessa Mare va jugar un paper preponderant, fins al punt que ha pogut dir-se que en l'alba de les civilitzacions la dona va irradiar, gràcies a la religió, "una llum tan viva que la figura masculina va romandre ignorada i en l'ombra". Segons uns altres, trobaríem en el cicle ibèric‑càntabre, les característiques del misteri demetríac‑lunar que predomina en la civilització pelasga prehel·lènica). Hi ha certament en tot això, una part de veritat. D'altra banda, el nom mateix dels Tuatha de Dannan del cicle irlandès, la raça divina de l'Oest de la qual ja hem parlat, significaria per a alguns, "els pobles de la deessa". Les llegendes, els records i les transposicions supra‑històriques que fan de la illa occidental la residència d'una deessa, una reina o una sacerdotessa sobirana, són en tot cas nombroses i, referent a això molt significatives. Ja hem tingut ocasió de facilitar, sobre aquest tema, cert nombre de referències. Segons el mite, en el jardí occidental de Zeus, la custòdia dels fruits d'or ‑que poden ser considerats com l'herència tradicional de la primera edat i com un símbol dels estats espirituals que li són propis‑ passa, com se sap a les dones ‑a les Hesperidis‑ i més precisament a les filles d'Atlas. Segons certes llegendes gaèliques, el Avalon atlàntic estava governat per una verge règia i la dona que es va aparèixer a Condla para dur-lo al "País dels Vivents" declara, simbòlicament, que no va trobar allí més que dones i nens. Segons Hesíode, l'edat de plata va estar caracteritzada precisament per una molt llarga "infància" sota la tutela materna; és la mateixa idea, expressada a través d'idèntic simbolisme. El terme mateix d'edat de plata es refereix en general, a la llum lunar, a un època lunar matriarcal). En els mites cèltics en qüestió, es troba constantment el tema de la dona que immortalitza a l'heroi en la illa occidental. A aquest tema corresponen la llegenda hel·lènica de Calipso, filla de Atlas, reina de la misteriosa illa Ogygia, dona divina que gaudeix de la immortalitat i fa participar de la mateixa a aquell a qui tria; el tema de la "verge que està sobre el tron dels mars", deessa de la saviesa i guardiana de la vida, verge que sembla confondre's amb la deessa‑mare Isthar ; el mite nòrdic relatiu a Idhunn i a les seves pomes que renoven i asseguren una vida etern; la tradició extrem‑oriental relativa al "paradís occidental", de la qual ja hem parlat, sota el seu aspecte de "Terra de la Dona d'Occident" ; finalment, la tradició mexicana concernent a la dona divina, mare del gran Huitzlipochli, convertida en ama de la terra oceànica sagrada de Aztlan. Tales són els ecos, directes o indirectes, de la mateixa idea, records, símbols i al·legories que convé desmaterialitzar i universalitzar en tant fan referència a una espiritualitat "lunar", a un "regne" i a una participació en la vida caduca, traslladades del signe solar i viril al signe "femení" i lunar de la Dona divina.

Però hi ha més. Encara que es pugui evidentment interpretar aquest gènere de mites de diverses maneres, en la tradició hebraica relativa a la caiguda dels "fills dels déus", Ben Elohim ‑a la qual correspon, com s'ha dit, la tradició platònica concernent a la degeneració, a través de la barreja, de la raça divina atlàntica primitiva‑ ocupa un lloc preponderant la "dona", doncs és a través seu com s'hauria operat precisament el que es considera com una caiguda. És molt significatiu, referent a això, que en el Llibre de Enoc (XIX, 2) es digui que les dones, associades a la caiguda dels "fills dels déus" es convertien en Sirenes, doncs les Sirenes són les germanes de les Oceànides, que la tragèdia grega presenta entorn d'Atlas. Podria veure's també aquí una al·lusió a la naturalesa d'aquesta transformació que va conduir, de l'espiritualitat original, a les formes de l'edat de plata. Seria potser possible extreure una conclusió anàloga del mite hel·lènic d'Afrodita, deessa que, amb les seves variants asiàtiques, és característica de la composició meridional de les civilitzacions mediterrànies. Hauria nascut en efecte, de les aigües, per la desvirilització del déu celeste primordial, Urà, que alguns associen, amb Cronos, sigui a l'edat d'or, sigui a la regió boreal. Igualment, segons la tradició més antiga de l'Edda, l'aparició de l'element femení ‑de "tres potents nenes, filles de gegants"‑ hauria tancat el cicle de l'edat d'or i donat origen a les primeres lluites entre les races divines (Rosteixin i Wanen), després entre gegants i races divines, lluites que reflecteixen, com es veurà, l'esperit d'edats successives. Una estreta correspondència s’estableix així entre la nova manifestació de l'oracle de la Mare, de Wala, en la residència dels gegants, el desencadenament de Loki i el "l'enfosquiment dels déus", el ragna‑rökr.

Per altra banda, ha existit sempre una relació entre el símbol de la divinitat femenina i el de les aigües i les divinitats, fins i tot masculines, de les Aigües. Segons el relat platònic, l'Atlàntida estava consagrada a Posidó, déu de les aigües marines. En algunes representacions iranians, és un déu aquàtic qui pren el relleu de Cronos, rei de l'edat d'or, el que expressa evidentment el trànsit al cicle del Posidó atlant. Aquesta interpretació es troba confirmada al estar representada la successió de les quatre edats mitjançant la preponderància successiva dels quadre cavalls de la quadriga còsmica i estant consagrat el cavall que correspon l'element aigua a Posidó; una certa relació amb la finalitat de l'Atlàntida apareix igualment en l'al·lusió a una catàstrofe provocada per les aigües o per un diluvi. Existeix, a més, una convergència amb el tema dels Ben Elohim caiguts per haver-se unit a dones: Posidó mateix hauria estat atret per una dona, Kleito, resident en la terra atlant. Per a protegir-la, hauria creat una ciutat circular aïllada per valls i canals, i Atlas, primer rei mític d'aquesta terra, hauria estat el primer fill de Posidó i de Kleito. El déu Olokun, al que es refereixen els ecos de tradicions atlants molt antigues del litoral atlàntic africà, pot ser considerat com un equivalent de Posidó, i aquest ‑com l'antic Tarqu‑ representava precisament amb la deessa Mare, Mu, un paper característic en el culte pelasg (a Creta), que va anar versemblantment propi d'una colònia atlant. El tresor de Posidó que "ve del mar", del cicle pelasg, té al mateix temps un significat lunar, com ocorre altre tant amb el Apis egipci, engendrat per un llamp de lluna. Es troben, aquí també, els signes distintius de l'edat de plata, que no van estar freturoses de relació amb el demonisme autòcton, doncs Posidó no va ser considerat solament com el "déu del mar": sota el seu aspecte de "assotador de les terres" on va estar associat a Gea i a les Moires, és també el qual obre la terra, com per a provocar la irrupció del món subterrani.

Sota el seu aspecte ctònic elemental, la dona, al costat dels dimonis de la terra en general, va anar efectivament l'objecte principal dels cultes aborígens meridionals, de on van derivar les deesses ctòniques asiàtic‑meridionals i les quals representaven als monstruosos ídols femenins esteatopigis de l'alt megalític. Segons la història llegendària d'Irlanda, aquesta illa hauria estat habitada originàriament per una deessa, Cessair, però també per éssers monstruosos i dimonis de les aigües, els Fomores, és a dir, els quals habiten "Sota les Ones" descendents de Dommu, personificació femenina dels abismes de les aigües. És precisament aquesta deessa del món meridional, transfigurada, reduïda a una forma purament demetriaca com es presenta ja en les cavernes de Brassempouy de l'home aurinyacià, qui havia d'introduir-se i dominar en la nova civilització d'origen atlàntic‑occidental. Del neolític fins al període micènic, dels Pirineus a Egipte, en la ruta dels colonitzadors atlàntics, es troben gairebé exclusivament ídols femenins i, en les formes del culte, més sacerdotesses que sacerdots, o fins i tot, amb bastant freqüència, sacerdots efeminats. En Tràcia, Il·líria, Mesopotàmia, però també entre algunes capes cèltiques i nòrdiques, fins al temps dels germans, a Índia, sobretot en el que ha subsistit en algunes formes meridionals del culte tàntric i en els vestigis prehistòrics de la civilització anomenada de Mohenjodaro, circula el mateix tema, sense parlar de les seves formes més recents, que veurem més endavant.

Tales són, breument descrites, les arrels ctòniques originàries del tema propi de la "Llum del Sud", a la qual pot referir-se la component meridional de les civilitzacions, tradicions i institucions que s'han format després del gran moviment d'occident cap a orient. A aquesta component de dissolució, s'oposa la qual entronca amb el tipus original d'espiritualitat olímpic‑uraniana propi de les races d'extracció directament boreal (nòrdic‑atlàntic) o les quals van aconseguir, malgrat tot, mantenir o tornar a enllumenar el foc de la tradició primordial en un àrea on s'exercien influències molt diferents a les de la residència original.

En virtut de la relació oculta que existeix entre el que es desenvolupa sobre el plànol visible, aparentment en funció de les condicions exteriors i el que obeeix a una destinació i a un sentit espiritual profunds, és possible, a propòsit d'aquestes influències, referir-se a les dades del mitjà i del clima per a explicar analògicament la diferenciació que va sobrevenir. Era natural, sobretot durant el període del llarg hivern glacera, que entre les races del Nord l'experiència del Sol, la Llum i el Foc mateix, actuessin en el sentit d'una espiritualitat alliberadora, i així doncs, que les naturaleses urano‑solars, olímpiques o de flama celeste figurin, abans que en altres races, en primer plànol del seu simbolisme sagrat. A més, el rigor del clima, l'esterilitat del sòl, la necessitat de caçar i, finalment, d'emigrar, de travessar mars i continents desconeguts, hagueren de conferir-los de forma natural a aquells que conservaven interiorment aquesta experiència espiritual del Sol, del cel lluminós i del foc, temperaments guerrers, conquistadors, navegants, que van afavorir aquesta síntesi entre l'espiritualitat i la virilitat, les petjades característiques de la qual es conserven entre les races àries. Això permet també aclarir altre aspecte del simbolisme de les pedres sagrades. La pedra, la roca, expressen la duresa, la fermesa espiritual, la virilitat sagrada i al mateix temps inflexible, dels "Salvats de les aigües". Simbolitza la qualitat principal de qui es van aplicar a dominar els temps nous, qui van crear els centres tradicionals postdiluvians, en els llocs on reapareixen freqüentment, sota la forma d'un pedra simbòlica, variant de l'omphalos, el signe del "centre", del "pol", de la "casa de Déu". D'aquí el tema hel·lènic de la segona raça, nascuda de la pedra, després del diluvi, similar a Mitra, nascut així mateix d'una pedra. Són igualment pedres qui indiquen als veritables reis o qui marquen el principi de la "via sagrada" (el lapis niger romà). D'una pedra sagrada cal extreure les espases fatídiques i, és, tal com hem vist, amb pedres meteòriques, "pedres del cel" o "del llamp" que es confecciona el destral, arma i símbol dels conquistadors prehistòrics.

En les regions del Sud, era per contra natural que l'objecte de l'experiència més immediata no anés el principi solar, sinó els seus efectes, la luxuriosa fertilitat lligada a la terra; que el centre es desplacés cap a la Mare Terra com Magna Mater, el simbolisme cap a divinitats i entitats ctòniques, els déus de la vegetació i de la fecunditat vegetal i animal, i que el foc passés, d'un aspecte diví, celeste i benèfic, a un aspecte oposat, "subterrani", ambigu i tel·lúric. El clima favorable i l'abundància natural devien a més incitar a la majoria a l'abandó, a la pau, el repòs, i a una distensió contemplativa. Així, fins i tot sobre el plànol del que pot ser condicionat, en certa mesura, per factors exteriors, mentre que la "Llum del Nord" s'acompanya, sota signes solars i uranis, d'un ethos viril i d'una espiritualitat guerrera, de dura voluntat ordenadora i dominadora, en les tradicions del Sud correspon, per contra, a la preponderància del tema ctònic i al pathos de la mort i de la resurrecció, una certa inclinació a la promiscuïtat, a l'evasió i a l'abandó, un naturalisme panteista amb tendències tant sensuals, com místiques i contemplatives.

L'antítesi del Nord i del Sud podria referir-se igualment a l'existent entre els dos tipus primordials del Rei i del Sacerdot. En el curs de períodes històrics consecutius al descens de les races boreals, es manifesta l'acció de dues tendències antagonistes que es reclamen sota una forma o altra, d'aquesta polaritat fonamental Nord‑Sud. En cadascuna d'aquestes civilitzacions, haurem de destriar el producte dinàmic del retrobo o de l'enfrontament d'aquestes tendències, generadora de formes més o menys duradores, fins que prevalguin els processos i les forces que van desembocar en les edats ulteriors de bronze i de ferro. Això no es dóna per altra banda solament en l'interior de cada civilització particular, sinó també en la lluita entre diferents civilitzacions, en la preponderància d'una o en la ruïna d'una altra, on s'evidenciaran sovint significats profunds reclamant-se d'un o d'un altre dels pols espirituals i al·ludint més o menys estretament a filiacions ètiques que van conèixer originàriament la "Llum del Nord" o van sofrir per contra l'encanteri de les Mares i els abandons extàtics del Sud.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")