Un any menys...

Hieronymus Bosch Sant Joan Evangelista a Patmos

 S'ha acabat un any com tants d'altres ho ha fet. Un petit cicle finalitzat que dóna pas a un de nou, veritat, falsedat? El continuo espai-temps es perllonga indefinidament en el que anomenem el "nostre" món. Un tros, una parcialitat del Tot dominada per la quantitat, la nostra gàbia. Hom diu que la Fi del Món es propera, en aquests mateix any, però no ho creim ni ho deixem de creure. La Fi del "nostre" món ja ha esdevingut, una i indefinides vegades, ara mateix esdevé, perquè no està subjecte al temps, ni a l'espai, ni a la quantitat, per què doncs, encara som aquí? La Roda-espiral còsmica no s'ha mostrat als nostres ulls, presoners com som, no creiem en el nostre alliberament ni ens adonem de que ja està dictat..i seguim presos, canviant els barrots de la garjola pels barrots de la nostra estupidesa, perllongant el nostre sofriment, convertint el Pa que rebem en "pa" i així, alimentem a la Bèstia que ens mentè en la ignorància. La Fi s'ha donat ja, la Nova Jerusalem llueix ara mateix amb tot el seu Esplendor simultàniament amb el Paradís sorgint del No-Res. La cinta de Moebius mai no ha deixat d'existir, tot i què per a nosaltres encara és un pla amb dos cares, amb límits infranquejables, doblegar la cinta es feina de titans. Aquest dobleg, quan esdevingui Universal sacsejarà tot, no cal repetir el que Sant Joan ens va transmetre. I si algú diu que això es produirà aquest any o el que ve o simplement es pregunta: quan? aquest està a sota el domini de les Forces de la Foscor. La Fi només serà quan és i quan serà, igual com quan ja ha sigut tot hi així anem cap a ella.

De Mi-Mateix depèn alliberar-Me, de mi-mateix depèn sobre-viure.

Després d'un parèntesi de més d'un any reprenem aquest bloc sense excuses ni pretensions, com aquella branca de bambú què després de ser doblegada torna al seu lloc.
Perdoneu-nos aquesta intromissió enmig del discurs dels dos Mestres guies principals d'aquest lloc.

Rebeu totes les benediccions possibles.

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (II)

Julius Evola

L'alteració de la visió ària del món, a l'Índia, neix allà on la identitat entre el Atma i Brahma és interpretat en un sentit panteista que remet a l'esperit del Sud. Brahma no és llavors, com en el primer període Atharvavèdic i fins i tot en el dels Brahmana, l'esperit, la força màgica informe, tenint gairebé una qualitat de "raja" que l'ari domina i dirigeix amb el seu ritu: és pel contrari l'U-En-Tot, del que procedeix tota vida i en el qual tota vida es dissol de nou. Interpretat en aquest sentit panteista, la doctrina de la identitat del Atma amb  Brahma condueix a la negació de la personalitat espiritual i es transforma en un ferment de degeneració i promiscuïtat: un dels seus corol•laris serà la identitat de totes les criatures. La doctrina de la reencarnació compresa en el sentit d'un destí que imposa una reaparició constant i sempre vana al món condicionat, o samsara, doctrina aliena al primer període vèdic cobra una importància de primer pla. L'ascesi pot així orientar-se cap un alliberament que té primerament el sentit d'una evasió més que d'una realització veritablement transcendent.
El budisme dels orígens, obra d'un asceta d'estirp guerrera, pot ser considerat, en diversos graus, com una reacció contra aquestes tendències i també contra l'interès purament especulatiu i el formalisme ritualista que prevalien en molts mitjans brahmànics. La doctrina budista del despertar, quan declara que la via de l’home vulgar, que no ha conegut res, sense comprensió del que és sant, aliè a la santa doctrina, inaccessible a la santa doctrina, sense comprensió del que és noble, aliè a la doctrina dels nobles, inaccessible a la doctrina dels nobles ", és la via de la identificació de si mateix, sigui amb les coses i els elements, sigui amb la natura, amb el tot, i fins i tot amb la divinitat teista (Brahma) planteja de la forma més neta el principi d'una ascesi aristocràtica orientada cap a un fi veritablement transcendent. Es tracta doncs d'una reforma esdevinguda en ocasió d'una crisi de l'espiritualitat tradicional indoària, d'altra banda contemporània de les que es van manifestar en altres civilitzacions, tant a Orient com a Occident. No menys característic, en aquest sentit, és l'esperit pragmàtic i realista que oposa el budisme al que és simple doctrina o dialèctica i es convertirà a Grècia en pensament "filosòfic". El budisme no s'oposa a la doctrina tradicional del Atma més que en la mesura on aquesta no correspon ja a una realitat vivent, on desvirilitzada la casta brahmànica, en un sistema de teories i especulacions, negant a tot ésser mortal del Atma , negant, en el fons, la doctrina mateixa de la reencarnació (el budisme, en efecte, no admet la supervivència d'un nucli personal idèntic a través de les diferents encarnacions: no és un "jo", sinó és el "desig",tanh, que es reencarna), reafirmant però el Atma sota les espècies de nirvana, és a dir, d'un estat que no es pot assolir sinó excepcionalment, mitjançant l'ascesi, el budisme posa en marxa un tema "heroic" (la conquesta de la immortalitat) davant els ecos d'una auto consciència divina primordial conservada en diferents doctrines de la casta dels brahamans, però que, a través d'un procés d'enfosquiment ja en curs, no correspon, en la major part dels homes, a una experiència viscuda.

En un període més tardà, el contrast entre els dos temes s'expressa d'una forma característica en l'oposició entre la doctrina de la Bakti de Ramanujan i la doctrina Vedanta de Shamkara. En diversos aspectes, la doctrina de Shamkara apareix impresa amb l'esperit d'una ascesi intel•lectual nua i severa. En el seu fons, roman però orientada cap al tema Demetrà lunar del Brahma informe nirguna brahman en relació al qual tota determinació no és més que una il•lusió i una negació, un pur producte de la ignorància. És per això que es pot dir que Shamkara representa la més alta de les possibilitats susceptibles de realitzar-se en una civilització de l'edat de plata. En relació a ell, Ramanujan pot ser considerat per contra com el representant de l'edat següent, determinada només per l'humà i pel nou tema, que ja s'ha vist aparèixer a la decadència de l'Egipte i en els cicles semites, el de la distància metafísica entre l'humà i el diví, que allunya de l'home la possibilitat "heroica" i no el deixa més que l'actitud devocional en el sentit, a partir d'ara predominant, del fenomen purament emotiu. Així, mentre que en el Vedanta el déu personal no era admès més que com a objecte d'un "saber inferior" i per sota de la devoció, concebuda com una relació de fill a pare, Pitre Putra Bhavan, situant-se com el cim més elevada del ekatabhava, és a dir d'una suprema unitat, Ramanujan ataca aquesta concepció com blasfema i herètica, amb un pathos semblant al del primer cristianisme. En Ramanujan es manifesta perquè la consciència, a la qual la humanitat de llavors havia arribat: la irrealitat de l'antiga doctrina del Atma i la percepció de la distància que separava a partir d'ara el Jo efectiu i el Jo transcendent, el Atma. La possibilitat superior, encara que excepcional, que el budisme afirma i que es conserva al Vedanta mateix, en la mesura que aquest s'apropia del principi de la identificació metafísica, és, a partir d'ara, exclòs.

Trobem així, en la civilització hindú dels temps històrics, una cruïlla, de formes i sentits, que poden remetre respectivament a l'espiritualitat ari boreal (i aquí on, sobre el pla de la doctrina, hem extret de l'Índia exemples de "tradicionalisme "ens hem referit, precisa i exclusivament, a aquest aspecte) i a les alteracions d'aquesta espiritualitat que delaten més o menys les influències degudes al substrat de les races aborígens subjugades, als seus cultes tel• lúrics, a la seva imaginació desarreglada, a la seva confusió, a l’impuls orgiàstic i caòtic de les seves evocacions i els seus èxtasi. Si l'Índia, considerada en una època més recent i en el seu filó central, apareix com una civilització tradicional, es deu al fet que la vida sencera es troba sacra i ritualment orientada, corresponent el seu to, sobretot, tal com hem ja assenyalat , a una de les dues possibilitats secundàries que es trobaven foses, en l'origen, en una síntesi superior: la d'un món tradicional contemplatiu. És el pol de l'ascesi, del "coneixement" i no de la "acció" qui marca l'esperit tradicional de l'Índia dels temps històrics, encara que en algunes de les seves formes, no preponderants, ressorgeix sobre el pla "heroic" el principi més elevat lligat a la raça interior de la casta guerrera.

Iran sembla haver estat més fidel a aquest principi, encara que no arriba aquí a l'alçada metafisica assolida per la Índia a través de les vies de la contemplació. El caràcter guerrer del culte de Ahura Mazda és molt conegut perquè sigui necessari tornar a ell. La mateixa precisió s'aplica al culte paleig iranià del Foc (de la qual forma part la doctrina, que ja hem recordat) del hvarenô o "glòria", al règim rigorós del dret patern, a l'ètica ària de la veritat i de la fidelitat i l'ideal del món concebut com rtam i Asha, és a dir com cosmos, ritu i ordre, lligat a aquest principi urani dominador que havia de conduir més tard, quan la pluralitat original de les primeres capes conqueridores va ser superat, a l'ideal metafísic de l'Imperi i al concepte corresponent del sobirà com "Rei de reis".

És característic que originàriament, al costat de les tres classes que corresponen a les tres castes superiors dels aryas hindús (brahamana, khsatriya i vaisha) no es trobi, a l'Iran, una classe diferent de sudras, com si els estrats aris no haguessin trobat a aquestes regions, almenys en quantitat apreciable, l'element aborigen del Sud, al qual s'ha de versemblantment l'alteració de l'antic esperit hindú. L'Iran té en comú amb l'Índia el culte a la veritat, la lleialtat i l'honor, i el tipus de athravan meda-iranià senyor del foc sagrat, sinònim, en alguns aspectes, del "home de la llei primordial", paoriyô thaesha és l'equivalent del tipus hindú del Atharva i del brâhamna en la seva forma original, no tot sacerdotal. No obstant això, fins i tot en el si d'aquesta espiritualitat aristocràtica, un declivi va d’haver-se produït, després d'una crisi, que suscita, en la persona de Zaratustra, l'aparició d'una figura i d'una reforma semblants a la del Buda, traduint també per una reacció tendent a reintegrar els principis del culte original que tendien a enfosquir en un sentit naturalista en una forma més pura i més immaterial, tot i que, en alguns aspectes, no estigui exempta de cert "moralisme". Un significat particular s'afegeix a la llegenda, referida pel Yashna i el Bundahesh, segons la qual Zaratustra hauria "nascut" al Airyanem vaejo, és a dir, a la terra boreal primordial, concebuda aquí com la "llavor de la raça dels aris "i també com el lloc de l'edat d'or i de la" glòria "real. És aquí on Zaratustra hauria revelat primerament la seva doctrina. L'època precisa en què va viure Zaratustra està subjecta a controvèrsies. El fet és que "Zaratustra" com d'altra banda "Hermes" (el Hermes egipci) i altres figures del mateix gènere correspon menys a una persona que a una influència espiritual i que aquest nom pot doncs haver estat donat a éssers que l'han encarnat en èpoques diferents. El Zaratustra històric, del qual es parla habitualment, ha de ser considerat com la manifestació específica d'aquesta influència i, en certa manera, del Zaratustra primordial hiperbori (d'aquí el tema del seu naixement al centre original), en una època que coincideix aproximadament amb la de la crisi de les altres tradicions, i en vistes a exercir una acció rectificadora paral·lela a la del Buda. Zaratustra detall interessant combat al déu de les tenebres sota la forma d'un dimoni femení, invocant per a si, en aquest lluita, un corrent el corrent Daito del Airyanem Vejo. Sobre el pla concret, es fa ressò de les lluites, dures i repetides, portades per Zaratustra contra la casta dels sacerdots mazdeus, que alguns textos volen fins i tot presentar com emissaris dels daeva, és a dir, entitats enemigues del déu de la llum, índex de la involució sobrevinguda en aquesta casta. L'intent del sacerdot Gaumata, que s'esforça per usurpar el poder suprem i construir una teocràcia, però va ser expulsat per Dario I, mostra que en el conjunt de la tradició iraniana, la "dominant" va tenir un caràcter essencialment ari i reial, i ha subsistit una tensió deguda a les pretensions hegemòniques de la casta sacerdotal. És a més l'únic intent d'aquest tipus registrat per la història iraniana.

El tema original, com si recuperés un nou vigor al contacte amb formes tradicionals alterades d'altres pobles, va ressorgir d'una forma molt diferent amb el mitraisme, sota l'aspecte d'un nou cicle "heroic" i amb una base iniciàtica precisa. Mitra, heroi solar, vencedor del toro tel•lúric, déu ja antic de l’èter lluminós, semblant a Indra i al Mitra hindú, desprès d'aquestes dones o deesses que acompanyen l’Afrodita dionisíaca als déus siríacs i als de la decadència egípcia, encarna d'una manera característica l'esperit nòrdic urani sota la seva forma guerrera. És significatiu que Mitra sigui de vegades identificat, no només amb l’Apol•lo hiperbori, déu de l'edat d'or, sinó també amb Prometeu: al•lusió a la transfiguració lluminosa, per la qual el tità es confon amb la divinitat que personifica la espiritualitat primordial. A propòsit del tema que caracteritza també el mite titànic, n'hi haurà prou de recordar que Mitra, que neix d'una "pedra", ostentant ja el doble símbol de l'espasa i de la llum (torxa), despulla el "arbre" per vestir-se i emprèn després una lluita contra el Sol, que guanya, abans aliar-se i gairebé identificar-se amb ell.

L'estructura guerrera de la jerarquia iniciàtica mitraica és ben coneguda. El anti tel•lúric que caracteritza el mitraisme queda testificat pel fet que, contràriament als punts de vista dels adeptes de Serapis i Isis, no situava l'estada dels alliberats en les profunditats de la terra, sinó més aviat en les esferes de la pura llum urànica, després que el seu trànsit pels diversos planetes els hagi enterament despullat del seu caràcter terrestre i passional. Cal recordar, a més, l'exclusió significativa de les dones rigorosa i gairebé general del culte i de la iniciació mitraiques. Si el principi de la fraternitat es troba afirmat, al ethos de la comunitat mitraica, al costat del principi jeràrquic, aquest ethos era però netament oposat al gust per la promiscuïtat, pròpia de les comunitats meridionals, així com a la fosca dependència de la sang tan característica, per exemple, de l’Hebraisme. La fraternitat dels iniciats mitreus, que prenien el nom de "soldats” era la fraternitat clara, fortament individualitzada, que pot existir entre guerrers associats en una empresa comuna, abans que la que té com a base mística la caretes. El mateix ethos reapareixerà a Roma, com entre les races germàniques.

En realitat, si el mitraisme pateix, en alguns dels seus aspectes, una mena de minoració quan Mitra va ser concebut com, "Salvador" i "Mediador", sobre un pla ja gairebé religiós, en el seu nucli central i fins i tot històricament, en el moment de la gran crisi del món antic, es presenta durant un temps com el símbol de l'altra direcció possible que l'Occident romanitzat hauria pogut seguir si el cristianisme no hagués prevalgut cristal•litzant al voltant seu, tal com veurem aviat, diverses influències desgranadores i antitradicionals. Va ser sobre el mitraisme que va intentar essencialment recolzar l'última reacció espiritual de l'antiga romanitat, la de l'emperador Julià, iniciat el mateix en els misteris d'aquest ritu.

Recordarem en fi que després de la islamització de l'àrea corresponent a l'antiga civilització iraniana, els temes relacionats amb la tradició precedent van trobar el mitjà de reafirmar. Així, a partir dels Safauridis (1501-1722), la religió oficial de Pèrsia ha estat l’imamisme, centrat sobre la idea d'un cap (Imam) invisible que, després d’un periode d’absència reapareixerà per "vèncer l’ injustícia i portar l'edat d'or sobre la terra ". Els sobirans perses s'han considerat a si mateixos com els substituts provisionals del Imam ocult en els segles d'absència, fins al moment de la seva nova aparició. És l'antic tema ari iranià de Shaoshyan.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle hebreu - Cicle ari oriental (I)

Julius Evola

Al fracàs de l'intent heroic del caldeu Gilgamesh, correspon, en el mite d'una altra civilització del mateix cicle semita, la civilització hebraica, la caiguda d'Adam. Es tracta aquí d'un tema característic i fonamental: la transformació en pecat del que, en la forma ària del mite, apareix com una audàcia heroica, sovint coronada per l'èxit i que, com en el mite de Gilgamesh, no fracassa més que en raó de l'estat de "somni" en què l'heroi s'ha deixat sorprendre. Al semitisme hebreu, aquell que intenta apropiar-se de nou de l'Arbre simbòlic es transforma, de manera unívoca a una víctima de la seducció de la dona i en un pecador. Serà castigat amb una maledicció i un càstig que haurà de patir en un estat de sant terror davant d'un déu temible, gelós i omnipotent i sense altra esperança, finalment, que la d'un "redemptor" mitjançant el qual s'operarà, des de l'exterior, la salvació.
Es troba així, certament, a l'antiga tradició hebraica, elements de tipus diferent. Moisès mateix, deu la seva vida a una dona real, va ser concebut com un "Salvat de les Aigües" i les aventures del "Èxode" són susceptibles d'una interpretació esotèrica. Sense parlar d'un Elies ni d'Enoc, Jacob és un vencedor d'àngels i es pot recordar, a aquest respecte, que la paraula mateixa "Israel" vol dir "vencedor de Déu". Aquests elements, però, són esporàdics i acusen una curiosa oscil·lació, característica de l'ànima hebraica en general: d'una banda, sentit de falta, auto humiliació, desconsagració, carnalitat, d'altra banda un orgull i una intolerància gairebé luciferina. Potser no estigui sense relació amb això el fet que, en la tradició iniciàtica, l'Hebraisme va tenir un esoterisme en propietat i que, com Kabbala, va constituir una part important en l'Edat Mitjana europea, sent considerada com "ciència maleïda".

Per l'hebreu, en general, el més enllà es va presentar originàriament en la forma del "cheol", fosc i mut, una mena de Hades sense la contrapartida d'una "Illa dels Herois" i del qual, es pensava, que fins i tot els reis consagrats, com David, no podien escapar. És el tema de la via "totèmica" dels avantpassats, de la sang, dels "pares" qui pren aquí un relleu particular, així com el tema d'una distància cada vegada més gran entre l'home i Déu. Però, fins i tot sobre aquest pla, es constata una dualitat característica. D'una banda, per l'antic hebreu, el veritable rei és Jehovà, i està temptat de veure, en la dignitat real, en el sentit integral, tradicional del terme, una disminució del dret de Déu (sobre això i qualsevol que sigui la seva realitat històrica, l'oposició de Samuel a l'establiment de la reialesa és significativa). D'altra banda, el poble hebreu es considera com el "poble elegit" i el "poble de Déu", al qual ha estat promesa la dominació sobre tots els pobles i la possessió de totes les riqueses de la terra. I afegeix, en fi, el tema de l'heroi Shaoshian, que, pres de la tradició iraniana, a l'Hebraisme, es va convertir en el "Messies" conservant durant un cert temps els caràcters d'una manifestació del "Déu dels exèrcits".

Hi ha potser una relació, a l'antic Hebraisme, entre tot això i els esforços manifestos d'una elit sacerdotal per dominar una substància ètnica turbulenta, heterogènia i confusa, unificada gràcies a una "forma" que descansava sobre la "Llei" i es servia de aquesta com un succedani de la unitat que es fonamenta en altres pobles, sobre una comunitat de pàtria i d'origen. Aquesta acció formadora general, lligada a valors sagrats rituals i que continua després des de l'antiga Torah fins el Talmud, explica que el tipus hebraic que hagi sortit sigui una raça de l'ànima abans que del cos. El substrat original, però, no va ser mai sufocat com ho testifiquen, en la història antiga dels hebreus, l'alternança d'allunyaments i reconciliacions entre Israel i el seu Déu. Aquest dualisme, amb la tensió que implica, justifica les formes negatives de l'Hebraisme en el curs d'èpoques ulteriors.

El període que se situa entre els segles VII i VI a. de J.C. va ser per l'Hebraisme, com per altres civilitzacions, la d'un gir característic. S'interpreta el declivi de la fortuna militar de com el "càstig" per un "pecat" i s'esperava que, després de l'expiació, el Senyor tornés a assistir al seu poble i atorgar-li el poder. Aquest és el tema que s'afirma en Jeremies i en el segon Isaïes. Però en la mesura que no passa res de tot això, la fe profètica va derivar en el mite apocalíptic messiànic, en la visió fantàstica d'un Salvador que rescatarà a Israel. Aquí s'inicia un procés de desintegració. Allò que procedia de la component tradicional es converteix en un formalisme ritualista i es torna cada vegada més abstracte i distanciat de la vida. Si es té present la part que van tenir les ciències sacerdotals de tipus caldeu en el cicle hebreu, s'està en condicions d'interpretar per tal origen tot el que, successivament, va ser pensament abstracte i fins i tot matemàtic en l'Hebraisme (fins Spinoza i la física "formal" moderna, la component hebraica és notòria. Es pot establir també una connexió amb el tipus humà, el qual per mantenir-se ferm en valors que no sap fer i que prenen un caràcter abstracte i utòpic, se sent insatisfet davant tot tipus positiu existent i a tota forma d'autoritat (sobretot quan actua, ja sigui inconscientment, l'antiga idea, que l'estat de justícia volgut per Déu és només aquell en el qual Israel deté el poder), sent un continu ferment d'agitació i revolució. Cal, finalment, considerar l'aspecte de l'ànima hebraica corresponent, per contra, a l'actitud de l'home que, havent fracassat en la realització de valors sagrats i espirituals, en l'intent de dominar aquesta oposició entre l'esperit i la "carn" que es troba aquí exasperada, s'alegra cada cop que pot descobrir la il·lusió, la irrealitat d'aquests valors i constatar, al voltant seu, l'avortament de la tendència a la redempció, ja que això li serveix d'alguna manera com a coartada i auto justificació. Es tracta aquí de desenvolupaments particulars del tema original de la "falta", que van exercir una influència disgregadora quan es va produir la secularització de l'Hebraisme i la seva difusió a la civilització occidental moderna.

El desenvolupament de l'antic esperit hebreu presenta també un aspecte característic sobre el qual convé cridar l'atenció. En el període de crisi ja esmentat, es troba minat el que podia conservar de pur i viril a l'antic culte de Jehovà i en l'ideal guerrer del Messies. Amb Jeremies i Isaïes, apareix ja una espiritualitat desordenada que condemna, menysprea o considera com inferior l'element hieràtic ritual. És precisament aquest el sentit del "profetisme" hebreu, que, en el seu origen, presenta trets afins als cultes de les castes inferiors, a les formes pandèmiques i estàtiques de les races del Sud. La figura del "vident" roeh és substituïda pel del obsessionat per l'esperit de Déu. S'uneixen així el pathos dels "servidors de l'Etern", que oculten la supèrbia, però fanàtica confiança del "poble de Déu", i un equívoc misticisme de tints apocalíptics. També aquest element, alliberat de l'antiga component hebraica, tindrà una part rellevant en la crisi general del món tradicional antic. Hi ha antigues tradicions, segons les quals Tifó, l'ens enemic del Déu solar, hauria estat el pare dels hebreus i Jeroni juntament amb diversos autors gnòstics, consideren igualment el déu hebreu com una criatura tifoniana. Són, aquestes, al·lusions a un esperit demoníac d'agitació incessant, de contaminació fosca, de revolta latent dels elements inferiors, que actua en la substància hebraica, molt més netament que entre les races d'altres pobles, quan aquesta torna a l'estat lliure, desprenent de la "Llei" i de la tradició que li havia donat una forma, utilitzant a més, d'una forma degradada o invertida, certs temes pertanyents a la seva herència més o menys inconscient. Així va néixer un dels principals focus de forces que, encara que només per instint, van actuar sovint en un sentit negatiu durant les últimes fases del cicle occidental de la "Edat de Ferro".

Encara que es tracti d'un cicle definit en el curs d'un període molt més recent del que hem de limitar la història de la civilització europea, convé esmentar una última tradició que va prendre forma entre les races d'origen semita i va aconseguir, notòriament superar els temes negatius que acabem d'examinar: ens referim a l'Islam. De la mateixa manera que en l'Hebraisme sacerdotal, l'element central és constituït aquí per la llei i la tradició, com a forces formadores, a les quals els troncs àrabs dels orígens van facilitar però una matèria molt més dura, més noble, proveïda d'esperit guerrer. La llei islàmica, xara, és una llei divina, la seva base, l'Alcorà, és concebut com la mateixa paraula de Déu, Kalam là és a dir, com una cosa no humana, llibre "in creat", existent ab aeterna en el cel. Si bé l'Islam es considera com "la religió d'Abraham" i hagi volgut fer-ne el fundador de la Kaaba, on reapareix la "pedra", el símbol del "Centre", afirma netament la seva independència de l'Hebraisme no menys que del cristianisme, el centre de la Kaaba amb el mateix símbol és preislàmic, però, té orígens remots difícils de determinar, en la tradició esotèrica islàmica el punt de referència és la figura misteriosa del Khidr, concebut com a superior i anterior als profetes bíblics. L'Islam exclou un tema característic de l'Hebraisme, que en el cristianisme es convertirà en dogma i base del misteri crístic: manté, sensiblement debilitat, el mite de la caiguda d'Adam, sense extreure el motiu del "pecat original". En aquest hi veu una "il·lusió diabòlica" talbis Iblis, si bé, tal motiu està en certa manera invertit, la caiguda de Satan Iblis o Shaitan és reconduïda, en l'Alcorà (XVIII, 48), al rebuig d'est a prostrar, al costat dels àngels davant Déu. Així és rebutjada també la idea d'un Redemptor o Salvador, centre del cristianisme, no només, sinó que s'exclou la mediació exercida per una casta sacerdotal. El Diví és concebut d'una manera purament monoteista, sense "Fill", sense "Pare", sense "Mare de Déu", tot musulmà apareix directament lligat a Déu i santificat per la llei, que impregna i organitza en un conjunt absolutament unitari totes les expressions jurídiques, religioses i socials de la vida. Tal com hem ja tingut ocasió de assenyalar-, l'única forma d'ascesi concebuda per l'Islam dels orígens va ser la de l'acció sota la forma de jihad, de "guerra santa", guerra que, en principi no ha de ser mai interrompuda, fins la completa consolidació de la llei divina. I és precisament a través de la guerra santa i no per una acció de predicació i apostolat, que l'Islam va conèixer una expansió immediata, prodigiosa i va formar no només l'Imperi dels Califes, sinó sobretot la unitat pròpia a una raça de l'esperit umma la "nació islàmica".

En fi, la tradició de l'Islam presenta un caràcter particularment tradicional, complet i acabat, mentre que el món de la Shariah i de la Sunna, de la llei exotèrica i de la tradició, troba el seu complement, no tant en una mística com en veritables organitzacions iniciàtiques turuq detentors de l'ensenyament esotèrica, el ta'wil i de la doctrina metafísica de la Identitat Suprema, tawhid. La noció recurrent en aquest organització i, en general, en l'anomenada Shyaa, del masum, de la doble prerrogativa del Isma o infal·libilitat doctrinal i de la impossibilitat de ser lesionat per la culpa, pels caps, els Imants visibles i invisibles, i els mujtahid, recondueix a la línia d'una raça no fracturada i formada per una tradició de nivell superior no només a l'Hebraisme, sinó també a les creences que van conquerir Occident.

A l'Índia, l'antic nom fou aryavarta, és a dir, la terra de lloa dels aris, el terme que designa la casta, varna, significa igualment color, i la casta servil dels shudras, oposada a la dels aryas com a la raça dels "re-nascuts", dvîja, és també anomenada raça negra, krshnavarna, raça enemiga, dasa varna, i no divina, asurya. Es pot veure aquí el record de la diferència espiritual existent entre dues races que, originàriament s'enfronten, i de la mateixa naturalesa de la qual es van formar les castes superiors. A part del seu contingut metafísic, el mateix mite d'Indra anomenat farina Yaka, és a dir, el "ros" o "de la cabellera daurada" és significatiu: neix a despit de la mare, i infringeix el vincle que l'uneix a ella; un cop abandonat a si mateix, no mor sinó que sap trobar una via gloriosa; déu lluminós i heroic, extermina multituds de negres krshna i subjecta el color Dasa fent caure els dasyu que volien escalar el "cel". Ajuda al Arya i, amb els seus "amics blancs", conquesta terres cada cop més àmplies. Les realitzacions d'aquest déu, que combat la serp Ahi i el terrible mag Namuci al·ludeix potser a la lluita llegendària dels deva contra els asura en fi, la fulminació de la deessa de l'aurora "que volia ser gran" i la destrucció del dimoni Vrtra i de la seva mare, per Indra, que "engendra així el sol i el cel", és a dir, el culte urànic solar, poden contenir al·lusions a la lluita del culte dels conqueridors aris contra el culte demoníac i màgic (en sentit inferior) de les races aborígens dravídica, paleomalayes, etc. D'altra banda, la dinastia solar original -suya vamça- de la qual parla la llegenda i que sembla haver-se afirmat a l'Índia destruint una dinastia lunar, podria correspondre a la caiguda de formes emparentades al cicle "atlàntic meridional" mentre que Rama, sota la forma de Pârashu, és a dir, d'un heroi que porta la destral simbòlica hiperbòria, hauria vençut, en les seves diferents manifestacions, als guerrers revoltats en una època en què els avantpassats dels hindús habitaven fins i tot en una regió septentrional i hauria obert les vies, partint del Nord, a la raça dels brahamana; segons la tradició, Visnhu, anomenat igualment el "daurat" o el "ros", hauria destruït als mlecchas, troncs guerrers degradats i separats del sagrat. Tots aquests temes fan al·lusió a una victòria sobre formes degenerades i una reafirmació o restauració de tipus "heroic".

Tanmateix, a l'Índia històrica, es troben també empremtes d'una reacció i d'una alteració probablement degudes al substrat de les races autòctones dominades, que, per mitjà d'una acció corrosiva i subtil sobre l'espiritualitat originària dels conqueridors aris, va aconseguir que, fins i tot subsistint formes d'ascesi viril i de realització heroica, l'Índia, en conjunt, acabés per declinar en el sentit de la "contemplació" i de la "sacerdotalitat", en lloc de romandre rigorosament fidel a la línia originària règia i solar. El període d'alta tensió arriba fins els temps de Vishvmitra, que va encarnar la dignitat reial al costat de la sacerdotal, i va exercir la seva autoritat sobre tots els troncs aris encara reunits a la regió del Punjab. El període successiu, connectat amb l'expansió als països del Ganges, és el de l'escissió.
L'autoritat que a l'Índia va adquirir la casta sacerdotal pot doncs, com en el cas d'Egipte, considerar-se successiva i procedeix probablement de la importància que a poc a poc va adquirir el purohita brahamana dependent del rei sagrat quan, amb la dispersió dels Aris en terres noves, les dinasties originals s'esmicolaven, fins al punt d'aparèixer sovint, a fi de comptes, com una simple noblesa guerrera davant els sacerdots. Les epopeies contenen el relat d'una lluita violenta i prolongada entre la casta sacerdotal i la casta guerra per la dominació de l'Índia. L'escissió, sobrevinguda en un període posterior, no impedeix, d'altra banda al sacerdot conservar freqüentment trets virils i reals i la casta guerrera (originalment anomenada casta real: râjanya) conservar sovint la seva espiritualitat. Espiritualitat que es realitza, en alguns casos, respecte a l'espiritualitat sacerdotal, i on es retroben sovint empremtes precises de l'element boreal original.

Els trets "nòrdics", en la civilització indoària, corresponen al tipus auster de l'antic Atharva, el "Senyor del foc", aquell que "obre el primer les vies a través dels sacrificis" i del brahamana, que domina el brahman drhaspati i els déus mitjançant les seves fórmules de potència. En la doctrina del Jo absolut atman del primer període upanishàdic que correspon al principi impassible i lluminós Purusha del Samkhya, l'ascesi viril i conscient, orientada cap al incondicionat, pròpia de la doctrina búdica del despertar, en la doctrina, considerada com d'origen solar i d'herència real, de l'acció pura i del pur heroisme, exposada al Bhagavad Gita, en la concepció vèdica del món com "ordre" rta i llei dharma, en el dret patern, el culte del foc, el ritu simbòlic de la cremació dels cadàvers, el règim de castes, el culte de la veritat i de l'honor, el tipus de sobirà universal i sagrat chakravarti, etc., en tots aquests elements és present, en la seva assumpció superior, tots dos pols tradicionals, "acció" i "contemplació", diversament entrellaçats.
En temps més antics, a l'Índia la component meridional pot retrobar-se en tot el que, contra els elements més purs i incorporis del culte vèdic, delata una mena de demonisme de la imaginació, una irrupció descomposta i tropical de símbols animals i vegetals que després acaben prepondera en gran part de les expressions exteriors artístic-religioses, de la civilització hindú. Encara que es purifica, un cop recuperat pel shivaisme, en una doctrina de la potència i en una màgia de tipus superior, el culte tàntric de la Shatki, amb la seva divinització de la dona i els seus aspectes orgiàstics, correspon al ressorgiment de una arrel antiga, pre-ària, congènitament pròxima a les civilitzacions mediterrani-asiàtiques, on dominen precisament la figura i el culte de la Mare. I és possible que tot el que, al ascetisme hindú, presenti un caràcter de mortificació i de maceració, tingui aquest mateix origen, una mateixa veta ideal que uniria llavors amb el que hem vist aparèixer també entre els maies i les civilitzacions de tronc sumeri.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Tradició i Antitradició. Cicle americà - Cicle mediterrani oriental

Julius Evola

Una metafísica de la història de les principals civilitzacions antigues no té cabuda en el marc d'aquesta obra. Ens limitarem a aclarir alguns dels seus aspectes i significats més característics, per facilitar un fil conductor a qui vulgui emprendre, pel seu compte, una investigació sobre algun d'ells.

D'altra banda, el nostre horitzó s’haurà de restringir aviat només a Occident. Fora d'aquí, en efecte, la major part de les civilitzacions conservaren, d'una forma o una altra, fins a una època relativament recent, un caràcter "sagrat" i "tradicional", en el sentit ampli del terme, englobant totes les varietats ja descrites i reunits en una mateixa oposició al cicle "humanista" de l'última edat. No van perdre aquest caràcter més que sota l'efecte desintegrador dels pobles occidentals arribats a les formes últimes de decadència. És doncs essencialment a Occident cap a on convé atreure l'atenció si es vol seguir els processos que van jugar un paper decisiu en la gènesi del món modern.

Les empremtes de l'espiritualitat nòrdic solar es tornen a trobar sobretot durant els temps històrics en l'àrea de la civilització ària. Atès l'abús que s'ha fet en alguns mitjans contemporanis, el terme "ari" ha de ser emprat però, amb certes reserves: no ha de correspondre, en efecte, a un concepte únicament biològic o ètnic (seria més adequat llavors, parlar de raça boreal, o nòrdic atlàntica, segons els casos), sinó sobretot al concepte d'una raça de l'esperit, la relació amb la raça del cos ha variat molt segons les civilitzacions. Des del punt de vista de l'esperit, "ari" equival, més o menys, a "heroic": sota la forma d'una herència enfosquida, subsisteix el llaç amb els orígens, però l'element decisiu és la tensió cap a l'alliberament interior i la reintegració en una forma activa i combativa. El fet que a l'Índia la paraula Arya sigui sinònim de dvîja, és a dir de "nascut dues vegades" o "regenerat", aclareix perfectament aquest punt.
Pel que fa a l'àrea pròpia de la civilització ària, és interessant referir el testimoni del Aitareya brâhamana. Segons aquest text, la lluita dels deva, divinitats lluminoses, i els asura, enemics dels herois divins, té lloc a les quatre regions de l'espai. La regió on els deva van triomfar i que, per aquesta raó, va rebre el nom de "regió invencible" (sa-esha dig aparâjita) hauria estat situada entre el Nord i l'Est, el que correspon precisament a la direcció de l'emigració nòrdic atlàntica. Per contra, el Sud, a l'Índia, és considerat com la regió dels dimonis, de les forces enemigues dels déus i dels arya, i en el ritu dels tres focs, el "foc meridional" és aquell que està destinat a allunyar aquestes forces. En l'àrea occidental, es pot fer referència als anomenats pobles "de la destral", que, en general, es relacionen amb la cultura megalítica dels dolmens. La residència original d'aquestes races roman, sobre el pla de les investigacions profanes, envoltada en el misteri i el mateix passa amb les primeres races netament superiors a l'home de Neandertal, races que han pogut ser anomenades, com ja hem dit, els "Hel•lens del paleolític". Hi ha una relació entre l'aparició dels pobles de la destral del neolític i l'expansió dels pobles indo europeus ("aris") més recents a Europa. S'admet generalment que estan en l'origen de les formes polítiques estàtiques i guerreres que es van oposar a les d'una cultura de tipus demetríac, pacífic, comunitari i sacerdotal i sovint, es van superposar a elles.

Certament, les civilitzacions àries no van ser les úniques a presentar, fins als temps històrics, empremtes de la tradició primordial. Però seguir de prop el joc dels dos temes oposats del Sud i del Nord, en relació al tema ètnic, ens portaria molt lluny sobre un terreny excessivament movedís.

Pel que fa a l'Amèrica precolombina, cal, en tot cas, considerar inicialment el substrat arcaic d'un cicle de civilització tel•lúric meridional relacionat amb el cicle de l'Atlàntida. Engloba les civilitzacions maies, així com a la de Tihuanaco, dels Pueblo i altres estrats o centres menors. Les seves característiques són força semblants a les de les empremtes prehistòriques que es troben en una mena de cinturó meridional que, de la Mediterrània pelasgi, s'estén fins els vestigis de la civilització pre-ària de Mohenjodaro (Índia) i de la Xina pre dinàstica.

Aquesta civilització presenta un caràcter essencialment demetríac sacerdotal. Al costat d'una forta component tel•lúrica, es constata sovint la supervivència dels símbols solars, alterats i debilitats, de manera que seria impossible trobar elements que al•ludin al principi de la virilitat espiritual i de la superioritat olímpica. Això és igualment cert per la civilització dels maies, en primer pla de la qual es troben figures de sacerdots i divinitats que revesteixen les insignes de la sobirania suprema i de la reialesa. La figura maia ben coneguda del Codex Dresdensis és, en aquest sentit, característica: es veu a la divinitat, Kukulkalkan, revestida amb les insignes de la reialesa, i, davant seu, un sacerdot agenollat que realitza sobre ell mateix un sacrifici sagnant de mortificació. El principi demetríac condueix així a una forma de tipus "religiós", on els dejunis i les maceracions marquen la caiguda de l'home en relació a la seva dignitat primordial. Si, com sembla, els maies van constituir un imperi anomenat "el regne de la Gran Serp" (Nacha, símbol maia tan freqüent com significatiu), aquest imperi va tenir un caràcter pacífic, en absolut guerrer, ni heroic. Les ciències sacerdotals es van desenvolupar àmpliament, però una vegada assolit un alt grau de opulència, degenerà progressivament en una civilització de tipus hedonista i afroditica. Sembla que és dels maies d’0n ve el tipus del déu Quelzalcoatl, déu solar de l'Atlàntida, desvirilitzat precisament en un culte pacífic, de contemplació i mortificació. La tradició vol que en un moment donat, Quetsalcóatl hagi abandonat els seus pobles i s'hagi retirat a la regió Atlàntica, des d'on havia vingut.

Això correspon versemblantment al descens de les races del tronc Nahua, els tolteques i, en fi, els asteques, els que van prendre la davantera sobre els maies i la seva civilització crepuscular i van crear nous Estats. Aquestes races són les que van conservar més netament el record de Tula i Aztlan, és a dir, de la regió nòrdic atlàntica, entrant versemblantment en un cicle de tipus "heroic". La seva última creació va ser l'antic imperi mexicà, la capital, segons la llegenda, va ser construïda en el lloc on va aparèixer un Àguila estrangulant a una Serp. Es pot dir el mateix d'aquests llinatges Inques, enviats com dominadors pel "Sol", que van crear l'imperi peruà imposant-se a races de civilització molt inferior. de cultes animistes i primigenis que subsistien fins i tot en els estrats populars. Molt interessant és, en aquest sentit, una llegenda relativa a la raça del gegants de Tihuanaco: el cel no coneixia més que la Lluna (cicle lunar amb la seva contrapartida titànica), raça que mata el profeta del Sol i que és així mateix exterminada i petrificada durant la següent aparició de l'astre rei, que es pot fer correspondre amb la vinguda dels Inques. De forma general, són nombrosos les llegendes relatives a races blanques americanes, de dominadors de "dalt", creadors de civilitzacion. Igualment característic, a Mèxic, la dualitat d'un calendari solar oposat a un calendari lunar sembla pertànyer a l'estrat més antic de la civilització aborigen i estar relacionat sobretot amb la casta sacerdotal, així com la dualitat d'un règim aristocràtic hereditari de propietat al qual s'oposa un règim plebeu comunista, i finalment, el contrast entre el culte de divinitats netament guerreres, Uitzilpochtli i Tezcatlipoca, i les supervivències del culte de Quetsalcóatl, pot interpretar-se de la mateixa manera. En els mites més antics d'aquestes civilitzacions es troba igual que en els Edda el tema de la lluita contra els gegants i el d'una última generació, colpejada per la catàstrofe de les aigües, generació en l'origen de la qual es troba, com hom diu, una dona-serp generadora de "parelles". Tal com es presenta durant la invasió espanyola, la civilització guerrera d'aquestes races testifica però una degeneració característica en el sentit d'un Dionís especial, sinistre, que es podria anomenar el frenesí de la sang. El tema de la guerra sagrada i de la mort heroica com sacrifici immortalitzant (temes que entre els Asteques no van tenir menys importància que entre les races nòrdiques europees o entre els àrabs) es barreja aquí amb una mena de frenesí de sacrificis humans, en una ombrívola i ferotge exaltació destructora de la vida per conservar el contacte amb el diví, fins i tot sota la forma de massacres col•lectives de tal amplitud que no es troba res semblant en cap altra civilització coneguda. Aquí, com en l'Imperi dels Inques, altres factors de degeneració, al mateix temps que conflictes polítics interiors facilitaren l'enfonsament d'aquestes civilitzacions que van tenir indubtablement un passat gloriós i solar davant algunes bandes d'aventurers europeus. Les possibilitats vitals internes d'aquests cicles havien d'estar esgotades des de feia temps, i per això no s'ha pogut constatar cap supervivència ni ressorgiment de l'esperit antic durant els temps que van seguir a la conquesta.

Fragments residuals de l'antiga herència subsistiren durant més temps, en l'esperit i en la raça, en algunes branques de l'Amèrica septentrional. Aquí també, l'element heroic està de vegades alterat, sobretot en el sentit de crueltat i duresa. Es pot, però, de forma general, compartir l'opinió de l'autor que ha parlat, en aquest sentit, d'una "figura humana singularment completa: la seva dignitat, la seva generositat i el seu heroisme essències d'una bellesa que té, al mateix temps alguna cosa de l'àguila i del sol imposen el respecte i fan pressentir una espiritualitat sense les quals aquestes virtuts apareixeran inintel•ligibles i com desproveïdes de raons suficients" (F. Schuon en Etudes Traditionelles).

Una situació d'aquest tipus es retroba d'altra banda a Europa, durant el neolític tardà: algunes races guerreres van poder, en aquest sentit, sembla que semi bàrbares, enfront de les societats de tipus demetríac sacerdotal que van enderrocar, van dominar o absorbir. En realitat, tot i certa involució, empremtes de l'acció formadora del cicle precedent de l'espiritualitat nòrdica, romanen visibles en aquests races. I això, com veurem, val igualment per als seus epígons, és a dir per a molts pobles nòrdics del període de les invasions.

Pel que fa a la Xina, ens acontentarem amb recordar un fet força significatiu: el ritual ha estat testimoni d'una antiga transmissió dinàstica per línia femenina, a la qual s'oposa certament l'esperit de la concepció cosmocràtica ulterior, segons la qual l'Emperador encarna indiscutiblement la funció solar del mascle i del "pol" davant el conjunt de forces no només del demos sinó també del món, igual que encarna l'esperit del dret patern de la Xina històrica que va ser un dels més rigorosos. Els vestigis recentment descoberts (Smith) d'una civilització d'un tipus proper a la maia, amb caràcters d'escriptura lineals, que seria un estrat subterrani insospitat, més arcaic encara que la tan antiga civilització xinesa hi poden igualment fer pensar en una fase demetríac atlant, que per vies avui impossibles de precisar, va succeir a un cicle solar que no sempre va poder fer desaparèixer totes les empremtes de la primera. En efecte, trobem ecos d'algunes concepcions metafísiques que delaten influències residuals de la idea ginecocràtica arcaica: assimilació del Cel "a una dona o una mare, generadora primordial de tota vida; freqüent afirmació d'una primacia de l'esquerra sobre la dreta i oposició entre les nocions lunar i solar del calendari, en fi, el caràcter tel•lúric del culte popular dels dimonis, el ritual xamànic amb les seves formes desordenades i frenètiques, l'exercici d'una màgia que va ser, en l'origen, la prerrogativa exclusiva de les dones, en oposició amb la severitat tan desproveïda de misticisme i gairebé olímpica de la religió oficial xinesa, patrícia i imperial.

Ètnicament, a l'àrea extrem oriental, es constata el retrobament de dues corrents oposades: una procedent d'Occident, amb caràcters propis dels pobles uralo altaics (on es troba, al seu torn, un component ària), l'altra referida a l'àrea sub-oriental i austral. Els períodes en què preponderen els elements de la primera corrent coincideixen amb els de la grandesa de la Xina; a aquest corrent va correspondre l'orientació cap a la guerra i la conquesta, que va prendre de seguida un relleu particular, en el si d'una barreja anàloga, al cicle nipó.

Es podria certament, gràcies a investigacions convenientment orientades, aclarir molts altres dades d'aquest tipus. A la Xina antiga, el símbol "polar" de la centralitat va jugar un paper eminent; a ell es refereix la concepció del "Imperi Mitjà", subratllada per elements geogràfics locals, així com la idea del "just medi" i del "equilibri" que apareixen amb freqüència, i èticament estan en l'origen d'una concepció especial aclarida i ritual de la vida. Aquí, com en l'antiga Roma, els representants del poder revestien al mateix temps un caràcter religiós: el tipus "sacerdotal" no va aparèixer més que en un període tardà i en relació amb cultes exògens. La base de la saviesa tradicional xinesa, el I King, es relaciona, d'altra banda, amb la figura del rei Fo hi. Igualment, no és a sacerdots o "savis", sinó a prínceps, a qui s'atribueixen els principals comentaris d'aquest text. Els ensenyaments que contenen i que, al seu torn, segons el mateix Fo hi, es refereixen a un passat molt llunyà i difícil de determinar serviran de fonament comú a dos doctrines del nou, en concernir a dos dominis diferents, semblen, a primera vista, no tenir entre elles punts de contacte: el taoisme i el confucianisme . Aquestes dues doctrines van tenir efectivament el sentit d'un redreçament en un període de crisi latent i de desintegració i van servir per vivificar, respectivament, l'element metafísic (amb desenvolupaments iniciàtics i esotèrics) i l'element ètic ritual. Va ser així com una continuïtat tradicional regular va poder ser conservada a la Xina, sota formes particularment estables, fins i tot en una època relativament recent.

Això és igualment cert, fins i tot en àmplia mesura, al Japó. La seva forma de tradició nacional, el sintoisme, testifica una influència que ha rectificat i elevat un complex cultural parcialment relacionat amb un estrat primitiu (res de particular pot deduir, però, de la presència del grup ètnic blanc aïllat dels Aïno). Durant els temps històrics, la idea imperial es troba al centre del sintoisme i la tradició imperial s'identifica amb la tradició divina: "segons l'ordre rebuda, descendeixo del cel", diu, al Ko gi ki, el cap de la dinastia . En un comentari del príncep Hakabon Itoé es diu que "el tron sagrat va ser creat quan la Terra es va separar del Cel [és a dir, quan va desaparèixer la unitat primordial entre el terrestre i el diví, unitat de la qual la tradició xinesa ha conservat empremtes característiques , per exemple, el ideograma xinès "natura" i "cel" són sovint sinònims]. El sobirà baixa del Cel. És diví i sagrat". El principi "solar" li és igualment atribuït, però interfereix, de manera difícil d'aclarir, amb el principi femení, ja que se li atribueixo baixar de la deessa Amaterasu Omikami. Sobre aquesta base l'acte de governar i dominar forma un tot amb el culte, el terme "matsurigoto" significa tant govern com "exercici de les coses religioses" i en el marc del sintoisme el llealisme, la fidelitat incondicional al sobirà, "CiU GHI", revesteix doncs un significat religiós i constitueix el fonament de tota ètica: qualsevol acció reprovable, baixa o delictiva és concebuda no com la transgressió d'una norma abstracta més o menys anodina i "social", sinó com una traïció, una deslleialtat i una ignomínia: no hi ha "culpables" sinó més aviat "traïdors", éssers sense honor.

Aquests valors generals prenen un relleu particular a la noblesa guerrera dels bushis o samurais i en la seva ètica, el bushido. L'orientació de la Tradició, al Japó, és essencialment activa, és a dir, guerrera, però amb la contrapartida d'una formulació interior. L'ètica del samurai té un caràcter tan guerrer com ascètic, amb aspectes sagrats i rituals. S'assembla, de manera notable, a la de l'Edat Mitjana cavalleresc i feudal europeu. Fora del sintoisme, el zen, que és una forma esotèrica del budisme, ha jugat un paper en la formació del samurai, però també en la formació tradicional de la vida japonesa en general, compreses les arts i l'artesanat (l'existència de sectes que han cultivat el budisme en les seves formes més recents, nues i religioses, arribant fins a la manera devocional del amides, no han modificat de manera notable l'orientació preponderant de l'esperit nipó). Al marge del bushido, convé recordar igualment la idea tradicional de la mort sacrificial guerrera, que s'ha mantingut fins als kamikazes, els pilots suïcida de la segona guerra mundial.

El Japó ha facilitat, fins ahir, un exemple, únic en el seu gènere, de coexistència entre una orientació tradicional i l'acceptació, sobre el pla material, de les estructures de la civilització tècnica moderna. Amb la segona guerra mundial, la continuïtat mil•lenària s'ha trencat, l'equilibri ha resultat alterat i l'últim Estat del món on es reconeixia encara el principi de la reialesa solar i del pur dret diví, ha desaparegut. El destí de la "edat fosca", la llei en virtut de la qual el potencial tècnic i industrial, la potència material organitzada té un caràcter determinant en l'enfrontament entre les forces mundials, ha segellat també la fi d'aquesta tradició, amb el resultat de l'última guerra.

Pel que fa a Egipte, es poden extreure algunes dades sobre la història primordial de la seva civilització, a través dels seus mites, més enllà dels significats metafísics. La tradició relativa a una dinastia antiquíssima de "morts divins" que es confonien amb els anomenats "deixebles de l'Antic Horus" Shemsu Heru marcats pel hieroglífic d'Osiris, senyor de la "terra sagrada d'Occident", i que hauria vingut precisament d'Occident pot correspondre al record d'un estrat primordial, civilitzador i dominador, Atlanta. Cal assenyalar que, seguint el títol atribuït als reis divins, Horus és un déu fet d'or, com Apol•lo, és a dir relacionat amb la tradició primordial. Hem assenyalat igualment el simbolisme dels "dos", dos germans rivals Osiris i Seth i la seva lluita. Algunes dades de la tradició egípcia permeten pensar que aquest simbolisme comportar una contrapartida ètnica i que la lluita dels dos germans correspon a la de dos estrats representants cada un de l'esperit simbolitzat respectivament per un o altre déu. La mort d'Osiris, assassinat per Seth, va poder, a més del sentit "sacrificial" ja explicat en la primera part d'aquest llibre, expressar sobre el pla històric, una crisi amb la qual es tanca la primera era, anomenada era dels "déus“, la resurrecció de Osiris a Horus podria potser significar una restauració esdevinguda durant la segona era egípcia, que els grecs van anomenar, i que podria així correspondre a una de les formes del cicle" heroic "de què parla Hesíode. Aquesta segona era es tanca, segons la tradició, amb Manes, el títol d'Horus aha, Horus combatent, donat a aquest rei, confirma, de forma característica, la versemblança d'aquesta hipòtesi.

No obstant això, la crisi, superada una primera vegada per Egipte, es va reproduir, més tard, portant efectes dissolvents. Es troben indicis d'això en la democratització del concepte d'immortalitat, que va aparèixer ja cap a la fi de l'Antic Imperi (VI Dinastia) així com en l'alteració del caràcter de centralitat espiritual, de "transcendència immanent" del sobirà, que tendeix a convertir-se en un simple "representant" del déu. Ulteriorment, al costat del tema solar, el tema tel.lúric lunar, lligat a la figura d'Isis "Mare de totes les coses, propietària dels elements, nascuda a l'origen dels segles", guanya terreny. Referent a això, la llegenda segons la qual, Isis, concebuda com una encantadora, vol tornar-se "propietària del món i convertir-se en una deessa semblant al Sol (Ra) al cel ia la terra", és extremadament significativa. Amb aquesta finalitat, Isis tendeix una emboscada al mateix Ra quan aquest s'establia sobre el "tron dels dos horitzons": aconsegueix que una serp el mossegui i que el déu enverinat consenti que el seu nom passi a ella.

És així com es desplaça cap a una civilització de la Mare. Osiris, de déu solar, es converteix en déu lunar, déu de les aigües en sentit fàl•lic i déu del vi, és a dir de l'element dionisíac, mentre que amb l'adveniment d'Isis, Horus es redueix a un simple símbol del món caduc. El pathos de la "mort i de la resurrecció" d'Osiris adquireix ja tints místics i evasió en neta antítesi amb la solar distant de Ra i del "Horus antic" del culte aristocràtic. Sovint és una dona divina de la qual Isis és precisament l'arquetip que ha de servir de mediadora per a la resurrecció, la vida immortal, sobretot són figures de reines que aporten el lotus del renaixement i la "clau de la vida". I això es reflecteix en l'ètica i en els costums, en aquest preponderància isíaca de la dona i de la reina, que Heròdot i Diodor s'han esmentat a propòsit de la societat egípcia i que s'expressa d'una forma típica en la dinastia de les "adoradores Divines"del període nubi .

Paral•lelament, i d'una manera significativa, el centre es desplaça, passa del símbol real al símbol sacerdotal. Cap a la XXI dinastia, la qual sacerdots egipcis, en lloc de ambicionar romandre al servei del rei diví, tendeixen a convertir-se ells mateixos en sobirans i la dinastia Tebaida dels sacerdots reals es forma en detriment dels faraons. Com manifestació característica de la llum del Sud, una teocràcia sacerdotal reemplaça a la reialesa divina dels orígens. A partir d'aquest moment, els déus són cada vegada menys presències encarnades: es converteixen en éssers transcendents la influència activa depèn essencialment a partir d'ara, de la mediació del sacerdot. L'estadi màgic solar declina i li passa l'estadi "religiós": la pregària en lloc del comandament, el desig i el sentiment, en lloc de la identificació i de la tècnica necessària.

Mentre que l'antic evocador egipci podia dir: "Sóc Amon que fecunda la seva Mare. Sóc el gran posseïdor de la potència, el Senyor de l'Espasa. No us enfronteu al meu ¡sóc Seth! No em toqueu ¡sóc Horus!", mentre que es podia dir a propòsit de l'home “osirificat”: "Sorgit com un déu vivent" "Sóc el Únic, el meu ser és l'ésser de tots els déus, en l'eternitat" "Si [el ressuscitat] vol que moriu, o déus, morireu, si vol que visqueu, viureu" "La teva envies als déus", en els darrers temps de la civilització egípcia l'èmfasi és situat, per contra, al pathos místic i en la imploració:" Tu ets Amon, el Senyor dels Silenciosos, que va a la crida dels pobres. Jo crido cap a tu en el meu turment ... En veritat tu ets el salvador!". El cicle solar egipci s'encamina així cap a la decadència sota el signe de la Mare. Segons els historiadors grecs, els principals cultes de tipus demetríac ctònic hauria arribat als pelàsgics i després als hel.lens des d'Egipte. En definitiva serà, com a civilització isíaca, ressò d'una saviesa sobretot "lunar" (com la pitagòrica), seran com a ferment de descomposició afrodítica i de agitat misticisme popular, promiscu i evasions, que l'Egipte dels darrers temps, participarà en el dinamisme de la civilització mediterrània. Els misteris d'Isis i de Serapis i la Hetaira real, Cleopatra, seran tot el que finalment podran oposar a les forces de la romanitat.

Si d'Egipte es passa a Caldea i a Assíria, es troba, sota una forma diferent, i ja en una època llunyana, el tema de les civilitzacions del Sud, amb les seves materialitzacions i les seves alteracions. En el substrat més antic d'aquests pobles, constituït per l'element sumeri, apareix ja el tema característic d'una mare celeste primordial situada per sobre de les diverses divinitats manifestades, i també d'un "fill" engendrat sense pare. Aquest fill té tant els trets d'un heroi, com d'un "déu", però, sobretot, està sotmès a la llei de la mort i la resurrecció. En la cultura hitita tardana, la deessa domina al déu, acaba per absorbir els atributs del mateix déu de la guerra i es presenta com una deessa amazònica; al costat de sacerdots eunucs, es troben sacerdotesses armades de la Gran Deessa. A Caldea, no es troba pràcticament cap empremta de la idea de reialesa divina: abstracció feta de certa influència exercida per la tradició egípcia, els reis caldeus, fins i tot quan revestien un caràcter sacerdotal, no es van considerar més que com "vicaris" (pateis) de la divinitat, pastors elegits per governar el ramat humà, però no com a éssers d'una naturalesa divina. Es donava, sobretot, el títol de rei a la divinitat de la ciutat que, en aquesta civilització, era anomenat "el meu Senyor" o "la meva mestressa". El rei humà rebia del déu la ciutat com a feu, i era fet príncep, en el sentit de representant. El seu títol de "en" és sobretot sacerdotal: és el sacerdot, el pastor, en el sentit de vicari. La casta sacerdotal apareix com una casta diferent i, en el fons, és ella qui prepondera. Característica és la humiliació anual del rei a Babel quan deposa davant el déu les ensenyes règies, es vesteix de esclau, implora confessant els seus "pecats" i és castigat pel sacerdot representant de la divinitat, fins a les llàgrimes. Els reis babilonis apareixen freqüentment "fets" per la "Mare" Isthar Mami al Codix d'Hammurabi aquest rei rep precisament de la deessa la seva corona i el seu ceptre i a ella el rei Assurbanipal li diu: "De tu t'imploro el do de la vida". La fórmula "Reina omnipotent, protectora misericordiosa, fora de tu, no hi ha refugi" apareix com una confessió típica de l'ànima Babilònia, per raó del pathos del que envolta ja al sagrat.

La ciència caldea, aquesta que representa l'aspecte més elevat d'aquest cicle de civilització, pertany, en àmplia mesura al tipus demetríac lunar. És una ciència dels astres que a diferència de la ciència egípcia està més orientada cap als planetes que cap a les estrelles fixes, cap a la lluna més que cap al sol (per al babiloni, la nit era més santa que el dia: Sense, déu de la Lluna, prima sobre Jamash, déu del Sol). És una ciència que reposa, en realitat, sobre una concepció fatalista, sobre la idea del tot poder d'una llei o "harmonia"; una ciència poc sensible al pla de la veritable transcendència, i que no supera, en suma, el límit naturalista i anti-heroic en el domini de l'esperit.

Quant a la civilització assíria, ulteriorment nascuda del mateix estrat, apareix sobretot marcada per les característiques dels cicles titànics i Afrodita. Al mateix temps que sorgeixen races i divinitats virils de tipus violent, brutalment sensual, cruel i bel•licós, s'afirma una espiritualitat que culmina en representacions Afrodites del tipus de les Grans Mares, a les quals els primers acaben per subordinar. L'intent de Gilgamesh d'aparèixer com l'heroi solar que menysprea a la Deessa i s'esforça a conquistar només l'arbre de la vida, fracassa: el do de la "eterna joventut" que havia aconseguit obtenir arribant gràcies per altra part a la intervenció de una dona, la "Mare de Déu dels Mars" la terra simbòlica on regna l'Heroi supervivent de la humanitat divina pre diluviana, Utnapishtim Atrachasis, el Llunyà, i que volia portar als homes "perquè provin la vida immortal", aquest do li és de nou robat per una serp. I això podria ser elevat, potser, a símbol de la incapacitat d'una raça guerrera materialitzada per assolir el pla transcendent en què hauria pogut transformar-se en una raça de "herois", capaç d'acollir i conservar realment el "do de la vida" i de recuperar la tradició primordial. D'altra banda, igual que la noció assiri-caldea del temps és lunar, en oposició a la noció solar egípcia, així en aquests civilitzacions apareixen petjades de ginecocràcia de tipus Afrodita. A títol d'exemple particularment característic es pot citar l'efeminat Sardanàpal ja Semíramis, la qual, gairebé per reflex de les relacions pròpies a la parella divina formada per Isthar i Ninip Ador, va ser la sobirana efectiva del regne de Nino. També sobre el pla de les costums sembla que en aquestes races, inicialment la dona hauria tingut un paper preponderant, si l'home va prendre ulteriorment la davantera, cal veure en això, analògicament, el signe d'un moviment més ampli, però amb el sentit d'una involució ulterior més que d'una resurrecció. El reemplaçament dels caldeus pels assiris correspon en efecte, en diversos aspectes, al trànsit d'un estat demetrà a un estat "titànic", trànsit particularment aparent en la forma en què la ferocitat assíria va succeir a la sacerdotal astrològic lunar caldea. És molt significatiu que la llegenda estableixi una relació entre Nemrod, al qual s'atribueix la fundació de Nínive i de l'Imperi assiri i els Nephelin i altres tipus de "gegants" pre-diluvians, que, per la seva violència, haurien acabat per "corrompre les vies de la carn sobre la terra".

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

Els Cicles de la Decadència. El Cicle Heròic

Julius Evola

A propòsit d'un període anterior al diluvi, el mite bíblic parla d'una raça de "homes poderosos que havien estat, antigament, homes gloriosos", isti sunt potents a sasculo viri famosi, nascuts de la unió d'éssers celestes amb dones, que els havien "seduït": unió que, com hem vist, pot ser considerada com un dels símbols del procés de barreja, en virtut del qual l'espiritualitat de l'edat de la Mare va succeir a l'espiritualitat dels orígens. És la raça dels Gegants Nephelin que són anomenats també en el Llibre d'Enoc, "gent de l'extrem Occident". Segons el mite bíblic, a causa d'aquesta raça la violència va regnar sobre la terra, fins al punt de provocar la catàstrofe diluviana.

Recorda, d'altra banda, el mite platònic de l'androgin. Una raça fabulosa i "andrògina" d'éssers poderosos havien aconseguit inspirar temor als mateixos déus. Aquests, per tal de paralitzar, van separar a aquests éssers en dues parts, "mascle" i "femella". Aquesta divisió va destruir el seu poder capaç d'inspirar terror als déus, i de vegades es fa al•lusió al simbolisme de la "parella enemiga" que es repeteix en moltes tradicions i el tema és susceptible d'una interpretació no només metafísica, sinó també històrica. Es pot fer correspondre la raça original poderosa i divina, andrògina, amb l'estadi durant el qual els Nephelin "van ser homes gloriosos": és la raça de l'edat d'or. Després, es va produir una divisió, del "dos", la parella, la diada, es va diferenciar "un". Un dels termes és la Dona (Atlàntida): enfront de la Dona, l'Home, un Home que ha deixat de ser esperit i no obstant això es regira contra el simbolisme lunar afirmant-se com a tal, lliurant-se la conquesta violenta i usurpant poders espirituals determinats.

És el mite titànic. Són els "Gegants". És l'edat de bronze. Al Crities platònic, la violència i la injustícia, el desig de poder i l'avidesa estan associades a la degeneració dels atlants. En un altre mite hel·lènic, es diu que "els homes dels temps primordials [als quals pertany Deucalió, el supervivent del diluvi] estaven plens de prepotència i orgull, van cometre més d'un crim, van trencar els juraments i es van mostrar despietats".

El propi del mite i del símbol és poder expressar una gran diversitat de sentit que convé distingir i ordenar interpretant cas per cas. Això s'aplica al símbol de la parella enemiga i dels titans.

És en funció de la dualitat Home - Dona (en el sentit de virilitat materialitzada i d'espiritualitat simplement sacerdotal), premissa dels nous tipus de civilització que han succeït involutivament a la dels orígens, com podem comprendre la definició d'aquests tipus.

La primera possibilitat és precisament la possibilitat titànica en sentit negatiu, pròpia a l'esperit d'una raça materialitzada i violenta, que no reconeix l'autoritat del principi espiritual corresponent al símbol sacerdotal o bé al "germà" espiritualment femení (per exemple Abel enfront de Cain) i es recolza quan no s'apropia, sovint per sorpresa, i per a un ús inferior en coneixements que li permeten dominar certes forces invisibles que actuen en les coses i en l'home. Es tracta doncs d'una revolta prevaricadora, d'una deformació del que podia ser el dret propi dels "homes gloriosos" anteriors, és a dir d'una espiritualitat viril inherent a la funció d'ordre i de dominació de dalt. És Prometeu qui usurpa el foc celeste en profit de races només humanes, però no sap com suportar-ho. El foc es converteix així per a ell en una font de turment i condemnació fins que un altre heroi, més digne, reconciliat amb el principi olímpic, amb Zeus i aliat d'aquest en la lluita contra els Gegants Hèrcules l'allibera. Es tracta de la raça "molt inferior" tant per la seva naturalesa, com per la seva intel•ligència. Segons Hesíode, després de la primera edat, rebutja respectar als déus, es lliura a les forces tel•lúriques (al final del seu cicle, es convertirà segons Hesíode en la raça dels dimonis subterranis). Preludia així a una generació ulterior, mortal, caracteritzada només per la tenacitat, la força material, un gust salvatge per la violència, la guerra i el poder absolut (l'edat de bronze de Hesíode, l'edat d'acer segons els iranians, dels gegants Nephelin bíblics). Segons una altra tradició hel•lènica, Zeus hauria provocat el diluvi per extingir l'element "foc" que amenaçava amb destruir tota la terra, quan Faetó, fill del Sol, no va aconseguir dominar la quadriga els cavalls desbocats havien acostat massa el disc solar a la terra. "Temps de la destral i de l'espasa, temps del vent, temps del Llop abans que el món sucumbeixi. Cap home perdonarà un altre", com és el record dels Eddas. Els homes d'aquesta edat "tenen el cor dur com l'acer". Però "tot i que susciten la por", no poden evitar sucumbir davant la mort negra i desapareixen en la humit estatge larvari d’Hades. Si, segons el mite bíblic, el diluvi va posar fi a aquesta civilització, s'ha de pensar que és amb el mateix llinatge que es tanca el cicle atlant, que és la mateixa civilització que va ser engolida per les aigües a finals de la catàstrofe oceànica, potser (com ho presenten alguns) per efecte de l'abús, esmentat anteriorment, d'alguns poders secrets (màgia negra titànica).

Sigui com sigui, els "temps de la destral" segons la tradició nòrdica, de manera general, haurien obert la via al desencadenament de les forces elementals. Aquestes van acabar per fer caure la raça divina dels Asos que pot correspondre aquí a les forces residuals de la raça d'or i trencar les barreres de la "fortalesa del centre del món", és a dir, els límits creadors definits per l'espiritualitat "polar" primordial. És, tal com hem vist, l'aparició de dones, en el si d'una espiritualitat desvirilitzada, el que va anunciar el "crepuscle dels Asos", la fi del cicle d'or. I vet aquí que la força fosca que els Asos mateixos havien alimentat, però que anteriorment mantenien encadenada el llop Fenrir i fins i tot, algunes versions al•ludeixen a dos llops, "va créixer desmesuradament". És la prevaricació titànica, immediatament seguida per la seva revolta i l'adveniment de totes les potències elementals, del Foc interior del Sud, dels éssers de la terra hrinthursen mantinguts anteriorment fora dels murs de l'Asgard. El llaç es va trencar. Després de la "època de la destral" (edat del bronze) no fou solament el sol qui "va perdre la seva força", sinó també la Lluna que resultà devorada por dos Llops. I en altres termes, no va ser només l'espiritualitat solar, sinó també l'espiritualitat lunar, demetríaca, que va desaparèixer. És la caiguda d'Odin, rei dels Asos i de Thor mateix, que havia aconseguit matar el llop Fenrir, però que va sucumbir al seu verí, és a dir va sucumbir per haver corromput la seva naturalesa divina d'As amb el principi mortal que li transmetia aquesta criatura salvatge. El destí i el declivi rok es va consumar amb l'enfonsament de l'arc Bifrost que unia el cel i la terra; després de la revolta titànica, la terra va ser abandonada a si mateixa, privada de tot llaç amb el diví. És la "edat fosca" o "edat de ferro", sobrevinguda després de la del "bronze". Els testimonis concordants de les tradicions orals o escrits de nombrosos pobles faciliten, en aquest sentit, referències més concretes. Parlen d'una freqüent oposició entre els representants dels dos poders, el poder espiritual i el poder temporal (real o guerrer), qualsevol que siguin les formes especials revestides per un i un altre per adaptar-se a la diversitat de circumstàncies. Aquest fenomen és un altre aspecte del procés que va desembocar en la tercera edat. A la usurpació del sacerdot va succeir la revolta del guerrer, la seva lluita contra el sacerdot per assegurar l'autoritat suprema, fenomen que va produir l'adveniment d'un estadi encara més baix que el de la societat demetríca i sacerdotalment sagrada. Aquest és l'aspecte social de la "edat del bronze", del tema titànic, luciferí, o prometeic.

A l'orientació titànica, on cal veure la degeneració, en un sentit materialitzat, violent i ja gairebé individualista, d'un intent de restauració "viril", correspon una desviació anàloga del dret sagrat femení, desviació que, morfològicament, va definir el fenomen amazònic. Simbòlicament, es pot veure, amb Bachofen, en les Amazones i en el tipus general de les divinitats armades, una ginecocràcia anormalment poderosa, un intent de reacció i de restauració de l'antiga autoritat del principi "femení" o lunar contra la revolta i la usurpació masculina: defensa que es manifesta en ocasions en el mateix pla de l'afirmació masculina violenta, testimoniant així la pèrdua d'aquest element espiritual sobre el qual es fonamentava exclusivament la primacia i el dret "demetrícs". Hagi estat o no una realitat històrica i social, les Amazones presenta a tot arreu en el seu mite trets constants que ens permeten utilitzar aquest terme per caracteritzar a un tipus humà de civilització.

Es pot doncs oblidar el problema de l'existència efectiva de dones guerreres en el curs de la història o de la prehistòria i concebre, de manera general, les Amazones, com el símbol de la reacció d'una espiritualitat "lunar" o sacerdotal (aspecte femení de l'esperit), incapaç d'oposar-se a un poder material o fins i tot temporal (aspecte material de la virilitat) que no reconeix la seva autoritat (mite titànic), sinó oposant-se a ell sobre un pla igualment material i temporal, és a dir, assumint la manera de ser del seu oposat (aspecte i força virils de la "amazona"). Això ens porta al que s'ha dit respecte a l'alteració de les relacions normals entre el sacerdoci i la reialesa. En la perspectiva general on ens situem ara, hi ha "Amazonisme" allà on apareixen sacerdots que no ambicionen ser reis, sinó dominar els reis.

Sobre el pla històric, ens acontentem amb esmentar, i això és significatiu, que, segons certes tradicions hel•lèniques, les amazones haurien constituït un poble proper als atlants, amb els quals van entrar en guerra. Derrotades, van ser desplaçades a la zona de les muntanyes Atlants fins a Líbia (alguns autors han assenyalat la supervivència, característica en aquestes regions, entre els berbers i els tuaregs o els dahomeus, d'empremtes de constitució matriarcal). D'aquí, van intentar després obrir-se una ruta cap a Europa i van acabar establint-se a l'Àsia. Tal com s'ha observat, aquesta guerra entre les amazones i els atlants no ha de ser probablement interpretada com una lluita entre dones i homes, ni com una guerra entre dos pobles diferents, sinó més aviat com un conflicte entre dues capes o castes d'una mateixa civilització, com una mena de "guerra civil"). Però l'intent de restauració "amazònica" havia de fracassar. Les "amazones" són expulsades, l'Atlàntida roman en mans de la "civilització dels titans". Després, intenten penetrar en els països de la Mediterrània i aconsegueixen establir-se sobretot a l'Àsia. En una llegenda carregada de sentit, les amazones, que intenten en va conquerir la simbòlica "Illa Blanca" l'illa Leuke, de la qual ja hem indicat les seves correspondències tradicionals són derrotades per l'ombra, no d'un tità, sinó d'un heroi: Aquil·les. Són combatudes per altres herois, com Teseu, que pot ser considerat com el fundador de l'estat viril d'Atenes i Belerofont. Havent usurpat la destral hiperbòria de doble fil, van acudir en ajuda de Troia, la ciutat de Venus, contra els aqueus, sent exterminades definitivament per un altre heroi, Hèrcules, alliberador de Prometeu, que va arrencar a la seva reina la simbòlica corretxa dÀres - Mart i la labrús, la destral que va remetre com insígnia del poder suprem a la dinastia lídia dels Heraclides. Amazones contra heroisme "olímpic", tal és l'antítesi el sentit de la qual examinarem més endavant.

Una altra possibilitat ha de ser contemplada. En primer pla es troba sempre la parella, però una crisi es produeix: la primacia femenina roman, però només gràcies a un nou principi, el principi Afrodita. La Mare és substituïda per la Hetaira (prostituta), el Fill per l'Amant, la Verge solitària per la parella divina, que, com hem indicat, marca sovint, en les mitologies, un compromís entre dos cultes oposats. Però aquí, el paper de la dona no és com en la síntesi olímpica, on Hera està subordinada a Zeus, encara que sempre en desacord latent amb ell, i tampoc s'assembla a la síntesi extrem oriental, on el Ying conserva el seu caràcter actiu i celeste en relació amb el Yin, el seu complement femení terrestre.

La naturalesa tel•lúrica i inferior penetra en el principi viril i el rebaixa al pla fàl•lic. En el present la dona domina l'home en la mesura que aquest es converteix en esclau dels sentits i simple instrument de procreació. Davant la deessa Afrodita, el mascle diví apareix com dimoni de la terra, com déu de les aigües fecundats, força tèrbola i insuficient sotmesa a la màgia del principi femení. D'aquesta concepció es desprèn analògicament, segons diverses adaptacions, uns tipus de civilitzacins que es poden anomenar, indiferentment, fàl•liques o afroditiques. La teoria de l'Eros que Plató uneix al mite de l'androgin paralitzat en la seva potència convertint-se en doble, "mascle" i "femella", pot tenir el mateix sentit. L'amor sexual neix entre els mortals del fosc desig del mascle caigut que, experimentant la seva pròpia privació interior, busca, en l'èxtasi fulgurant de la unió, trobar la plenitud de l'estat "androgin" primordial. Sota aquest aspecte s'amaga doncs, en l'experiència eròtica, una modalitat de l'intent titànic, amb la diferència que, per la seva naturalesa mateixa, està sota el signe del principi femení. Una civilització orientada en aquest sentit comporta inevitablement un principi de decadència ètica i de corrupció, tal com testimonien les diferents festes que, fins i tot en una època relativament recent, s'inspiren en l'afroditisme. Si la Moûru, "creació" mazdeana que correspon versemblantment a l'Atlàntida, es refereix a la civilització demetríca, el fet que el déu de les tenebres oposi, com contra - creació, plaers culpables, pot fer referència precisament al període ulterior de degeneració afroditica d'aquesta civilització, paral•lela a la convulsió titànica, ja que es troben deesses Afrodita freqüentment associades a figures divines violentes i brutalment guerreres.

Plató, com se sap, va establir una jerarquia de les formes de l'eros que va del sensual i el profà al sagrat, culminant en l'eros a través del qual el "mortal busca viure sempre, ser immortal". Al Dionís, l'eros es converteix precisament en una "mania sagrada", un òrgan místic: és la més alta possibilitat d'aquesta via, que tendeix a alliberar l'ésser dels llaços de la materialitat i produir la transfiguració del fosc principi fàl•lic tel•lúric a través del desencadenament, l'excés i l'èxtasi. Però si el símbol de Dionís, que combat a les amazones, expressa l'ideal més elevat d'aquest món espiritual, no és menys cert que es tracta d'una mica inferior si es compara amb el que serà la tercera possibilitat de la nova era: la reintegració heroica que només és veritablement lliure tant en relació al femení com al tel•lúric. Dionís, en efecte, igual que Zagreo, no és més que un ésser tel•lúric i infernal "Dionís i l'Hades no són més que una sola i mateixa cosa" diu Heràclit que s'associa freqüentment al principi de les aigües (Posidó) o del foc subterrani (Hefest). Aquesta sempre acompanyat de figures femenines, Mares de Verges o Deesses de la Natura convertides en amants: Démeter i Koré, Ariana i Aridela, Semele i Libera. La virilitat mateixa dels Coribants, que vestien sovint robes femenines com els sacerdots del culte frigi de la Mare és equívoc. En el Misteri, a la "orgia sagrada", predomina, associada a l'element sexual, l'element extàtic panteista de la ginecocràcia: contactes frenètics amb les forces ocultes de la terra, alliberaments mènades i pandèmiques es produeixen en un terreny que és al mateix temps el del sexe desencadenat, la nit i la mort, i en una promiscuïtat que reprodueix les formes meridionals més baixes i salvatges dels cultes col•lectius de la Mare. I el fet que a Roma, les bacanals fossin celebrades sobretot, en el seu origen, per dones, o que en els misteris dionisíacs les dones puguin figurar com a sacerdotesses i fins i tot com iniciadores i que històricament, en fi, tots els records d'epidèmies dionisíaques es relacionen essencialment amb l'estat femení, denota clarament que subsisteix, en aquest cicle, el tema de la preponderància de la dona, no només sota la forma grollerament afroditica on domina gràcies al llaç que l'eros, a la seva forma carnal, representa per a l'home fàl•lic, sinó també en tant que afavoreix un èxtasi que implica dissolució, destrucció de la forma i en el fons, una adquisició de l'esperit, a condició de renunciar simultàniament a posseir-los sota una forma viril. Ja hem fet al•lusió a aquestes formes del Misteri orgiàstic que celebraven a Afrodita i la resurrecció del seu fill i amant Adonis, formes en què el pathos no està mancat de relació amb l'impuls dionisíac i on l'iniciat, en el moment de l'èxtasi, assolit per el furor diví, es castrat. Es podria veure en aquest acte, del qual ja hem començat a explicar el seu significat, el símbol viscut més radical i dramàtic del sentit íntim de l'alliberament desvirilitzador i extàtic pròpi al apogeu dionisíac d'aquesta civilització, que anomenarem Afrodita, forma nova o degenerada d'una espiritualitat demetríca, però on subsisteix tanmateix el seu significat central, el tema característic de la primacia del principi femení, que s'oposa a la "Llum del Nord".

La tercera i última possibilitat és la civilització dels herois. Hesíode refereix que després de l'edat del bronze, abans de la del ferro, en les races el destí era la "extinció sense glòria a l'Hades", Zeus crea una raça millor, que Hesíode diu la raça dels herois. Li és donada la possibilitat de conquerir la immortalitat i de participar, malgrat tot, en un estat semblant al de l'edat primordial. Es tracta doncs d'un tipus de civilització on es manifesta l'intent de restaurar la tradició dels orígens sobre la base del principi i de la qualificació guerrera. En veritat, els "herois" no esdevenen tots immortals, ni escapen necessàriament a l'Hades. Aquest és només el destí d'una part. I si s'examinen, en conjunt, els mites hel•lènics i els de les altres tradicions, es constata, després de la diversitat dels símbols, l'afinitat de les empreses dels titans i dels herois, i es pot doncs admetre, que en el fons, els uns i els altres pertanyen a un mateix llinatge, són els audaços actors d'una mateixa aventura transcendent que pot en ocasions triomfar i en altres fracassar. Els herois que es converteixen en immortals són aquells que realitzen triomfalment l'aventura, aquells que saben realment evitar, gràcies a un impuls cap a la transcendència, la desviació pròpia a l'intent titànic de restaurar la virilitat espiritual primordial i superar la dona és a dir, l'esperit lunar, afroditic o amazònic. Els altres, aquells que no saben realitzar aquesta possibilitat virtualment conferida pel principi olímpic, per Zeus aquesta possibilitat a la qual fan referència els Evangelis dient que el llindar del cel pot ser violat, baixen al mateix nivell que la raça dels titans i dels gegants, colpejats per malediccions i càstigs diversos, conseqüències de la seva temeritat i de la corrupció operada en ells en les "vies de la carn sobre la terra". A propòsit d'aquestes correspondències entre la via dels titans i la via dels herois, és interessant assenyalar el mite, segons el qual Prometeu, un cop alliberat, hauria ensenyat a Hèrcules el camí del jardí dels Hespèrids, on haurà de recollir el fruit de la immortalitat. Però aquest fruit, una vegada conquerit per Hèrcules, és pres per Atenea que representa aquí l'intel·lecte olímpic i reposat al seu lloc "per que no està permès portar-lo a qualsevol lloc". Cal entendre per això que aquesta conquesta ha de ser reservada a la raça a qui pertany i no ha de ser profanada al servei de l'humà, tal com Prometeu tenia intenció de fer.

En el cicle heroic apareix en ocasions el tema de la diada, és a dir, de la parella i de la dona, entesos, no en un sentit anàleg al dels diversos casos que acabem d'examinar, sinó en el ja exposat en la primera part d'aquesta obra a propòsit de la llegenda del Rex Nemorensis, de les "dones" que "fan" reis divins, "dones" del cicle cavalleresc i altres. A propòsit del contingut diferent que presenta, segons els casos, un simbolisme idèntic, ens hem d'acontentar amb observar que la dona que encarna, sigui un principi vivificant (Eva, "la vivent", Hebe, tot el que es desprèn de la relació entre les dones divines i l'arbre de la vida, etc.) sigui un principi d'il·luminació o de saviesa transcendent (Atenea, nascuda del cervell del Zeus olímpic, guia d'Hèrcules, la verge Sofia, la Dama Intel·ligència dels "Fidels d'Amor", etc.) sigui un poder (la Shatki hindú, les walkiries nòrdiques, la deessa de les batalles Morrigan que ofereix el seu amor als herois solars del cicle cèltic dels Ulster, etc.), tal dona, diem, és objecte d'una conquesta, que no resta a l'heroi el seu caràcter viril, sinó que li permet integrar-lo en un pla superior. Més important, però, en els cicles del tipus heroic és el tema de l'oposició contra tota pretensió ginecocràtica i tot intent amazònic. Aquest tema, essencial per a la definició del concepte de "heroi", d'una aliança amb el principi olímpic i d'una lluita contra el principi titànic, ha estat clarament expressat en el cicle hel·lènic, especialment en la figura de d’Hèrcules dòric.

Ja hem vist que a semblança de Teseu, Belerofont i Aquil·les, Hèrcules combat contra les amazones simbòliques fins al seu extermini. Si l’Hèrcules lidi coneix una caiguda afroditica amb Omphale, l'Hèrcules dòric mereix sempre el títol de "enemic de la dona". Des del seu naixement, la deessa de la terra, Hera, li és hostil; venint al món, estrangula a dues serps que Hera havia enviat per suprimir-lo. Es veu obligat contínuament a combatre a Hera, sense ser mai vençut. Aconsegueix fins i tot ferir i posseir en la immortalitat olímpica, la seva filla única Hebe, la "eterna joventut". Si es considera a altres figures del cicle en qüestió, tant a Occident com a Orient, es trobarà sempre, en una certa mesura, aquests mateixos temes fonamentals. És així com Hera (significativament ajudada per Ares, el déu violent de la guerra) intenta impedir el naixement d’Apol·lo, enviant a la serp Python per perseguir-lo. Apol·lo ha de combatre Tatius, fill de la mateixa deessa que el protegeix, però, en la lluita, ella mateixa resulta ferida per l'heroi hiperbori, igual que Afrodita és ferida per Ajax. Per incert que sigui el resultat final de l'empresa de l'heroi caldeu Gilgamesh a la recerca de l'arbre de la immortalitat, tota la seva història no és més que el relat de la lluita que manté contra la deessa Isthar que correspon al tipus Afrodita de la Mare de la vida el amor rebutja retraient cruament la sort que van conèixer els seus altres amants, i mata l'animal demoníac, l’oreu o bou, que la deessa havia llançat contra ell. Indra, prototip celeste de l'heroi, en un gest considerat com "heroic i viril", colpeja amb el seu raig a la dona celeste amazònica Usha, tot i ser el senyor d'aquesta "dona" que com Shakti té també el sentit de "potència". Quan Parsifal provoca amb la seva partida la mort de la seva mare, oposada a la seva vocació heroica, i es converteix també en "Cavaller celeste", o quan l'heroi persa Rostam, segons el Shamani, ha de descobrir la trampa del drac que se li presenta sota l'aparença d'una dona seductora, abans de poder alliberar un rei que, gràcies a Rostam, recupera la vista i intenta escalar el cel per mitjà del "àliga", sempre es repeteix el mateix tema. La trampa seductora d'una dona que, per mitjans afroditics o encanteris, intenta desviar d'una empresa simbòlica a un heroi concebut com a destructor de titans, d'éssers monstruosos o de guerrers a revolta, o com afirmador d'un dret superior, és un tema tan freqüent i popular, que és inútil multiplicar aquí els exemples. El cert és que en les sagues i llegendes d'aquest tipus, únicament sobre el pla més inferior, el parany de la dona pot ser assimilat al de la carn. Si bé és cert que "si la dona aporta la mort, l'home la domina a través de l'esperit" passant de la virilitat fàl·lica a la virilitat espiritual, cal afegir que en realitat, la trampa estesa per la dona o per la deessa expressa també, esotèricament, el parany d'una forma d'espiritualitat que desvirilitza i tendeix a sincopar o desviar, l'impuls cap el veritablement sobrenatural.

La superioritat consistia, no a ser la força original sinó a dominar-la, tal és la qualitat del i del qual va estar estretament associada, en Hèlade, l'ideal heroic. Aquesta qualitat s'ha expressat en ocasions a través del simbolisme del parricidi o l'incest: parricidi, en el sentit d'una emancipació, en el sentit d'esdevenir el seu propi principi; incest, en el sentit, anàleg, de posseir la matèria primera. L'arquetip de Zeus, que hauria matat al seu propi pare i posseït a la seva mare Rea quan, per fugir d'ella, va prendre la forma d'una serp, apareix com un reflex d'aquest esperit en el món dels déus, a l'igual que Agni, personificació del foc sagrat de les races heroiques àries que "tot just nascut, devora els seus dos pares" i Indra que, com Apol·lo destrueix a Python, extermina a la serp Ahi, però mata també el pare celest Dyaus . En el simbolisme de l'Ars Regia hermètic, es conserva igualment el tema de "incest filosofal".

La tradició hindú ofereix un exemple interessant de la manera com es presenta, en un cicle heroic, el tema dels "dos". Primerament el déu Varuna que, com Dyaus (i com el Urà grec, al qual Varuna correspon fins i tot etimològicament) designa el principi cel primordial. Però Varuna, en les formes ulteriors de la tradició, es transforma, per dir-ho així, en dos bessons, dels que un continua portant el nom de Varuna, i l'altre passa a anomenar-se Mitra equivalent sota diversos aspectes a Indra, i s'oposa a ell com divinitat heroica i lluminosa, com el dia a la nit. És propi del cicle heroic transfigurar lluminosament el que, en la dualitat, està diferenciat en el sentit masculí, és a dir, guerrer, i atribuir caràcters negatius a l'aspecte del cel que esdevé l'expressió d'una espiritualitat lunar.

De forma general, si es fa referència a les dues redaccions del simbolisme solar que ens han servit ja per definir el procés de diferenciació de la tradició, es pot doncs dir que el mite heroic correspon al sol associat a un principi de canvi, però no d'una forma essencial segons la destinació de caducitat i de contínua re-dissolució a la Terra Mare, pròpia dels déus any, o com en el pathos dionisíac sinó dissociats d'aquest principi, per tal de transfigurar i reintegrar a la immutabilitat olímpica, a la natura urànica, immortal.

Hem arribat així al que s'ha anomenat el Misteri d'Occident: la regió occidental considerada com transcendent en relació a la llum sotmesa a la llei d'ascens i descens, considerada com a residència del Heroi, com aquests Camps Elisis on gaudeixen d'una vida a imatge de la vida olímpica, és a dir de l'estat primordial. Sobre el pla de les jerarquies i les dignitats tradicionals, correspon a la iniciació i a la consagració, és a dir, a les accions mitjançant les quals són sobrenaturalment integrades les qualitats purament guerreres d'aquell que, encara que no posseint la naturalesa olímpica del dominador, ha d'assumir la funció reial.

Les civilitzacions heroiques que sorgeixen abans de l'edat del ferro és a dir abans de l'època desproveïda de tot principi espiritual, de la naturalesa que sigui i al marge de l'edat de bronze, en el sentit d'una superació de l'espiritualitat demetríca afroditica o de l'hibris titànic, o per vèncer els intents amazònics, representen resurreccions parcials de la Llum del Nord, dels moments de restauració del cicle d'or àrtic. És significatiu, en aquest sentit, que entre les empreses que haurien conferit a Hèrcules la immortalitat olímpica, figura la del jardí dels Hespèrids i que, per arribar a ell, hagi passat, segons algunes tradicions, per la regió simbòlica del nord "que els mortals no hi arribaran ni per terra, ni per mar ", pel país dels hiperboris, d'on aquest heroi el bell vencedor" hauria portat l'olivera amb la qual es corona als vencedors. Des de cert punt de vista, aquestes civilitzacions representen la bona llavor, el resultat positiu de la unió dels "àngels" amb els habitants de la terra o déus immortals amb dones mortals. No hi ha, en últim anàlisi, cap diferència entre els herois la generació és explicada per l'entrada de forces divines en els cossos humans i per la unió de déus olímpics amb dones, aquests "homes gloriosos", els Nephelin, van ser engendrats igualment per la unió d'àngels amb dones, abans de lliurar a la violència com passa amb la raça heroica dels Volsunga que, segons la llegenda dels Niebelungen, haurien estat engendrats per la unió d'un déu amb una dona mortal i aquests reis solars , en fi, als que freqüentment se’ls atribueix el mateix origen.

Hem estat portats, en resum, a definir sis tipus fonamentals de civilitzacions i de tradicions posteriors a la civilització primordial (edat d'or): D'una banda, el Demetrisme, puresa de la Llum del Sud (Edat de Plata, cicle atlàntic, societat sacerdotal), el Afroditisme que és la seva forma degenerada i l'Amazonisme, intent desviat de restauració lunar. D'altra banda, el titànisme o Luciferísme, degenerat de la Llum del Nord (edat del bronze, època d'Els Guerrers i d'Els Gegants), Dionís, aspiració masculina desviada, desvirilitzada en formes passives i promiscues; i finalment l'heroisme , en tant que restauració de l'espiritualitat i olímpic-solar de la superació tant de la Mare com del Tità. Tals son les estructures fonamentals a les quals, esquemàticament es poden reduir de manera general i analíticament, totes les formes mixtes de civilitzacions encaminanades cap els temps "històrics", és a dir cap el cicle de la "edat fosca", o Edat de Ferro.

(Traduït de la 2a part de "Rivolta contro il Mondo Moderno")

L'Edat Ombrívola

René Guénon

La doctrina hindú ensenya que la durada d'un cicle humà, al qual dóna el nom de Manvantara, es divideix en quatre edats, que marquen altres tantes fases d'un enfosquiment gradual de l'espiritualitat primordial; són aquests mateixos períodes que les tradicions de l'antiguitat occidental, per la seva banda, designaven com les edats d'or, d'argent, de bronze i de ferro. Al present estem en la quarta edat, el Kali-Yuga o "edat ombrívola», i estem en ell, es diu, des de ja fa més de sis mil anys, és a dir, des d'una època molt anterior a totes les que són conegudes per la història «clàssica». Des d'aleshores, les veritats que d'antuvi eren accessibles a tots els homes han esdevingut cada cop més amagades i difícils d'assolir; aquells que les posseeixen són cada vegada menys nombrosos, i, si el tresor de la saviesa «no humana», anterior a totes les edats, no es pot perdre mai, tanmateix s'envolta de vels cada vegada més impenetrables, que la dissimulen a les mirades i sota els quals és extremadament difícil descobrir. És per això que per tot arreu, sota símbols diversos, es parla d'una cosa que s'ha perdut, almenys en aparença i en relació al món exterior, i que han de retrobar aquells que aspiren al veritable coneixement; però es diu també que el que està ocult així esdevindrà visible al final d'aquest cicle, que serà al mateix temps, en virtut de la continuïtat que lliga totes les coses entre si, el començament d'un cicle nou.

Però, es preguntarà sens dubte, per què el desenvolupament cíclic ha de complir-se així en un sentit descendent, que va d'allò superior al inferior, el que, com s'observarà sense esforç, és la negació mateixa de la idea de «progrés» tal com l'entenen els moderns? És perquè el desenvolupament de tota manifestació implica necessàriament un allunyament cada vegada més gran del principi del qual procedeix; partint del punt més alt, tendeix forçosament cap al més baix, i, com als cossos pesants, tendeix cap a ell amb una velocitat sense parar creixent, fins que troba finalment un punt de detenció. Aquesta caiguda podria caracteritzar-se com una materialització progressiva, ja que l'expressió del principi és pura espiritualitat; diem l'expressió, i no el principi mateix, ja que aquest no pot ser designat per cap dels termes que semblen indicar una oposició qualsevol, ja que està més enllà de totes les oposicions. D'altra banda, paraules com «esperit» i «matèria», que prenem aquí per més comoditat al llenguatge occidental, a dures penes tenen per ens més que un valor simbòlic; en tot cas, no poden convenir veritablement a allò del que es tracta més que a condició de descartar les interpretacions especials que els dóna la filosofia moderna, de la qual filosofia, el «espiritualisme» i el «materialisme» no són, als nostres ulls, més que dues formes complementàries que s'impliquen l'una a l'altra i que són igualment menyspreables per a qui es vol elevar per sobre d'aquests punts de vista contingents. Però per altra banda no és de metafísica pura del que ens proposem tractar aquí, i és per això que, sense perdre de vista mai els principis essencials, podem, prenent les precaucions indispensables per evitar tot equívoc, permetre l'ús de termes que, encara que inadequats, semblin susceptibles de fer les coses més fàcilment comprensible, en la mesura que això es pot fer sense desnaturalitzar.

El que acabem de dir del desenvolupament de la manifestació presenta una visió que, encara que és exacta en el conjunt, tanmateix està molt simplificada i esquematitzada, ja que pot fer pensar que aquest desenvolupament es fa en línia recta, segons un sentit únic i sense oscil·lació de cap tipus; la realitat és molt més complexa. En efecte, hi ha lloc a considerar en totes les coses, com ho indicàvem ja precedentment, dues tendències oposades, una descendent i l'altra ascendent, o si un vol servir-se d'una altra manera de representació, una centrífuga i l'altra centrípeta; i del predomini d'una o de l'altra procedeixen dues fases complementàries de la manifestació, una d'allunyament del principi, l'altra de retorn cap al principi, que sovint es comparen simbòlicament als moviments del cor o a les dues fases de la respiració. Encara que aquestes dues fases es descriguin ordinàriament com successives, cal concebre que, en realitat, les dues tendències a les quals corresponen actuen sempre simultàniament, encara que en proporcions diverses; i passa a vegades, en alguns moments crítics on la tendència descendent sembla a punt de predominar definitivament en la marxa general del món, que una acció especial intervé per reforçar la tendència contrària, i d'aquesta manera restablir un cert equilibri almenys relatiu, tal com poden comportar les condicions del moment, i d'operar així un redreçament parcial, pel qual el moviment de caiguda pot semblar detingut o neutralitzat temporàniament.

És fàcil comprendre que aquestes dades tradicionals, a les quals hem de cenyir-nos per esbossar una apercepció molt resumida, fan possibles concepcions molt diferents de tots els assaigs de «filosofia de la història» a què es lliuren els moderns, i molt més amplis i profunds . Però, de moment, no pensem remuntar als orígens del cicle present, ni tampoc més simplement als començaments del Kali-Yuga; les nostres intencions no es refereixen, d'una manera directa almenys, més que a un domini molt més limitat, a les últimes fases d'aquest mateix Kali-Yuga. En efecte, en l'interior de cada un dels grans períodes dels que hem parlat, es poden distingir també diferents fases secundàries, que constitueixen altres tantes subdivisions seves, i, ja que cada part és en certa manera anàloga al tot, aquestes subdivisions reprodueixen per així dir, en una escala més reduïda, la marxa general del gran cicle al que s'integren; però, aquí també, una investigació completa de les modalitats d'aplicació d'aquesta llei als diversos casos particulars ens portaria molt més enllà del quadre que ens hem traçat per a aquest estudi. Per acabar aquestes consideracions preliminars, esmentarem només algunes de les últimes èpoques particularment crítiques que ha travessat la humanitat, aquelles que entren en el període que es té costum d'anomenar «històric», perquè és efectivament l'únic veritablement accessible a la història ordinària o «profana», i això ens conduirà de manera natural a la qual cosa que ha de constituir l'objecte propi del nostre estudi, ja que la darrera d'aquestes èpoques crítiques no és altra que la que constitueix el que es diuen els temps moderns.

Hi ha un fet bastant estrany, que ningú sembla haver observat mai com mereix ser-ho: és que el període pròpiament «històric», en el sentit que acabem d'indicar, es remunta exactament al segle VI abans de l'era cristiana, com si hagués aquí, en el temps, una barrera que no és possible traspassar amb l'ajuda dels mitjans de recerca de què disposen els investigadors ordinaris. A partir d'aquesta època, en efecte, es té per tot arreu una cronologia força precisa i ben establerta; per tot el que és anterior, per contra, ningú obté en general més que una aproximació molt vaga, i les dates proposades per als mateixos esdeveniments varien freqüentment en diversos segles. Fins i tot per als països on no es tenen més que simples vestigis dispersos, com Egipte per exemple, això és molt cridaner; i el que és potser més sorprenent encara, és que, en un cas excepcional i privilegiat com el de la Xina, que posseeix, per èpoques molt més remotes, annals datats per mitjà d'observacions astronòmiques que no haurien de deixar lloc a cap dubte, els moderns no deixen per aixó de qualificar menys de «llegendàries» a aquelles èpoques, com si hagués aquí un domini on no es reconeix el dret a cap certesa i on es prohibeixen a si mateixos obtenir-les. Així doncs, l'antiguitat anomenada «clàssica» no és, francament, més que una antiguitat completament relativa, i fins i tot molt més a prop dels temps moderns que la veritable antiguitat, ja que no es remunta tan sols a la meitat del Kali-Yuga , la durada, segons la doctrina hindú, no és ella mateixa més que la desena part de la del Manvantara; I per això es podrà jutjar suficientment fins a quin punt els moderns tenen raó per estar tan orgullosos de l'extensió dels seus coneixements històrics! Tot això, respondrien sens dubte per justificar-se, no són més que períodes «llegendaris», i és per això que estimen no haver de tenir en compte, però aquesta resposta no és precisament més que la confessió de la seva ignorància, i d'una incomprensió que és l'únic que pot explicar el seu menyspreu de la tradició; en efecte, l'esperit específicament modern, no és, com ho mostrarem més endavant, res més que l'esperit antitradicional.

En el segle VI abans de l'era cristiana, qualsevol que hagi estat la seva causa, es van produir canvis considerables en quasi tots els pobles; per altra banda, aquests canvis van presentar caràcters diferents segons els països. En alguns casos, va ser una readaptació de la tradició a altres condicions que les que havien existit anteriorment, readaptació que es va complir en un sentit rigorosament ortodox; això és el que va tenir lloc concretament a la Xina, on la doctrina, constituïda primitivament en un conjunt únic , va ser dividida aleshores en dues parts clarament diferents: el Taoisme, reservat a una elit, i que comprenia la metafísica pura i les ciències tradicionals d'ordre pròpiament especulatiu, i el confucianisme, comú a tots sense distinció, i que tenia per domini les aplicacions pràctiques i principalment socials. En els perses, sembla que hi hagi hagut igualment una readaptació del Mazdeisme, ja que aquesta època va ser la de l'últim Zoroastre. A l'Índia, es va veure néixer llavors el Budisme, que, qualsevol que hagi estat el seu caràcter original, havia de desembocar, al contrari, almenys en algunes de les seves branques, en una rebel·lió contra l'esperit tradicional, rebel·lió que va arribar fins la negació de tota autoritat, fins a una veritable anarquia, en el sentit etimològic de «absència de principi», en l'ordre intel·lectual i en l'ordre social. El que és força curiós, és que, a l'Índia, no es troba cap monument més enllà d'aquesta època, i els orientalistes, que volen fer començar tot amb el Budisme la importància del qual exageren singularment, han intentat treure partit d'aquesta constatació a favor de la seva tesi, no obstant això, l'explicació del fet és ben simple: és que totes les construccions anteriors eren en fusta, de tal manera que han desaparegut naturalment sense deixar rastre; però el que és veritat, és que un tal canvi en el mode de construcció correspon necessàriament a una modificació profunda de les condicions generals d'existència del poble on s'ha produït.

Apropant-nos a l'Occident, veiem que, en els jueus, la mateixa època va ser la de la captivitat de Babilònia; i el que és potser un dels fets més sorprenents que s'hagin de constatar, és que un curt període de setanta anys va ser suficient per fer perdre fins a la seva escriptura, ja que després van haver reconstituir els Llibres sagrats amb caràcters diferents d'aquells que havien estat en ús fins aleshores. Es podrien esmentar encara molts altres esdeveniments que es refereixen gairebé a la mateixa data: notarem només que va ser per a Roma el començament del període pròpiament «històric», que va succeir a l'època «llegendària» dels reis, i que se sap també, encara que d'una manera una mica vaga, que hi va haver aleshores importants moviments en els pobles cèltics; però, sense insistir més en això, arribarem a pel que fa a Grècia. Allà igualment, al segle VI aC. va ser el punt de partida de la civilització anomenada «clàssica», l'única a la qual els moderns reconeixen el caràcter «històric», i tot el que precedeix és prou mal conegut com per ser tractat de «llegendari», encara que els descobriments arqueològics recents ja no permeten dubtar que, almenys, hi va haver-hi una civilització molt real, i ens tenim algunes raons per pensar que aquella primera civilització hel·lènica va ser molt més interessant intel·lectualment que la que la va seguir, i que les seves relacions no deixen d'oferir alguna analogia amb les que existeixen entre l'Europa de l'edat mitjana i l'Europa moderna. No obstant això, convé destacar que l'escissió no va ser tan radical com en aquest darrer cas, ja que hi va haver, almenys parcialment, una readaptació efectuada en l'ordre tradicional, principalment en el domini dels «misteris», i amb això cal relacionar Pitàgores, que va ser sobretot, sota una forma nova, una restauració de l'Orfisme anterior, i on els llaços evidents amb el culte dèlfic de l’Apol·lo hiperbori permeten considerar fins i tot una filiació contínua i regular amb una de les tradicions més antigues de la humanitat. Però, per altra banda, aviat es va veure aparèixer una cosa de la qual encara no s'havia tingut cap exemple i que, a continuació, havia d'exercir una influència nefasta sobre tot el món occidental: volem parlar d'aquesta manera especial de pensament que va prendre i va guardar el nom de «filosofia», i aquest punt és prou important com per que ens aturem en ell alguns instants.

La paraula «filosofia», en si mateixa, pot prendre certament en un sentit molt legítim, que va ser sens dubte el seu sentit primitiu, sobretot si és veritat que, com es pretén, és Pitàgores qui el va emprar primer: etimològicament, no significa res més que «amor de la saviesa»; així doncs, designa primer una disposició prèvia requerida per arribar a la saviesa, i pot designar també, per una extensió completament natural, la indagació que, naixent d'aquesta disposició mateixa, ha de conduir al coneixement. Per tant, no és més que un estadi preliminar i preparatori, un encaminament cap a la saviesa, un grau que correspon a un estat inferior a aquesta; la desviació que s'ha produït després ha consistit en prendre aquest grau transitori per la meta mateixa, en pretendre substituir la saviesa per la «filosofia», la qual cosa implica l'oblit o el desconeixement de la veritable naturalesa d'aquesta última. És així com va prendre naixement el que podem anomenar la filosofia «profana», és a dir, una pretesa saviesa purament humana, i per tant d'ordre simplement racional, que pren el lloc de la veritable saviesa tradicional, suprarracional i «no humana». Tanmateix, va subsistir encara una mica d'aquesta a través de tota l'antiguitat; el que ho prova, és primer la persistència dels «misteris», dels quals el caràcter essencialment «iniciàtic» no podria ser contestat, i és també el fet que l'ensenyament dels filòsofs mateixos tenia a la vegada, el més freqüentment, un costat «exotèric» i un costat «esotèric», podent aquest últim permetre el vincle a un punt de vista superior, que, per altra banda, es manifesta d'una manera molt clara, encara que potser incompleta sota certs aspectes, alguns segles més tard, en els alexandrins. Perquè la filosofia «profana» es constituís definitivament com a tal, era necessari que romangués només el «exoterisme» i que s'arribés fins a la negació pura i simple de tot «esoterisme»; és en això precisament en el que havia de desembocar, en els moderns, el moviment començat pels Grecs; les tendències que ja s'havien afirmat en aquells havien de dur llavors fins les seves conseqüències més extremes, i la importància excessiva que havien acordat al pensament racional anava a accentuar també per arribar al «racionalisme», actitud especialment moderna que ja no consisteix simplement en ignorar, sinó a negar expressament tot el que és d'ordre suprarracional; però no anticipem més, ja que haurem de tornar de nou sobre aquestes conseqüències i veure el seu desenvolupament en una part de la nostra exposició.
Pel que s'acaba de dir, cal retenir una cosa particularment des del punt de vista que ens ocupa: és que convé cercar en l'antiguitat «clàssica» alguns dels orígens del món modern; així doncs, aquest no manca enterament de raó quan es reivindica de la civilització grecollatina i es pretén el seu continuador. No obstant això, cal dir que no es tracta més que d'una continuació llunyana i un poc infidel, ja que, malgrat tot, en aquella antiguitat, hi havia moltes coses, en l'ordre intel·lectual i espiritual, l'equivalent de les quals no es podria trobar entre els moderns; en tot cas, en l'enfosquiment progressiu del veritable coneixement, es tracta de dos graus força diferents. D'altra banda, es podria concebre que la decadència de la civilització antiga hagi conduït, d'una manera gradual i sense solució de continuïtat, a un estat més o menys semblant al que veiem avui dia, però, de fet, la cosa no va ser així, i, en l'interval, hi va haver, per a l'Occident, una altra època crítica que va ser al mateix temps una d'aquelles èpoques de redreçament a les que fèiem al·lusió més enrere.

Aquesta època és la del començament i de l'expansió del Cristianisme, que coincideix, d'una banda, amb la dispersió del poble jueu, i, per altra banda, amb l'última fase de la civilització grecollatina, i podem passar més ràpidament sobre aquests esdeveniments , malgrat la seva importància, perquè generalment són més coneguts que aquells dels que hem parlat fins aquí, i perquè el seu sincronisme ha estat més destacat, fins i tot pels historiadors de mires més superficials. També s'han assenyalat bastant freqüentment alguns trets comuns a la decadència antiga ja l'època actual, i, sense voler portar massa lluny el paral·lelisme, cal reconèixer que hi ha en efecte algunes semblances força cridaneres. La filosofia purament «profana» havia guanyat terreny: l'aparició de l'escepticisme d'una banda, l'èxit del «moralisme» estoic i epicuri per l'altre, mostren prou fins a quin punt s'havia rebaixat la intel·lectualitat. Al mateix temps, les antigues doctrines sagrades, que gairebé ningú comprenia ja, havien degenerat, pel fet d'aquesta incomprensió, a «paganisme» en el veritable sentit d'aquesta paraula, és a dir, que ja no eren més que «supersticions», coses que, havent perdut la seva significació profunda, es sobrevivien a si mateixes únicament per manifestacions completament exteriors. Hi va haver intents de reacció contra aquesta decadència: l'hel·lenisme mateix es va intentar revivificar amb l'ajuda d'elements presos a les doctrines orientals amb les que podia trobar-se en contacte, però això ja no era suficient, la civilització grecollatina havia d'acabar, i el redreçament havia de venir d' altra banda i operar sota una forma diferent. Va ser el Cristianisme el que va complir aquesta transformació, i, anotem-ho de passada, la comparació que es pot establir sota algunes relacions entre aquell temps i el nostre és potser un dels elements determinants del «messianisme» desordenat que surt a la llum actualment. Després del període turbulent de les invasions bàrbares, necessari per acabar la destrucció de l'antic estat de coses, es va restaurar un ordre normal per una durada d'alguns segles; va ser l'edat mitjana, tan desconeguda per als moderns que són incapaços de comprendre la seva intel·lectualitat, i per als qui aquesta època sembla certament molt més estranya i llunyana que l'antiguitat «clàssica».

Per a nosaltres, la veritable edat mitjana s'estén des del regnat de Carlemany fins al començament del segle XVI; en aquesta última data comença una nova decadència que, a través d'etapes diverses, anirà accentuant-se fins als nostres dies. És aquí on està el veritable punt de partida de la crisi moderna: és el començament de la desagregació de la «cristiandat», a la qual s'identificava essencialment la civilització occidental de l'edat mitjana; és, alhora, la fi del règim feudal, bastant estretament solidari d'aquella mateixa «cristiandat», l'origen de la constitució de les «nacionalitats». Així doncs, cal fer remuntar l'època moderna a prop de dos segles abans del que es fa ordinàriament; el Renaixement i la Reforma són sobretot resultants, i no s'han fet possibles més que per la decadència prèvia, però, ben lluny de ser un redreçament, van marcar una caiguda molt més profunda, perquè consumiren la ruptura definitiva amb l'esperit tradicional, un en el domini de les ciències i de les arts, i l'altra en el domini religiós mateix, que era no obstant aquell on una tal ruptura hagués pogut semblar més difícilment concebible.

El que es diu el Renaixement va ser en realitat, com ja ho hem dit en altres ocasions, la mort de moltes coses; sota pretext de tornar de nou a la civilització grecorromana, no es va prendre d'aquella més que el que havia tingut de més exterior, perquè únicament això s'havia pogut expressar clarament en textos escrits; i aquesta restitució incompleta no podia ser com a altres més que un caràcter molt artificial, ja que es tractava de formes que, des de feia segles, havien deixat de viure de la seva vida veritable. Pel que fa a les ciències tradicionals de l'edat mitjana, després d'haver tingut encara algunes últimes manifestacions cap a aquesta època, van desaparèixer tan totalment com les de les civilitzacions remotes que van ser aniquilades d'antuvi per algun cataclisme, i, aquesta vegada, res havia de venir a reemplaçar-les . D'ara endavant no hi va haver més que la filosofia i la ciència «profanes», és a dir, la negació de la veritable intel·lectualitat, la limitació del coneixement a l'ordre més inferior, l'estudi empíric i analític de fets que no són vinculats a cap principi, la dispersió en una multitud indefinida de detalls insignificants, l'acumulació d'hipòtesis sense fonament, que es destrueixen incessantment les unes a les altres, i de mires fragmentàries que no poden conduir a res, excepte a aquestes aplicacions pràctiques que constitueixen l'única superioritat efectiva de la civilització moderna; superioritat poc envejable per la resta, i que, al desenvolupar fins asfixiar a tota altra preocupació, ha donat a aquesta civilització el caràcter purament material que fa d'ella una veritable monstruositat.

El que és completament extraordinari és la rapidesa amb què la civilització de l'edat mitjana va caure en el més complet oblit; els homes del segle XVII ja no tenien la menor noció d'ella, i els monuments seus que van subsistir ja no representaven res als seus ulls, ni en l'ordre intel·lectual, ni en l'ordre estètic; per això es pot jutjar quant s'havia canviat la mentalitat en l’interval. No anirem a buscar aquí els factors, certament molt complexos, que van concórrer a aquest canvi, tan radical que sembla difícil admetre que hagi pogut operar espontàniament i sense la intervenció d'una voluntat directriu la naturalesa exacta roman forçosament força enigmàtica; a aquest respecte, hi ha circumstàncies molt estranyes, com la vulgarització, en un moment determinat, i presentant com descobriments nous, de coses que eren conegudes en realitat des de feia molt de temps, però el coneixement, en raó d'alguns inconvenients que corrien el risc de sobrepassar els seus avantatges, no hi havia estat difós fins aleshores en el domini públic. És molt inversemblant també que la llegenda que va fer de l'edat mitjana una època de «tenebres», d'ignorància i de barbàrie, hagi pres naixement i s'hagi acreditat per si sola, i que la veritable falsificació de la història a la qual els moderns s'han lliurat hagi estat empresa sense cap idea preconcebuda; però no anirem més endavant en l'examen d'aquesta qüestió, ja que, de qualsevol manera que s'hagi dut a terme aquest treball, de moment, és la constatació del resultat de la qual, en definitiva, ens importa més.
Hi ha una paraula que va rebre tots els honors en el Renaixement, i que resumia per endavant tot el programa de la civilització moderna: aquesta paraula és la de «humanisme». Es tractava en efecte de reduir tot a proporcions purament humanes, de fer abstracció de tot principi d'ordre superior, i, es podria dir simbòlicament, d'apartar-se del cel sota pretext de conquerir la terra; els Grecs, l'exemple dels quals es pretenia seguir, mai havien arribat tan lluny en aquest sentit, ni tan sols en el temps de la seva més gran decadència intel·lectual, i almenys les preocupacions utilitàries mai havien passat en ells al primer pla, talment com havia de produir-se aviat en els moderns. El «humanisme», ja era una primera forma del que ha esdevingut el «laïcisme» contemporani, i, en voler reduir tot a la mida de l'home, pres com un fi en si mateix, s'ha acabat per descendir, d'etapa a etapa, al nivell d'allò més inferior que hi ha en aquest, i per no buscar amb prou feines més que la satisfacció de les necessitats inherents al costat material de la seva naturalesa, cerca ben il·lusòria, tanmateix, ja que crea sempre més necessitats artificials de les que pot satisfer.

Arribarà el món modern fins al fons d'aquesta pendent fatal, o bé, com ha passat en la decadència del món grecollatí, es produirà, aquesta vegada també, un nou redreçament abans que hagi arribat al fons de l'abisme a on és arrossegat? Sembla que ja no sigui gairabé possible una detenció a meitat de camí, i que, segons totes les indicacions proporcionades per les doctrines tradicionals, haguem entrat veritablement en la fase final del Kali-Yuga, en el període més ombrívol d'aquesta «edat ombrívola» , en aquest estat de dissolució del que no és possible sortir més que per un cataclisme, perquè ja no és un simple redreçament el que aleshores és necessari, sinó una renovació total. El desordre i la confusió regnen en tots els dominis; han estat portats fins a un punt que sobrepassa amb molt de tot el que s'havia vist precedent, i, partint de l'Occident, amenacen ara amb envair el món sencer; sabem bé que el seu triomf no pot ser mai més que aparent i passatger, però, en un tal grau, sembla ser el signe de la més greu de totes les crisis que la humanitat hagi travessat en el curs del seu cicle actual. No hem arribat a aquesta època temible anunciada pels Llibres sagrats de l'Índia, «on les castes estaran barrejades, on la família ja no existirà»? Només cal mirar al voltant de sí per a convèncer-se que aquest estat és realment el del món actual, i per constatar per tot arreu aquesta decadència profunda que l'Evangeli diu «la abominació de la desolació». És necessari no dissimular la gravetat de la situació; convé considerar-la tal com és, sense cap «optimisme», però també sense cap «pessimisme», ja que com ho dèiem abans, la fi de l'antic món serà també el començament d'un món nou.

Ara, es planteja una qüestió: quina és la raó de ser d'un període com aquest en el què vivim? En efecte, per anormals que siguin les condicions presents considerades en si mateixes, però han d'entrar en l'ordre de les coses, en aquest ordre que, segons una fórmula extrem oriental, està fet de la suma de tots els desordres; aquesta època, per penosa i turbulenta que sigui, ha de tenir també, com totes les altres, el seu lloc marcat en el conjunt del desenvolupament humà, i per altra banda, el fet mateix de que estava prevista per les doctrines tradicionals és a aquest respecte una indicació suficient. El que hem dit de la marxa general d'un cicle de manifestació, que va en el sentit d'una materialització progressiva, dóna immediatament l'explicació d'un tal estat, i mostra bé que el que és anormal i desordenat sota un cert punt de vista particular no és però més que la conseqüència d'una llei que es refereix a un punt de vista superior o més extens. Agregats, sense insistir en això, que, com tot canvi d'estat, el pas d'un cicle a un altre no pot complir-se més que en la foscor; en això hi ha també una llei molt important i que les seves aplicacions són múltiples, però, per això mateix , una exposició una mica detallada d'ella ens portaria massa lluny.

No és això tot: l'època moderna ha de correspondre necessàriament al desenvolupament d'algunes de les possibilitats que, des de l'origen, estaven incloses en la potencialitat del cicle actual, i, per inferior que sigui el rang ocupat per aquestes possibilitats en la jerarquia del conjunt, per això no havien d'estar menys, tant com les altres, cridades a la manifestació segons l'ordre que els està assignat. Sota aquesta relació, el que, segons la tradició, caracteritza a l'última fase del cicle, és, es podria dir, l'explotació de tot el que ha estat menysprear o rebutjat en el curs de les fases precedents, i, efectivament, és això el que podem constatar en la civilització moderna, que no viu en certa manera més que d'allò que les civilitzacions anteriors no havien volgut. Per adonar-se d'això, no cal més que veure com els representants d'aquestes mateixes civilitzacions que s'han mantingut fins aquí en el món oriental, aprecien les ciències occidentals i les seves aplicacions industrials! Tanmateix, aquests coneixements inferiors, tan meyspreables als ulls de qui té un coneixement d'un altre ordre, havien de ser «fets», i no podien ser-ho més que en un estadi on la veritable intel·lectualitat hagués desaparegut; aquestes investigacions d'un abast exclusivament pràctic, en el sentit més estret d'aquest terme, s'havien de dur a terme, però no podien ser-ho més que en l'extrem oposat de l'espiritualitat primordial, per homes immersos en la matèria fins al punt de no concebre res més enllà, i que esdevenen tant més esclaus d'aquesta matèria com més volen fer-se servir d'ella, la qual cosa els condueix a una agitació sempre creixent, sense regla i sense meta, a la dispersió en la pura multiplicitat, fins a la dissolució final.

Tal és, esbossada en els seus grans trets i reduïda a l'essencial, la veritable explicació del món modern, però, declarem-ho molt clarament, aquesta explicació no podria prendre's de cap manera com una justificació. Una desgràcia inevitable, per això no és menys una desgràcia; i, fins i tot si del mal ha de sortir un bé, això no treu el mal seu caràcter; per altra banda, entenen-ho bé, no emprem aquí aquests termes de «bé» i de «malament» més que per fer comprendre millor, i fora de tota intenció específicament «moral». Els desordres parcials no poden no ser, perquè són elements necessaris de l'ordre total; però, malgrat això, una època de desordre és, en si mateixa, una cosa comparable a una monstruositat, que, encara que és la conseqüència d'algunes lleis naturals, per això no és menys una desviació i una mena d'error, o un cataclisme, que, tot i que resulta del curs normal de les coses, és de la mateixa manera, si es considera aïlladament, un trastorn i una anomalia. La civilització moderna, com totes les coses, té forçosament la seva raó de ser, i, si és veritablement la que acaba un cicle, es pot dir que ella és el que ha de ser, que ve en el seu temps i en el seu lloc, però per això no haurà de ser jutjada menys segons la paraula evangèlica molt freqüentment mal compresa: «És necessari que hi hagi escàndol; però ai d'aquell per qui l'escàndol arriba!».

(Traduït de "La Crise du Monde Moderne")